literatures (la presó de l'aigua)

novel·la negra i criminal i valenciana

2012-01-31T08:52:00.001Z

Dissabte passat se va celebrar a Gandia una taula redona sobre novel·la negra. Jo, personalment, pense que té l'èxit que té gràcies a que és una manera d'encabir la realitat en un corsé predefinit, que ajuda a assimilar-la. Juli Alandes ("El crepuscle dels afortunats", ed. La Magrana, 2010)va sospitar si no era una qüestió de moda, però jo estic amb Joan Pla ("Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building", edicions 96, 2011), que la realitat ens dóna, per desgràcia, molt de material. I que el material de vegades supera clarament qualsevol ficció.
Fet i fet, com comentava Vicent Usó ("La mà de ningú", ed. Proa, 2011), si algun autor s'haguera inventat les converses de Camps i Costa amb el Bigotes, no haguera segut creïble. De manera que per fer païble l'impaïble, jo crec que tendim a la novel·la negra. Voluntàriament o involuntària, com en el cas del mateix Vicent ques'hi endinsa un poc a cada nova novel·la. Sense voler, però inaturablement.
En resum, l'acte, conduït per Gregori Royo, va resultar amé i curt, perquè es va animar just quan ja calia tancar-lo.
Després, uns quants, vam seguir en un dinar a La Drova, a Ca Maria. En resum: llibres incitants i conversa. I bon menjar i un paisatge fred. El paradís contra el món de la novel·la negra!

DÉU

2011-12-24T13:19:00.001Z

DÉU
Els arbres degoten silenci blanc.
A les parets de marbre, les arrels
esgoten les preguntes i la saba.
No res, ha gosat sobreviure a dintre:
fins les rates han mort en acabar-se
els llibres amb llurs lletres: els cadàvers
ja són pols, només. Només un tel són
a sobre els blocs magnífics de Carrara.

Ací és on déu habita insondable,
on s’oblidaren d’escriure respostes
o preguntes a les parets dels homes.

FRANCISCO BRINES

2011-12-20T08:51:00.000Z

L'ÚLTIMA COSTA
Hi havia una barcassa, amb personatges foscos,
a la vora disposada. La nit de la terra,
soterrada.
I més enllà aquell vaixell, de llums esmoteïdes,
on s'amuntegaven, amb fervor, encara que trist,
una gentada de dol.
Enfront, aquella boira
tancada sota d'un cel sense cap firmament ja.
I una barca que esperava, i d'altres encallades.

Vam arribar exhausts, amb la carn que estirava, una mica resseca.
Un aire immòbil, amb serrells d'humitat,
surava per aquell lloc.

Tot estava disposat.
La boira, més tancada encara,
exigia partir. Jo tenia els ulls entelats per les llàgrimes.
Disposàrem els rems desgastats
i com esclaus, muts,
vam empényer aquelles aigües negres.

Ma mare em mirava, molt fixa, des del vaixell,
en el viatge aquell de tots cap a la boira.

LA ÚLTIMA COSTA
Había una barcaza, con personajes torvos,
en la orilla dispuesta. La noche de la tierra,
sepultada.
Y más allá aquel barco, de luces mortecinas,
en donde se apiñaba, con fervor, aunque triste,
un gentío enlutado.
Enfrente aquella bruma
cerrada bajo un cielo sin firmamento ya.
Y una barca esperando y otras varadas.

Llegábamos exhaustos, con la carne tirante, algo seca.
Un aire inmóvil, con flecos de humedad,
flotaba en el lugar.

Todo estaba dispuesto.
La niebla, aún más cerrada,
exigía partir. Yo tenía los ojos velados por las lágrimas.
Dispusimos los remos desgastados
y como esclavos, mudos,
empujamos aquellas aguas negras.

Mi madre me miraba, muy fija, desde el barco,
en el viaje aquel de todos a la niebla.

FRANCISCO BRINES (traducció de Josep Lluís Roig)

Actes literaris diversos a Oliva i Gandia des d'ara fins dissabte

2011-12-15T11:35:00.002Z

El proper dissabte 17 de desembre tenim el plaer de convidar-vos a la presentació de dos llibres .
El primer, L'Homenot del barret, de Gemma Pasqual, tindrà lloc a Gandia, a les 12 hores del matí, a la Biblioteca Central Convent de sant Roc (sala d'actes).
Amb aquest llibre l'autora ret homenatge a Enric Valor i fa una gran rondalla on el protagonista és el nostre escriptor.

El segon llibre que vos presentem és el poemari Herències, d'Àngels Gregori i Teresa Pascual, i del qual vos adjuntem quatre poemes.
L'acte, que tindrà lloc a Oliva, a les 20 hores, a la Biblioteca l'Envic, (passeig Gregori Maians, 36), anirà a càrrec dels poetes Josep Ballester i Ramon Guillem. I a partir de les 24 hores hi haurà un after hours a La Malabar, amb més poetes i amb l'actuació del grup musical Aribau 21.

El divendres, a Gandia
Xavi Sarrià i Rafa Xambó participaran en la presentació del llibre "Comunicant la revolta"
Divendres 16 de desembre

20 h Presentació del llibre "Comunicant la revolta. Moviments socials i mitjans de comunicació al País Valencià" de Xavier Ginés
(Edicions 96, 2011)

Amb la participació de Xavi Sarrià, Rafa Xambó i l'autor del llibre.
Presenta Hèctor Montaner, patró de la Fundació
Sala de Conferències
Organitza Independentistes de la Safor

Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna
Carrer Dona Teresa, 2
Gandia

Avui dijous a Oliva
El president de l'Associació Cultural Centelles i Riusech
en nom de la Junta Directiva
es complau a convidar-vos a l'acte de lliurament de la
XVI Distinció Honorífica de la nostra entitat a
Francisco Brines
poeta

L'acte tindrà lloc el proper dijous dia 15 de desembre
a les 20'00 hores al Convent del Rebollet d'Oliva

SILENCI

2011-12-07T10:59:00.000Z

Hi ha persones animoses, existeixen males persones, i les intransigents. A més d’altra fauna que en aquest moment ens allargaria massa cap a direccions oposades a la narració. Quan les intransigents s’ajunten amb les males, ocorre que els xiquets un dia engeguen la televisió per vore el seu programa favorit de dibuixos en una llengua que casualment entenen però la pantalla es queda en negre. Això s’anomena censura, adverteix el narrador.

O quan el nostre radiooient viatja amb el cotxe cap a la feina i, en passar Ròtova –o d’altres el port de Xàtiva, camí de Benigànim–, marca el número 4 de la memòria, de sobte no se sent res. No és important per a aquesta història que els números 1, 2 i 3 estiguen ocupats per cadenes musicals que els seus fills habitualment sol·liciten perquè ara va sol, i li agrada escoltar diversos punts de vista sobre la realitat. Ni és definitiu el fet que, com que no escolta res, s’anima la son prèvia al café de màquina que l’espera amb la música dels Manel, que al segon disc encara han sabut guardar les ganes de jugar i han estat capaços de no autoprendre’s massa seriosament. Res de tot això és important. Són diminutes victòries simbòliques mentre els cabrons –males persones intransigents– avancen amb pas decidit cap a una merda o el món.
JOSEP LLUÍS ROIG (INÈDIT)

Per ser exactes, es va publicar al blog de Laia Noguera el 4 de desembre. I per a ser més exacte encara, l'hauria de dedicar a Jordi Puig.
La veritat és que quan l'altre dia vaig "penjar" un poema inèdit, em vaig adonar que feia més d'un any que no n'escrivia cap. Ni un sol vers. Perquè jo en volia escriure però m'eixien contes. Algun com aquest i d'altres de més "normals". I jo que em pensava que ja no escriuria cap conte més... Ja se sap, "nunca digas desta agua nâo beberei".

FOTOS DE LA PRESENTACIÓ

2011-12-01T22:03:00.000Z

Certament, la presentació d'ahir va anar molt bé. Vam parlar dels llibres i de què s'espera d'una novel·la juvenil.
A més, voldria agrair l'assitència de tanta gent com ens va voler acompanyar i d'aquells que per mil circumstàncies no s'hi van poder acostar.

converses i literatura a Gandia (últim acte de la Setmana Literària) aquest dimecres 30

2011-11-28T20:28:00.000Z

Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes. Plaça Rei Jaume I, 10 - 46701 Gandia
20h
Dimecres 30/11/11
Cicle “De tu a tu”, amb els novel•listes Isabel Canet, autora de La copa
dels orígens (ed. Bullent) i Josep Lluís Roig, autor de Insuficient s’escriu amb sang (ed. Cruïlla). (2 novel·les juvenils ben diferents entre elles)
Hi intervindran també l’escriptora Joaquina Barba i les professores Rosa Ribes i Carme Gosàlbez.
Organitza Saforíssims, Societat Literària.

els premis de Gandia

2011-11-27T22:40:00.000Z

El i la guanyadora del premis de Gandia tenen blog/c. Serà cosa de l'edat o dels temps. I tots dos parlen, de maneres molt diferents, del premi:

http://sotalacreueta.blogspot.com/

http://laianogueraclofent.wordpress.com/

Jo destacaria, d'aquests premis, a banda de ser la consolidació de dues veus, la normalitat. Que les polítiques canvien però les paraules queden.

Avui es lliures els premis de Gandia

2011-11-25T12:02:00.000Z

Aquesta vesprada tindrà lloc el lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Gandia, que en aquesta edició comptarà amb el recital de poesia 'Guardons Ausiàs March: imatges i versos'. Josep Vicent Cabrera i Alexandra Pérez ens hi recitaran deu poemes d'alguns dels autors premiats més destacats des de l'any 1959. Els acompanyarà a la guitarra el compositor Miquel Pérez Perelló. Trobareu més informació a:
http://imabgandia.es/noticies/lliurament-premis-literaris-ciutat-de-gandia-2011-5256.html

L'acte començarà a les 20 hores al Palau Ducal dels Borja.

2011-11-24T11:48:00.000Z

Ja he explicat alguna vegada que jo pretenia l’atzar per a aquest blog/c. Que no he fet res d’allò que se sol fer per promocionar-lo. De la mateixa manera que no me n’he fet seguidor de cap, més a la recerca de discreció que no per cap altre motiu. De manera que el blog/c s’ha estés per un atzar determinista, una teranyina d’interessos mutus que converteix la xarxa internàutica en un lloc habitable.
Així que, de la mateixa manera que hi ha blogs/cs que mire a la recerca d’informacions literàries, n’hi ha alguns que mire per simple i senzill plaer de llegir-los –perquè hi bateguen literatures i vides, també. La llista fóra llarga, però avui en destacaria dos que comparteixen una visió de la vida filtrada per una mirada que estima la vida i les paraules.
http://an-tavia-na.blogspot.com/
http://papallonesenlallum.blogspot.com/

Ernest Farrés

2011-11-21T21:09:00.000Z

Un dels blo(g/c)s més interessants que conec sobre literatura és el d'Ernest Farrés. Ernest no és nou en això de la lectura de la poesia que es fa. No de bades va fer una antologia l'any 2000 sobre els auors relativament joves del moment que s'anomenava "21 poetes pel segle XXI" (i que l'any passat va tenir un eco a Mèxic amb la publicació d'una antologia de la seua antologia amb la publicació d'una tria de dos poemes de cada autor dels que ell va seleccionar l'any 2000).
Bé, el cas és que majoritàriament compartisc les entrades que fa i de vegades me n'he botat alguna que jo pensava escriure perquè ell ja ho havia "penjat" abans que jo i millor escrit.
A banda d'això, és també propietari d'una història ben peculiar: va publicar (a Viena, el 2006) un llibre de poemes sobre Edward Hopper (per títol duia el nom del pintor) que, com era previsible en aquest país sense crítics de veres, va passar desapercebut. Com la majoria de llibres que es publiquen: ni bons ni dolents: desapercebuts, inexistents. Però el llibre en qüestió va caure a les mans de Lawrence Venuti que el va traduir a l'anglés i publicar als Estats Units i a Gran Bretanya.
Posteriorment, el llibre ha estat traduït també a l'italià.
Les conclusions no deixen de ser llastimoses sobre l'estat de la dialèctica en la poesia (en la literatura) catalana.
Per altra banda, aquest 2011 ha tret un llibre de poemes (del qual tothom n'ha parlat o no). D'aquest darrer llibre, copie el poema que el mateix Erenest ha triat per al seu blog; un poema que, d'altra banda conté una piscina, una "Presó de l'aigua":

EL POEMA DELS AMORS IMPOSSIBLES

És tan trist,
un poema
dels amors
impossibles,
que em negava
a afrontar-lo.
Desentendre-me’n
era a tots
els nivells
una màxima
efectista,
però el dret
al silenci
no em servia
de consol.

El poema
al•ludit
meditava
sobre grosses
veritats
perquè en són,
en efecte,
d’impossibles,
milions
d’amors pròdigs
en paràlisis
o tan simples
com un bany
matutí.
No ens serà
mai permès
de comprendre-ho.
Amors trets
d’un mal pas
a la vora
de piscines
sense gota
d’aigua, amors
amb un nombre
variat
d’alegries
contingudes,
amors tàcits
entre amants
incapaços
de llegir-se
els contractes
que subscriuen.

Amb els anys
transformem
les històries
personals
que ens marcaren
en monyons
sense cotna.
Res no aviven
els amors
quan es frustren,
ni tan sols
el raïm
que s’escorre.

El poema
dels amors
impossibles
no portava
mala sort,
només feia
un camí
que emetia
tensions
sexuals
no resoltes.

Ernest Farrés, "Els efectes imprevisibles dels camps magnètics"
Labreu Edicions, 2011

Bertold Brecht

2011-11-20T13:27:00.000Z

"El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels fesols, del pa, de la farina, de la roba, de les sabates i de les medicines, depenen de decisions polítiques. L’analfabet polític és tan burro que s’enorgulleix i trau pit dient que odia la política. No sap que de la seua ignorància política naix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits, que és el polític corrupte, mamarratxo i lacai de les empreses nacionals i multinacionals." (Bertold Brecht)

Extret de BUCOMSA.

LA SETMANA LITERÀRIA DELS PREMIS DE GANDIA COMENÇA AQUEST DISSABTE!

2011-11-17T18:06:00.000Z

Setmana Literària 2011 - 25/10/2011

Del 19 al 30 de novembre, nova cita amb els actes literaris que acompanyen cada any l'entrega dels guardons dels Premis Literaris Ciutat de Gandia

PROGRAMA:

Dissabte 19
“XV Homenatge a la Paraula”, dedicat a commemorar el centenari de la mort del poeta Teodor Llorente. a CÀRREC DE JOSEP PIERA. Organitza CEIC Alfons el Vell.
Lloc: Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, 20 h

Dimecres 23
Inauguració de l’exposició itinerant ‘Ausiàs March, cor salvatge’, dels professors Eduard Mira i Robert Archer, adaptada per Àlvar Garcia.
Lloc: Sala d’exposicions municipals Coll Alas, 19 h

Lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc, a càrrec de la Federació de Falles-Junta Local Fallera de Gandia.
Lloc: Teatre Serrano, 20 h

Dijous 24
Presentació del llibre El Tirant Políglota. 500 anys de traduccions del Tirant 1511-2011 i conferència a càrrec de l’autor, Vicent Martines, catedràtic i director de l’Institut Virtual Internacional de Traducció de la Universitat d’Alacant.
Lloc: Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes, 20 h

Divendres 25
LLIURAMENT DELS PREMIS LITERARIS CIUTAT DE GANDIA 2011.
Muntatge audiovisual i poètic "Premis Ausiàs March: imatges i versos". En acabar hi haurà un vi d’honor al Pati d’Armes del Palau.
Lloc: Palau Ducal, Saló de Corones, 20 h

Dilluns 28
Presentació del projecte de traducció “El Tirant multilingüe”, a càrrec del director d’IVITRA Vicent Martines i lectura del Tirant en diverses llengües: alemany, anglés, àrab, castellà, finés, francés, grec, italià, japonés, neerlandés, polonés, rus, xinés, i en llenguatge Braille.
Participen: Junta Multicultural de la Xarxa de Biblioteques Públiques de Gandia i ONCE.
Lloc: Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes, 20 h

Dimarts 29
Tast de Clàssics. Presentació del llibre Ausiàs March. Una tria en versió de Josep Piera, a càrrec de Jordi Quer, de l’editorial Barcino.
Lloc: Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes, 20 h

Dimecres 30
Cicle “De tu a tu”, amb els novel·listes Isabel Canet, autora de La copa dels orígens i Josep Lluís Roig, autor de Insuficient s’escriu amb sang. Hi intervindran també l'escriptora Joaquina Barba i les professores Rosa Ribes i Carme Gosàlbez.
Organitza Saforíssims, Societat Literària.
Lloc: Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes,20 h

Finale

2011-11-17T11:15:00.000Z

L'any 1990 Igansi Mora va publicar una història apocalíptico-rural-capitalino-valenciana que -a mi em va semblar- retratava la fi d'allò que havia significat ser valencià. Una novel·la, val a dir, escrita molt a la valenciana -com "Maig", com "Ulisses 2" i en la línia que algun altre autor ha usat en llibres memorables com "Si no ho dic rebente"- amb aquell humor sardònic i políticament incorrecte amb què sobreviuen els valencians a la realitat que ells mateixos han ajudat a fabricar.
Bé, el cas és que Bartomeu Fiol, un dels referents vius de la poesia catalana, ha usat la mateixa paraula (que era el nom d'un herbicida que empraven els llauradors per aquells norantes, val a dir)per a titular un poema que, d'alguna manera, versa sobre el mateix tema: Què pintem nosaltres, els ex de la Corona d'Aragó en aquest món?
Malgrat que això també comporta una segona pregunta més interessant, encara que implícita: quina quantitat de mèrits amagats cal que tinguem per a haver gosat sobreviure als intents d'aniquilació si ni tan sols tenim Déu -i no com el(s) poble(s) elegit(s)- de la nostra part?

FINALE

Bàsicament, el poble escollit
ha necessitat de tres llenguatges:

primer, el més adequat per a relacionar-se
amb Adonai, amb Elohim;
després, l'utilitari
per a mercadejar o comerciar amb els goyim;
i, finalment, la lingua franca i a la vegada privada
–tal com el jiddisch–
per a no esser entesos per aquells
i sí pels germans d'indrets llunyans.

Tu que no en domines cap,
ne anche nessun gergo judeo-italiano,
què pintes en aquesta història?

