literatures (la presó de l'aigua)

2008-06-30T13:37:00.001-07:00

Vaig passar tots els canals un parell de cops, fins que al final em vaig quedar mirant un informatiu. Algun conflicte fronterer, un edifici incendiat, els tipus de canvi que pujaven i baixaven, un nou límit en la importació de vehicles, una competició de natació en ple hivern, el suïcidi d’una família... Tots aquests esdeveniments semblaven estar relacionats d’alguna manera, com les fotografies de l’orla d’un institut.
(Del mateix conte de Haruki Murakami, “La catàstrofe minera a Nova York”)

2008-06-30T13:19:00.000-07:00

La veritat, és que, quan vaig començar aquests escrits, m'agradava de pensar que serien gairebé secrets. Que només algun atzar, molt escadusserament... Però la vida va com va i, a banda d'algun fangar en el qual m'he ficat, també hi ha hagut més persones de les que jo em pensava que s'hi han topat, de diferents maneres.
M'ha sorprés que ara m'arribe, de retruc, en les amables paraules de Jordi Llavina:
http://www.elmundo.es/papel/2008/06/20/catalunya/2427090.html

2008-06-29T15:06:00.001-07:00

I els meus amics tenien, si fa no fa, la mateixa edat que jo. Vint-i-set, vint-i-vuit, vint-i-nou... Una edat poc indicada per morir. Els poetes es poden morir als vint-i-u, i els revolucionaris i els “rockers” als vint-i-quatre. Però quan superes aquesta edat, t’imagines que ja tot anirà bé. Ja has passat el mític Revolt de la mort, has deixat enrere la foscor del túnel i només has d’avançar per una autopista de tres carrils per arribar a la teva destinació (tant si ho vols com si no). T’has tallat els cabells i t’afaites cada dia. Ja no ets ni poeta ni revolucionari ni “rocker”. Ja no dorms la mona en una cabina de telèfons, ja no beus fins a perdre el sentit i ja no poses els discos dels Doors a tot drap a les quatre de la matinada. En canvi, tens una assegurança de vida que has contractat a un conegut, beus als bars dels hotels i guardes les factures dels dentistes perquè desgraven. Què hi vols fer, ja en tens vint-i-vuit...
(Del conte “La catàstrofe minera a Nova York” dins El salze sec i la dona adormida de Haruki Murakami)

2008-06-23T14:18:00.001-07:00

Encara estic viu.

Presentació Agustí Bartra

2008-06-06T11:16:00.000-07:00

Presentació del llibre 'El Crist de 200.000 braços', d'Agustí Bartra, a càrrec de Lluís Solà, Sam Abrams i Maria Muntaner. A l'Espai Mallorca (Carme, 55 - Barcelona). dilluns, 9 de juny del 2008 19:30 hores

A mi, "Crist de 200.000 braços" em va deixar sense paraules, quan el vaig llegir. Jo devia tenir uns 22 anys, quan el vaig descobrir i puc dir, sense por a equivocar-me, que és un dels llibres que més m'ha marcat en la meua vida.
És, aproximadament, una novel.la sobre els camps de refugiats a França, en acabar la Guerra Civil. Poètica i, alhora, dura. Per posar un exemple: el títol ve de les 100.000 persones que malviuen al camp de refugiats, que pateixen com un Crist de 200.000 braços.
El Bartra narrador s'hauria de reivindicar més i més. I, com a personatge, és fascinant. Va escriure, per exemple, una novel.la sobre la revolució mexicana. En català. L'idioma sí. Però ell escrivia des del lloc on vivia.
Una reedició justa i necessària.

