Ja feia temps que no hi pensava, però quan vaig traure allò d'"Ebri del vi perdut" algú va parlar de final de la travessia del desert. Feia set anys que no publicava res de res, però no se'm van fer gens llargs. Jo escrivia i anava a la meua. Mai no m'ho vaig mirar com a travessia de cap desert.
També vaig voler publicar "Ebri del vi perdut" perquè dibuixara el pont que m'havia dut des de "Sal lenta" fins a "Oasi breu", que publicava a Tàndem gràcies a Marc Granell i Francesc Calafat.
Allí hi plantejava alguna proposta i certes voluntats de futur.
El llibre, escrit el 98, havia de publicar-se el 99, però finalment va ser el 2000.
A partir d'ahí sí que se'm va fer dur, perquè el 2001 jo ja tenia llibre nou (que és l'esquelet central d' "El somrís de les carreteres secundàries") però no hi havia manera de publicar. Ni amb premi ni sense premi. I jure que ho vaig provar amb ganes i amb més ganes. Fins que ja vaig començar a plantejar-me la possibilitat de deixar de publicar. És molt esgotador haver de fer les voltes i les rondes necessàries. Esgotador.
Mai no m'he plantejat deixar d'escriure, perquè això forma part de mi. Però sí deixar de voler existir públicament: per a què pretendre escriure una poesia que, aproximadament, s'entenga si no existeix el/la lector/a? Potser són molt més realistes les poètiques del silenci. O les poètiques per a poetes only.
El fet és que el premi aquell del Recvll de Blanes em va sorprendre i, alhora, animar. No és un gran premi, però són ben independents i premien qui creuen i qui volen. Amb tot el dret d'errar. I com a distribució, Pagès no és una mala decisió editorial. I després va venir el premi de Xàtiva, que és dels més baixets de tots els que té Bromera (però on també fan prou el que els sembla). I Bromera, per a les meues possibilitats, també era una bona editorial. Són molt eficients i distribueixen molt bé.
No em puc queixar: he decidit viure en el meu racó de món sense córrer darrere de recolzaments ni hòsties i la fortuna (la sort també compta en els premis), a més del treball, m'ha permés seguir amb la publicació d'allò que escric. Ni que siga a base de premis.
Però no ens equivoquem, no crec estar massa amunt en el rànquing de la consideració poètica. Potser perquè s'entén massa el que dic. No sé. Tampoc pretenc meréixer el parnàs. Només escriure amb la màxima exigència possible. Només demanar-me cada vegada més. I continuar amb les publicacions, si el destí m'ho permet.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
dijous, 5 / juny / 2008
dimarts, 3 / juny / 2008
Excuses i/o justificacions
Li he escrit una nota a Josep Porcar a Salms, però el seu servidor deu d'estar emprenyat amb mi i em trau HTTP 500 - Error interno del servidor Internet Explorer. De tota manera, com la llista d'errors i/o omissions l'he feta públicament en aquestes pàgines, també és just que les corregesca des d'ací. La nota diu:
De vegades, hom parla més a partir del que està en procés, del que treballa i es bota molts dels passos necessaris per arribar-hi.
A vore si m’explique: Jo estava molt encabotat a evitar que els meus llibres deixaren de ser un anecdotari del jo. Fet i fet, he autoparlat de “Càries” com a un fracàs. I, des d’eixe punt de vista, ho és.
Com que jo estic ara en procés per provar de trobar una altra manera (que no sé si seré capaç) de quadrar tot això, de forma que no partesca d’un llistat d’anècdotes personals, és això el que busque ara als llibres. I és en aquest sentit que tant els meus llibres com aquest teu són un fracàs. I jo més fracàs, perquè jo volia evitar-ho i no he pogut.
I és la mateixa crítica que li faig a Subirana.
I són totes injustes, perquè em centre en allò que jo personalment buscava per ajudar-me en el procés on estic. I són injustes perquè no faig una valoració del llibre com faria en un ressenya amb tots els pros i els contres.
Jo, a internet, buscava una manera d’escriure més lliure, més subjectiva, i que quan deia que algú escriu “de conya” vol dir això, literalment: que escriu molt bé i que enveja em fa i ja no he explicat per què pense que escriu bé. M’he centrat en allò que EM trobe a faltar. I, justament per això, també demanava pensar en la mateixa línia als altres. A tu i a tots. Per a buscar noves maneres de dir el món. I no ho vaig a demanar a aquells que no m’agraden. Ho demane als bons. I mai és tard. Mai dels mais.
Jo, per exemple, vaig estar sense publicar res des del 93 fins el 99 i, si el cap d’any del 2004 m’hagueren dit que el 2008 hauria tret tres llibres més de poesia, m’hauria mort de riure, perquè no hi havia manera de publicar. Podria fer un catàleg d’impossibles.
Així que felicitats pel llibre. Moltes.
I segueixes convidat a pegar-li voltes a això de dir el món amb anècdotes entrellaçades.
De vegades, hom parla més a partir del que està en procés, del que treballa i es bota molts dels passos necessaris per arribar-hi.