Bartomeu Fiol
Carants. Obra poètica 4
Proa
464 pàgines
18 euros

Pau Sif / Juan Vico

2011-11-15T08:29:00.002Z

Mai no he estat un bon cràpula.
Alguna nit, però, he vist el ventre obert de la ciutat.
L’espera inútil.

Pau Sif, “Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la)”

Cortinas flotando
en la habitación

sin la habitación.

Juan Vico, “Densidad de abandono”

No em fan gràcia els llibres aquests que recullen diversos premis en un sol volum. És difícil que les diferents propostes t’engresquen de la mateixa manera. I més quan, com és aquest el cas, hi ha els premiats en dues llengües diferents. Perquè un dels miracles de la nostra poesia és que manté una línia, una tradició força independent de la línia de la poesia castellana. O, dit d’una altra manera, que no té més interacció que amb altres literatures occidentals, com la francesa o l’anglesa.
Però bé, em van passar el recull per fer-ne una ressenya i, la veritat, totes dues propostes em van interessar força. Em van agradar.

Títol: Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la) / Densidad de abandono
Autor/autora: Pau Sif / Juan Vico
Premi: Premis de Poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes
Col•lecció: Razef - Premis de Poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes
Pàgines / ISBN / Preu: 64 pàgines / 978-84-92763-51-1 / 6 €
Editorial / Ciutat / Any: Edicions 96 / La Pobla Llarga / 2011

Salvador Iborra

2011-11-13T13:15:00.000Z

Afirmació possible

Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.

Salvador Iborra

Gràcies a Ramon Torné Teixidó ( http://daidalea.blogspot.com/2011/11/salvador-iborra.html)
m'he assabentat que Salvador Iborra, poeta nostre assassinat jove, mantenia un blog i, el que és millor, que la gent s'hi ha volcat, que ens ha dolgut a tots,aquesta mort absurda, que encara som persones.
No vaig a dir que érem amics. Vam coincidir un parell de vegades i sé que corre per casa (no l'he trobat encara) aquell llibre dels llençols. Però el fet és que ha mort ell i aquesta mort ens correspon a tots una mica: podríem haver estat cadascun de nosaltres els morts, fruits de l'absurditat humana, del món on vivim i que potser tolerem excessivament.
Una abraçada per a ell i la consciència que en els seus versos queda una part d'allò que va ser i que no van deixar que s'esdevinguera completament.

Antología de la nueva poesía catalana

2011-11-09T19:11:00.000Z

Autors antologats:
Antonia Arbona
David Escamilla
Hèctor Bofill
Amadeu Vidal i Bonafont
Joan-Elies Adell
Sebastià Alzamora
Josep Manuel Esteve
Manuel Forcano
Maria Joseph Escrivà
Miquel Bezares
Pere Joan Martorell
Txema Martínez Inglés
Alexandre Navarro
Jordi Valls
Josep Lluís Roig
Josep Porcar
Ramon Ramon
Vicent Nàcher
Iban L. Llop
Antoni Xumet
Júlia Zabala

PRÒLEG DE L'ANTOLOGIA

Leer poesía en otras lenguas es un placer refinado; reconocer en otros poetas los temas y los modos de los nuestros es una práctica que siempre nos ayuda a comprender mejor la situación de nuestra propia poesía. En estos tiempos se han publicado por lo menos tres antologías de la nueva poesía mexicana: El manatial latente (Fondo editorial Tierra Adentro), Árbol de variada luz (Universidad de Colima) y Eco de voces (Ediciones Arlequín/FONCA). En ellas se reunió a los poetas mexicanos nacidos en las décadas de los sesenta y setenta, con ausencias notables en todos los casos, pero especialmente con una sobre-exposición de poesía desconocida y desconocible. Más ajustada y precisa en el universo por estudiar ha resultado la recién publicada La luz que va dando nombre (Secretaría de Cultura, Puebla, 2007), bajo la coordinación de Alí Calderón y con la colaboración de Jorge Mendoza, Álvaro Solís y Antonio Escobar, pues esta última acude a la observación de los distintos lenguajes literarios que afloran en la expresión y también porque son los poemas y no los poetas los objetos de crítica. En Cataluña han aparecido algunas antologías similares: Sense contemplacio, que reúne poetas nacidos desde 1940 hasta 1960; Ser del segle, de 1959 a 1967; y 21 poetes del XXI, preparada por Ernest Farrès para la editorial Proa. Es de esta última de la cual hemos preparado la selección que ahora presentamos, la cual incluye a jóvenes poetas catalanes nacidos entre 1967 y 1975. Aparecen aquí seis poetas de Cataluña, diez de la región de Valencia y cinco de las Islas Baleares; de estos, diecinueve son hombres y dos mujeres, todoscon publicaciones de libros desde la década de los noventas; agregamos como complemento una ficha biobibliográfica de cada uno ellos. Se completa aquí, pues, la publicación que de los poetas catalanes de setentas y sesentas iniciamos en diversas publicaciones, la buena acogida de los lectores nos invita a ordenar estas versiones. Después de meses de revisión atenta y diligente corrección, sentimos que aquí se muestra lo mejor que de las nuevas voces ha decantado esa lengua peninsular pero tan cercana de nosotros; recordemos que en nuestro país se mantuvo durante décadas el espíritu y la creación de la patria catalana; aquí en México se estableció el parlamento de la Generalitat en el exilio después de haber sido ejecutado su presidente Lluís Companys a manos del gobierno franquista, en nuestro país Josep Irla mantuvo la presidencia del parlamento catalán de 1938 a1954, cuando Joseph Tarradellas asumió el cargo hasta 1977, año en que el parlamento regresó a la península ibérica; aquí también publicaron sus libros más importantes incontables escritores que son ya clásicos de esa literatura: Agustí Bartra, Pere Calders, Josep Carner o Ramón Xirau; de importancia superior para la cultura de esa nación fue la publicación en México de la Biblioteca Catalana a manos de Bartomeu Costa-Amic, como respuesta a la quema de 18,000 libros clásicos catalanes que el gobierno franquista había perpetrado y la publicación de revistas de invaluable recordación como Pont Blau bajo la dirección de Vicenç Riera Llorca y su equipo, entre los que se contaban Joan Boldó i Climent, Josep Maria Giménez Botey, Ramón Fabregat y Marc Hurtado, y su continuación ahora ya bajo la dirección de Ramón Fabregat i Arrufat con el nombre de Xaloc hasta 1981; otra revista importante fue la publicada por Avel- li Artís i Balaguer, La nostra revista y que continuó su hijo Avel-li Artís-Gener con el nombre de La nova revista, en un periodo que comprende de 1946 hasta 1858; por último Quaderns de l’Exili, dirigida por Joan Sales y Lluís Ferran de Pol, que incluía una valoración combativa del problema catalán en su dispersión, estos últimos publicaron la poesía completa de Màrius Torres, notabilísimo poeta, inédito hasta entonces, quién muere en su juventud de tuberculosis durante la guerra civil (Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara.) Este es, a grandes rasgos, el legado en el cual México contribuyó a la formación de la cultura catalana; en los años posteriores al franquismo, la obra bastante conocida de Pere Gimferrer nos ha acercado a la producción poética en esa lengua y aquí sería bueno mencionar la no tan conocida pero fundamental y breve de Antoni Marí, que recientemente fue reunida con el título general de Triptic des Jondal. Es en este marco histórico y en este espíritu de amistad entre los dos pueblos es que damos a conocer a los lectores mexicanos lo más nuevo de la poesía catalana, esperamos que las ediciones se multipliquen y que los nombres de estos 21 poetas pasen al catálogo del gusto nacional.
Mario Bojórquez

La lengua lemosina
Antología de la nueva poesía catalana
selección, traducción y presentación de Mario Bojórquez
Ediciones de Medianoche
(Universidad Autónoma de Zacatecas/Instituto de Cultura de Zacatecas Ramón López Velarde)
Zacatecas, enero 2010

És un llibret digne que, a banda d'algun error tipogràfig en qüestions perifèriques, tradueix dos poemes de cada autor que apareix a l'antologia d'Ernest Farrés, "XXI poetes pel segle XXI". L'únic però greu és que no actualitza el currículum dels poetes i aquest queda, en conseqüència,fossilitzat el 2001. A banda d'això, un intent lloable de donar a conèixer la vitatlitat de la nostra poesia.

Ressenya de l'estrena

2011-11-05T12:30:00.000Z

Inteligente equilibrio

MARC LLORENTE. Tantes històries la mateixa història. Teatre Arniches de Alicante. De Josep Lluís Roig.
Compañía: Yorick. Teatre. Dirección: Xavier Monzó.
El Premi de Teatre Breu en Valencià Evarist García quedó amenizado con la dulzaina y el tamboril. Tiene el propósito de fomentar el teatro en lengua valenciana, alcanza la XII edición y sigue en nuestro recuerdo el actor y director que da nombre al concurso de textos teatrales. El reciente ganador, Josep Lluís Roig, vio su pieza representada en el Teatre Arniches el pasado jueves con la compañía Yorick Teatre. Recibió el premio de manos del diputado de Cultura de la Diputación de Alicante, Juan Bautista Roselló, tras la simpática presentación del conocido personaje de la escena alicantina, Tomàs Mestre, y las palabras de la viuda de Evarist, Maruja
Hernández. Roig ha obtenido este galardón por segunda vez gracias a Tantes històries la mateixa història, una obra que acoge la pérdida progresiva de memoria de la enfermedad de Alzheimer y que está interpretada por Victòria Muñoz y Xavier Monzó, dos conocidos actores pinoseros que representan a la pareja protagonista. El espacio tiene un par de mesas y asientos que corresponden a la terraza de una cafetería donde reiteradamente se encuentran ambos. Unas situaciones que ofrecen continuidad para exponer el proceso del referido problema.
La ubicación es la misma pero cambia la actitud del hombre mayor a medida que pasa el tiempo, ya que su capacidad disminuye y los olvidos aumentan. De este modo sencillo y singular ofrece el asunto el escritor y profesor Josep Lluís Roig (Oliva, 1967). El desarrollo verbal lo asumen limpiamente Victòria Muñoz y Xavier Monzó con el buen equilibrio que Roig imprime al delicado tema. El propio Monzó ha dirigido los pasajes acogiendo muy bien la intencionalidad del dramaturgo. No existen estridencias, pero el suave dramatismo se hace palpable con la trágica evolución a la que asisten los espectadores en un comenzar otra vez al no recordar él lo ocurrido o hablado el día anterior. Escuchamos los boleros Dos gardenias, de Machín, y El reloj, de Lucho Gatica, sobre todo. La letra queda vinculada al argumento. ¿Recuerdan? "Reloj, detén tu camino porque mi vida se apaga. Ella es la estrella que alumbra mi ser. Yo sin su amor no soy nada".
Diario Información, 5/11/2011.
http://www.diarioinformacion.com/opinion/2011/11/05/inteligente-equilibrio/1186872.html

El dijous, estrene obra de teatre a Alacant!

2011-11-01T22:57:00.001Z

Aquest dijous, a les 20 h. al teatre Arniches d'Alacant s'estrena "Tantes històries la mateixa història". A càrrec de Yorick Teatre. Una companyia amb una àmplia experiència i qualitat contrastada. La veritat és que n'estic content. Molt content. Al nostre país costa això del teatre. I cada vegada està més difícil.
SINOPSI DE L’OBRA
Una parella i una escena recurrent que s’esborra. No és una obra de teatre experimental: qui esborra la memòria és l’Alzheimer, de manera que, sense dramatismes excessius, però tampoc amb edulcorants, assistim a una parella que al principi sembla que es reinventa cada vegada al mateix temps que el record es desfà. Fins que el futur desapareix.
El record sobreviu mentre algú dels dos sap que es volien –que es volen- i que tenen un passat enfront d’un futur cada vegada més dur.

Entrada lliure. Limitada a l'aforament.

Un poema

2011-10-25T18:59:00.000+01:00

Camine pel Boulevard de Picpus de París.
Ara mateix, no m’acompanya ningú,
com després, en un resum, tota la vida.
Camine sol i busque un cementeri que cap persona
cerca. Només el vull amb mi per un poema
llegit que ara, anys després
-mentre la meua filla dorm al meu llit,
mentre toca un coixí que creu ser jo-
recorde com recorde que sempre estem buits dels altres,
que no hi ha companyia sinó dies paral•lels,
que no la vull deixar sola perquè els
anys
encara no l’han clivellada amb arrels i no cal
que sàpiga tot açò.
Amb compte, m’ajec a la vora, en un cantó. L’escolte
dormir i sóc feliç:
lluitem per
la glòria diminuta de sobreviure als danys.

(De “Càries”, ed. Bromera, 2008)

Les coses, pel seu nom

2011-10-24T21:44:00.000+01:00

L'Editorial Afers i la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna,

us inviten a la presentació del llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana,
de Vicent Flor,
que tindrà lloc el dijous, 27 d'octubre, a les 20 hores al Casal de la Fundació Jaume I, a Gandia.
Hi intervindran:
Ignasi Mora (escriptor)
Vicent Flor (sociòleg i autor del llibre)
Vicent Olmos (historiador i editor)

* * *

Noves glòries a Espanya (presentació a Benicarló)
https://plus.google.com/114123356905061778461/posts/1Zqwecs5yHZ?authuser=0

Aquest dissabte, Miquel Àngel Riera a Inca (allà per Mallorca)

2011-10-20T18:09:00.000+01:00

Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L'entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d'on són: tot ho contemplen
amb l'esguard fendidor, oloren, freguen,
s'embruten tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.

-Miquel Àngel Riera, "Llibre de benaventurances".

El "Llibre de benaventurances és un dels millors llibres de poesia del segle XX. De lectura obligada i imprescindible. Del llibre, se'n van fer tres edicions, crec que les tres introbables, si no és que de Proa quede alguna cosa o l'hagen digitalitzat. Es pot trobar segur dins de l'"Obra poètica completa". Una magnífica edició a càrrec d'Edicions del Salobre (que val uns 30 euros, però paga la pena).

Tot açò ho dic perquè aquest dissabte 22 d'octubre de 2011, a les 21 h. al Casal de Cultura d'Inca, a Mallorca (carrer de Can Dureta sense número) es representa Panorama de Telm Produccions i que és una versió lliure del "Llibre de benaventurances". Jo no hi podré anar, però si que m'ha dut a regellir-me'l. Tot un plaer.

- "Llibre de benaventurances". Manacor: Caixa d'Estalvis de les Balears, 1980 / Barcelona: Proa, 1990 / Alzira: Germania, 1995.
- "Obra poètica completa (1953-1993)". Pollença: Edicins del Salobre, 2005.

Simposi Enric Valor a Alacant

2011-10-16T16:41:00.000+01:00

Simposi Enric Valor
4, 5 i 6 de novembre de 2011
Universitat d'Alacant
Vicerectorat d'Extensió Universitària
Vicerectorat de Tecnologia i Innovació Educativa
Servei de Promoció del Valencià
Institut de Ciències de l'Educació
Facultat de Filosofia i Lletres
Facultat d'Educació
Delegació d'Alacant
Reconegut amb 30 hores de formació certificades per la Universitat d’Alacant,
o bé per 2 crèdits de lliure elecció, vàlids per a l’itinerari de la Capacitació en Valencià
Informació i matrícula en el Departament de Filologia:
http://dfc.ua.es/va/cursos/simposi-enric-valor.html

Carles Duarte

2011-10-15T20:07:00.000+01:00

El mar és verd i el vent,
que avui és el senyor d'aquest paisatge
i duu les mans de neu,
salvatge,
el despentina.

Ebris de llum,
de l'aire fred
tan generós de transparències,
els nostres ulls
s'allunyen mar endins,
fugint d'aquesta nit insaciable
que ens encalça.

Carles Duarte, "Marítim", ed. Meteora, 2008.

M'agrada, del llibre, aquelles lectures múltiples del Mediterrani, que esdevé un mar interior, més que un fenomen extern.

Tomas Tranströmer

2011-10-13T10:48:00.002+01:00

Cansat de tothom que em ve amb paraules,
… paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol a la neu.
Llenguatge però cap paraula.

Tomas Tranströmer, ‘La plaça salvatge’, Perifèric edicions, 2007.
Traducció de Carolina Moreno.

Ja és casualitat que l'única obra traduïda al català d'aquest autor (Premi Nobel 2011) es trobe en una editorial menuda (i valenciana). O no? Serà que l'indústria editorial és cada vegada més indústria i oblida la part editorial, cultural, amb massa facilitat? La veritat és que bona part de la cultura viva batega per editorials petites, cada vegada més ofegades per la crisi però, alhora, més lliures.

Si hi teniu interès, al bloc/g de Mercè Climent hi ha una petita ressenya i l'accés a les primeres pàgines del llibre.

Antonina Canyelles

2011-10-07T09:59:00.001+01:00

EL PARE

Recte com una biga
Elegant com un arc de mig punt
Fràgil com Venècia.

Antonina Canyelles, "Putes i consentits. Antologia poètica", ed. Lapislàtzuli, 2011

Bisbe negre

2011-10-02T09:46:00.000+01:00

L'altre dia vaig -vam- passejar per Vic. Coses de literatura. Però després, com no només de versos viuen les persones, vam entrar en una carnisseria a prop de LA plaça on vam comprar alguna coseta que no fa al cas i un bisbe negre: un embotit de forma arrodonida i color negrós, no excessivament gran, d'un pam, aproximadament. Trobe que el nom ha quedat suficientment explicat.
La qüestió és que, en tastar-lo ja a casa, vaig gustar més que vore que era igual que un embotit tipic d'Oliva que anomenem garró. També de forma negrosa i arrodonodida i també de motiu evident per al nom.
Com que l'embotit també és cultura i tradició i avantpassats -la sobrassada de Xaló,...- em va entendrir profundament que, més enllà de les paraules, encara tropessem contínuament amb les evidències. Així com l'embotit, les paraules. I qui no ho vulga vore, que visite l'oculista.

Preentació-recital de "Parets" de Laia Noguera aquest dijous a València

2011-09-27T08:04:00.000+01:00

De vegades hi ha casualitats molt casuals. L'endemà de penjar la ressenya sobre "Parets" em va arribar la "publicitat" de l'acte. Maria Josep Escrivà ha enviat un poema i la concreció de l'acte. Us adjunte les dues coses:

Estimo la vida petita
de seure a l’entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s’inclina la tarda
en les cases del cos.

