dilluns, 21 de desembre del 2009

TERESA PASCUAL, A LA RECERCA D'UNA NOVA IDENTITAT (REFLEXIONS SOBRE CURRICULUM VITAE)

La poesia, com moltes altres coses en la vida, es divideix en dos tipus bàsics: recomanable o no recomanable. Res de poesia femenina ni masculina ni hòsties. I aquest llibre de poemes entraria directament dins del territori recomanable sense cap altra ajuda que els seus versos. Ja sé que faig aquesta reflexió davant un llibre escrit per una dona i que no es sol fer davant d'un llibre escrit per un home i em sap greu, perquè potser significa que encara no veiem la igualtat com a normal -en tant que acostumada-. Però ho hauria de ser. I, quan m’enfronte a un text, per a mi ho és. Només constate amb una alguna preocupació que es segueix mantenint un cert desequilibri tenint en compte si qui escriu és home o dona -un mer accident davant del paper en blanc-. Així, doncs, si parle d'aquest llibre, Curriculum vitae,(Eumo editorial-Cafè Central) no és perquè l'autora siga autora i jo haja de rentar la meua Ànima, sinó perquè el llibre m'ha agradat i pense que mereix tota l'atenció.
Curriculum vitae
He d'admetre que esperava el nou llibre de Teresa Pasqual amb ganes però amb una mica de por: els seus anteriors llibres (Flexo, ed. Gregal, 1988; Les hores, ed. 3 i 4, 1988; Arena, ed. Alfons el Magnànim-IVEI, 1992) eren, com els seus títols indiquen, llibres intensos però senzills, que reflectien el pas ferotge del temps, i de la vida, però no del Temps i de la Vida amb majúscules sinó del temps i de la vida quotidianes, intimes, personals, amb la bellesa íntima i precisa, impressionant, de les coses quotidianes. Per altra banda, també s’hi traspuava el cansament i una autoconsciència de l'esgotament del discurs. M'explique: feia la impressió com si eixe món íntim i, justament per això, reduït l'aclaparava, com si també les possibilitats d'innovar el seu discurs -el seu món- es tancaren en elles mateixes i tinguéssim la impressió, en el següent llibre, que ja haguéssim llegit gairebé tots els poemes als textos anteriors: que serien variants d'un cercle ja tancat i condemnat a repetir-se.
Però no: a Curriculum vitae amplia el cercle d'una manera molt senzilla: amplia els referents, utilitza, a més de la vida, la literatura com a font de literatura. Amb tot el dret del món, per altra banda. Tampoc no calia anar molt lluny per a adonar-se'n: a Flexo, Teresa Pasqual dedica el llibre als seus pares, a Arena el dedica a Marc Granell (que, a més de gran poeta és una grandíssima i immerescuda persona sempre amatent i sempre preocupat per aquest món nostre, tant civilment com literàriament. Una persona que es deixa conèixer i que, al cap i a la fi, seguiria formant part d'aquest món íntim i precís de Teresa Pascual). A Curriculum vitae, per contra, el llibre va dedicat a Ingeborg Bachmann. Però no només hi va dedicat, sinó que, a més, en pren el títol del llibre, el cita i n'utilitza versos sencers als seus poemes.
Fet i fet, el llibre comença a l'estil de tots el anteriors, com per no espantar el lector: als primers poemes trobes el que hi esperaves trobar: Una casa amb els murs de pesats de pedra / i finestres que donen al present, / l'ombra d'un lledoner a la terrassa / i una encara possible eternitat/per darrere del gris de les muntanyes.
Un món entre seré i terrible que sembla acollidor però que esdevé dolorós i anihilador i on I'amor -I'amor?- a penes si intuït no amoroseix el colp: (...) jo em vaig quedar sempre a la part més fosca, / la part de dins que tota ficció anul.la. Així fins arribar a la fi d'aquesta primera part on, a l'últim poema, s'autodescobreix nova, igual però diferent, serena.
La segona part ja comença amb una cita d'Ingeborg Bachmann i assistim a l'ampliació del cercle. És cert que alguns -pocs- poemes encara grinyolen suaument, com astorats pel canvi, però tampoc no es pot quedar indiferent el lector davant del canvi sobtat que ha operat a penes una cita: passar del concret al genèric no és qüestió de noms i he d'admetre que a mi, personalment, m'ha sobtat la decisió i la facilitat amb què fa el canvi: Allò que el vespre crema / forma gavells de cendra / a l'esquena dels hòmens. /Ni el mirall ni la nit/podran ser innocents/quan algú els pregunte.
És cert que per al canvi es recolza en les cites, fins i tot en la intertextualitat, podríem dir. Però això, per a mi, és un mèrit: no podem pretendre ser innocents i escriure com si milers d'anys de literatura no ens contemplaren des de darrere, no podem escriure com si mai no haguérem llegit. He d'admetre que m'ha emocionat la delicadesa amb què utilitza les cites dins del propi text, com les marca, les posa en cursiva sense forçar-les, com és capaç de jugar amb les cites -ninguna debades, per cert-. Supose que aquest aspecte m'ha interessat més a mi personalment com a autor perquè hi estic molt interessat: crec que tots tenim dret a utilitzar el que han escrit els altres i ho han publicat (un concepte molt clàssic, d'altra banda: no cal recordar que tant Bernat Metge, com Roís de Corella, com Joanot Martorell o qui fóra, com etc., etc., etc. es van dedicar a saquejar altres textos per a crear els propis). Ja sé que des del Romanticisme i tot allò de l'exaltació de l'individu es parla molt d'originalitat i d'altres coses similars, però ser originals és justament això: ser capaços de crear la nostra veu: és igual que aquesta s'alimente de mil o de deu mil fonts, o d'una: el que importa és el resultat final. Així, doncs, jo que utilitze textos -versos, paraules, fragments- d'altres autors he gaudit veient com Teresa Pascual bastia alguns dels seus poemes al voltant de versos, paraules, idees, d'Ingeborg Bachmann: una lliqó impagable que recomane.
En aquesta segona part, doncs, arriba fins al punt d'arribar a admetre el dolor, aquest dolor, aquesta part fosca que li anul·lava la ficció com un element més: del món i de la seua poesia: Contra el dolor i a favor del dolor, / real com una cosa anomenada, /com un grapat d'arròs, com llit, com vell, aquest viure insegur que ara s'acosta (...). I hi arriba gràcies, justament, a haver estat capaç d'abstraure'l, de distanciar-se'n per a després tornar-hi des del cantó més proper.
Exactament com el que farh amb la seua poesia a la tercera part i última del llibre: tornar al seu model de poesia d'abans, la més directa, concreta, però ja passada, transfigurada per I'abstracte, també per la influència explícita d'I. Bachmann. Però no és només això: també ix com reconfortada per la vida, com més disposada a acceptar-la, a viure-la amb més gaudi, malgrat el dolor -la soledat- explícit a l'últim vers -que fa referència a antigues llunyanies-: no hi ha el desencís incert d'antics poemes.
I, ja per acabar: fixeu-vos en I'ús que fa dels títols dels poemes: no hi són per obligació sinó que, quan hi són, són emprats com un element expressiu més: no cal imposar-se posar o no posar títols: són, com la vida -com la vida als poemes de Curriculum vitae- circumstàncies que, si cal, poden esdevenir categoria.
Josep Lluís Roig

Article aparegut originalment a “Reduccions”, Vic, núm. 69-70 (1998, Novembre), p. 121-124.
Crec que, després del seu darrer llibre, cal tornar a reivindicar tota la seua obra. I rellegir-la, és clar!