A vore si m’explique: Jo estava molt encabotat a evitar que els meus llibres deixaren de ser un anecdotari del jo. Fet i fet, he autoparlat de “Càries” com a un fracàs. I, des d’eixe punt de vista, ho és.
Com que jo estic ara en procés per provar de trobar una altra manera (que no sé si seré capaç) de quadrar tot això, de forma que no partesca d’un llistat d’anècdotes personals, és això el que busque ara als llibres. I és en aquest sentit que tant els meus llibres com aquest teu són un fracàs. I jo més fracàs, perquè jo volia evitar-ho i no he pogut.
I és la mateixa crítica que li faig a Subirana.
I són totes injustes, perquè em centre en allò que jo personalment buscava per ajudar-me en el procés on estic. I són injustes perquè no faig una valoració del llibre com faria en un ressenya amb tots els pros i els contres.
Jo, a internet, buscava una manera d’escriure més lliure, més subjectiva, i que quan deia que algú escriu “de conya” vol dir això, literalment: que escriu molt bé i que enveja em fa i ja no he explicat per què pense que escriu bé. M’he centrat en allò que EM trobe a faltar. I, justament per això, també demanava pensar en la mateixa línia als altres. A tu i a tots. Per a buscar noves maneres de dir el món. I no ho vaig a demanar a aquells que no m’agraden. Ho demane als bons. I mai és tard. Mai dels mais.
Jo, per exemple, vaig estar sense publicar res des del 93 fins el 99 i, si el cap d’any del 2004 m’hagueren dit que el 2008 hauria tret tres llibres més de poesia, m’hauria mort de riure, perquè no hi havia manera de publicar. Podria fer un catàleg d’impossibles.
Així que felicitats pel llibre. Moltes.
I segueixes convidat a pegar-li voltes a això de dir el món amb anècdotes entrellaçades.
dilluns, 2 / juny / 2008
Sobre la poesia
Crec que hem de ser exigents amb nosaltres mateixos. No autocomplaents. Ho dic perquè en aquesta història parle dels llibres que m'agraden, dels que m'interessen. I em seria fàcil parlar dels punts positius i obviar els dubtes. Com tothom. Crec que és impagable que algú opinara obertament el que pensa. Des del respecte, però també des de l'exigència. Que és l'única manera d'avançar que conec (bé, la casualitat de vegades també hi té coses a dir...).
I crec que estem molt a prop de canviar alguna cosa, de fer un pas important per eixir d'aquesta societat postromàntica i adolescentoide on vivim o que ens habita.
A vore: em sembla perfecte que ens barallem amb el present de cartró pedra que ens acull, però com fer-ho sense que semble un llistat de deutes pendents? Crec que hi hauríem de barallar-nos. I Porcar, per exemple, que escriu de conya, s'ho hauria de plantejar. jo ja sé que sap escriure i que ho fa molt bé. Però pot anar més enllà. Donar-li un sentit al conjunt més enllà de les putades quaotidianes. I si jo dic que el llibre té grandíssims poemes i que és correcte diria la veritat. Però seria benevolent. I em negue. Em negue. I em negue. Ni ell ni jo ens ho mereixem.
I jo mateix, suara he explicat que "Càries" és un llibre que no em satisfà, que no hi vaig ser capaç d'aconseguir el que pretenia. i això no vol dir que no me l'estime.
I Jaume Subirana es mereix tots els meus respectes perquè, després del Carles Riba i tota la història, es va atrevir a cercar un nou camí. I s'ha de tenir collons i ambició per a atrevir-s'hi. I jo crec que ja l'havia trobat, el camí, però que ell encara estava en aquell punt de recerca que li impedia adonar-se'n. I ho he dit. Perquè el respecte moltíssim i m'agrada el que escriu. Trobe que ens cal poder dir les coses. I tant que sí.
Perquè anem cap a la fi de no-sé-què amb dubtes i el que siga (Amadeu Vidal trobava que no, però jo trobe que sí) però ens movem, que és molt. I els dubtes i les certeses tenen dret a coexistir. I a barallar-se.
Així que benvinguts a un lloc on es parla d'allò que s'estima, però on sempre es demana anar una mica més enllà.
I crec que estem molt a prop de canviar alguna cosa, de fer un pas important per eixir d'aquesta societat postromàntica i adolescentoide on vivim o que ens habita.
A vore: em sembla perfecte que ens barallem amb el present de cartró pedra que ens acull, però com fer-ho sense que semble un llistat de deutes pendents? Crec que hi hauríem de barallar-nos. I Porcar, per exemple, que escriu de conya, s'ho hauria de plantejar. jo ja sé que sap escriure i que ho fa molt bé. Però pot anar més enllà. Donar-li un sentit al conjunt més enllà de les putades quaotidianes. I si jo dic que el llibre té grandíssims poemes i que és correcte diria la veritat. Però seria benevolent. I em negue. Em negue. I em negue. Ni ell ni jo ens ho mereixem.
I jo mateix, suara he explicat que "Càries" és un llibre que no em satisfà, que no hi vaig ser capaç d'aconseguir el que pretenia. i això no vol dir que no me l'estime.