Curiositats d'un sopar

2008-06-05T13:05:00.000-07:00

El divendres passat van lliurar els premis de la crítica dels escriptors valencians i, alhora, es va fer un homenatge a Jaume Pérez Montaner. I és que la gent comença a complir anys i no hi ha manera d'aturar la cosa.
L'acte va ser força nostàlgic, per diversos motius i va tenir acompanyament musical de Brassens, que va arribar de la veu d'Eva Dénia i els seus acompanyants. Deliciós.
Per cert, que el millor de l'Hotel Astoria, on es feia el sopar, és la vista des de la novena planta, on van desenvolupar tot l'acte: es veu tota la València medieval.
L'anècdota del sopar, fou que a la planta baixa també n'hi havia un del Gav, que és un grup d'aquells de los catalanes nos quieren invadir, nascut als anys 70 per lluitar contra allò de los Países Catalanes. L'estètica era terrible: tots amb "trajos" d'aquells de blau oscur com d'uniforme i repentinats. Però tots vam ser molt civilitzats.
Quan eixíem, un dels del Gav va comentar a un altre: "estos son los escritores catalanes". Clar. Només deuen parlar valencià els catalans, perquè els valencians de debò es veu que parlen espanyol i, molt de tant en tant, solten alguna gracieta en "llauro". No val de res posar-los exemples com que un argentí no es converteix en espanyol pel fet de parlar espanyol i etc, etc, etc.
De tota manera, jo crec que la nostra gran basa dins de la literatura catalana és, justament, ser valencians. Tenim una visió diferent del món i estem a quatre passes: així com els espanyols tenen els sudamericans que han renovat la literatura castellana i els anglesos els indis i els australians i etc, els catalans ens tenen a nosaltres. Ara falta que ells -i nosaltres- ens ho cregam.

2008-06-05T01:54:00.000-07:00

Ja feia temps que no hi pensava, però quan vaig traure allò d'"Ebri del vi perdut" algú va parlar de final de la travessia del desert. Feia set anys que no publicava res de res, però no se'm van fer gens llargs. Jo escrivia i anava a la meua. Mai no m'ho vaig mirar com a travessia de cap desert.
També vaig voler publicar "Ebri del vi perdut" perquè dibuixara el pont que m'havia dut des de "Sal lenta" fins a "Oasi breu", que publicava a Tàndem gràcies a Marc Granell i Francesc Calafat.
Allí hi plantejava alguna proposta i certes voluntats de futur.
El llibre, escrit el 98, havia de publicar-se el 99, però finalment va ser el 2000.
A partir d'ahí sí que se'm va fer dur, perquè el 2001 jo ja tenia llibre nou (que és l'esquelet central d' "El somrís de les carreteres secundàries") però no hi havia manera de publicar. Ni amb premi ni sense premi. I jure que ho vaig provar amb ganes i amb més ganes. Fins que ja vaig començar a plantejar-me la possibilitat de deixar de publicar. És molt esgotador haver de fer les voltes i les rondes necessàries. Esgotador.
Mai no m'he plantejat deixar d'escriure, perquè això forma part de mi. Però sí deixar de voler existir públicament: per a què pretendre escriure una poesia que, aproximadament, s'entenga si no existeix el/la lector/a? Potser són molt més realistes les poètiques del silenci. O les poètiques per a poetes only.
El fet és que el premi aquell del Recvll de Blanes em va sorprendre i, alhora, animar. No és un gran premi, però són ben independents i premien qui creuen i qui volen. Amb tot el dret d'errar. I com a distribució, Pagès no és una mala decisió editorial. I després va venir el premi de Xàtiva, que és dels més baixets de tots els que té Bromera (però on també fan prou el que els sembla). I Bromera, per a les meues possibilitats, també era una bona editorial. Són molt eficients i distribueixen molt bé.
No em puc queixar: he decidit viure en el meu racó de món sense córrer darrere de recolzaments ni hòsties i la fortuna (la sort també compta en els premis), a més del treball, m'ha permés seguir amb la publicació d'allò que escric. Ni que siga a base de premis.
Però no ens equivoquem, no crec estar massa amunt en el rànquing de la consideració poètica. Potser perquè s'entén massa el que dic. No sé. Tampoc pretenc meréixer el parnàs. Només escriure amb la màxima exigència possible. Només demanar-me cada vegada més. I continuar amb les publicacions, si el destí m'ho permet.