Ja sé que em moriré
molt abans que s’hagin mort
els arbres que m’estimo.

Però no m’amoïna gens,
perquè en l’instant
en què se’m trenqui l’últim fil
seré només aquella dona
que s’asseia a l’entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.

Laia Noguera

Dijous, 29 de setembre, 20 hores
Societat Coral El Micalet (Guillem de Castro, 73, València)

Recital poètic a partir de Parets (Edicions 96, col·lecció “Razef”),
amb l’acompanyament del pianista Roger Illa.

Parets, de Laia Noguera

2011-09-24T23:34:00.000+01:00

Reproduïsc una ressenya sobre el llibre que vaig escriure i ha aparegut recentment:
Els accessos són:
http://www.llibresvalencians.com/Mirar-el-mun-us-interpretarlo_va_19_149_0.html
O també a:

http://dglb.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero29secciones/poesia.pdf
I la ressenya (en versió copia i enganxa):

Mirar el món és interpretar-lo
Laia Noguera ens presenta una lectura del món exterior il·luminat des
de l’interior : la distància que va de la «solitud precisa, / com una taca
a les tovalles noves» a «dolors / que són un autobús a l’autopista».
Acaben d’aparéixer els números 15 i 16
de la col·lecció de plaquettes «Razef», d’edicions 96. Vista amb certa perspectiva
ja, aquesta col·lecció impressiona. Per la
voluntat i pels resultats. Amb una periodicitat regular han fet avançar la nòmina de dos en dos: un original i una
traducció, cada vegada, tot demostrant
que la qualitat depén més de l’esforç personal que de les altres variables. I la nò-
mina ho demostra. Hi han publicat, a
més d’inèdits, autors com S. Jàfer, M. Pé-
rez Saldanya, B. Mezquita,... i, entre els
traduïts: Iannis Ritsos, Miren Agur Meabe, Ibn Khafaja, Walt Whitman,... Una
col·lecció imprescindible per a aquells
que estimen la poesia.
I el número 16 correspon a Laia Noguera (1983), una de les autores «joves» que
ha desenvolupat una poesia més personal i sòlida. Aquesta consolidació es pot
resseguir perfectament a les darreres publicacions: Triomf (2009), L’U (2010, amb
fotografies de F. Morrison) i ara aquest
Parets (2011).
Crec que mai no havia vist –o molt poques vegades– un text tan adaptat al format plaquette: breu i redó, amb un punt
i contrapunt a cada pàgina (un poema
a dalt i un altre a baix que el puntualitza). Amb el mèrit afegit d’ésser totalment coherent amb l’imaginari que ha
bastit al llarg dels seus últims llibre: l’individu com un còdol aïllat i alhora partícip del món que l’envolta, amb la voluntat de participar-hi.
En aquest cas, però, els elements de la naturalesa –l’imaginari– han estat substituïts pels elements del nostre entorn urbà
i humà: hi apareixen centres comercials,
autobusos, autopistes, aquaris, lletsons
tallats, parets, mobles,... i on el còdol ara
és la casa, que també interfereix en el món
exterior, com els troncs i les pedres: «Hi
havia casa nostra / i el món de fora, / il·luminat / per la nostra finestra».
Així –amb el rerefons de les relacions
personals i en un continu on un poema
succeeix el següent com les baules d’una cadena d’actes i conseqüències– la
poeta reflexiona sobre les relacions entre les persones i entre cada persona i el
món amb senzillesa aparent i reflexió
profunda. Triarem només dos exemples,
el primer més referenciat al nivell personal: «Hem somiat que menjàvem / a
la mateixa taula / i que el silenci era tou
/ i calent com el pa. / I m’he despertat
partida / com les engrunes. // Vam dissimular / fins que els vestits es van fer
vells.» I el segon més reflexiu sobre la relació amb la realitat: «La finesa de viure / no al costat de les coses, sinó a
dintre. // Ara et tornaria a dir que no».
En resum, una lectura imprescindible per
a saber per on circula un dels corrents
més interessants de la nova poesia.
Josep Lluís Roig

DES D'AUSIÀS ALS NOSTRES DIES: SAFORÍSSIMS SL

2011-09-22T11:47:00.000+01:00

Saforíssims Societat Literària presenta el web (http://www.saforissims.org/) i la seua activitat a les xarxes socials en línia en el marc de la taula redona: “L'activitat literària i creativa a la xarxa”. L'acte, que tindrà lloc a la Biblioteca Central - Convent de Sant Roc de Gandia (la Safor), el dissabte 24 de setembre, a les 12 hores, comptarà amb la participació dels periodistes i escriptors: Xavier Aliaga, Joan Navarro, Francesc Vila i Gemma Pasqual.

Lloc: Biblioteca Central. Convent de Sant Roc. Gandia
Plaça del Rei en Jaume, 10
Gandia

Dia i hora: dissabte, 24 de setembre a les 12:00

FESTA ESTELLÉS AQUEST DIVENDRES A GANDIA

2011-09-12T21:38:00.000+01:00

Fins a la vesprada del dimecres (o dijous a primera hora del matí) hi ha temps per tal que reserveu el sopar de la II Festa Estellés. Per raó d'espai les places són limitades. Per tant, si esteu interessats, digueu-nos alguna cosa quan més prompte millor.

Les reserves les podeu fer al correu: festaestellesgandia@gmail.com o als telèfons 962959676 / 962959465.

Qualsevol que s'apunte pot llegir un poema d'Estellés. Si voleu participar al recital, recordeu triar dos o tres poemes i indicar-ho a festaestellesgandia@gmail.com.

també vam ser a Bristol

2011-09-04T22:51:00.000+01:00

al·les em va agradar molt, però he de reconèixer que Bristol em va sorprendre. Un lloc molt agradable i l'@Bristol amb fills és espectacular.

Llanthony Priory

2011-09-03T21:43:00.000+01:00

Abbey Hotel,Llanthony Priory,Abergavenny,NP7 7NN, United Kingdom
Una de les abadies en runes entre Gal·les i Anglaterra. No estava envaïda per turistes, però és la que més em va agradar.

araf

2011-08-29T10:53:00.000+01:00

Iniciem el retorn. Aquest estiu hem fet moltes coses però potser destacaria un viatge per Gal·les i Anglaterra. Jo, com a sofridor del meu país, el que més em va sorprendre és com de normalitzat tenen que els anglesos no són gal·lesos i a l'inrevés. I, malgrat que no vaig escoltar ningú parlar en gal·lés, com supose que els passarà als gal·lesos que visiten el País Valencià, era a tot arreu. Per exemple, a les indicacions de les carreteres: Slow / Araf era una expressió sovintejada.
Ah! I Dylan Thomas, sant, que em perseguia allà per on anava!
I ara és l'hora del retorn. A vore si fem l'aterratge amb calma, lent. Araf.

Els 4 primers poemes d'OASI BREU

2011-07-20T22:26:00.000+01:00

I
El nedador, immòbil, ha caigut
al fons de l’aigua, com l’odi adormit.
A dintre la piscina tot és quiet:
s’ofega a poc a poc entre l’oblit
dels moviments desesperats i muts.
De sobte veu un badall o una escletxa:
la superfície l’espera allí.
El nedador, ple de foc als pulmons,
s’hi dirigeix com un obús que trenca
la superfície tranquil.la i clara
de la memòria adormida a penes:
en sortir, obre les mans en l’esclat
i el vidre es trenca en milers d’insilencis:
un odi sorollós creix per les vores
al ritme dels cristalls: sona, de lluny,
com si degotejara el món en sang.

II
Nàufrag de tot, encara dorm un somni
exacte de piscines en silenci:
a banda i banda res: la superfície
no existeix perquè allí és que els impactes
dibuixen cercles que s’escampen ràpids
i on la mort juga amb l’aigua com les gotes
cauen com trets en un mirall confús.
Al somni no: tot és silenci i prou:
una aigua transparent, il•luminada
per totes bandes amb llum de quiròfans
estèrils, verds: un lloc on la distància
es converteix sempre en una quimera.
Algú que se li assembla molt busseja
immòbil, quiet, perquè no té on anar
si no és a aquest soroll mut que l’envolta:
el nedador, en llur somni, no troba
mai cap sortida, tampoc cap respir
on descansar els seus pulmons mortals.

III
Aquest mut insilenci que ens ofega:
sirenes, cotxes, crits, carrers o bombes,
corredissa de passos en la boira
-sospir de pólvora i metralla alada-:
Nascuts de l’ona que escampa finestres,
han florit els cristalls sobre la pell.

El nedador, tranquil, encara neda,
busseja sota l’aigua en calma clara,
però en reviure l’alé aprén, roja,
la pluja de diamants i encara ix
incandescent, sobtat per la desgràcia:
en girar-se, s’adona que s’escola
l’aigua pel fons, també viscuda en sang.

IV
Sura vora un silenci de piscines
abandonades: tan sols els estralls
recorden altres vides: nedadors
rabents com un dofí que esmola l’aire.
Però ara no hi ha res: va fugir l’aigua
pels badalls dels esclats: tot es va omplir
de vidres alts que abandonaren, buits,
els finestrals assedegats de sang.

Vora un silenci de piscines sura,
per sobre dels estralls i els vidres buits,
com un miracle insòlit en la boira,
un arbre nou, nascut d’algun badall
fet en l’esclat i en l’oblit de la vida.

"Oasi breu", Tàndem edicions, València, 2001

(Ja sé que amb retràs, però no puc entendre com les coses es poden embolicar tant. Finalment, els quatre primers poemes d'Oasi breu. Me'ls estime especialment perquè va ser com autodemostrar-me que podia, encara que aquella línia no la volguera desenvolupar. I trobe que la recupere ara perquè el que he estat escrivint ronda la versificació, diversos tipus de decasíl·labs, algun alexandrí... Si la mètrica és un lloc on aferrar-se per buscar, ja em sembla bé, encara que de vegades sembla un búnker, més que cap altra cosa...)

Una antiga ressenya sobre "Oasi breu"

2011-07-15T11:47:00.001+01:00

Una mirada en l’espill

Acausa de la seua extensió, el vers decasíl
·lab s’ajusta a les frases i al ritme de
la prosòdia habitual. Per això la veu que
canta els versos d’aquest Oasi breu crea
un univers poètic que ens és transmès
a un ritme monocorde, com una
conversa, o, més ben dit, com un monòleg
al més pur estil clàssic. L’autor recull,
des del punt de vista formal, la tradició
que arranca dels trobadors
provençals i els antics poetes italians i,
com ells i molts dels poetes catalans, en
fa el vers preferit, i únic.
El llibre s’estructura en quatre parts
que palesen una intenció unitària, com
si d’un sol text es tractés. Una trentena
de poemes amb un inici i un final
marcadament intencionats: «Nàufrag
de tot» (pròleg), «Oasi breu», «Anecdotari
» i «Epíleg».
Els versos del pròleg presenten el subjecte,
la mirada que obri les finestres per
guaitar, el nàufrag de tot, el nadador sumit
en un silenci (o un «insilenci») de
piscines quietes que, malgrat el seu somni
estèril, encara malda per trobar la
llum, eixe «arbre nou, nascut d’algun badall
/ fet en l’esclat i en l’oblit de la vida».
A la segona part, que inspira el títol general,
en canvi, aquesta mirada esdevé
l’espill de tot allò que hi ha a l’altra banda
de la finestra. Es converteix en un reflex
d’allò que veu i, amb un to més prosaic,
ho mostra al lector. S’hi manté
l’afany esperançador, l’optimisme
moltes vegades a desgrat de la pròpia
veu. Llegiu el poema «Oasi breu» (sens
dubte el més emblemàtic): «Perquè li
cap el món als ulls i té / un niu de sols
enllà de la mirada / és que imagina, tot
redó i blau / un món millor: si no existeix
l’oasi / l’inventa de nou: només pel
seu somrís / jo em donaria tot».
L’«Anecdotari» vol ser el retrat de les veritats
quotidianes, dolces però no eternes,
com ja apunta la cita inicial, que esdevenen
amargues com el món que envolta
els immigrants, els cors exiliats de la
seua terra, els peus dels qui sempre són
lluny, dels qui se’n van a un demà imprevist,
i dels qui escapen perquè han trobat
el joc massa fet, calculat, tancat. És
aquesta part la que conté versos més durs
i on l’autor obri el ventall de totes les
contradiccions, els dubtes i els mots rebels
contra aquestes veritats indefugibles.
Els quatre poemes de l’epíleg tanquen
el recull de nou amb l’esguard sol de
l’home sol, de l’home que mira encara
per la finestra, de l’home cansat que ha
recorregut tot un desert i es troba erm,
com a l’inici del viatge. Potser el miratge
d’aquest oasi, breu, li ha donat una
guspira d’esperança, un alè de vida.
Begonya Mezquita

OASI BREU
JOSEP LLUÍS ROIG
COL·LECCIÓ «LA POESIA DE TÀNDEM», 3
Ed. Tàndem, València, 2001

Poesia croata a Gandia (entrada lliure i gratuïta!)

2011-07-13T13:03:00.004+01:00

En el marc de la Universitat d'Estiu de Gandia, ens visita aquesta setmana una delegació d'escriptors i representants polítics de Croàcia, en concret de la ciutat de Zadar, per la universitat de la qual han passat alguns valencians.
La delegació croata participarà en una sèrie d'actes literaris, tots oberts i gratuïts, que tindran lloc a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós els dies 14 i 15 de juliol.
La cloenda d'aquestes jornades consistirà en un recital poètic, on els croats Dinko Telecan, Dorta Jagic i Tonko Maroevic, i els valencians Josep Piera, Àngels Gregori i Maria Josep Escrivà intercanviaran versos en dues llengües distintes, però plenes de complicitats. Al mateix recital intervindran els músics Amadeu Vidal i Remigi Morant. La coordinació és de Pau Sanchis i Ferrer, i de Roser Soler.

Croàcia és un país jove i emergent, amb el qual els valencians compartim una mateixa cultura mediterrània. En els darrers anys a la Universitat de Zadar s’ha fet un gran esforç per promoure el contacte entre aquestes dues ribes de la Mediterrània. Dins del marc de les activitats organitzades pel Subdepartament d’Estudis Iberoromànics d’aquesta Universitat, alguns valencians han pogut comprovar els vincles que ens uneixen. Aquest seminari, que inclou les Jornades de Literatura i Cultura croates a Gandia, volen servir per enfortir els lligams amb Zadar, perquè el coneixement entre la nostra cultura i la croata siga recíproc. (Comitè organitzador).

Poema de Dinko Telecan 1974:
BANDERES
L'ombra de cada bandera és negra
com la consciència dels governants
clavades a la terra negra dels deliris
onegen les mentides de colors
i el cor del poble s'hi casa i s'esberla
mentre els cors que hi veuen callen i callen
perquè el futur pinta negre
sota l'ombra de les banderes (© traducció: ILC)

PROGRAMACIÓ: Els actes són a la Casa de la Marquesa (passeig Germanies, 13) de Gandia.

Dijous 14: 17.30 a 19.30 h: Seminari de literatura i cultura
17.30 h - Nikola Vuletic (Universitat de Zadar): “Les relacions culturals a les dues ribes del Mediterrani”
18.30 h - Taula rodona: Tonko Maroevic, Dorta Jagic i Dinko Telećan. “La literatura croata”

Divendres 15:
17.30 h - Vladimir Skracic "Croàcia, un país d'illes"
20.00 h - Recital de poesia actual croata i valenciana: Dinko Telecan, Dorta Jagic, Tonko Maroevic, Josep Piera, Àngels Gregori i Maria Josep Escrivà. Acompanyament musical d’Amadeu Vidal i Remigi Morant.

Informació detallada sobre aquesta activitat:
http://www.fguv.org/cursos/ampliar_noticia_cas.asp?id=1002

Mercat de versos a Oliva, aquest dissabte. I per la nit, LA GOSSA SORDA I LA TROBA KUNG-FÚ

2011-06-16T10:07:00.003+01:00

MERCAT DE VERSOS
Dissabte 18 de juny a les 20'30 hores
(dins el Mercat Municipal d'Oliva)

Amb la participació dels poetes

JOSEP PIERA
JOSEP LLUÍS ROIG
TERESA PASCUAL
ÀNGELS GREGORI
ELENA ESCRIBANO
MARIA JOSEP ESCRIVÀ
JOSÉ V. SALA
RAFAEL CORRECHER
IVAN BRULL

i l'actuació musical
d' ARIBAU 21

I després de sopar, LA TROBA KUNG-FÚ i LA GOSSA SORDA AL PASSEIG D'OLIVA a partir de les 23:30
(MÉS INFORMACIÓ A http:www.oliva.es)

Els 4 primers poemes d'OASI BREU (I)

2011-06-09T17:51:00.000+01:00

I
El nedador, immòbil, ha caigut
al fons de l’aigua, com l’odi adormit:
a dintre la piscina tot és quiet:
s’ofega a poc a poc entre l’oblit
dels moviments desesperats i muts.
De sobte veu un badall o una escletxa:
la superfície l’espera allí.
El nedador, ple de foc als pulmons,
s’hi dirigeix com un obús que trenca
la superfície tranquil.la i clara
de la memòria adormida a penes:
en sortir, obre les mans en l’esclat
i el vidre es trenca en milers d’insilencis:
un odi sorollós creix per les vores
al ritme dels cristalls: sona, de lluny,
com si degotejara el món en sang.

- "Oasi breu", Tàndem edicions, València, 2001

Presentació Tria Llibres a València

2011-06-06T12:52:00.001+01:00

INVITACIÓ
Tria llibres a València

Presentació de la Tria de Primavera 2011: 5 nous llibres el proper divendres 10 de juny a les 19:00 a la Sala d'exposicions del Teatre Micalet al carrer Guillem de Castro, 73 de València.

Compartirem un pica-pica i una copeta de cava i podràs endur-te un exemplar signat dels llibres. Amb la presència dels autors següents: Antoni Tugores, Carles Bellver i Felip Tobar.
Els llibres són:

-Víctimes invisibles, d’Antoni Tugores
Tria d'Assaig, 3 (català)

"Un llibre excepcional que narra, de manera molt ben documentada, dotze històries de dones represaliades durant la Guerra Civil i el franquisme"

-L’home del calendari, de Carles Bellver Torlà
Tria de Narrativa, 6 (català)

"Carles Bellver barreja de manera magistral elements de realitat i ficció en aquestes històries, que evoquen els noms de Pere Calders, Joan Perucho i H. P. Lovecraft. Descobreix una de les veus més singulars de la nostra narrativa actual."