I Jaume Subirana es mereix tots els meus respectes perquè, després del Carles Riba i tota la història, es va atrevir a cercar un nou camí. I s'ha de tenir collons i ambició per a atrevir-s'hi. I jo crec que ja l'havia trobat, el camí, però que ell encara estava en aquell punt de recerca que li impedia adonar-se'n. I ho he dit. Perquè el respecte moltíssim i m'agrada el que escriu. Trobe que ens cal poder dir les coses. I tant que sí.
Perquè anem cap a la fi de no-sé-què amb dubtes i el que siga (Amadeu Vidal trobava que no, però jo trobe que sí) però ens movem, que és molt. I els dubtes i les certeses tenen dret a coexistir. I a barallar-se.
Així que benvinguts a un lloc on es parla d'allò que s'estima, però on sempre es demana anar una mica més enllà.
dilluns, 26 / maig / 2008
Els estius
Després de molts anys, Josep Porcar torna a l'acció. Jo diria més amb un llibre guerriller que amb un llibre potent, com ens tenia acostumats. I potser era el que calia: resulta evident que una de les motivacions més importants que tenim per a escriure és la insatisfacció que ens regala aquest món nostre on vivim o que ens devora.
I això és la força i el punt feble del recull: per una banda, trobes el desencís, la força de la denúncia en alguns poemes brillants. Hi batega una angoixa i una resignació que crida. Que arriben a arrapar la meua pell. I, alhora, algunes vegades hi ha algun poema que sembla escrit gairebé perquè tocava. I no dic que no tocara però de vegades no podem abarcar-ho tot.
Crec que és un llibre molt recomanable i que li calia a l'autor i ens calia a nosaltres. Però potser hi ha alguns poemes on la denúncia està per sobre de la literatura. Només en alguns.
I la denúncia ens cal. Com la poesia. Encara que de vegades fan de mal mesclar.
Una altre vessant d'aquesta història d'activisme literari que és Josep Porcar, tracta sobre les noves tecnologies i la literatura. Qui vulga baixar-se el libre d'internet ho pot fer a:
http://elsestius.porcar.net/
O també podeu visitar la seua pàgina, que paga molt la pena:
http://www.porcar.net/
I les reflexions sobre les límits de tot açò m'han fet pensar molt. Però encara no he arribat a cap conclusió.
(Amb un parell de llicències: De tota manera, aquest estiu, llegiu-vos els estius. El problema és que de vegades és fàcil identificar-se amb els problemes!)
CLEPSIDRA
Tinc temps
marcat pel conveni
per mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabaràs l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.
Arena.
Josep Porcar, "Els estius", ed. Brosquil, València, 2008.
I això és la força i el punt feble del recull: per una banda, trobes el desencís, la força de la denúncia en alguns poemes brillants. Hi batega una angoixa i una resignació que crida. Que arriben a arrapar la meua pell. I, alhora, algunes vegades hi ha algun poema que sembla escrit gairebé perquè tocava. I no dic que no tocara però de vegades no podem abarcar-ho tot.
Crec que és un llibre molt recomanable i que li calia a l'autor i ens calia a nosaltres. Però potser hi ha alguns poemes on la denúncia està per sobre de la literatura. Només en alguns.
I la denúncia ens cal. Com la poesia. Encara que de vegades fan de mal mesclar.
Una altre vessant d'aquesta història d'activisme literari que és Josep Porcar, tracta sobre les noves tecnologies i la literatura. Qui vulga baixar-se el libre d'internet ho pot fer a:
http://elsestius.porcar.net/
O també podeu visitar la seua pàgina, que paga molt la pena:
http://www.porcar.net/
I les reflexions sobre les límits de tot açò m'han fet pensar molt. Però encara no he arribat a cap conclusió.
(Amb un parell de llicències: De tota manera, aquest estiu, llegiu-vos els estius. El problema és que de vegades és fàcil identificar-se amb els problemes!)
CLEPSIDRA
Tinc temps
marcat pel conveni
per mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabaràs l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.
Arena.
Josep Porcar, "Els estius", ed. Brosquil, València, 2008.
dilluns, 19 / maig / 2008
El procés d'escriptura
Ara que no m'escolta ningú, puc dir que "Càries" és el procés d'un fracàs. Bo, en realitat segueix clarament la línia que ve des d'"El somrís de les carreteres secundàries" i "La presó de l'aigua", encara que jo pretenia que fóra diferent (una mica en la línia de poemes com "Vinc del lloc on les plantes arrenquen les persianes..."). O més diferent, si més no. Però em vaig encallar.
Només m’eixien els “meus” poemes. I el procés es va encallar molt. Tant, que si no arriba a ser per circumstàncies personals, que em van obligar a escriure com a teràpia, crec que encara no l’hauria acabat. Perquè no volia repetir-me.
I amb això no vull dir que el llibre siga roín o que no m’agrade: senzillament, no és el llibre que jo volia escriure.
Potser per això li estic pegant tantes voltes a com els altres munten els llibres i què han escrit abans o després. Jo volia una altra cosa, però la mula tira sempre cap al solc fet. I no dic que el llibre no m’agrada. No.
Però no era una altra cosa.
El cas és que va ser tancar “Càries” i vaig trobar un desllorigador que m’ha permés, sense deixar de ser jo, buscar per un camí paral·lel, on m’he trobat molt lliure, en un procés creatiu intens que ara està en procés de correcció.