Excuses i/o justificacions

2008-06-03T13:51:00.000-07:00

Li he escrit una nota a Josep Porcar a Salms, però el seu servidor deu d'estar emprenyat amb mi i em trau HTTP 500 - Error interno del servidor Internet Explorer. De tota manera, com la llista d'errors i/o omissions l'he feta públicament en aquestes pàgines, també és just que les corregesca des d'ací. La nota diu:
De vegades, hom parla més a partir del que està en procés, del que treballa i es bota molts dels passos necessaris per arribar-hi.
A vore si m’explique: Jo estava molt encabotat a evitar que els meus llibres deixaren de ser un anecdotari del jo. Fet i fet, he autoparlat de “Càries” com a un fracàs. I, des d’eixe punt de vista, ho és.
Com que jo estic ara en procés per provar de trobar una altra manera (que no sé si seré capaç) de quadrar tot això, de forma que no partesca d’un llistat d’anècdotes personals, és això el que busque ara als llibres. I és en aquest sentit que tant els meus llibres com aquest teu són un fracàs. I jo més fracàs, perquè jo volia evitar-ho i no he pogut.
I és la mateixa crítica que li faig a Subirana.
I són totes injustes, perquè em centre en allò que jo personalment buscava per ajudar-me en el procés on estic. I són injustes perquè no faig una valoració del llibre com faria en un ressenya amb tots els pros i els contres.
Jo, a internet, buscava una manera d’escriure més lliure, més subjectiva, i que quan deia que algú escriu “de conya” vol dir això, literalment: que escriu molt bé i que enveja em fa i ja no he explicat per què pense que escriu bé. M’he centrat en allò que EM trobe a faltar. I, justament per això, també demanava pensar en la mateixa línia als altres. A tu i a tots. Per a buscar noves maneres de dir el món. I no ho vaig a demanar a aquells que no m’agraden. Ho demane als bons. I mai és tard. Mai dels mais.
Jo, per exemple, vaig estar sense publicar res des del 93 fins el 99 i, si el cap d’any del 2004 m’hagueren dit que el 2008 hauria tret tres llibres més de poesia, m’hauria mort de riure, perquè no hi havia manera de publicar. Podria fer un catàleg d’impossibles.
Així que felicitats pel llibre. Moltes.
I segueixes convidat a pegar-li voltes a això de dir el món amb anècdotes entrellaçades.

Sobre la poesia

2008-06-02T13:08:00.000-07:00

Crec que hem de ser exigents amb nosaltres mateixos. No autocomplaents. Ho dic perquè en aquesta història parle dels llibres que m'agraden, dels que m'interessen. I em seria fàcil parlar dels punts positius i obviar els dubtes. Com tothom. Crec que és impagable que algú opinara obertament el que pensa. Des del respecte, però també des de l'exigència. Que és l'única manera d'avançar que conec (bé, la casualitat de vegades també hi té coses a dir...).
I crec que estem molt a prop de canviar alguna cosa, de fer un pas important per eixir d'aquesta societat postromàntica i adolescentoide on vivim o que ens habita.
A vore: em sembla perfecte que ens barallem amb el present de cartró pedra que ens acull, però com fer-ho sense que semble un llistat de deutes pendents? Crec que hi hauríem de barallar-nos. I Porcar, per exemple, que escriu de conya, s'ho hauria de plantejar. jo ja sé que sap escriure i que ho fa molt bé. Però pot anar més enllà. Donar-li un sentit al conjunt més enllà de les putades quaotidianes. I si jo dic que el llibre té grandíssims poemes i que és correcte diria la veritat. Però seria benevolent. I em negue. Em negue. I em negue. Ni ell ni jo ens ho mereixem.
I jo mateix, suara he explicat que "Càries" és un llibre que no em satisfà, que no hi vaig ser capaç d'aconseguir el que pretenia. i això no vol dir que no me l'estime.
I Jaume Subirana es mereix tots els meus respectes perquè, després del Carles Riba i tota la història, es va atrevir a cercar un nou camí. I s'ha de tenir collons i ambició per a atrevir-s'hi. I jo crec que ja l'havia trobat, el camí, però que ell encara estava en aquell punt de recerca que li impedia adonar-se'n. I ho he dit. Perquè el respecte moltíssim i m'agrada el que escriu. Trobe que ens cal poder dir les coses. I tant que sí.
Perquè anem cap a la fi de no-sé-què amb dubtes i el que siga (Amadeu Vidal trobava que no, però jo trobe que sí) però ens movem, que és molt. I els dubtes i les certeses tenen dret a coexistir. I a barallar-se.
Així que benvinguts a un lloc on es parla d'allò que s'estima, però on sempre es demana anar una mica més enllà.

2008-05-29T13:24:00.001-07:00

Ahir vaig anar a la presentació d'"Aimia" de Juli Capilla a la llibreria Ambra de Gandia. Un poemari que busca un erotisme que viatja d'Ausiàs a Estellés sense anestèsia. De vegades amb molts bons resultats, de vegades resulta que evident com de difícil és dir alguna cosa de nova en això de l'erotisme.
I, a més, em vaig comprar accidentalment uns quants llibres. I vaig menjar pastetes que havia cuinat la seua dona i vaig tenir converses i vaig trencar per uns momements la rutina...