-Altres arbres, de Sílvie Rothkovic
Tria de Poesia, 4 (català)

"La força dels versos de Sílvie Rothkovic et captivarà en aquest conjunt de polaroids poètiques amb què l’autora explora els universos de l’art contemporani i la música."

-Ribera de Boires, de Felip Tobar
Tria de Narrativa, 4 (català) i 5 (castellà)

"Una novel·la plena d’acció i intriga, amb tocs sobrenaturals, un ritme trepidant i una trama ben ordida que enganxen des de la primera pàgina."

-One of Us is Invisible, de Sairica Rose
Tria de Poesia, 5 (anglès)

"El primer llibre en anglès de Tria és un poemari excel·lent que ens regala la veu propera i única de Sairica Rose, acompanyada de les magnífiques il·lustracions de Layil Umbralux "

Podeu consultar-ho a:
http://triallibres.com/mailing/valencia10juny2011.html

Autopropaganda

2011-06-02T08:12:00.002+01:00

Hi ha un poema inèdit i, per a aquells que els agrade fer diana amb persones, una foto nova, per no repetir sempre amb les mateixes (però imprimiu-la abans, que els dards i les pantalles no es porten bé!)

http://www.ciutatoci.com/literatura/docs/d11/lit_poeta_josep_lluis_roig_1106.php?Id=3828

El recital

2011-05-31T09:43:00.001+01:00

Perquè Eduard ha començat el recital amb un poema balena. Un conte de llops i caputxetes en versió balena, prevertià, amb un toc d'absurd i un altre de prosaisme assassí.
Així ho aconsegueix: el meu fill adolescent, la meua filla que encara no, el públic en general, jo, l'escoltem. Ha obert la porta. Podria prescindir fins i tot de la música, posar-li'n una altra de més cridanera, potser inclús li'n caldria alguna de més cridanera, però importa poc.
Ens llig coses seues, reivindica d'altres poetes. És discret en els textos i jo li ho agraesc internament malgrat que ja havia avisat la meua filla que potser escoltaria algunes paraulotes, però Villon, François, encara no en deia: no en calen per tenir mala llet.
Voregem un poema on el sexe, la coca i la regla es mesclen amb un misteriós veí assassí i fem un parèntesi. Desem els poemes més. Per a després.
Ara ve el partit. Una final. Pep crida i s'entusiasma, gaudeix perquè és conscient de com de difícil és. Gol. Empat. Apassionant. Maria Josep riu nerviosa pel partit, jo ho veig clar. Però mai no se sap.
Pilar xarra aliena a la pantalla, com Christelle, a qui li agrada el tràfec, no el futbol. Els meus fills miren la pantalla i l'ambient. Interessats.
Segona part. Pep, al meu costat, apassionat com sempre, crida que marcarà Villa. Jo pense que no, que arriba massa justet de forces al final dels partits. Que si no ha marcat ja. Gol de Messi.
Gol de Villa. Em trec el barret davant de Pep. Tensió tranquil·la. Només cal saber aguantar la tensió. Esperar que el mango estiga prou madur per fer-lo caure amb una mínima estrebada. Així tindrà un gust més dolç. Com així és.
En acabat el futbol, Eduard continuarà amb el recital. Falten els poemes que. Quan es tocarà els cuidats i llargs cabells despentinats com qui no vol la cosa abans de pegar colps de puny amb les paraules. Té gràcia per a això, perquè ho fa com qui no vol la cosa, com per accident.
De ben segur que la cosa haurà estat bé. Jo em vaig endur els meus fills, la menuda especialment, que té tot el dret a créixer al ritme tranquil que de vegades tenen les coses, a no entomar la cruesa humana massa prompte, a no caldre la pressa per madurar. I era tard.
Així que jo me'n vaig anar i Eduard va acabar el recital i els versos van ser anomenats i no calia escoltar-los per adonar-se'n que es pot gaudir, que els oasis existeixen gràcies al món, a les paraules escoltades, a les que són dites i no.

Aquest dissabte, poesia i futbol a Gandia

2011-05-25T18:59:00.001+01:00

El grup d’escriptors SAFORÍSSIMS, vos convida a l’espectacle de música i poesia Com hem arribat fins aquí i on anirem a parar?, amb el poeta Eduard Carmona i el músic Guillem Callejon, membres de Recitals a Domicili, un grup format per 5 músics de jazz i un poeta que van començar oferint-se a fer recitals per les cases de manera gratuïta a canvi del sopar. Es tracta d’una proposta jove, engrescadora i de qualitat, que té la intenció d’eliminar tota barrera entre públic i artistes.
Per al DISSABTE 28 DE MAIG us fem una proposta diferent que en ocasions anteriors. Primer, hi haurà el recital d’Eduard Carmona i Guillem Callejon, a les 19 hores, al saló d’actes de la Biblioteca Central de Gandia (Plaça Rei en Jaume). Després anirem a pegar un mosset i veurem el partit de futbol (el Barça a la final de la Champions League) al Casal Jaume I. Tot seguit, al voltant de les onze de la nit, els artistes convidats ens oferiran una jam poètica al claustre de la Biblioteca.

a favor de la política

2011-05-20T11:23:00.002+01:00

Fer política és posar-se al servei de les persones. De totes i cadascuna de les persones i fer allò que siga possible per millorar les seues vides. I fi. Rebre la majoria dels vots només vol dir que t'obliguen a esforçar-te més. No et donen la raó ni et permeten fer allò que et done la gana, ni tan sols allò que vol el teu partit. I, per descomptat, guanyar unes eleccions no et converteix en bona persona ni esborra els teus crims, les teues faltes, els suborns acceptats. No.
Exemples n'hi ha molts, el més famós dels quals potser és Hitler. Però n'hi ha moltíssims més. N'hi ha de tristos, terribles, saguinaris, mesquins, ridículs,...
I dels electors és l'obligació de no deixar-se enganyar. Votar algú "amb tot el dolor del món", com he escoltat de vegades, és rebaixar la democràcia. I així ens va.

per la llibertat d'expressió, contra la censura

2011-05-11T19:07:00.002+01:00

http://acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1

Feu el clic i llegiu.

avui dimarts 10, poesia

2011-05-10T11:34:00.002+01:00

Avui 10 de maig, a les 20h., Marc Granell i Antònia Cabanilles (i l'autora)
presenten a la Casa del Llibre (Paseig de Russafa, 11) el llibre "Poemes a la intempèrie", de Begonya Pozo, guanyador de la XXX edició del premi
Senyoriu d'Ausiàs March.

Els núvols detinguts no plouen sobre
aquesta terra erma, sobre els arbres
raquítics i les flors polsegoses
com pedres de tardor anticipada.
Tot es sosté al fons de l’ull que passa,
al fons del somni emparedat
entre creus de raïm
i tombes de camps de forment.
Tot es sosté al fons del somni dels passos.

"Poemes a la intempèrie", 3i4, València, 2011]

Avui es lliuren els premis Senyoriu d'Ausiàs Marc

2011-04-29T08:44:00.003+01:00

Avui es lliuren els premis Senyoriu d'Ausiàs Marc, a l'Ajuntament nou de Beniarjó. I la presentació dels dos llibres guanyadors de l'any passat. Si no plou, després hi ha una actuació a fora i "picadeta". Si plou, supose que buscaran alguna solució.
Maria Josep Escrivà ha "penjat" un article molt interessant sobre el tema:
http://burreracomprimida.blogspot.com/2011/04/beniarjo-senyoriu-de-poetes.html

Per Sant Jordi, a Barcelona!

2011-04-18T09:12:00.004+01:00

Aquest Sant Jordi festiu, aniré a signar la meua primera novel·la juvenil “Insuficient s’escriu amb sang” a Barcelona. Si algú es vol passar per fer-me una mica de companyia (cara de llàstima no en vaig a posar!)...
De 17 a 18:
Parada de la llibreria AL•LOTS-EL PETIT PRÍNCEP, Rambla Catalunya, 43 (cantonada Consell de Cent)
http://www.cruilla.cat/ver_noticia.aspx?id=11629
De 18 a 19:
A l'espai Òmnium, Rambla de Catalunya,22; just sota de Diputació (entre Diputació i Gran Via)
http://santjordi2011.santjordi.omnium.cat/ca/activitat/espai-omnium-a-barcelona-diada-de-sant-jordi-4423.html

http://novedades.cruilla.com/ver.aspx?catalogo=64&rama=008003&p=1&libro=ES133937

Homenatge a Enric Valor

2011-04-08T08:54:00.001+01:00

VIATGE AL FRED AMB VALOR
L’altre dia, aquest gener passat, circulava jo tranquil•lament per l’autovia que han construït d’Alcoi a Xixona, aproximadament. Dic jo tranquil•lament però no és cert: circulava al•lucinat. Al•lucinat perquè nevava. Els valencians que vivim a la costa no sabem què és això, però el cotxe corre en un absolut silenci. Només se sent el colpejar continu dels flocs de neu contra el parabrisa.
Tot seguia al•lucinant fins que una patrulla de la Guàrdia Civil em va obligar a arrimar-me a un costat: no podia continuar, de moment. La pala llevaneu havia tingut un contratemps i la nova tardaria un parell d’hores: així que paciència i més paciència.
De moment, tot estava controlat. Arribaria tard a la reunió però l’excusa era ben consistent. Vaig engegar la ràdio però no se’n sintonitzava cap: entre poques que n’hi ha, per allí, i la nevada... Potser el repetidor s’havia quedat sense llum. Vaig traure el mòbil per avisar del meu retràs però no hi havia cobertura. Ni tan sols trucades d’emergència. Potser el repetidor... bé, ja ho sabeu. I encara sort que tenia més de mig dipòsit ple de combustible.
Així que aquells que vivien quan la tele no existia ja sabien què feien. Perquè en dies com aquell no provaven d’aplegar a cap reunió perfectament posposable. No sé. I em vaig imaginar Enric Valor, un enamorat de la nostra llengua i cultura, que escoltava àvidament les històries que es contaven al voltant de la llar en dies com aquests, congelats i plens de fred. I que després reproduiria a les seues “Rondalles valencianes”. I mira que a ell la cosa que més li agradava era escriure novel•les, però com que veia que amb l’aparició de la tele i les autovies les persones, en lloc de reunir-se i xarrar, es quedaven com imbècils davant d’una caixa quadrada que es passava la major part del dia explicant estupideses... O se n’anaven a comprar als centres comercials per a celebrar el fred... O... Ell va decidir recollir aquelles històries per a que no es perderen.
De sobte, algú va obrir la porta de l’acompanyant del meu cotxe i va entrar per protegir-se del fred. Es va espolsar un poc la neu i en eixe moment el vaig reconéixer: el barret i les ulleres, l’aire més bé prim... Enric Valor en persona!
- Disculpe vosté –la veu m’eixia prima i trencada, pel respecte i la poreta- però jo pensava que ja fa uns pocs anys que ha mort... Perquè vosté s’assembla molt a... Ja sap...
- Tranquil, home –va riure-, i no em tractes de vosté, que ja no s’estila! I no estic gens mort. No ho has vist? Tu mateix m’acabes d’invocar. Cada vegada que algú em llegeix, que algú escriu, que algú parla, jo torne a estar viu.
- Però.. Però...
- I a més, en realitat jo vaig nàixer ací al costat. En aquells temps era tota una odissea viatjar a València, per exemple... I ara ja ho veus: autovia amunt autovia avall. Però la gent sempre té pressa. Només córrer i córrer per a després córrer més.
Jo, la veritat, ja no sabia què contestar-li. Se’m feia estrany tenir-lo allí a la vora, saber que estava a prop del seu mas, del seu paisatge de tota la vida. Així que em va venir de meravella que de sobte apareguera per la meua esquerre una rabosa que va creuar tranquil•lament l’autovia glaçada, alhora que per la dreta s’acostava un gat negre que pareixia retallat damunt la neu. Jo patia perquè, com tothom que no circula per les autovies sap, els gats i les raboses són enemics. I potser venien perquè algun dels cotxes aturats desprenia olor a menjar...
Bé, el cas és que el gat es va trobar, de sobte, cara a cara amb la rabosa que, també sorpresa, li va donar el temps justet per a que se’n pujara damunt del meu capó. Jo escoltava les petjades del gat sobre el meu cap i veia com la rabosa li pegava voltes. Semblava com si parlaren.
- Això em recorda una rondalla que va escriure vosté... –quan em vaig girar per disculpar-me pel tractament de vosté em vaig adonar que, mentre jo estava distret pels animals, Valor havia desaparegut, i vaig callar-.
Però els animals continuaven allí, com gat i rabosa, tot pegant-li voltes al cotxe. Pareixia com si parlaren. I jo, que ja estava nerviós, vaig recordar que tenia un d’aquells cigars elèctric per a deixar de fumar, d’aquells que et deixen aspirar vapor per a fer-ho més creïble. El vaig traure de la caixa i, tan bon punt el vaig començar a provar, vaig veure com una figura fosca s’atansava al cotxe, obria la porta del copilot i se n’entrava. Amb la portada que va pegar, la rabosa es va espantar i el gat ho aprofità per fugir-se’n.
Jo pensava que es tractaria d’Enric, però no: era un dimoniot roig fosc amb una cua que no parava quieta i unes banyetes precioses de color vermellós.
- Ja veig que no deixes els mals hàbits! Tu continua així que te’n vindràs amb mi abans que no et penses! –va bramar amb una veu fonda i greu com si la seua veu tinguera el gust de les ones de la mar contra les roques de Dénia-.
- Però... Però... Tu...
- Que no has vist mai el dimoni o què...? Te’n véns amb mi ja o m’espere un poquet?
- Però... Però... –no trobava les paraules perquè jo volia explicar-li que justament em recordava una de les rondalles d’Enric Valor a qui acabava de veure, potser perquè jo ja estava quasi mort, però justament això em va donar una idea- Jo em pensava que el dimoni era el primer que bevia i, sobre tot, fumava!
- Evidentment! –va picar l’ham amb totes les ganes- Jo sóc el que més en tot! Només faltava! Eixe cigarret mateix que estàs fumant-te tu, jo me’l faig d’una tirada!
Ara que el tenia justament on jo volia no vaig desaprofitar l’ocasió. Així que amb cara de sorpresa i incredulitat vaig exclamar:
- Impossible!
Ell mateix me’l va furtar de les mans, el meu cigarret electrònic, per començar a aspirar i aspirar mentre el pobre cigarret, evidentment, no disminuïa, mentre el seu cap s’unflava i s’unflava i s’unflava fins que explotà.
- Ja, ja, ja! Què et pensaves? –exclamà, amb aquella veu que ja he explicat que no se sabia d’on eixia- Que sense cap no puc agafar-te? Ja, ja... –però la riallada se li va glaçar a meitat eixir i es va canviar per una veueta ridícula- Ui, que ve la Guàrdia Civil!
I se’n va fugir a la carrera, tot deixant-se oberta la porta. Porta a través de la qual va aparéixer una guàrdia civil que em soltà:
- Quina fumaguera! Deu tenir algun problema amb la calefacció. Podria haver-se intoxicat perfectament. Ja està oberta l’autovia. Continue vosté però vaja directament al primer taller que puga i que li ho arreglen. I no tanque del tot la finestra si no vol que el dimoni se l’emporte!
Així que vaig moure ràpidament per agafar la primera eixida i després la primera desviació i després tot un embolic de dretes i esquerres perquè els cartells estaven coberts de neu i sense saber ben bé com vaig acabar a l’únic taller de Penàguila, on se’m va ocórrer que encara com que no havia acabat a Castalla, el poble d’Enric Valor. El mecànic, llavors, va comentar:
- Els Valor, diu? Ací venia molt un tal Enric Valor, la família tenia el Mas de Bítol, on encara ara pot comprar obres d’art, i venia a abraçar el ginebre dels Valor, un arbust arbrós de més de tres-cents anys, que està enfront del Mas de La Lloma, que també era seu,darrere del qual hi ha una llarga història...
Que no em va contar perquè vaig caure redó al terra. Quan em vaig despertar, estava a l’única farmàcia del poble i tenia el cotxe davant la porta. Vaig prometre que tan bon punt fera millor temps tornaria a pagar la reparació, visitar el mas, encara que no fóra tan famós com el de Planisses a Castalla, i abraçar el ginebre dels Valor. I... me’n vaig anar cap a la meua reunió ja inexistent i extinta.
Josep Lluís Roig

(Publicat al llibret de la Falla l'Estació d'Oliva d'enguany)

aquest dijous i divendres, Poefesta de La Safor

2011-03-30T21:42:00.001+01:00

El Tast POEFESTA
Dia: Dijous 31 de març de 2011
Lloc: Centre Formació d’Adults Oliva. FPA Joanot Martorell (al passeig d’Oliva)- Oliva 20:00 H.
POESIA + MUSICA
Àngels Gregori, Teresa Colom, Anna Aguilar-Amat, Teresa Pascual, María Eloy-García
Josep Tero
VII Festival de Poesia d'Oliva
Dia: Divendres 1 d'abril de 2011
Lloc: Teatre Olimpia d'Oliva 20:00 h
Entrada lliure
ELS POETES
Rhodah Mashavave
Teresa Colom
Dolors Miquel
Andreu Gomila
Josep Ballester
Carles Torner
Anna Aguilar-Amat
María Eloy-García
Ramon Guillem
Pedro Enríquez
Jaume Pont
José Luis Parra

LA MÚSICA
Josep Tero
Hugo Mas
AFTER HOURS DE LA POEFESTA
Divendres, 1 d'abril de 2010
Hora: 24:00 h
LLoc: La Malabar
JAM SESSION POÈTICA
Clara Andrés, Josep Piera, Aribau 21, Elena Escribano, Dolors Miquel, Luis Otero i més

I més informació a http://www.poefesta.com

Udols d'un llop de paper

2011-03-29T11:44:00.003+01:00

La poesia polonesa al segle XX ha estat excepcional. Amb una profunditat i expressivitat i complexitat fascinants. Potser hi ha tingut a vore el fet que ha estat un país entre dos gegants (Alemanya i Rússia), vexat, autoreivindicat, perseguit, annexionat, tallat a trossos,... I tot això ha concedit un pòsit excepcional als seus autors. I Rózewicz és un dels seus exponents, a l'alçada de la Premi Nobel Wislawa Szymborska. Ja ho vaig comentar en una altra entrada: un llibre imprescindible.
(Per cert, quan suara parlava de poesia polonesa, m'ha passat un flaix pel cap i he estat temptat de fer paral·lelismes, evidents d'altra banda, amb la poesia catalana: però això ja ho havíem de tenir més que clar...)