No sóc qui per a saber si el resultat és millor o pitjor, però sí que estic segur que és un poc diferent, i que estic molt a gust amb els nous poemes. Potser per això mateix, fins i tot a les presentacions de “Càries”, no puc estar-me de llegir algun dels poemes nous.
Ja vorem com acaba la cosa.
Només m’eixien els “meus” poemes. I el procés es va encallar molt. Tant, que si no arriba a ser per circumstàncies personals, que em van obligar a escriure com a teràpia, crec que encara no l’hauria acabat. Perquè no volia repetir-me.
I amb això no vull dir que el llibre siga roín o que no m’agrade: senzillament, no és el llibre que jo volia escriure.
Potser per això li estic pegant tantes voltes a com els altres munten els llibres i què han escrit abans o després. Jo volia una altra cosa, però la mula tira sempre cap al solc fet. I no dic que el llibre no m’agrada. No.
Però no era una altra cosa.
El cas és que va ser tancar “Càries” i vaig trobar un desllorigador que m’ha permés, sense deixar de ser jo, buscar per un camí paral·lel, on m’he trobat molt lliure, en un procés creatiu intens que ara està en procés de correcció.
No sóc qui per a saber si el resultat és millor o pitjor, però sí que estic segur que és un poc diferent, i que estic molt a gust amb els nous poemes. Potser per això mateix, fins i tot a les presentacions de “Càries”, no puc estar-me de llegir algun dels poemes nous.
Ja vorem com acaba la cosa.
El recital
Amb això de la democratització d'internet, pot passar que et trobes blogs/blocs on s'expliquen coses que passen a prop o, fins i tot, on has participat.
L'adreça d'on he tret el text és:
http://lletresballen.blogspot.com/2008/05/una-setmana-ms-hem-tingut-presentaci-de.html
dissabte, 17 / maig / 2008
Poemes i més poemes...
Una setmana més hem tingut presentació de llibres a Oliva. Esta setmana li ha tocat el torn al poeta olivà Josep Lluís Roig i al poeta mallorquí Pere Joan Martorell. En el cas de Josep Lluís ens va presentar el poemari Càries, que ha estat premiat recentment amb el Premi de Poesia Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2007, mentre que Pere ens va presentar Dansa Nocturna, Premi Ciutat de Palma Jaon Alcover 2006.Doncs, ahir a poqueta nit vam tenir el plaer d'escoltar unes quantes poesies en boca dels seus autors. En el cas de Pere, vam entreveure la seua professió entre el versos de cada poesia, ja que és psicòleg, i totes elles estan pensades per fer reflexionar. En les poesies de Josep Lluís vam poder vore reflectides les seues vivències. Fins i tot, ens va delectar amb uns poemes inèdits amb què està treballant ara mateix, estos últims em van agradar molt. Entre estos, un d'ells parlava d'Oliva, concretament de la marjal, i un altre que portava a la reflexió de com hem deixat de banda paraules que els nostres avis i àvies han dit sempre i que després nosaltres ens hem encarregat de substituir-les per castellanismes.I com en tots els recitals de poesia, els poetes no hagueren parat de recitar i nosaltres tampoc d'escoltar. Els recitals de poesia són eixos tipus d'actes en què t'asseus a la cadira i no vols que s'acabe mai el moment. Sempre ixes d'allí amb ganes de més, i per això hem de matar el cuquet que ens ha deixat llegint el poemari sencer.
L'adreça d'on he tret el text és:
http://lletresballen.blogspot.com/2008/05/una-setmana-ms-hem-tingut-presentaci-de.html
dissabte, 17 / maig / 2008
Poemes i més poemes...
Una setmana més hem tingut presentació de llibres a Oliva. Esta setmana li ha tocat el torn al poeta olivà Josep Lluís Roig i al poeta mallorquí Pere Joan Martorell. En el cas de Josep Lluís ens va presentar el poemari Càries, que ha estat premiat recentment amb el Premi de Poesia Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2007, mentre que Pere ens va presentar Dansa Nocturna, Premi Ciutat de Palma Jaon Alcover 2006.Doncs, ahir a poqueta nit vam tenir el plaer d'escoltar unes quantes poesies en boca dels seus autors. En el cas de Pere, vam entreveure la seua professió entre el versos de cada poesia, ja que és psicòleg, i totes elles estan pensades per fer reflexionar. En les poesies de Josep Lluís vam poder vore reflectides les seues vivències. Fins i tot, ens va delectar amb uns poemes inèdits amb què està treballant ara mateix, estos últims em van agradar molt. Entre estos, un d'ells parlava d'Oliva, concretament de la marjal, i un altre que portava a la reflexió de com hem deixat de banda paraules que els nostres avis i àvies han dit sempre i que després nosaltres ens hem encarregat de substituir-les per castellanismes.I com en tots els recitals de poesia, els poetes no hagueren parat de recitar i nosaltres tampoc d'escoltar. Els recitals de poesia són eixos tipus d'actes en què t'asseus a la cadira i no vols que s'acabe mai el moment. Sempre ixes d'allí amb ganes de més, i per això hem de matar el cuquet que ens ha deixat llegint el poemari sencer.
dijous, 15 / maig / 2008
José Iniesta
Amb això dels poetes i La Safor, la veritat és que les circumstàncies semblen entestades a donar-nos la raó. Vos copie el que ha escrit Juli Capilla (un altre autor que ha incorporat La Safor i que darrerament ha tret un nou llibre de poemes que em llegiré) sobre un poeta que viu a Oliva des de fa un bon grapat d'anys. Va estudiar Literatura Esànyola a la UV, però va opositar a professor d'educació física. I vaig coincidir amb ell un any a l'Institut de Bellreguard. Callat, tímid, amable.