Fotos d'un parell d'actes

2008-05-28T07:33:00.000-07:00

Ja que, ben mirat, tot açò no deixa de tenir un cert to íntim, hi afegesc dues fotos: la primera al Casal Jaume I de Gandia el divendres passat (23/5/08) amb Teresa Pascual i Christelle Enguix i la segona del recital a l'Horiginal amb Àngels Gregori (16/4/08).

Els estius

2008-05-26T11:07:00.000-07:00

Després de molts anys, Josep Porcar torna a l'acció. Jo diria més amb un llibre guerriller que amb un llibre potent, com ens tenia acostumats. I potser era el que calia: resulta evident que una de les motivacions més importants que tenim per a escriure és la insatisfacció que ens regala aquest món nostre on vivim o que ens devora.
I això és la força i el punt feble del recull: per una banda, trobes el desencís, la força de la denúncia en alguns poemes brillants. Hi batega una angoixa i una resignació que crida. Que arriben a arrapar la meua pell. I, alhora, algunes vegades hi ha algun poema que sembla escrit gairebé perquè tocava. I no dic que no tocara però de vegades no podem abarcar-ho tot.
Crec que és un llibre molt recomanable i que li calia a l'autor i ens calia a nosaltres. Però potser hi ha alguns poemes on la denúncia està per sobre de la literatura. Només en alguns.
I la denúncia ens cal. Com la poesia. Encara que de vegades fan de mal mesclar.
Una altre vessant d'aquesta història d'activisme literari que és Josep Porcar, tracta sobre les noves tecnologies i la literatura. Qui vulga baixar-se el libre d'internet ho pot fer a:
http://elsestius.porcar.net/
O també podeu visitar la seua pàgina, que paga molt la pena:
http://www.porcar.net/
I les reflexions sobre les límits de tot açò m'han fet pensar molt. Però encara no he arribat a cap conclusió.
(Amb un parell de llicències: De tota manera, aquest estiu, llegiu-vos els estius. El problema és que de vegades és fàcil identificar-se amb els problemes!)

CLEPSIDRA

Tinc temps
marcat pel conveni
per mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabaràs l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.

Arena.

Josep Porcar, "Els estius", ed. Brosquil, València, 2008.

Sona la dipu

2008-05-26T10:37:00.000-07:00

Aquest dissabte 24 de maig vaig anar a Gandia amb la family a un concert d'aquests de "Sona la dipu", on la Diputació de València junta com a teloners tres grups valencians i després ix a tocar un grup de "prestigi". Tot gratuït i, a més, et regalaven una samarreta per cap.
El presentador de l'acte era, allí, l'únic que parlava en valencià (en un valencià col·loquial, evidentment, no fóra cas que algú pensara que aprofita per a alguna cosa més que per a dir eh, acabe d'arribar de l'horta i ja he regat el bancal...). Dels tres grups valencians, dos cantaven en castellà i un en anglès. Visca la DIputa(na)CIÓ! Visca!
I ho dic perquè hi ha tot un planter de gent jove (i no tant) que canta en valencià amb una qualitat i unes ganes que no tenen res a envejar, res, a tots eixos grups en d'altres idiomes. I que canten i existeixen malgrat que tampoc existesquen per al poder ni per a la premsa ni per a... Collons! si tenim una cultura que no ens la mereixem!
I crec que això encara fa més ràbia a tots els espanyolistes, els cagats i etc i encara fan més per tancar els ulls davant la realitat.
La xiqueta, que té 6 anys, va aguantar fins la quarta cançó dels Celtas Cortos, que ara, per a mi, ja tenen el to nostàlgic dels "Déus de fang" de Jordi Julià.