Festival de poesia a La Safor aquest dissabte

2011-03-25T11:29:00.003Z

Festival amb l'actuació del Cantar de la Burrera amb salvador Bolufer a la veu, Cristina a la guitarra solejada, Enric Murillo al piano galàctic i César Monzonís com a home de blanc.

El Cantar de la Burrera és una interpretació dignificada de la poesia satírica valenciana. És garantia de riure amb textos de qualitat literària. D'alguna manera, és atrevir-se a rellegir la tradició de poesia satírica que tenim. Altament recomanable.
Per altra banda, tindran la col·laboració de Maria Josep Escrivà i Tomàs Llopis, no sé si per fer de contrapunt o per demostrar que els poetes valencians dominen els diferents registres. Interessant, qualsevol de les possibilitats.
Per cert, el poble és menut i tot el món sap on està l'Auditori Municipal. Aparqueu on aparqueu (perquè de transport públic a aquestes altes hores ja no n'hi ha), deixareu el cotxe a prop.

Tertúlia amb l'autor de 'Conta'm la veritat sobre l'amor'

2011-03-24T15:56:00.001Z

Divendres que ve a les 19 h al Micalet (C/Guillem de Castro, 73 de València).

Divendres que ve, 25 de març, a les 19 h, al Micalet (València), xarrada amb Santiago Forné sobre la seua novel·la ('Conta'm la veritat sobre l'amor ') publicada per l'editorial Tria Llibres. A més, en l'acte presentaran també el projecte Llegim i Piulem, una tertúlia literària que es desenvolupa per Twitter i en la qual s'ha estat comentant la novel·la de Forné.

2011-03-22T11:41:00.003Z

L'any passat com a mínim, Òmnium va llançar una campanya per a triar llibres per a Sant Jordi: quin regalaries, la millor portada,... anècdotes d'aquestes. Qui vulga entretindre's i participar-hi, pot votar al següent enllaç:
http://santjordi2011.santjordi.omnium.cat/www/santjordi/santjordi2011/ca/sondeig.html

literatura i món i dones i homes i persones

2011-03-08T17:39:00.003Z

Així com quan jo escric no pense que forme part de la literatura més gran sense estat i altres reflexions similars, sinó que jo escric mentre em baralle amb tota la literatura que tinc al meu abast, així supose que les dones, quan escriuen no es mesuren només amb la literatura escrita per dones, sinó a tota la literatura. I això és símptoma de normalitat i justament això és el que no poden digerir alguns nacionalistes espanyols i alguns homes.
Però de vegades els ultranaciolistes o els homes utilitzen les armes desproporcionadament i sistemàtica. Un exemple trist d'això és:
Nadia Anjuman (aprox. 1980 - 4 de novembre de 2005)
Va estudiar a la Universitat de Herat, moment en què va escriure el llibre de poemes Gul-e-dodi (Flor de roig fosc), fet que li va proporcionar una gran popularitat, no només a l'Afganistan, sinó també al Pakistan i a l'Iran. Poc després va ser trobada morta a colps i es va considerar culpable de l'assassinat el seu marit, que ja està en llibertat i és el tutor de la filla dels dos.
La seua poesia reflecteix la vida que han de suportar les dones en l'Afganistan: inferioritat envers l'home, negació com a persona, menyspreu de la família per dedicar-se a activitats literàries i publicar-les, entre d'altres.

Cap desig d'obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l'opressor
colpeja la meua boca.
No tinc cap company a la vida
per qui puc ser dolça jo?
Cap diferència entre parlar, riure,
morir, ser.
Jo i la meua solitud cansada
amb aflicció i tristesa.
He anscut per al no-res.
La meua boca hauria d'estar segellada.
Ai cor meu, tu saps que és primavera
i hora de celebrar-ho.
Què hauria de fer amb una ala travada,
que no em deixa volar?
He estat en silenci molt de temps,
però no oblide mai la melodia,
perquè cada moment xiuxiuege
les cançons des del meu cor,
que em recorden
el dia en què rebentaré aquest gàbia
i volaré d'aquesta solitud i
cantaré com una malenconiosa.
No sóc pas pollancre feble
per a ser sacsat per qualsevol vent.
Sóc una dona afganesa,
cosa que només significa lamentar-se.

portada de la nova novel·la

2011-03-07T12:53:00.003Z

A finals d'aquest mes, apareixerà la novel·la breu que vaig escriure amb els alumnes. Crec que és el llibre que, a hores d'ara, més gratificant m'ha resultat, perquè els protagonistes de la història s'assemblaven a cadascun dels i les alumnes, i perquè, encara que el treball d'escriure-la va ser meu, l'entusiasme me'l van encomanar ells. Fins al punt que jo havia pensat escriure només unes poques pàgines, un conte, però es van implicar tant que vaig allargar la història. Ens s'ho vam passar bé i jo vaig aprendre alguna cosa.
La portada, de moment, a mi m'agrada.

AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA

2011-03-06T12:26:00.002Z

AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.
Era estiu i buscàvem els caus
de formigues amb l'esquer
del pa. Xiu-xiu feia, recordo.
Ara dic que entre llengua i dents
l'aire m'articulava, prenyant,
el primer de tots els significats
que després em serien possibles.
Res d'això, però, seria digne
d'un poema si no hagués llegit
d'uns versos de Pinkhas Sadé
que Déu no parla als homes
sinó amb dues paraules.
I La primera és amor, diu.
D'aquell temps, però, jo només
en recordo el xiu-xiu. O també
que la fi, llavors, era domèstica,
vagament infantil, d'orina
i pols com la matèria d'un déu
pronunciant-me que obrís la mà:
s'hi enfilava l'insecte, bell, sagrat,
cridat a ser pel pa i la paraula,
tant se val si per amor o xiu-xiu,
mentre la carn dels dits, fent tenalla,
discriminava mort i carícia
d'entre dues formes de dir pressió.
La primera és amor, deia el poeta.
I la segona, mort, ens conclou.

Joan Duran, "Natural delit", Edicions del Salobre, 2011

Trobe que Joan Duran és una de les millors apostes entre els poetes joves que ja no són tan joves. Molt interessant. I edicions del Salobre una editorial impagable (és a dir, que amb diners no es pot pagar la feina que fan: recuperant l'obra d'autors IMPRESCINDIBLES que, per algun motiu que té a vores, supose, amb el fet d'escriure en una llengua sense estat, no estaven a l'abast del públic; Miquel Àngel Riera, per exemple).

Christelle Enguix, M. Josep Escrivà, Maria Fullana, Begonya Pozo i Pepa Úbeda avui a València

2011-03-03T12:36:00.003Z

Avui dijous 3 de març es celebrarà ESCRIPTORES AL TERRAT. Recital amb motiu del 8 de març. Dia Internacional de les Dones. Amb: Christelle Enguix, M. Josep Escrivà, Maria Fullana, Begonya Pozo i Pepa Úbeda. Coordina: Isabel Robles. A les 19:30h. A l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (Sant Ferran, 12 - València)

(No sé com dir-ho, però trobaria més interessant ajuntar escriptores i escriptors -poetes- dels dos gèneres amb un tema comú: això és la igualtat. I s'ha de cultivar dia a dia. Que reciten juntes per l'únic motiu de ser dones remet al guetto. Ara, la qualitat de les poetes que hi participen és tanta que s'ha d'anar a escoltar-les, gaudir dels seus versos. No perquè siguen dones, sinó perquè fan poesia de la bona, de la de veres, de la que no entén de gèneres ni condicions)

Presentació de NADIR, de Lluís Roda

2011-02-28T12:31:00.003Z

Presentació del llibre NADIR de LLUÍS RODA Dia: DIMECRES 2 de MARÇ (19:30) Lloc: CASA DEL LLIBRE DE VALÈNCIA (Passeig de Russafa 11)

En l'hermenèutica del teu cos reconec el meu anorquisme.
Potser no és ambiciós qui et vol
I es conforma amb una infelicitat perdurable.
Perquè a qui has fet feliç?
Ni a tu mateixa, amor.
Insistir en el desistiment és perdre el temps.
Que ens hem guanyat el cel sols d'ignorar-lo.
I anorreats no som ningú sense l'altre.
I amb l'altre deixaríem de ser algú.
I, així, separats, tot resta clar.
I ningú no es confon.

Ni tu ni jo.

Lluís Roda, "Nadir", ed. Proa.

A mi m'agrada el poeta Lluís Roda. Pot agradar-te, molestar-te, desagradar-te o totes tres coses alhora però mai no et deixarà indiferent. Si busqueu un poeta valent i atrevit, aquest és Lluís. D'acord que justament això també provoca que els llibres siguen irregulars i de vegades tingues instints assassins cap al seu autor. Però també té uns encerts magnífics i t'obliga a replantejar-te moltes coses. No us el perdeu. Encara que a València justament el jugue el València-Barcelona eixa mateixa nit, sempre podeu gravar el partit o llegir-vos el llibre. Qualsevol de les opcions és la correcta.

MANIFEST PERSONAL

2011-02-19T11:24:00.002Z

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

M. Baixauli

Jo subscric paraula a paraula el que ha escrit Manuel.

la nit perfumada dels mangos

2011-02-14T17:53:00.001Z

1

Fi. El primer café del dia encara dorm i ell llig , a mig camí de tots els camins, la nota escrita la nit anterior: ella no tornarà. Ja fa uns mesos que es van començar a tòrcer, les coses. Però veure-ho així, escrit, com una sentència, precipita la tristesa.
La volia. La vol encara tant. Fins i tot el dia anterior li va comprar un arbre. Li va costar molt decidir-se: no en podia triar un qualsevol: Anna era especial i es mereixia quelcom d’especial.
Un empleat amatent que el posava nerviós va provar d’orientar-lo: un xiprer, massa fúnebre, una mimosa, massa vist, un salze, massa obvi. I per què no un fruiter? Però no un de qualsevol. En calia un amb encant: a la fi li’n van quedar dos per triar: sempre dos, sempre un dilema: viure o morir, casar-se o no, malalt o sa, un soroller o un mango, un soroller, el pes dels avantpassats, de les nits d’estiu condensades, la redonesa perfecta i diminuta del bes. O un mango, el perfum intens que ens fa vius, la fruita dolça del cos, del mos, el plaer suau que rellisca per la pell, la saliva, el suc.
S’excitava de pensar-ho. Sense cap dubte més, va carregar amb el mango i el va plantar al clot que ja tenia preparat, adobat, a punt, enfront de la finestra del dormitori. Li va quedar perfecte i ella n’estaria orgullosa.
Però Anna ja no tornaria. Allí, a la nota, ho deia i totes les premonicions del matí anterior s’acomplien. Des que s’havia alçat que es trobava neguitós i per això havia comprat l’arbre: no sabia si ella es recuperaria, el perdonaria, de la nit anterior: es van barallar com mai. I com mai es va posar Anna. En un llampec dels seus ulls va llegir l’adéu, va témer l’adéu. I la seua por potser el va precipitar. Ella no tornaria.
Es va passar tot el matí preocupat, tot el matí fins que va decidir comprar l’arbre. Això el va relaxar, potser pensava que la història encara tenia solució. Potser ho creia de debò perquè es negava a entendre la realitat. Però una nota i prou. Una nota i ja tot era passat. Sempre passat. Només un passat que reviuria en el perfum dolç dels mangos, en les rames de l’arbre que li havia dedicat i creixeria fins que veiés les branques des de l’habitació. Aleshores n’hauria de tancar les finestres, quan estiguera amb d’altres dones, perquè seria com fer-ho davant d’ella. Ella, que mai el perdonaria.

2

La nit anterior tot va començar per una fotesa, una nimietat, un no res: al sopar, Anna va comentar que volia canviar de treball, així com per atzar, suaument, com qui no vol la cosa, però ell va captar perfectament la direcció del vent i, de primer amb bones paraules, amablement, tot fent broma, va provar de traure-li la idea del cap.
Sopaven salmó marinat i una amanida d’advocat, tomata, dacsa, olives, tot condimentat amb sal, un pensament de pebre, iogurt i suc de taronja. Tenia justament un tros de salmó a la forqueta, a punt de portar-se’l a la boca quan ella ho va dir. M’han ofert una bona feina a la competència. No he contestat, encara, però està força ben pagada i així no m’hauries d’aguantar tot el dia. Aquelles eren les paraules definitives, les que responien a tots els circumloquis, a totes les voltes, les escomeses dubtoses. Evidentment, ella volia contestar afirmativament, acceptar, deixar de vore’l, trobar-se només per sopar i bona nit. Conéixer d’altres homes, si no els havia conegut ja.
I el sopar, el vi, preparar el terreny per agafar-lo desprevingut. Però no. No l’havia enxampat i no la deixaria abandonar-lo.
Perquè ara ho veia clar. Totes les delicadeses que li notava de feia uns dies: el salmó marinat, l’orada a la sal amb el chardonnay, l’orada que ja no tornaria a tastar. L’orada a la sal. La sal com una pedra, com la resistència, com l’espera abans del plaer. A poc a poc queien tots els murs: la sal, la pell que es separava amb una senzillesa astorant, com després cauria el vestit d’ella, nou, cenyit però sense donar pressa, que permetia saber les formes, intuir-les i que ara seria d’un altre, un altre que li passaria les mans genolls amunt, tebis, tendres, a punt per a obrir-se i caure damunt del sofà, sense temps per arribar al dormitori ni acabar-se el soll del vi, que es calfaria: una vertadera llàstima. Tot per a un altre.
Tot per un altre, cridava, mentre ella el mirava aterrida. Un altre, un altre, amb els ulls rojos de la ràbia. M’estaves preparant el terreny, adobant-lo per a que jo em tragara l’ham, i, fins i tot, la canya. Tant de soparet i de vestit nou. Jo pensava que m’estimaves, que volies recuperar tot el que teníem, tot el que les teranyines omplen de pols sense adonar-se. Si, les teranyines. No faces eixa cara.
El to va començar a pujar com augmenta la velocitat del falcó quan s’acosta a la presa, com s’acceleren els cossos dels suïcides en la caiguda. Potser per totes les il•lusions renovellades, per tots els castells de vidre trencadís que ell s’havia entestat a crear-se davant dels detallets d’ella, potser perquè en veure-la s’excitava com la primera vegada, potser només perquè ella va quedar tan sorpresa davant tota l’escena que ell creava i descreava com el cabdell d’una novel•la on dubtara si havia de ser una comèdia, un drama o un senzill culebrón, un cabdell que Anna veia passar pel seu davant en un crescendo de to fins arribar als crits, a la trencadissa de copes, plats, tot un món d’il•lusions per terra. Fou llavors que ella, per primera vegada, va tenir por.

3

L’única cosa certa era que li havien ofert una feina millor, a la competència. De ben joveneta que havia començat a treballar en aquella empresa ceràmica i allí s’hi havia quedat. Li picava la curiositat, provar coses noves. També era cert que les relacions entre els dos no passaven pel millor moment. Potser era degut a que treballaven al mateix lloc, pràcticament al mateix despatx i, a sobre, havien clos llur món: pocs amics comuns -els individuals, ella els havia perdut lentament per no esmolar gelosies fàcils- i encara relacionats amb la feina: si ho pensava, s’ofegava. Tot i que normalment provava de no aturar-s’hi gaire: la vida com una espiral que et xucla i et xucla, un tornado on el més senzill és deixar-se arrossegar, malgrat que el lloc on et porte no t’agrade gens: per a patir igual, millor no esforçar-s’hi gaire.
Però amb aquell oferiment li havien obert una escletxa: reafirmar-se, cobrar més que ell, no dependre’n.
Per això va demanar uns dies per meditar-s’ho, encara que ho tinguera clar, molt més clar que si li obriren les portes del cel. Volia el temps per preparar-lo, per a que no fóra un trauma, per aplanar el camí i que no passara just això, el que no desitjava.
Va començar pel vestit: a penes tenir clar que diria que si va començar a trobar-se malament i haver d’acudir a l’ambulatori perquè tenia mal de cap. Camí del metge, es va comprar el vestit: lleuger, primaveral, moderadament curt, suficientment tebi com per a endevinar el que s’amagava darrere però sense exposar res: com a ell li agradaven. També camí del metge es va comprar un conjunt de roba interior blanc, d’un blanc a penes si brillant, amb la transparència tèrbola del chardonnay en una copa entelada: una incitació a la beguda, intuir el fred calent, la remor d’un cos suau per la llengua.
I unes mitges també, blanques també, no pantis també. Quan ell li passara la mà cames amunt, ja no podria aturar-lo.
Tanmateix, mentre s’esperava a la consulta, va decidir deixar el vestit per al dia clau i començar suau, més suau, uns quants fregaments, per començar, uns afalacs, quelcom de menjar. Amb això cauria. Ho sabia bé i certa.
De tornada de la consulta , es va aturar en una carnisseria i va comprar un ànec que faria, farcit, al forn.

4

La setmana culinària va seguir el seu curs amb alegria compartida. Anna recuperava veloçment l’autoestima amb la sola perspectiva d’abandonar l’ou, la llar, d’enlairar el martell, la falç pintada per Delacroix a la recerca de la llibertat.
A la fàbrica dissimulava, però a casa l’alegria se li escampava per la decoració, les cançons, el sexe, la cuina: mesos i mesos de bullits i carn o peix a la planxa, saludables, això sí, foren substituïts per sopars nutritius i que exigien ésser rebaixats amb exercicis més o menys físics i enèrgics. Ell, astorat, bocabadat, utilitzat per a suar, assistia agraït a aquella processó de plats, vins, licors i sorpreses.
El primer que va pensar fou que Anna tenia un amant. Aquella alegria sobtada. Però no: la tenia ben controlada. I es va deixar encomanar.
L’ànec havia estat precedit, la nit anterior, per un rap amb xocolata, relativament senzill d’elaborar i de resultats indiscutibles.