L'adreça web d'on he tret el fragment és:
http://julicapilla.blogspot.com/2008/04/jos-iniesta.html
dissabte, 26 / abril / 2008
José Iniesta
Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.
La verdad que queda
Al final lo que queda es el silencio,
el rastro de la sal es lo que queda,es la ausencia en el cántaro volcado
del agua derramada.
La verdad en el hueco tan oscuroque encierra con su gesto por el aire
el movimiento ciego de las manos.
Enviat per Juli Capilla a 01:18
L'adreça web d'on he tret el fragment és:
http://julicapilla.blogspot.com/2008/04/jos-iniesta.html
dissabte, 26 / abril / 2008
José Iniesta
Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.
La verdad que queda
Al final lo que queda es el silencio,
el rastro de la sal es lo que queda,es la ausencia en el cántaro volcado
del agua derramada.
La verdad en el hueco tan oscuroque encierra con su gesto por el aire
el movimiento ciego de las manos.
Enviat per Juli Capilla a 01:18
dimarts, 13 / maig / 2008
poesia a Oliva
Benvolguts amics i amigues:
El divendres que ve, 16 de maig, a les 20'30 h. tenim el plaer de convidar-vos a la presentació conjunta de dos llibres de poesia: Dansa nocturna de Pere Joan Martorell (editorial Proa i editorial Moll), que va ser premi Joan Alcover-Ciutat de Palma i Càries de Josep Lluís Roig (editorial Bromera), que va guanyar el premi de poesia dels Ciutat d'Alzira.
L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Tamarit d'Oliva (C/ Tamarit, 6, que està molt a prop de l'Ajuntament d'Oliva, en direcció cap a l'església de Santa Maria).
Crec que és més fàcil coincidir amb els poetes saforencs, però és una oportunitat gairebé única per estar amb un dels poetes mallorquins més interessants que, a més, és un activista cultural.
Si vos abelleix i podeu, vos esperem!
(Aquest és el text "oficial" de la invitació a l'acte de presentació)
dilluns, 12 / maig / 2008
Càries
LLARG
Com el silenci del caçador;
com la llarguíssima fracció de segon
en què el so precedeix la bala;
com el primer parpellejar després de l’impacte,
quan ens mirem les mans roges i encara
no podem creure que és la nostra vida qui fuig
amagada en la bellesa d’aquest color inescrutable;
com la constatació del dolor;
com la mort.
Com una vesprada d’estiu interminable.
Com el silenci del caçador;
com la llarguíssima fracció de segon
en què el so precedeix la bala;
com el primer parpellejar després de l’impacte,
quan ens mirem les mans roges i encara
no podem creure que és la nostra vida qui fuig
amagada en la bellesa d’aquest color inescrutable;
com la constatació del dolor;
com la mort.
Com una vesprada d’estiu interminable.
Josep Lluís Roig, "Càries", ed. Bromera.
És un poema dedicat a Joan M. Monjo, narrador i amic, que va morir. La dedicatòria, al llibre, diu: per a Joan M. Monjo, ara que ja no hi és. Com a testimoni d’amistat i afecte. Enyore les seues converses, la seua amabilitat, enyore poder aturar el cotxe a mig camí de la feina per poder fer-me un café amb ell.
dimarts, 6 / maig / 2008
UNA LITERATURA AMB MACRO
Més enllà d’una llunyana novel·la inicial, l’aparició de Jordi Llavina en el món de la poesia va ser fascinant: La corda del gronxador (ed. Moll i ed. Proa) era un poemari fascinant que tenia l’habilitat de fer-nos arribar la història i les emocions completes a través d’una mirada detallista que es fixava, aparentment, en detalls allunyats del centre d’interès.
Per posar un exemple fàcil i que em mig invente sobre la marxa: si allò que ens importa són les sensacions i sentiments de qui es gronxa, aquests sentiments ens són descrits a través del que li passa a la corda del gronxador. I ho fa de conya. És, amb diferència, l’aire més fresc que ha entrat en la poesia catalana en els darrers anys.
Ara fa poc que ha tret un segon llibre, Diari d’un setembrista (ed. Bromera), que va pel mateix camí però que crec que n’abusa. Com deia un poeta relativament major i respectable, “no vols caldo, doncs dues tasses”. Segueix mantenint la gràcia però l’abús d’aquest recurs al macro acaba fent-lo excessiu. Recomanable, però molt per sota de La corda del gronxador. Si heu de triar, llegiu-vos el primer, que és molt molt molt bo. El segon té poemes. I és bo de llegir.