El procés d'escriptura

2008-05-19T13:10:00.000-07:00

Ara que no m'escolta ningú, puc dir que "Càries" és el procés d'un fracàs. Bo, en realitat segueix clarament la línia que ve des d'"El somrís de les carreteres secundàries" i "La presó de l'aigua", encara que jo pretenia que fóra diferent (una mica en la línia de poemes com "Vinc del lloc on les plantes arrenquen les persianes..."). O més diferent, si més no. Però em vaig encallar.
Només m’eixien els “meus” poemes. I el procés es va encallar molt. Tant, que si no arriba a ser per circumstàncies personals, que em van obligar a escriure com a teràpia, crec que encara no l’hauria acabat. Perquè no volia repetir-me.
I amb això no vull dir que el llibre siga roín o que no m’agrade: senzillament, no és el llibre que jo volia escriure.
Potser per això li estic pegant tantes voltes a com els altres munten els llibres i què han escrit abans o després. Jo volia una altra cosa, però la mula tira sempre cap al solc fet. I no dic que el llibre no m’agrada. No.
Però no era una altra cosa.
El cas és que va ser tancar “Càries” i vaig trobar un desllorigador que m’ha permés, sense deixar de ser jo, buscar per un camí paral·lel, on m’he trobat molt lliure, en un procés creatiu intens que ara està en procés de correcció.
No sóc qui per a saber si el resultat és millor o pitjor, però sí que estic segur que és un poc diferent, i que estic molt a gust amb els nous poemes. Potser per això mateix, fins i tot a les presentacions de “Càries”, no puc estar-me de llegir algun dels poemes nous.
Ja vorem com acaba la cosa.

El recital

2008-05-19T03:47:00.000-07:00

Amb això de la democratització d'internet, pot passar que et trobes blogs/blocs on s'expliquen coses que passen a prop o, fins i tot, on has participat.
L'adreça d'on he tret el text és:
http://lletresballen.blogspot.com/2008/05/una-setmana-ms-hem-tingut-presentaci-de.html

dissabte, 17 / maig / 2008

Poemes i més poemes...
Una setmana més hem tingut presentació de llibres a Oliva. Esta setmana li ha tocat el torn al poeta olivà Josep Lluís Roig i al poeta mallorquí Pere Joan Martorell. En el cas de Josep Lluís ens va presentar el poemari Càries, que ha estat premiat recentment amb el Premi de Poesia Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2007, mentre que Pere ens va presentar Dansa Nocturna, Premi Ciutat de Palma Jaon Alcover 2006.Doncs, ahir a poqueta nit vam tenir el plaer d'escoltar unes quantes poesies en boca dels seus autors. En el cas de Pere, vam entreveure la seua professió entre el versos de cada poesia, ja que és psicòleg, i totes elles estan pensades per fer reflexionar. En les poesies de Josep Lluís vam poder vore reflectides les seues vivències. Fins i tot, ens va delectar amb uns poemes inèdits amb què està treballant ara mateix, estos últims em van agradar molt. Entre estos, un d'ells parlava d'Oliva, concretament de la marjal, i un altre que portava a la reflexió de com hem deixat de banda paraules que els nostres avis i àvies han dit sempre i que després nosaltres ens hem encarregat de substituir-les per castellanismes.I com en tots els recitals de poesia, els poetes no hagueren parat de recitar i nosaltres tampoc d'escoltar. Els recitals de poesia són eixos tipus d'actes en què t'asseus a la cadira i no vols que s'acabe mai el moment. Sempre ixes d'allí amb ganes de més, i per això hem de matar el cuquet que ens ha deixat llegint el poemari sencer.

José Iniesta

2008-05-15T04:45:00.000-07:00

Amb això dels poetes i La Safor, la veritat és que les circumstàncies semblen entestades a donar-nos la raó. Vos copie el que ha escrit Juli Capilla (un altre autor que ha incorporat La Safor i que darrerament ha tret un nou llibre de poemes que em llegiré) sobre un poeta que viu a Oliva des de fa un bon grapat d'anys. Va estudiar Literatura Esànyola a la UV, però va opositar a professor d'educació física. I vaig coincidir amb ell un any a l'Institut de Bellreguard. Callat, tímid, amable.
L'adreça web d'on he tret el fragment és:
http://julicapilla.blogspot.com/2008/04/jos-iniesta.html

dissabte, 26 / abril / 2008
José Iniesta
Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.
La verdad que queda
Al final lo que queda es el silencio,
el rastro de la sal es lo que queda,es la ausencia en el cántaro volcado
del agua derramada.
La verdad en el hueco tan oscuroque encierra con su gesto por el aire
el movimiento ciego de las manos.
Enviat per Juli Capilla a 01:18

poesia a Oliva

2008-05-13T01:51:00.000-07:00

Benvolguts amics i amigues:
El divendres que ve, 16 de maig, a les 20'30 h. tenim el plaer de convidar-vos a la presentació conjunta de dos llibres de poesia: Dansa nocturna de Pere Joan Martorell (editorial Proa i editorial Moll), que va ser premi Joan Alcover-Ciutat de Palma i Càries de Josep Lluís Roig (editorial Bromera), que va guanyar el premi de poesia dels Ciutat d'Alzira.
L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Tamarit d'Oliva (C/ Tamarit, 6, que està molt a prop de l'Ajuntament d'Oliva, en direcció cap a l'església de Santa Maria).
Crec que és més fàcil coincidir amb els poetes saforencs, però és una oportunitat gairebé única per estar amb un dels poetes mallorquins més interessants que, a més, és un activista cultural.
Si vos abelleix i podeu, vos esperem!