5

Així com la vida, el temps. Sempre el temps, perseguidor implacable. Haver començat tan fort, amb tanta decisió, amb tanta alegria, felicitat, comportava un problema: mantenir el crescendo fins el moment crucial: que el clímax no fóra previ, mantenir la passió, la tensió, l’ansietat. No marcar erròniament el ritme. Baixar una mica el llistó, alentir aquella tensió alimentària, alleugerir els vestits a poc a poc: cada dia un vel, només un vel, cada dia, saber que ell, ja, des del primer moment, esperaria el següent.
El sopar fou de vedella embolicada en pasta fullada, amb un vinet francés, per compensar, Haute Médoc, un vi que van comprar en un viatge a Paris, temps enrere, abans de la boira i les tempestes. Molt abans del desert que havien travessat i que ara es trencava en un oasi.
També, posats al record, va optar per un porto més proper en el temps, l’últim intent per evitar que la casa s’omplira d’arena. Un porto comprat no a Porto, que també van visitar, sinó a Évora, una ciutat preciosa i blanca. Un porto comprat en una botigueta minúscula, diminuta, on hi havia de tot, vora la pols i els anys aturats en forma de bata antiquada que vestia un home d’edat incerta rere el taulell. Un twenty senzill i digne, com si el passat, com el passat. Una botella que encara no havien encetat perquè la sorra fa desaparéixer qualsevol esperança i ja ni tot l’alcohol del món pot recuperar la il•lusió d’un futur millor. No ja del món, la humanitat, l’impossible, sinó del propi, el concret, l’immediat.
Ara, tanmateix, podia traure-la.

6

Dijous va seguir amb una lassanya d’espencat, d’esgarrat, de pebrera o pebre o pimentó i albargina torrada. O atabollada. Només el nom ja li portava els estius familiars a la caseta, al sequer, a la cuina on, a la paella, es coïa la pebrera i l’albargina, que posteriorment es deixava refredar i es feia a tires ben fines. Solien cuinar-lo, als estius del sequer, de matí, al mateix temps que el dinar. Tenia temps per preparar-s’hi, el paladar.
Per la nit, a la terrassa, sota la mirada atenta dels andragons i dels mosquits, afegien a l’espencat un pensament de sal i una mica d’abaejo, de bacallà, del peix daurat, assecat, que nedava entre l’oli i les algues roges i fosques. Li agradava pescar-lo amb el pa. Imaginar-se mariner en mars llunyans i nocturns sota les estrelles, que les ones dels tarongers adormits tenien la mateixa remor de les ones i l’escuma.
La lassanya d’espencat tenia quelcom del passat i, alhora, era tota una altra història: era com menjar-se el passat sense el passat, com retrobar-se amb les terrasses estivals al mig d’una invasió de tarongers, parar taula mentre el sol s’entretenia a dibuixar roig el vent, els núvols estirats que componien l’espectacle que esborraven les estrelles. Sopar amb la nit a la boca.

7

Aquella seria la nit de la paraula: li ho diria, li ho amollaria, li ho abocaria: suau, però convençuda. Com en un joc d’escacs, tot era preparat per a la jugada definitiva. No volia, per això, excedir-se en el sopar: havia de ser suau, lleuger, que no donara la impressió que se’l volia guanyar per l’estómac. Ell, tan conservador en aquestes coses. Quina ironia, provar de guanyar-lo justament en el seu terreny. Però no calia que fóra obvi. Havia de ser casual, lleuger a penes. Un salmó marinat, per exemple. Moderadament sofisticat, però senzill, que no alçara sospites, que fóra només l’orquestra on subjectar les paraules.
Mentre tallava el salmó ben fi, notava l’aroma que deixava als seus dits, com els anys, que deixaven les petjades i no hi havia sabó per a les evidències. Es trobava just en el punt en què aviat es podria justificar amb l’excusa que ja era massa tard. Massa tard per a l’amor, massa tard per a la vida. Era just el punt en què hom comença a conformar-se per no haver trobat res de millor i la vida és la culpable. De tot. Perquè les pròpies misèries sempre són dures d’acceptar.
Per això una porta, per això la porta, per això eixir, sentir-se viva, de nou, prendre el fregall i el detergent i apretar fins que l’olor deixe pas a una pell nova i renovada. Estimar-lo també. Però no sentir-se presonera.
Tallar la presó, trossejar-la amb vehemència de ganivets o claus que obren els panys tancats. Parar taula voluntària perquè hom creu en un demà millor i vol que comence ja.
Tot i que, potser, ja li ho diria l’endemà.

8

Li havien ofert una feina nova i tot, de nou, va començar, tornar a existir, a viure. Aquell va ser el nou inici. L’inici de l’inici de la consciència: fer una mirada enrere per a tornar, desolada al present: perquè ella tenia la vida perfecta si la perfecció era sobreviure. Si la perfecció era haver cedit a tots els presents, a totes les vides obligades.
Perquè la pols omple els armaris de pols, perquè quan vas a obrir els records t’adones que res no és com havia de ser i tot és ple d’una angoixa, de l’angoixa insuportable de les plantes viscoses, ofegades, on és fàcil enganxar-s’hi, podrir-se, inflar-se de desesperança fins explotar o ser devorada pels peixos impossibles dels dies amb futur. Trobar-s’hi a poc a poc, com qui no vol la cosa, com qui un dia no va al cinema perquè la parella no en té ganes i això es converteix en un pacte signat, com qui no existeix ja com a jo, qui ha venut la seua voluntat a l’arena.
Ella havia dit sí a massa coses que no eren ella i tenia el futur ofegat a les ordres d’una persona que potser ja no l’estimava. Només una oferta de feina i ja en tenia consciència: tots els armaris que obria només guardaven l’ombra allargada de la pols desfeta. Tanmateix, es va negar a fugir i va decidir que, amb una nova feina, podia començar amb ell una nova vida nova i, decidida, va començar l’estratègia que havia de dur-la a morir. Perquè aquell qui es vol propietari difícilment acceptarà retallar domini sobre allò que pensa seu.

(Conte d'"Històries circulars i altres relats")

CONTE DE SANT VALENTÍ

2011-02-12T22:32:00.001Z

PERFECCIÓ DE L’AMOR

Es van conéixer de pura casualitat un dia a la fàbrica: ell treballava a la cadena de muntatge i ella amb l’ordinador central. Fou un encontre d’espurnes i misteris, un accident, una autopista, un prat verd ple de flors i rierols, sota el cant dels ocells. En un segon. Exactament com un llampec de jo et mire tu em mires i ens quedem bocabadats sense saber ben bé què dir-nos fins que a algú dels dos se li ocorre allò de podríem pegar una volta tots dos plegats, avui que fa bon dia.
I així va ser, que l’aire era blau i les floretes començaven a florir per tot arreu, com correspon, i tot era felicitat, excepte per als al•lèrgics al pol•len, però ells no ho eren.
I jo t’agafe una miqueta de la mà, tímidament, com qui no vol la cosa però sí que la vol i tu no la lleves i somrius tendrament i dolça, clar, i s’acosten una miqueta més i parlen i parlen, descol•locats, per inèrcia només, sense saber ben bé què diuen fins que un dels dos decideix prendre la iniciativa i acosta la boca cap a l’altre, amb els ulls així com mig tancats, melosos. I arriba el primer bes i les carcasses i les paraules d’amor i cada volta el camp més ple de floretes i quedem demà i l’altre i l’altre i l’altre i tots els que queden fins al sempre.
Tota la fàbrica vessava de comentaris, que ja ni de futbol es parlava. Però ells a la seua: vine que coneixeràs la meua família i el mateix dic i el que tu digues, amor. I així fou: que després d’unes primeres visites avergonyides, on el sofà mai no era prou immens com per refugiar-se de les mirades avaluadores, van comunicar en to solemne que volien casar-se. Sorpresos per la rapidesa dels fets, els familiars dubtaren d’haver fet Pasqua abans de Rams però els veien tan enamorats, feliços, primaverals, que van obviar els dubtes i els van concedir l’aprovat.
I així va succeir, que un dissabte qualsevol, quan ja començava l’estiu, es van casar, entre les set i les vuit de la vesprada. Vestit ell d’esmòquing negre amb un tall que li treia una mica de sobrietat, ella esplèndida, de blanc ivori amb les espatlles descobertes i un pentinat a la manera de Bette Davis. Que tot va ser com s’esperava, amb la pluja d’arròs a la porta de l’església -tradicionals ells, ni van voler sentir a parlar de passar pels jutjats-, les bromes típiques, les felicitacions,... I ells allí, més tendres que el món, enamoradíssims, amb bona cara davant tot el personal, que les respectives famílies eren molt llargues i n’hi havia que no havien vist des de feia anys i panys, per no dir mai.
Quan, després de tot el muntatge, del sopar on va sobrar molt de menjar perquè calia demostrar felicitat, va seguir la festa, ell ja estava cansat però la veia tan radiant, tan contenta, tan amb ganes que aquell dia no s’acabara mai, que va decidir aguantar tot el que tocava aguantar, entre els brindis i el mal de peus.
Cap a la matinada, cansats però immensament feliços -com tocava, perquè tocava-, arribaven davant la porta de la seua nova casa. I ell encara va traure forces de flaquesa i la va prendre en braços i la va portar fins l’habitació, que havien omplert de globus i després hagueren de traure el sucre o la sal del llit i a la fi aconseguiren quedar-se sols amb ells mateixos.
Aleshores fou quan, malgrat el cansament i la son, vingué allò de començar a acaronar-se i què contenta estic, amor, i què content estic, amor, i llevar-se a poc a poc la roba i a vore qui diu la tendresa més tendra. I després els ganxets per tot el pentinat d’ella. Va ser llavors, mentre li acaronava els cabells, llargs, amb la mà, que es va adonar de les seues orelles de vidre que habitualment li quedaven tapades pels cabells i que permetien vore els circuits que envoltaven la matèria pensant i li digué saps, m’agraden més les teues orelles de vidre que les meues de símil pell.

(Extret del llibre "Històries circulars i altres relats, ed. Brosquil)

Presentació de poetes joves a Burjassot i Xàtiva

2011-02-11T08:04:00.002Z

La "publicitat" diu:

LA POESIA ENS VESSARÀ PER LA BOCA!
Presentació de les novetats de la col·lecció de poesia jove La Cantàrida al País Valencià

Fúria, de Lucia Pietrelli

Apèndix city, de Pau Vadell

Viatger que s'extravia, de Pau Sif

Breu Enciclopèdia Universal Il·lustrada, de Xavier Serrat

els propers

Divendres 11 de febrer
a les 20 h a Ca Bassot
(C/ Pablo Iglesias, 49. Burjassot)

Dissabte 12 de febrer
a les 20 h a Camot
(C/ Blanc, 9. Xàtiva)

Jo puc respondre per Pau Sif i per Pau Vadell. I no deixaran indiferents.

Un poema de Laia Noguera

2011-02-09T08:16:00.001Z

Quan dic un altre home
vull dir que em trobava
bocins a la teva
tauleta de nit.

Hi havia casa nostra
i el món de fora,
il·luminat
per la nostra finestra.

Laia Noguera: Parets, Edicions 96, col·lecció "Razef" de poesia, 2011.

Laia Noguera a Gandia, aquest dissabte

2011-02-02T15:34:00.003Z

Recital de música i poesia "Triomf", amb Laia Noguera (veu) i Roger Illa (piano).

Lloc: Saló d'actes. Biblioteca Central-Convent de Sant Roc. Gandia.
Hora: Dissabte 5 de febrer, a les 20 hores.

Laia Noguera és, sens dubte, una poeta central, que arriba al centre des de la perifèria. La lectura de la natura des de la natura feta pedra que llig el móbn. No sé on ens durà, això, però és un camí.

IDEA PER A UNA HISTÒRIA

2011-02-02T08:25:00.003Z

Idea per a una història.
Un home, un escriptor, escriu un diari. Hi anota pensaments, idees, ocurrències insignificants.
Les coses empitjoren a la seva vida. "Mal dia", escriu un dia rere l'altre.
Cansat de dir que cada dia és un mal dia, decideix marcar els mals dies amb un asterisc, com hi ha gent (dones) que marquen amb una creu vermella els dies que tindran la regla, o com altra gent (homes, faldillers) marquen amb una X els dies que han aconseguit un èxit.
Els dies dolents van apilant-se; els asteriscs es multipliquen com una plaga de mosques.
La poesia, si pogués esriure poesia, el portaria a l'arrel del seu malestar, aquest malestar que floreix en forma d'asteriscs. Però la font de la poesia sembla que s'ha assecat dins seu.
Sempre pot recórrer a la prosa. En teoria, la prosa pot fer el mateix efecte de neteja que la poesia. Però no n'està del tot segur. La prosa, en la seva experiència, demana moltes més paraules que la poesia. No té sentit embrancar-se en la prosa si no tens prou confiança que l'endemà seràs viu per continuar la tasca.
- Fragment de: "Temps d'estiu", de J.M. Coetzee, ed. 62.
Aquest llibre és una falsa autobiografia que m'ha semblat un joc literari interessantísim, alhora que planteja qüestions de fons com si involuntàriament la vida raspara la pell de l'autor. Però la raspa. I tant.
Jo vaig descobrir Coetzee amb "Desgràcia". Que em va agradar molt i molt. Potser perquè mai havia trobat un llibre tan desesperançat, individualment i col·lectiva. Potser perquè em fa preguntar-me coses, i me'n respon. O m'obliga a verbalitzar coses que jo ja sabia però que mai no havia posat amb lletres vora d'altres lletres.
Per exemple, aquest fragment que he copiat: Sempre he estat conscient de la meua mort. Vull dir que puc morir qualsevol dia: ja viag nàixer morat i em van reanimar i no és l'única volta que he fregat la mort. Potser és per això. Però jo escrivia (i escric) tants poemes com puc a la recerca d'un text bo i potent perquè sempre pense que puc morir. Avui, demà, passat. D'un dia per l'altre. Un accident, una malatia, qualsevol cosa. No escric per evitar la mort, sinó perquè em sé mortal.
La part més interessant d'aquesta reflexió, per a mi, és que vaig arribar al teatre i a la narrativa després de tenir fills. Potser en un autoesforç d'obligar-me a la vida. Cal molt d'optimisme -o inconsciència- per posar un xiquet al món, cal molt d'optimisme -o inconsciència- per començar un novel·la. I ara que tinc fills, no em queda més remei que ser optimista, amb l'esperança que el meu optimisme canvie -un poc- el món. Encara que això siga impossible.

UN POEMA DE MIREIA COMPANYS

2011-01-28T08:03:00.002Z

CARÍCIES

La ferida és profunda i té llavis roents.
A prop dels marges s'amuntega el tedi,
i la fel obscura de les desfetees,
unides totes en una de sola,
maons ínfims d'un mur innaccessible.
Prop del fons es corrompen els cadàvers
dels dies sense sol i sense lluna,
les carcasses d'un absurd entrevist
rere algunes cantonades esquives.
La ferida és profunda i té llavis roents,
i es nodreix d'obsessions i retrets
i oblits i pors i angoixes i silencis.

La ferida sagna des de fa molt de temps.
Aquest vespre, al contacte d'una carícia,
t'acusaré sense remordiments
d'haver-la obert amb els teus dits perversos.
I ella somriurà, èbria de poder,
i tu emmudiràs sota el so de la sentència.

Mireia Companys Tena, "Perfils de la inconsistència", ed. Viena, Barcelona, 2003.

Una trobada d'escriptors per a què aprofita? Una trobada de joves escriptors per a què aprofita? Per a moltes coses o per a cap. Tot és relatiu i depén. Fa poc, se'n va fer una a Gandia. A mi, fins a l'últim dia m'havia aprofitat per a retrobar-me amb gent que estime. Gent del gremi de les grafies als quals de vegades es fa difícil trobar per molts motius diferents.
Jo he de reconéixer que sóc miserablement tímid i em costa anar a trobar gent nova, les persones que no conec.
Bé, doncs l'últim dia vaig vore com Mireia Companys passava un llibre a una altra escriptora. Sóc tímid, però els llibres em poden. Així que li vaig pegar una ullada a aquell "Perfils de la inconsistència" i em va fer una bona impressió, com quan en una llibreria obris un poemari i compres o no el llibre per un parell de poemes. Jo, en una llibreria, l'haguera comprat.
Com que vivim al país que vivim i al món que vivim, no crec que ho haguera aconseguit, això de comprar un llibre de l'editorial Viena del 2003.
Afortunadament, l'autora me'l va enviar i a mi m'ha agradat. No sé si paga la pena recomanar-lo. O si. Sempre pot aparéixer en algun racó d'una llibreria o en una biblioteca. Té aquella mescla entre realitat i simbolisme que permet contar les anècdotes sense enfangar-s'hi.
I bé, com que no puc recomanar aquest llibre, sempre ho puc fer amb un de paral·lel de la mateixa autora. Un de narrativa: "La incerta topografia dels somnis", publicat a Pagès editors el 2009. El llibre té blog: http://mireiacompanys.blogspot.com/

MÉS CANÇÓ VALENCIANA I POTENT

2011-01-23T10:04:00.000Z

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Noves/veus/canco/elpepucul/20110113elpepucul_2/Tes

Presentació de "For sale o 50 veus de la terra" a Alcoi

2011-01-22T10:56:00.003Z

Ells en diuen espectacle poeticomusical però en realitat és un espectacle teatral. Sorprenent i molt recomanable. Com el llibre, que té alguns poemes impagables de gent que coneixem els que ens hi dediquem a això de la poesia però que potser no sonen per a allò que hom anomena "el gran públic". És un llibre altament recomanat.
Bé, la publicitat de l'acte fa (però no li fa prou justícia):

For sale o 50 veus de la terra

espectacle poeticomusical

28 de gener 20.30 h
Centre Ovidi Montllor

(C/ Vistabella, 8)

ALCOI

Presenta: Joan Jordà
Reciten: Maria Josep Escrivà i Christelle
Enguix amb la col·laboració especial
d’alguns dels poetes antologats.

Fotografies: Natxo Francés

Música: Amadeu Vidal (acordió diatònic)
Veu en off: Salvador Bolufer

2011-01-15T19:47:00.001Z

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/formula-1/20101119/valencia-sestavella/591830.shtml

Presentació de Joan Duran a Ciutat de Mallorca el 13 de gener

2011-01-12T21:37:00.002Z

DEMÀ A LES 20:00
A LA LLIBRERIA QUART CREIXENT
(carrer rubí 5, ciutat de mal)

BERNAT NADAL
PAU VADELL
GLÒRIA JULIÀ
JAUME C. PONS
JOANA FORT
i JOAN DURAN

presentaran el volum

NATURAL DELIT
XIII premi miquel àngel riera
de joan duran

Joan Duran és un dels autors joves (o relativament joves, si voleu) més interessant. Jo encara no he aconseguit el llibre, però ho provaré.