Ara que ho dic, pense que si no tinguera el precedent de La corda... diria que Diari d’un setembrista és un bon llibre i el recomanaria segur. És un problema d’expectatives. Véns d’una cosa fascinant i arribes a una altra que està bé, però de la qual tu n’esperaves més.
Per cert, que també ha tret un recull de contes, Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam llibres), que utilitza aquesta mateixa tècnica del macro per a contar històries. A mi m’ha agradat, encara que abusa una miqueta d’algunes enumeracions (per posar un exemple: de vegades no cal descriure tot el que hi ha en una lleixa, només amb algunes coses és suficient) però això és una cosa que penses justament perquè vols saber cap on tirarà la història, perquè tens pressa per saber-ho. I això és un mèrit del narrador.
El mateix poeta d’abans, relativament major i respectable, trobava que les històries són una mica el que li ha passat a ell: fills, separacions, coses d’aquestes. I això ho veia, ell, com a negatiu, però jo pense que és bo, que la nostra societat actual canvia els models de parella i de conducta social i és lògic i bo que això es reflectesca.
I, a més, trobe fascinant la coherència entre la manera d’escriure prosa i poesia i com ens conta la història amb aquest macro posat. És fascinant de debò.
A més, a mi m’ha agradat.
ESMORZAR
Sobre la fulla
d’un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d’un altre ganivet.
¿Dolç o salat, amor meu, l’esmorzar?
Jordi Llavina, Diari d’un setembrista
Per posar un exemple fàcil i que em mig invente sobre la marxa: si allò que ens importa són les sensacions i sentiments de qui es gronxa, aquests sentiments ens són descrits a través del que li passa a la corda del gronxador. I ho fa de conya. És, amb diferència, l’aire més fresc que ha entrat en la poesia catalana en els darrers anys.
Ara fa poc que ha tret un segon llibre, Diari d’un setembrista (ed. Bromera), que va pel mateix camí però que crec que n’abusa. Com deia un poeta relativament major i respectable, “no vols caldo, doncs dues tasses”. Segueix mantenint la gràcia però l’abús d’aquest recurs al macro acaba fent-lo excessiu. Recomanable, però molt per sota de La corda del gronxador. Si heu de triar, llegiu-vos el primer, que és molt molt molt bo. El segon té poemes. I és bo de llegir.
Ara que ho dic, pense que si no tinguera el precedent de La corda... diria que Diari d’un setembrista és un bon llibre i el recomanaria segur. És un problema d’expectatives. Véns d’una cosa fascinant i arribes a una altra que està bé, però de la qual tu n’esperaves més.
Per cert, que també ha tret un recull de contes, Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam llibres), que utilitza aquesta mateixa tècnica del macro per a contar històries. A mi m’ha agradat, encara que abusa una miqueta d’algunes enumeracions (per posar un exemple: de vegades no cal descriure tot el que hi ha en una lleixa, només amb algunes coses és suficient) però això és una cosa que penses justament perquè vols saber cap on tirarà la història, perquè tens pressa per saber-ho. I això és un mèrit del narrador.
El mateix poeta d’abans, relativament major i respectable, trobava que les històries són una mica el que li ha passat a ell: fills, separacions, coses d’aquestes. I això ho veia, ell, com a negatiu, però jo pense que és bo, que la nostra societat actual canvia els models de parella i de conducta social i és lògic i bo que això es reflectesca.
I, a més, trobe fascinant la coherència entre la manera d’escriure prosa i poesia i com ens conta la història amb aquest macro posat. És fascinant de debò.
A més, a mi m’ha agradat.
ESMORZAR
Sobre la fulla
d’un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d’un altre ganivet.
¿Dolç o salat, amor meu, l’esmorzar?
Jordi Llavina, Diari d’un setembrista
dissabte, 3 / maig / 2008
Rapala
En general, Jaume Subirana és un poeta que m'agrada. I m'agrada que no es fossilitzara en aquell "Final de festa". "En d'altres coses" va començar la recerca d'una nova expressió, i ara, a "Rapala" em sembla que està més a prop del que buscava.
Potser per això mateix, em molesta que el llibre tinga un aire així com de poemes recollits i amuntegats, quadres amb trastos, poemes en prosa al costat de versos brevíssims...
I em molesten perquè sí que hi ha una proposta i, fins i tot, un fil conductor (el fil invisible de la pesca) i del paisatge que envolta aquest art pacient que és la vida.
Quan tinc "Rapala" a les mans note que tinc un llibre potent, que amaga i ofereix, com les truites del riu, una visió de la vida, una interpretació de la vida que, tanmateix, queda dissimulada per un amuntegament "de circumstàncies". Pense que hi ha poemes "bestials" com "PESCADOR I FILL AMB SALABRE" o "RICE LAKE" o " VERSOS SIN ARTE DE PARTE DE JAUME PARA JOSE Y LEO" o "HOME GRANOTA" o "ESCRIVIM" o... Per això em molesta tant que allí al mig hi haja un poema de Nadal o dues peces breus per a l'Auditori (que, en elles mateixes, la primera està força força bé) o, de sobte, poemes sobre quadres, allí al mig, com un bolet (i això que el de Caravaggio també m'agrada) o...