(Aquest és el text "oficial" de la invitació a l'acte de presentació)

Càries

2008-05-12T10:20:00.000-07:00

LLARG
Com el silenci del caçador;
com la llarguíssima fracció de segon
en què el so precedeix la bala;
com el primer parpellejar després de l’impacte,
quan ens mirem les mans roges i encara
no podem creure que és la nostra vida qui fuig
amagada en la bellesa d’aquest color inescrutable;
com la constatació del dolor;
com la mort.
Com una vesprada d’estiu interminable.

Josep Lluís Roig, "Càries", ed. Bromera.

És un poema dedicat a Joan M. Monjo, narrador i amic, que va morir. La dedicatòria, al llibre, diu: per a Joan M. Monjo, ara que ja no hi és. Com a testimoni d’amistat i afecte. Enyore les seues converses, la seua amabilitat, enyore poder aturar el cotxe a mig camí de la feina per poder fer-me un café amb ell.

LES TOMBES BLANQUES

2008-05-12T09:56:00.000-07:00

Crec que en aquest recull de contes Susanna Rafart l'ha encertada de ple, la diana de les paraules exactes. Capaç de condensar un segle de tragèdies als Balcans en unes poques pàgines i una sola figura, capaç de presentar un món polièdric, poètic sense excès, detallista d'una manera molt diferent a Llavina però que, alhora utitlitza de tant en tant el macro.
Millor que el recull anterior de contes, sap ser sensible sense apelar al sentimentalisme. Que la vida és dura però, alhora, justament, vital. I potser feliç i tot.

"Entre els plecs de la roba, brillaven fragments de ceràmica que, amb el lleuger moviment de les mans, fulguraven com peixos d’un mar sec, ficats a les butxaques."
Susanna Rafart, "Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània", ed. La Magrana

BIRMÀNIA

2008-05-09T13:26:00.000-07:00

Ara que Birmània és notícia, recorde que acabe de llegir "Un lloc sense nom" d'Amy Tan. És un llibre divertit perquè explica les peripècies d'un grup de turistes americans per la Xina i Birmània, però també té detalls duríssims: en un moment determinat uns "nadius" expliquen que ells preferirien llençar-se per un espadat que caure en mans de l'exèrcit del país i expliquen tortures que perpretava l'exèrcit (que és qui mana al país) per als treballadors que provaven d'escapar-se, quan els obligaven a treballar com a esclaus, perquè sí (per exemple en l'oleoducte d'una empresa americana on treballava una Condolisa Rice [ja sé que no s'escriu així]). Tortures com lligar-te les mans al darrere, posar-te un xili a cada ull, una bossa de plàstic a sobre i tirar-te al mig d'una planície, sota el sol, mentre es passaven dos dies seguits violant les filles i dones i etcètera...
I ara esperen que eixos mateixos torturadors es preocupen pels torturats! Quan menys habitants tinguen, més fàcils seran de controlar...
Mentrestant, nosaltres fem com els americans aquells, de la novel.la, que sota els pes de la mala consciència, van decidir donar-los dòlars...
Som tan previsibles, els humans...