AVUI, 11 DE GENER, A LES 22.45 H COS MORTAL ES PROJECTARÀ A PUNT 2

2011-01-11T11:28:00.000Z

Avui, 11 de gener, Punt 2 emetrà a les 22.30 hores COS MORTAL, l’últim llargmetratge de Dacsa Produccions.

Cos mortal, dirigida pels valencians Carles Chiner i Antoni Sendra, ens presenta una atractiva proposta que inclou el reportatge i la ficció amb la finalitat d’acostar l’espectador a la vida i obra d’un dels poetes contemporanis més importants de la narrativa valenciana, Vicent Andrés Estellés.

La pel·lícula narra el recorregut vital d’Horaci, Manuel Valls, un jove documentalista qui es guanya la vida netejant els carrers de la ciutat de València. Després de dos anys absort en un documental que prepara sobre el poeta Vicent Andrés Estellés, Horaci comença a allunyar-se a poc a poc de la realitat més immediata en una dura carrera que posarà a prova la resistència física i mental del protagonista, contrastada amb la vida del poeta.

DACSA Produccions

BON ANY NOU

2010-12-31T17:45:00.002Z

Resistència i salut per a tots. I que la nostra Itaca siga la felicitat, i el camí llarg i plaent.

Udols d'un llop de paper

2010-12-30T18:07:00.003Z

Hi ha llibres especials i llibres molt especials. El llibre més especial que puc recomanar és de poesia, una traducció. En paraules de l'Associació d'editors:
"Aquesta és sens dubte l’antologia més completa publicada fins ara de la poesia de Tadeusz Rózewicz, un dels noms més importants de la literatura polonesa actual. Nascut el 1921 a Radomsko, la seua precocitat literària va ser frenada radicalment per l’esclat de la II Guerra Mundial, en què participà com a partisà.

Poeta, dramaturg i prosista, lligat a l’avantguarda i sempre innovador, Rózewicz destaca per la seua sensibilitat ètica i descriu l’home en una situació extrema en què només pot sobreviure per l’amor.

La traducció dels poemes correspon a Josep-Antoni Ysern, professor de filologia catalana a la UNED i especialista en literatura medieval i traducció literària.

Una obra imprescindible per als amants de la poesia contemporània que recull, a més, la versió original de cadascun dels poemes".
TÍTOL: Udols d'un llop de paper,de Tadeusz RÓZEWICZ, EDICIONS 96, 2010.

Només afegir que Josep-Antoni Ysern ja n'havia versionat uns poc poemes fa uns anys, que ha estat lector de català a Polònia uns quants anys i que domina els idiomes de partida i arribada. Encara que no són de temàtica nadalenca, a continuació afegisc uns versos de les primeres versions de Josep-Antoni.
Que els reis ens perdonen!

ELS DESERTORS

I
jo home
de poca fe
reso per la pau
d’aquestes ànimes mortals
per les ombres
que no poden
trobar lloc
de descans etern
errants entre el cel buit
i la terra pàtria

jo home de bona voluntat
i de poca fe
espero un monument
al desertor desconegut
de tots els exèrcits
de totes les guerres

un monument dreçat
d’amagat al cel
sota terra
un monument dreçat amb els ulls
de les mares mullers germanes amants
un monument dreçat
de vergonya desesperació por
amor odi
un monument sense nom ni cognom

La valentia del desertor
és difícil de suportar
per al proïsme
qui ha fugit del camp de la glòria
qui ha fugit de l’escorxador
no trobarà perdó
entre els coetanis
ni entre els descendents

qui s’ha apartat de matar
s’ha matat a si mateix
i s’ha soterrat viu
en l’oblit

coronat amb fulles de roure
penjat en la flor de l’edat
de la branca d’un arbre
o d’un fanal
el desertor
déserteur
Fahnenflüchtiger
Landesverräter
fuig fins a la fi del món

pobre d’aquell
que en la flor de l’edat
sense haver satisfet els seu deler vital
ha caigut víctima
d’un punyal desamic
pobre d’ell i pobres de nosaltres
els seus compatriotes
o conciutadans
la seva ànima no coneixerà el descans
es manté entre nosaltres
ultratjada i ferida

II

el poeta resa per l’ànima
del desertor desconegut

Posem-nos a resar
els creients en Déu
i els creients en No-res
per les ànimes mortals
que erren
pels camps boscos vergers
pels carrers de les ciutats
per esglésies i cementiris
Resem tots pels desertors
de la Primera i de la Segona Guerra Mundial
vulgues donar-los Senyor
descans etern
resem tots pels desertors
de les guerres defensives i ofensives
de les guerres justes i injustes
resem tots pels qui renunciaren
a les insígnies als uniformes
a les armes i als estendards
«No mataràs»
digué el Senyor
i calla
«Gott mit uns»
digué l’home
i marxà a la guerra
empunyant
la creu

Jo Us convoco
a l’Homenatge als Caiguts...
Desertors!
De tots els exèrcits del món!
que una companyia d’honor
llenci una salva apuntant
als vostres cors caps
ulls tapats

que els vostres col·legues
afusellin una volta més
els vostres noms
la vostra ombra
el record que ens queda de vosaltres

l’apoteosi dels cabdills
dels generals dels carnissers
dels genocides dura

ells decideixen la guerra
i la pau
el dret a la vida
el dret a la mort
i les mares infanten encara
infanten herois
infanten desertors
infanten persones

pobres éssers humans
els únics mamífers vestits
amb uniformes d’opereta
sota bigarrats estendards
es preparen per a la guerra
per a la guerra per a la guerra

es preparen per a l’última
aparició
en el teatre de la guerra

i jo espero
un monument
al desertor desconegut
de tots els exèrcits del món

Traducció de Josep-Antoni Ysern
Tadeusz RÓZEWICZ, Angoixa, Edicions 96, Carcaixent, 2002

Estic molt content

2010-12-23T17:22:00.002Z

A principi d'aquest curs, tenia un grup reduït d'alumnes de segon d'ESO. I se'm va ocórrer que, en lloc d'explicar l'estructura i característiques de la narració, n'anàvem a fer una. Els va semblar bé i vam discurtir l'estructura, el context,... A més, els protgonistes duien els seus noms i s'assemblaven lleugerament als de "veritat".
Pel tipus de text i per alguns dels fets que ocorren al llarg de l'obra, vaig pensar que, amb bona voluntat, es podia presentar a un premi que es diu "Ciutadania i esport", convocat en el marc dels premis de la nit de Santa Llúcia i patrocinat per la Fundació del Futbol Club Barcelona.
Bé, el cas és que me'l van concedir i jo ja he convidat a esmorzar els meus alumnes i els he promés que en les dedicatòries posaré els seus noms i cognoms. Estan supercontents. I jo, també.

http://www.fcbarcelona.cat/web/catala/noticies/club/temporada10-11/12/18/n101217114639.html

Hèctor L. Bofill: un poema

2010-12-15T16:15:00.002Z

Crec que "El retorn dels titans" (ed. Moll, 2009) és el seu millor poemari. On ha aconseguit compatibilitzar la poesia amb una certa visió del món ideològicament marcada. Voluntàriament i buscada. És un poemari que recomane per la qualitat literària i perquè obliga a contestar. És a dir, a pensar.

L'AUDÀCIA I LA PÈRDUA

El mite és l'únic que resta després
de la derrota. En la veritat
de la pèrdua llueix la mentida
del combat: tot va anar sense misèries,
més enllà dels fragments. Sí a la glòria
contra el greix i la ferum de la càrrega,
la història de la porpra per sobre
el renec primitiu. Només la gran
solitud del màrtir abans de caure,
com el primer esquinç que duu al recompte
dels dies i a la fundació
de la plata, com el record
de la tarda indolent i abrusadora
en què junts i perfectes vam saber
que havíem de continuar vivint.

Hèctor Bofill, "El retorn dels titans", ed. Moll, 2009.

UN POEMA DE FELIU FORMOSA

2010-12-12T12:12:00.002Z

Fa uns quants dies, setmanes, va venir Feliu Formosa per Gandia. Un dels privilegis que m'ha regalat el fet de dedicar-me a escriure és poder-me aproximar a tot tipus de persones interessantíssimes. Feliu Formosa forma part dels pesos pesants de la nostra literatura i, alhora, és una persona pròxima i senzilla amb qui és un plaer conversar. Bé, trobe que el millor és deixar-lo paralar a ell, a través d'un poema:

L'ÚLTIM QUARTET
Beethoven
Un intent repetit d'alçar el vol; un debatre's amb fúria contra l'hostilitat de les coses; un decantar-se capa una tendresa que retorna des de temps remots; una insòlita minuciositat de la història d'un amor efímer..., quan l'edat et fa sentir per damunt i alhora immers dins d'una forma que se t'ha donat i se't torna a donar. Què es tracta, en el fons, d'aconseguir? Que s'imposi una única cosa amb força única: la música.

Feliu Formosa, "Centre de brevetat", ed. Meteora, 2006

AVUI DISSABTE 11, QUATRE MALLORQUINS I POETES A VALÈNCIA (I A LES 18 H!)

2010-12-10T22:50:00.003Z

Bon dia! Dissabte dia 11 presentam a València (CA REVOLTA, 18.00h. C/ Santa Teresa, 10 de València) l'antologia 'GRANS ÈXITS' (Ed. Moll, 2010), amb la presència confirmada i gairebé inaudita dels 4 sospitosos habituals que n'aporten els poemes: Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell, Josep Lluís Aguiló i Manel Marí.
Una ocasió vertaderament única d'escoltar quatre grans poetes que no sovintegen les vingudes per València

Anna Aguilar-Amat a Gandia

2010-12-08T20:29:00.001Z

Si us ve de gust, divendres 10 de desembre, a les 20 h, tenim una cita a la Biblioteca Central de Gandia (Antic Convent de Sant Roc, Plaça Rei en Jaume, 10), a la Sala de la Muralla amb Anna Aguilar-Amat i Carles Pastor.

Si teniu ganes de conèixer més a fons el treball poètic d'Anna, podeu consultar la seua magnífica pàgina web, on trobareu la seua bibliografia completa, documents sonors, traduccions, vídeos, i moltes coses més.

http://www.annaaguilaramat.net/

Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962)
Ha publicat Trànsit entre dos vols (Proa, 2001; premi Carles Riba 2000), Música i escorbut (Ed. 62, 2002), Petrolier (Ed. de la Guerra, 2003)

VOLAR

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les oques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar del drama
de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un carnc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.

(De Trànsit entre dos vols)

Carles Pastor: el seu primer treball, en castellà, es titula Travellers. L'any 2009 va editar La noia del Nord.
Si voleu escoltar alguna de les seues canços, o tenir-ne més informació, podeu accedir a:

http://www.myspace.com/carlespastor/music

JORDI PÀMIAS, BARTOMEU FIOL I JAUME PÉREZ MONTANER aquest dijous a València

2010-12-05T08:59:00.002Z

RECITAL DE POESIA. TANCAMENT DE L'ANY "APLECS AL MICALET"

El proper dijous 9 de desembre, a les 19.30, hi haurà un recital de poesia que tanca l´any dels APLECS AL MICALET a la seu (Carrer Guillem de Castro, número 73 de València).
Comptarem amb la presència de tres grans poetes:

JORDI PÀMIAS
BARTOMEU FIOL
JAUME PÉREZ MONTANER

Presentarà l´acte Jaume Pérez Montaner.

Poema d'Antoni Puigverd

2010-11-27T22:10:00.003Z

HO TORNO A DIR

La carn de l'illa,
més enllà de les roques
i les onades.
Callem, entre palmeres:
l'amor és com un búnquer.

Antoni Puigverd, "Curset de natació", ed. Proa, 1992.

Nou llibre d'Àngels Gregori

2010-11-24T21:41:00.002Z

Divendres dia 26 de novembre a les 20'00 hores
al TEATRE OLÍMPIA d'Oliva (al Carrer Major) presentació de l'últim llibre d'Àngels Gregori:

I FI

2010-11-21T18:51:00.004Z

S'ha acabat el congrés de Joves Escriptors de Gandia. Se n'ha anat la gent i queden les paraules.
S'han acabat les converses amb els escriptors i escriptores i amics i amigues, amb Feliu Formosa a qui puc dir que aprecie moltíssim. O estime. Com tanta gent que es dedica al negoci ruïnós de les paraules i que ens en regalen.
Jo li posaria nota alta a aquests dies: molt bé el premi de poesia per a Anna Montero. No m'he llegit encara el llibre però persones que en saben m'han assegurat que és bo. Molt bé l'actuació d'Ester Formosa que s'alimenta de l'estètica del cabaret i fa allò tan difícil de cantar-actuar sense caure en cap de les dues coses. Entranyables les complicitats amb son pare.
I que trobaré a faltar els josves escriptors: uns pels escarafalls i d'altres per la contenció. No m'ha sobrat ningú, en aquest contra punt.
Tanque amb dos versos de "Peixos d'un mar sec": quan li he donat el llibre a Pau Sif, per tal que se l'emportara a Zadar, s'ha obert per aquest poema. I m'ha semblat el millor dels adéus:
"Des del principi,
viure és separar-se"

UN ACTE IMPRESCINDIBLE: XIV Homenatge a la paraula (Dissabte a Gandia)

2010-11-18T12:41:00.003Z

Ester Formosa és una cantant intensa. Per a mi va ser tot un descobriment. I aquest dissabte estarà a Gandia, amb Feliu Formosa, poeta, traductor, cultíssim i de tracte amable. I aquest dissabte estaran tots dos en un espectacle que no caldria perdre's al Teatre Serrano de Gandia.
La publicitat oficial diu (però la recomanació és personal):

XIV Homenatge a la paraula
Concert d’Esther Formosa
«FormoSa per FormoSa (Ester canta Feliu)»
lloc: teatre Serrano, gandia.
Dissabte, 20 de novembre a les 20 h.
els assistents rebran com a obsequi
el llibre editat per a l’ocasió.

FORMOSA per FORMOSA (Ester canta Feliu)
Des dels començaments, en Feliu ha estat pare, autor i traductor de textos,
assessor, col·laborador i amic de l’Ester. Del teatre a la cançó i sempre amb
la poesia com a denominador comú tots dos es complementen. En Feliu ha
escrit, adaptat i traduït una gran part de tot allò que l’Ester descobria i li pro-
posava, fent-lo partícip i a l’inrevés. Des d’una envejable maduresa artística
i fent una ullada a tants espectacles estrenats, la cantant i actriu reivindica
la importància de la fgura del poeta Feliu Formosa.
Al costat de Maurici Villavecchia al piano, Horacio Fumero al contrabaix i
Mathew Simon a la trompeta creen l’atmosfera idònia per gaudir de poe-
mes, melodies i cançons que d’una manera o altre ens acosten a l’univers
personal del poeta, que tots dos han compartit en algun moment i que hui,
ella canta per ell.
Organitza: CEIC Alfons el Vell.
Patrocinen: CEIC Alfons el Vell i IMAB.
ESTER FORMOSA ……………… VEU
MAURICI VILLAVECCHIA …… DIRECCIÓ MUSICAL
I PIANO
HORACIO FUMERO …………… CONTRABAIX
MATTHEW SIMON …………… TROMPETA

DISTINCIONS

2010-11-17T08:43:00.004Z

Estic content perquè dues persones que m'estime han tingut darrerament distincions. I en aquest món de la cultura no sempre passa. No sempre hi ha recompensa i, per això mateix, quan aquesta arriba a aquells que apreciem, l'alegria està justificada.
Per una banda, divendres passat Iban L. Llop va guanyar el premi de poesia dels Premis Ciutat d'Alzira. Me n'alegre moltíssim. Crec que és un autor central en el panorama literari català, tot i que viu lluny físicament (a Itàlia, que caualment és font dels seus poemes).
Iban va guanyar el premi Ausiàs March ja fa uns quants anys gràcies a que Josep Piera, en el jurat, va apostar decididament per ell. Senzillament perquè va trobar el seu llibre ("Llibre de Nàpols") espectacular.
I Josep Piera és l'altra persona de qui vull parlar. Ahir va ser nomenat fill predilecte de Gandia, en una sessió solemne a l'Ajuntament de Gandia. Per unanimitat de tots els grups polítics. Se li reconeixien els mèrits literaris i els d'organitzador de manifestacions culturals (manifasser, que diria ell). Jo voldria destacar el seu entusiasme.
Sense ell, la nostra vida cultural seria més trista. Això segur.
A més de l'impacte que vaig tenir entrobar-me, als anys 80, la seua poesia. Allò que jo escric no seria igual sense ell.És tan senzill com això. N'estic content, de la distinció. Per ell i per tots. Si aquest país és capaç de donar distincions més enllà de la política, potser encara cap un pam d'esperança. Potser.

Poema sense títol de Laia Noguera

2010-11-15T18:42:00.002Z

És sempre el mateix tronc
el que arrecera.
Els llavis
estretament oberts
del cor de cada cosa.
La fulla que tremola.
I la resposta

Del llibre: "L'U", Arola editors, 2010. Poemes de Laia Noguera, fotografies de Fiona Morrison.

En "Triomf", Laia Noguera em va agradar molt, amb una veu molt madura i un imaginari coherent -pedra, natura- en el qual insisteix en aquest llibre. M'han agradat les fotos, però més encara els poemes. D'alguna manera, les fotos fan transparents els poemes.

PRESENTACIÓ DE "FOR SALE" A GANDIA

2010-11-12T08:39:00.004Z

Personalment, trobe que aquest llibre, aquesta antologia de poetes que parlen del territori és un dels llibres més importants que s'ha publicat al segle XXI. De moment, és clar.
Era necessari, convenient. I ara és imprescindible. Hi ha moltes classes de veus, molts tipus de poesia, de visons, de plantejaments.
I l'espectacle -música, recital,...- és espectacular. Més enllà del llibre, paga la pena escoltar-lo.
Vos copie un fragment de la invitació que m'han enviat (el Teatre Serrano està al Passeig Germanies a prop de la Casa de la Marquesa):
Amics i amigues,

Tenim el plaer de convidar-vos al primer dels actes de la SETMANA LITERÀRIA DE GANDIA; l’espectacle poeticomusical FOR SALE, o 50 veus de la terra, basat en l’antologia poètica del mateix títol, publicada per Edicions 96.