Crec que tenia material per a plantejar-se un llibre GRAN i se n'ha conformat amb un de circumstàncies. Amb poemes bestials i de lectura necessària, això sí. I el recomane vivament, alhora que m'imagine fins on podria haver arribat.
US COPIE L'ÚLTIM POEMA DEL LLIBRE:
IMITANT LI PO (NEU A MANHATTAN)
Els taxis i la gent s'han amagat,
els últims núvols bramen amb sordina.
Caminem plegats, els carrers i jo,
fins que ja només el carrer camina.
Jaume Subirana, "Rapala", ed. 62.
Potser per això mateix, em molesta que el llibre tinga un aire així com de poemes recollits i amuntegats, quadres amb trastos, poemes en prosa al costat de versos brevíssims...
I em molesten perquè sí que hi ha una proposta i, fins i tot, un fil conductor (el fil invisible de la pesca) i del paisatge que envolta aquest art pacient que és la vida.
Quan tinc "Rapala" a les mans note que tinc un llibre potent, que amaga i ofereix, com les truites del riu, una visió de la vida, una interpretació de la vida que, tanmateix, queda dissimulada per un amuntegament "de circumstàncies". Pense que hi ha poemes "bestials" com "PESCADOR I FILL AMB SALABRE" o "RICE LAKE" o " VERSOS SIN ARTE DE PARTE DE JAUME PARA JOSE Y LEO" o "HOME GRANOTA" o "ESCRIVIM" o... Per això em molesta tant que allí al mig hi haja un poema de Nadal o dues peces breus per a l'Auditori (que, en elles mateixes, la primera està força força bé) o, de sobte, poemes sobre quadres, allí al mig, com un bolet (i això que el de Caravaggio també m'agrada) o...
Crec que tenia material per a plantejar-se un llibre GRAN i se n'ha conformat amb un de circumstàncies. Amb poemes bestials i de lectura necessària, això sí. I el recomane vivament, alhora que m'imagine fins on podria haver arribat.
US COPIE L'ÚLTIM POEMA DEL LLIBRE:
IMITANT LI PO (NEU A MANHATTAN)
Els taxis i la gent s'han amagat,
els últims núvols bramen amb sordina.
Caminem plegats, els carrers i jo,
fins que ja només el carrer camina.
Jaume Subirana, "Rapala", ed. 62.
dimarts, 22 / abril / 2008
María Eloy-García
Tinc alguns deutes pendents. Un és el de María Eloy-García, una magnífica poeta malaguenya que recomane amb entusiasme. Crec que a la poesia en castellà li cal nou aire i aquest és un vertader vendaval.
L’últim llibre publicat que té és “Cuánto dura cuanto” de El Gaviero ediciones.
Un poema del llibre és, per exemple:
EL BIEN INMUEBLE
la nostalgia vive en el sexto piso
tira un papel por la ventana
y por un segundo
se confunde con el vuelo migratorio
de un pájaro que quiere aparearse
la mierda que lanza desde su arriba
cae sobre la raya en medio
de un preso en libertad condicional
que no recuerda cómo se iba a su casa
aquí el niño lo ve todo
crea en ese momento en la parte izquierda del cerebro
un comienzo de neura
que asociará a la placidez veinte años más tarde
la bondad vive en el tercero
tiene una casa confortable pero incómoda
el odio tiene siempre un perro en la puerta del cuarto
pero la decoración de su casa es impecable
la timidez que vive en el quinto
ve por la mirilla de su puerta blindada
la cabeza distorsionada de un gordo que es el mundo
en el noveno vive la veneración
la soltera que comparte el piso con la envidia
el del octavo que es el tiempo
se quedó justamente cerrado en el ascensor
aquel día que viniste a mi casa
y yo soy ese edificio
pero nunca subo al décimo
la casa de la perfección que es una déspota
suelo sin embargo quedarme en el primero
del que nunca sé salir
allí vive el hastío que nunca pagó la comunidad
la memoria
que vive en el segundo
tiene el síndrome de diógenes
todo lo que sube a su casa
es digno de ser guardado
cualquier tontería tiene la dignidad de un tesoro
pero nunca recuerda al que se olvidó de ella
ese día subiré al séptimo
porque es justo allí donde habita el olvido
I té bloc. Visiteu-lo. Paga la pena:
http://mariaeloy.blogspot.com/
L’últim llibre publicat que té és “Cuánto dura cuanto” de El Gaviero ediciones.