UNA LITERATURA INVISIBLE

2008-05-08T04:48:00.000-07:00

Supose que és normal parlar dels llibres que hom estima, que el sorprenen, o que troba interessants. I crec que un dels problemes que té la literatura catalana és que no té massa -per no dir cap- altaveu que aprofite per parlar-ne. No queda espai per al diàleg, per a les opinions, per a provar de superar-se.
Vull dir que aquells que escrivim en català gairebé no existim. I no pel fet que siguem millors o pitjors, sinó perquè hi ha tota una pressió per a què no existim. I les persones sí que llegeixen. Però això no es pot reflectir perquè som una veritat amagada.
Cert que hi ha "el escritor catalán" (quatre o cinc, per omplir el "cupo"), de la mateixa manera que existeix el poeta valencià (Josep Piera o, a tot estirar, Enric Sòria) però tota la resta és pura invisibilitat.
I la qüestió és que jo crec que la literatura catalana té una vitalitat increïble, en aquests moments: m'acabe de llegir Jordi Llavina (en prosa i poesia), "Rapala", o "Les tombes blanques" (que ja l'acabe) i són llibres impressionants, que deixarien petjada en qualsevol cultura. I ací no passa res. No es discuteix, no s'exclama. Però els fets hi són, mals que els pese. Poden fer-se els cecs, però la literatrua catalana no té res a envejar, pel que respecta a la producció, de cap literatura occidental contemporània. De cap.
Val que també m'adone que sempre pose pegues, als llibres, però justament perquè són bons i poden anar més enllà. Sempre es pot anar més enllà. Sempre. L'autocomplaença és una cosa terrible.
Dit d'una altra manera, si Ausiàs March alçara el cap, li comentaria uns quants poemes que crec que podria millorar. No perquè no siga un geni, ni perquè jo aprofite com a crític, sinó perquè això obliga a remirar-se les coses.
I, ni que siga perquè sí, o per fotre a la colla de cabrons que s'encabota a no veure'ns, o per superació personal, hem de provar d'anar més enllà, encara que més enllà potser no hi haja res més que silenci.

UNA LITERATURA AMB MACRO

2008-05-06T14:11:00.000-07:00

Més enllà d’una llunyana novel·la inicial, l’aparició de Jordi Llavina en el món de la poesia va ser fascinant: La corda del gronxador (ed. Moll i ed. Proa) era un poemari fascinant que tenia l’habilitat de fer-nos arribar la història i les emocions completes a través d’una mirada detallista que es fixava, aparentment, en detalls allunyats del centre d’interès.
Per posar un exemple fàcil i que em mig invente sobre la marxa: si allò que ens importa són les sensacions i sentiments de qui es gronxa, aquests sentiments ens són descrits a través del que li passa a la corda del gronxador. I ho fa de conya. És, amb diferència, l’aire més fresc que ha entrat en la poesia catalana en els darrers anys.
Ara fa poc que ha tret un segon llibre, Diari d’un setembrista (ed. Bromera), que va pel mateix camí però que crec que n’abusa. Com deia un poeta relativament major i respectable, “no vols caldo, doncs dues tasses”. Segueix mantenint la gràcia però l’abús d’aquest recurs al macro acaba fent-lo excessiu. Recomanable, però molt per sota de La corda del gronxador. Si heu de triar, llegiu-vos el primer, que és molt molt molt bo. El segon té poemes. I és bo de llegir.
Ara que ho dic, pense que si no tinguera el precedent de La corda... diria que Diari d’un setembrista és un bon llibre i el recomanaria segur. És un problema d’expectatives. Véns d’una cosa fascinant i arribes a una altra que està bé, però de la qual tu n’esperaves més.
Per cert, que també ha tret un recull de contes, Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam llibres), que utilitza aquesta mateixa tècnica del macro per a contar històries. A mi m’ha agradat, encara que abusa una miqueta d’algunes enumeracions (per posar un exemple: de vegades no cal descriure tot el que hi ha en una lleixa, només amb algunes coses és suficient) però això és una cosa que penses justament perquè vols saber cap on tirarà la història, perquè tens pressa per saber-ho. I això és un mèrit del narrador.
El mateix poeta d’abans, relativament major i respectable, trobava que les històries són una mica el que li ha passat a ell: fills, separacions, coses d’aquestes. I això ho veia, ell, com a negatiu, però jo pense que és bo, que la nostra societat actual canvia els models de parella i de conducta social i és lògic i bo que això es reflectesca.
I, a més, trobe fascinant la coherència entre la manera d’escriure prosa i poesia i com ens conta la història amb aquest macro posat. És fascinant de debò.
A més, a mi m’ha agradat.

ESMORZAR

Sobre la fulla
d’un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d’un altre ganivet.