Es tracta d’un recital dut a terme per MARIA JOSEP ESCRIVÀ i per mi mateixa, amb l’acompanyament musical de l’acordionista AMADEU VIDAL, el muntatge fotogràfic de NATXO FRANCÉS, i la veu en off de SALVADOR BOLUFER. A l’acte, que serà presentat per ISABEL CANET, presidenta d’Arc de Mig Punt, hi participaran alguns dels poetes antologats (Josep Piera, Àngels Gregori, Josep Lluís Roig, Josep Vicent Cabrera, Jordi Puig i Pep Pastor).

L’espectacle tindrà lloc el dissabte 13 de novembre a les 20 hores al Teatre Serrano (Sala B), i l’entrada és lliure.

poema d'Aleix Cort

2010-11-08T18:45:00.003Z

PER HAVER ARRISCAT EL LÍMIT IMPRECÍS DE LA PARAULA

Per haver arriscat el límit imprecís de la paraula,
s'han condemnat els meus ulls a sal. I tot jo a corall.

Lluny del crit, doncs -sorra i peix, ona-,
he entretingut veritats i mentides robant pams al mar,
projectant castells d'ombra.

Aleix Cort, Edicions de la Guerra, 1993

novembre, 8

2010-11-07T12:57:00.002Z

NOVEMBRE, 8

Imperfecta, la llum
silencia la fosca.
(Desaprendre la nit
mutable i perenne.)
I, tu, que et creus fugaç,
ets pertot i en les coses.

Montserrat Rodés, "Interlínia", ed. Proa, 1999

Veus de la nova narrativa catalana

2010-11-03T10:13:00.003Z

Lolita Bosch fa una tria de 41 "narradors" en català (hi ha una versió traduïda al castellà en Anagrama). El llibre té interés i, fins i tot, gràcia. I neix sense voluntat d'antologia. Gairebé com una creació pròpia de l'autora, dels seus interessos, coneixements,...
Tot això em sembla perfecte i perfecte.
Però alhora és un resum del món literari on vivim: com és possible que l'únic narrador valencià que li interesse siga algú que fa anys que viu a Barcelona? I faig constar que Antoni Martí, a qui fa mil·lenis que no veig perquè va marxar a Barcelona i vam perdre el contacte, és una persona que m'interessava ja com a poeta i intel·lectual i a qui apreciava molt. I que mereix ser-hi. Però com pot ser que Lolita Bosch no conega cap valencià de valència. O que, si en coneix algun, cap d'ells li interesse gens?
No ho entenc. Però és així i en tinc turment. I és que es perden tota una visió del món senzillament perquè són/som incapaços de mirar enllà del melic. De les amistats, les recomanacions... Si el futur de la literatura només depèn d'això...
De tota manera el llibre, com ja he dit, és interessant i recomanable.

Més sobre novel·la

2010-11-02T11:51:00.002Z

El diari "El país" publica un quadern (un full: quatre pàgines) de cultura en "la nostra llengua". Millor això que una genollada als collons, evidentment. Els dijous.
Doncs bé, per casualitat, dijous passat hi van parlar de les dues novel·les que vaig comentar i que eren més estricta novetat: "El crepuscle dels afortunats" i "Conta'm la veritat sobre l'amor".
També hi ha una altra anècdota: per aquests dies també s'ha publicat una entrevista a Ferran Torrent on comenta que ja no és rendible parlar de corrupció.
I crec que té raó, alhora que totes dues novel·les en parlen. Crec que l'encert rau justament en el fet que la corrupció no és la finalitat última de la novel·la. És el paisatge de fons. Que existeix i que, per tant, fa de teló de fons.

CANVIS EN LA NARRATIVA VALENCIANA

2010-10-28T12:27:00.005+01:00

A la revista del "Cercle" parlen d'autors actuals que ens parlen del passat. Fins i tot hi inclouen algun de valencià que, la veritat, en "Les cendres del cavaller" ho va fer molt bé. Encara no he llegit l'últim llibre de Silvestre Vilapalana, però supose que també estarà bé.
Però el que de debò m'interessa és destacar que en els darrers anys la narrativa valenciana ha arribat a l'actualitat amb diferents tipus de novel·la. A aquest present incòmode d'adossats, urbanitzacions i d'un creixement urbanístic ple de diners sota mà i desestructuració del territori. A mig fer, perquè la crisi no perdona.
D'entre les novel·les, per les similituds però també per les seues grans diferències, en voldria destacar unes poques:
- Silenci de plom, de Salvador Company (ed. 62)
- Neons de Sodoma, de Xavier Aliaga (ed. 3i4)
- El crepuscle dels afortunats, de Juli Alandes (ed. La Magrana)
- Conta'm la veritat sobre l'amor, Santiago Forné (ed. Tria)

Cadascuna de les quatre novel·les és extraordinàriament diferent de les altres, a nivell estilístic, narratiu, fins i tot en el tipus de novel·la. I, tanmateix, comparteixen paisatge i, de vegades, fins i tot excessos.
Comparteixen alguna característica molt peculiar com el fet que totes voregen la novel·la negra sense ser-ho. Morts o raptes, n'apareixen a les quatre. La destrucció del paisatge, els adossats, les urbanitzacions,... El viatge dels nostres autors pel paisatge valencià mai no és exempt de dolor, del sentiment de mancança.
I la realitat social que transparenten és sempre una societat malalta. O mancada. Polítics corruptes o...
A més, totes elles, en algun sentit, són excessives.
"Silenci de plom" és terriblement metaliterària, tancada en ella mateixa. Però la casa del seu protagonista sembla un clon de la casa del protagonista de "Conta'm la veritat sobre l'amor". Adossats des d'on es veuen créixer més adossats o d'altres formes encara menys benignes. Alhora que "Conta'm" esdevé excessiva en la seua obertura: el narrador, filòsof, verbalitza una i una altra vegada els fets, insaciable.
Com un poble de la perifèria de València és també el protagonista de "Neons de Sodoma", però en aquest cas l'excessivitat ve pel fet que recorda, pel to caricaturesc, una verbalització de l'ambient fallero i ranci del cap i casal valencià.
I és amb questa ironia, però refinada, que "El crepuscle dels afortunats" es disfressa de novel·la negra per a parlar dels interessos econòmics d'uns personatges tòpicament capitostos valencianots. I dic refinada, la ironia, perquè l'autor és capaç de bastir una novel·la policiaca sense entretindre's a trobar el culpable. Perquè el culpable concret és indiferent.
A mi, personalment, m'agrada que la realitat, l'actualitat, arribe a les novel·les. I que la seua representació no siga monolítica sinó variada. He gaudit tot llegint les quatre novel·les -amb algun moment de ganes d'assassinar els autors- i amb l'esperança que la collita continue.
Qui vulga sentir com batega la vida valenciana i no haja llegit aquestes novel·les, ja pot començar!

literatura infantil i juvenil

2010-10-25T09:57:00.002+01:00

Aquest nostre país on som i on vivim sembla que, lingÜísticament, només s'assembla a un país normal en ensenyament. I encara. Però sí.
I, com a país normal, això ha parmés l'aparició d'escriptors professionalitzats. O aproximadament professionalitzats. Que viuen d'escriure i perifèries. M'agrada. Vull dir que ens fa "normals" en alguna cosa.
En aquest àmbit de la literatura juvenil, veig que Gemma Pascual s'ho ha pres molt seriosament, que és com s'han de prendre les coses. Així, amb una bona escriptura i una (auto)promoció enstusiasta, demostra que es pot existir des de València. Me n'alegre.

http://italiaeoisagunt.blogspot.com/2010/09/la-ballerina-di-bagdad.html

ASSASSINADA PER PUBLICAR UN LLIBRE DE POEMES

2010-10-22T10:19:00.003+01:00

Al CENTRE D’ART L’ESTACIÓ de Dénia (C/ Calderón, 2) del 22 d’octubre al 28 de novembre (de 10 a 13 i de 16 a 20 h. tots els dies) es realitza l'exposició que Pepa Espasa ha preparat inspirada en la figura de Nadia Anjuman, poetessa afgana assassinada el 2005 a
conseqüència dels colps rebuts al cap pel marit pel “delicte” d’haver publicat un llibre de poemes, i que s'inaugura avui divendres a Dénia, a les 20 h.
Edicions 96 ha col•laborat en aquesta exposició amb l'edició d'un quadern que conté huit poemes de Nadia Anjuman, traduïts des de l'anglés per Josep Vicent Cabrera.

AUTORA: Pepa Espasa; TÍTOL: LAPIDACIÓ; TÈCNICA: Tela reciclada i tenyida i pedres embenades.

A vore si ara sí

2010-10-19T20:39:00.003+01:00

Reenganxem. Amb calma però sense pausa. A vore si ara sí.

Per recomençar un poema vell però nou (recuperat)i inèdit:

ABANS O DESPRÉS

Un taxi és una gota perduda al riu del trànsit,
una presó indecisa que ens salva del rellotge.
Les nostres vides són un viatge en taxi cap al mar,
cap al port, cap a un minúscul bot per navegar
o bé ofegar-se.

Jordi Pàmias

2010-10-04T21:11:00.002+01:00

Jordi Pàmias és un poeta que m'estime molt. El vaig tenir de professor un curs perrò, a més, era d'aquelles persones que creia en la poesia. A mi personalemnt, el llibre que més m'ha agradat és "Lluna d'estiu". Tinc dos exemplars de l'edició original i de tant en tant en deixe un.
De tota manera, no és l'únic. Ni de bon tros. Dels que hi ha citats a sota, l'únic llibre que jo no recomanaria és "La fuga del mil·leni". Tota la resta són més que recomanables.
Però per no posar-ho en boca meua només, he piratejat de la xarxa un article de David Madueño que en parla:

Descobrir Jordi Pàmias
David Madueño

Amb la mateixa cura, dedicació i fermesa amb què el poeta Jordi Pàmias (Guissona, 1938) ha anat bastint la seva obra al llarg de les dècades, l’editorial Pagès Editors ha arribat al quart volum de l’Obra Completa que aplega llibres publicats i antologies inèdites. I malgrat esdevenir un treball de compendi, el poeta de Guissona no ha deturat la seva tasca creativa, que ens ha ofert els darrers anys un quartet de títols inoblidables: Fuga de mil·lenni (2000), Narcís i l’altre (2001), Terra cansada (2004) i La veu de l’àngel (2009). Així doncs, em pregunto per què als seus setanta-dos anys Pàmias encara és un poeta de culte, conegut per una part petita dels lectors de poesia i reconegut per la comunitat literària catalana, però invisible per a una opinió pública a la qual no li són aliens altres coetanis com Joan Margarit, Màrius Sampere o el desaparegut Martí i Pol.

Voldria que aquestes quatre modestes ratlles servissin per desvetllar la curiositat per la seva obra d’aquelles persones que, pel motiu que sigui, no els sona el seu nom ni coneixen la seva reputació de gran poeta, inspirador i llegible com qualsevol altre dels grans. Diguem, en primer lloc, que es dóna a conèixer el 1969 amb La meva casa (Premi Salvat-Papasseit), i durant la dècada següent treballa la seva veu literària, cristal·litzada a partir de Flauta del sol (premi Carles Riba del 1978), que li permet la plasmació d’un món interior personal, nascut de l’oposició enfrontada entre una formació humanística que cerca la bellesa del món, i un món fosc i fugisser que no respon a les expectatives. A partir de la memòria i la vivència, Pàmias testimonia el pas de la vida en l’àmbit rural, lligat a la naturalesa, les estacions, els costums socials, les relacions familiars. El seu món té unes mesures modestes, però vist des de l’actualitat, amb la deshumanització i la globalització que suposen les grans urbs contemporànies.

Pàmias filtra la tradició poètica catalana i en pren el que més l’interessa per bastir la seva pròpia veu. De Carner i els noucentistes pren el gust per l’obra ben construïda, per la musicalitat i un llenguatge net i essencial; de Maragall, la relació tel·lúrica amb la naturalesa i un pregon vitalisme al qual s’arriba des de la foscor o el dolor, com comenta Miquel M. Gibert al pròleg de Terra cansada:“és freqüent que Jordi Pàmias plantegi els poemaris com un viatge que, a través d’experiències doloroses, porta la veu poètica a una realitat final esperançada”. De Riba, pren el coneixement i l’ús de la tradició grecoromana com a part importantíssima de la nostra cultura, empeltada de cristianisme i paganisme, així com motius simbòlics per al tractament de diversos temes (present en el mateix títol del poemari Narcís i l’altre). Però ni esdevé tan elitista, ni tan elevat, ni tan fredament intel·lectual com cadascun dels esmentats. Com deia abans, la seva és una poesia de mides humanes, que s’enlaira en la recerca de la bellesa immediata, però sense obligar el lector a agafar-se del fil de l’estel per retenir-lo amb la força de la comprensió o per deixar-se arrossegar cap al cel. El seu vol és net, de traços perfectes, però a nivells raonables, idea refermada per l’interès en les formes mètriques populars, contrastades de tant en tant amb altres molt més complexes per als versos de temàtica més reflexiva, però no per això més críptics o incomprensibles.

Finalment, també cal destacar la sensualitat i la mirada sense complexos del poeta, moltes vegades sorprès pel pas del temps i per veure’s allotjat en un cos envellit, que grinyola amb el seu esperit profundament humà, capaç de sentir i viure fora del pes del temps. D’aquí que, com ja hem vist, la seva poesia transiti en tots els seus volums d’una visió pessimista o melangiosa cap a un esperit vibrant, cap a una “joie de vivre” brillant però desapassionada, matisada per la maduresa que dóna aquest mateix pas del temps.

Podeu trobar un grapat de poemes de Jordi Pàmies a la pàgina web del també poeta Lluís Calvo (http://www.sant-cugat.net/daltabaix/pam.htm). A continuació, dos textos extrets del poemari Terra cansada:

Camí

El camí que seguíem, vorejat
de somnis –com un riu amb una verda
filera d’albers,
com una antiga ruta clapada de llambordes–,
ens ofereix, en un revolt,
el respatller d’un banc tot ple de mareselva.

Avui ens acompanya,
no la veu agredolça d’uns dies llunyans,
que han deixat una traça fugissera,
sinó la fresca joventut
d’uns fils, la càndida estatura
que guarda, encara intacta, la bellesa
d’un fris de marbre al temple, debolit, d’Afrodita:
el fruit madur del nostre amor de sempre.

Desig

Rere llampecs incerts, la nuvolada
estén un vel de pluja, que m’abriga en la nit
suau. La meva vida, nua com la gebrada,
rebé el sol del desig com una fuetada
i l’amargor dels dies amb un obscur delit.

De nou

2010-10-04T21:08:00.002+01:00

Una negra, irregular i lletja (ho sé perquè l'he vista)pedraa la vesícula biliar va decidir que volia nàixer. I, de regal, ho va fer el dia de la vaga. Així que la van extraure i jo encara n'estic convalescent. A vore si aprofite aquests dies de repòs obligat per posar-me al dia...

2010-09-28T18:34:00.002+01:00

Un mot mut som,
dits del destí,
despit del dir
d'un mínim món.

Josep Lluís Roig, "Ebri del vi perdut", ed. Aguaclara, Alacant, 2000.

presentació a València

2010-09-23T22:00:00.002+01:00

Benvolguts i benvolgudes,

Aquest dissabte 25 • a les 20.02 hores • i tocant la glòria celestial (al terrat) o l'infern soterrani (al saló d'actes) de l'Octubre-CCC [C/ Sant Ferran, 12 - València] • Presentació de FB [El Cep i la Nansa Edicions] • Una persona i un personatge de veu breu.
Referències a internet:
Bononad,
és un experiment.
Això ho deixa clar l’autor
des de la primera pàgina.
El llibre és, a més, rar en si mateix,
com a objecte. Un llibre estrany.
L’editorial vilanovina El Cep i la
Nansa presenta una edició molt acurada,
magnífica, i l’autor proposa en
prop de seixanta pàgines un exercici
força curiós: emulant la xarxa Facebook
d’internet, enceta un joc de
llenguatge insòlit. Bononad treballa
amb fragments, amb textos breus a
la manera de les acotacions dels internautes.
Les condicions d’escriptura són
d’urgència, de provisionalitat, tal
com s’escriu a internet, deixant el
tema obert, només suggerit, mentre
una altra persona sembla agafar el
testimoni per continuar amb la proposta.
AFacebook es convida el lector
a participar, completant el text
simplement esbossat per l’autor, a
opinar, a interactuarmentre davant
seu es va desplegant un entramat de
temes, de paraules, d’acotacions i
desenvolupaments sempre improvisats.
Hi ha relats i poesia, de vegades
exercicis de metallenguatge, però
sobretot hi ha divertiment literari.
Tal comles noves tecnologies explorenlapsicologiadels
usuaris sense estar
segurs de quin serà el següent pas
a fer, tambéBononad es deixa portar, i
els lectorsambell, sense saberquètrobaremenelpròxim
acotament.Desde
la immersió en el crim de Marta del
Una xarxa de paperCastillo (la jove de 17 anys que va desaparèixer
el gener del 2009) i el desplegament
mediàtic que va significar,
fins a una anàlisi del quadre del papa
Innocenci X que Francis Bacon va fer
sobre l’obra de Velázquez.
Tot serveix a Francesc Bononad
per endinsar-se pel camí de la idea
esbossada, de la pirueta de la paraula
que enganxa el lector i el convida,
el repta, a intervenir ni que sigui de
manera virtual. La manera de presentar
els textos, com una pàgina de
fòrum d’internet, fins i tot incita a
agafar un llapis i anotar la nostra resposta
al llibre mateix.
Navegació virtual
Avançar per les pàgines de Facebook
s’assembla més a navegar perla xarxa que a la lectura convencional.
Naveguem, doncs, sense saber
on anem fins que descobrim que
això no té cap importància. Es tracta
de navegar, de deixar-se portar i
gaudir del viatge. En certsmoments
la mà se’ns en va buscant l’inexistent
ratolí que ens permetria dir la nostra.
El que dèiem: un experiment. Un
agosarat experimentCULTURA AVUI
3 DE JUNY DEL 2010

Facebook
Text: Francesc
Bononad
El Cep i la Nansa
Vilanova i la Geltrú,
2010
Preu: 18 euros
Pàgines: 60

2010-09-20T12:34:00.001+01:00

TRASLLADADA

Encara no sé si tornar a l'origen suposa
renunciar al desordre, ni si trobaré l'ordre

i haurà caducat.

Sara Bailac, Vénen turbulències, ed. Tria, 2010