¿Dolç o salat, amor meu, l’esmorzar?
Jordi Llavina, Diari d’un setembrista

Rapala

2008-05-03T00:04:00.000-07:00

En general, Jaume Subirana és un poeta que m'agrada. I m'agrada que no es fossilitzara en aquell "Final de festa". "En d'altres coses" va començar la recerca d'una nova expressió, i ara, a "Rapala" em sembla que està més a prop del que buscava.
Potser per això mateix, em molesta que el llibre tinga un aire així com de poemes recollits i amuntegats, quadres amb trastos, poemes en prosa al costat de versos brevíssims...
I em molesten perquè sí que hi ha una proposta i, fins i tot, un fil conductor (el fil invisible de la pesca) i del paisatge que envolta aquest art pacient que és la vida.
Quan tinc "Rapala" a les mans note que tinc un llibre potent, que amaga i ofereix, com les truites del riu, una visió de la vida, una interpretació de la vida que, tanmateix, queda dissimulada per un amuntegament "de circumstàncies". Pense que hi ha poemes "bestials" com "PESCADOR I FILL AMB SALABRE" o "RICE LAKE" o " VERSOS SIN ARTE DE PARTE DE JAUME PARA JOSE Y LEO" o "HOME GRANOTA" o "ESCRIVIM" o... Per això em molesta tant que allí al mig hi haja un poema de Nadal o dues peces breus per a l'Auditori (que, en elles mateixes, la primera està força força bé) o, de sobte, poemes sobre quadres, allí al mig, com un bolet (i això que el de Caravaggio també m'agrada) o...
Crec que tenia material per a plantejar-se un llibre GRAN i se n'ha conformat amb un de circumstàncies. Amb poemes bestials i de lectura necessària, això sí. I el recomane vivament, alhora que m'imagine fins on podria haver arribat.
US COPIE L'ÚLTIM POEMA DEL LLIBRE:

IMITANT LI PO (NEU A MANHATTAN)

Els taxis i la gent s'han amagat,
els últims núvols bramen amb sordina.

Caminem plegats, els carrers i jo,
fins que ja només el carrer camina.

Jaume Subirana, "Rapala", ed. 62.

Amy Tan i Haruki Murakami

2008-05-01T09:16:00.000-07:00

Ja em queda poc per a acabar "Un lloc sense nom" d'Amy Tan. És divertit, amable, hi aprens coses (bàsicament sobre l'Orient)... Jo me'l llig abans d'anar a dormir. Em relaxa i és agradable, fins i tot quan passen coses desagradables, perquè fa que no ho semblen tant: la història d'una colla d'occidentals relativament prepotents contada per l'esperit de l'amiga morta, que era qui els havia de guiar...
Res a vore, tot i compartir col.lecció, amb "Tòquio blues. Norwegian Wood" d'Haruki Murakami: una dura història de soledats i drames compartits en el Japó contemporani. Posa els pèls de punta i aprofita mooolt per a plantejar-se cap a on pot derivar la societat on vivim amb molta facilitat. Gens recomanable per a anar a dormir, perquè tanqaues el llibre amb un desassossec terrible, d'aquells que et sacsa la consciència i les neurones. Imprescindible i amarg, com certes medicines.

"Desàngel"

2008-04-28T00:23:00.000-07:00

La vida és molt és molt seua i fa, decididament, el que vol. Ho dic perquè el 2007 vaig traure una obra de teatre. El tema era sobre maltractament i, realment, la primera escena és dura -i incòmoda- per a mi.
No en vaig fer cap presentació i l'editorial és més bé discreta en la promoció del llibre (tant, que no apareix ni a la seua web), així que jo vaig fer com qui res i em vaig dedicar a d'altres coses (una novel.la que havia d'aparéixer cap al novembre de 2007 i, com sempre, als poemes). Però de vegades hi ha llibres que s'encaboten a traure el nas.
Primer, l'ajuntament del meu poble (que desconec com es va assabentar de l'existència del llibre) en va comprar 50 exemplars per repartir-los per escoles, instituts i biblioteques (i la notícia va eixir en la premsa comarcal) i ara m'han donat el premi 2007 de la crítica dels escriptors valencians en teatre. I de nou a la premsa.
Encara com que és teatre i això no ho llegeix ningú.
Amb això del premi, em van demanar unes ratlles sobre el llibre. Són aquestes:
Desàngel aborda el tema del maltractament i, alhora, el de la immigració. Comença amb un primer acte molt dur i explícit on el maltractador –el marit- humilia i marca la dona. Perquè la vida és així. Perquè quan parlem d’una dona maltractada no parlem de coses abstractes, sinó de coses terriblement concretes.
Després, hi ha un espai per al perdó –hipotètic- i l’esperança, fins i tot un espai per a creure en la humanitat quan les coses semblaven més suaus, que no millors que, posteriorment, es veurà defraudada.
A partir d’aquell primer acte el llibre ja no és descriptiu, sinó reflexiu i el·líptic: allò terrible ja no passa en escena i allò que queda sempre és el plaer dels altres. Mai el de les víctimes.