Un poema del llibre és, per exemple:
EL BIEN INMUEBLE
la nostalgia vive en el sexto piso
tira un papel por la ventana
y por un segundo
se confunde con el vuelo migratorio
de un pájaro que quiere aparearse
la mierda que lanza desde su arriba
cae sobre la raya en medio
de un preso en libertad condicional
que no recuerda cómo se iba a su casa
aquí el niño lo ve todo
crea en ese momento en la parte izquierda del cerebro
un comienzo de neura
que asociará a la placidez veinte años más tarde
la bondad vive en el tercero
tiene una casa confortable pero incómoda
el odio tiene siempre un perro en la puerta del cuarto
pero la decoración de su casa es impecable
la timidez que vive en el quinto
ve por la mirilla de su puerta blindada
la cabeza distorsionada de un gordo que es el mundo
en el noveno vive la veneración
la soltera que comparte el piso con la envidia
el del octavo que es el tiempo
se quedó justamente cerrado en el ascensor
aquel día que viniste a mi casa
y yo soy ese edificio
pero nunca subo al décimo
la casa de la perfección que es una déspota
suelo sin embargo quedarme en el primero
del que nunca sé salir
allí vive el hastío que nunca pagó la comunidad
la memoria
que vive en el segundo
tiene el síndrome de diógenes
todo lo que sube a su casa
es digno de ser guardado
cualquier tontería tiene la dignidad de un tesoro
pero nunca recuerda al que se olvidó de ella
ese día subiré al séptimo
porque es justo allí donde habita el olvido
I té bloc. Visiteu-lo. Paga la pena:
http://mariaeloy.blogspot.com/
UN NO PARAR
Amb això que l'abril és el mes dels llibres, sembla que s'ha de fer tot en aquest mes i, si no, a la merda.
Així, dissabte passat a Tàrrega la cosa va anar força bé, malgrat el temps (de nou va ploure!). Em vaig alegrar de veure Jordi Pàmias, que va ser professor meu a l'institut Màrius Torres fa mil anys, de qui encara reivindique ara i sempre que ve de pas el llibre "Lluna d'estiu".
També hi eren David Castillo (que conduïa l'acte i que avui n'ha fet una petita ressenya a l'avui) a qui feia molt de temps que no veia, de la mateixa manera que a Amadeu Vidal i Bonafont (sempre m'ha agradat la seua manera d'enfocar irònicament les coses serioses) i Antoni Clapés i Carles Camps Mundó, amb qui vam conversar sobre Jordi LLavina i etcètera revestida de botifarrada: un acte que també haurien pogut planejar Esther Xargay i Carles Hac Mor, que també hi eren.
D'aquells que no coneixia, Joan Duran em va produir molt bones vibracions. Me l'apunte a la llista de lectures pendents.
Doncs bé, aquesta setmana el dijous tinc presentació de la novel.la a València, el divendres vull anar (de públic) a la presentació del nou llibre de José Iniesta (va traure un llibre fa dos mil anys i ara aquest, premi Ciutat de València en castellà) a la Biblioteca d'Oliva a les 20'30 (Oliva és el meu poble i on visc ara).
I el dissabte és el lliurament dels premis senyoriu d'Ausiàs March, on feia de jurat. La veritat és que enguany hem tingut moltíssima feina. Molta. Hi ha com a mínim quatre llibre que acabaran per publicar-se. Segur, perquè són molt bons. Així que, en aquest cas, com en molts d'altres, no guanyar un premi no vol dir que el llibre no haja agradat, sinó que diminuts matisos han fet decantar-se la balança cap a un cantó o d'altre... Una putada, al cap i a la fi, perquè no poden guanyar tots.
Au, que el senyor ens agafe confessats!
Així, dissabte passat a Tàrrega la cosa va anar força bé, malgrat el temps (de nou va ploure!). Em vaig alegrar de veure Jordi Pàmias, que va ser professor meu a l'institut Màrius Torres fa mil anys, de qui encara reivindique ara i sempre que ve de pas el llibre "Lluna d'estiu".
També hi eren David Castillo (que conduïa l'acte i que avui n'ha fet una petita ressenya a l'avui) a qui feia molt de temps que no veia, de la mateixa manera que a Amadeu Vidal i Bonafont (sempre m'ha agradat la seua manera d'enfocar irònicament les coses serioses) i Antoni Clapés i Carles Camps Mundó, amb qui vam conversar sobre Jordi LLavina i etcètera revestida de botifarrada: un acte que també haurien pogut planejar Esther Xargay i Carles Hac Mor, que també hi eren.
D'aquells que no coneixia, Joan Duran em va produir molt bones vibracions. Me l'apunte a la llista de lectures pendents.
Doncs bé, aquesta setmana el dijous tinc presentació de la novel.la a València, el divendres vull anar (de públic) a la presentació del nou llibre de José Iniesta (va traure un llibre fa dos mil anys i ara aquest, premi Ciutat de València en castellà) a la Biblioteca d'Oliva a les 20'30 (Oliva és el meu poble i on visc ara).
I el dissabte és el lliurament dels premis senyoriu d'Ausiàs March, on feia de jurat. La veritat és que enguany hem tingut moltíssima feina. Molta. Hi ha com a mínim quatre llibre que acabaran per publicar-se. Segur, perquè són molt bons. Així que, en aquest cas, com en molts d'altres, no guanyar un premi no vol dir que el llibre no haja agradat, sinó que diminuts matisos han fet decantar-se la balança cap a un cantó o d'altre... Una putada, al cap i a la fi, perquè no poden guanyar tots.
Au, que el senyor ens agafe confessats!
dijous, 17 / abril / 2008
LA PRESENTACIÓ A BCN
Definitivament, crec que em poden contractar per eliminar la sequera. Anit no, però aquest matí quan ens hem alçat (la meua parella i jo) s'ha decidit a ploure i ha arribat fins els vint (2o!) litres per metre quadrat a Barcelona.
I per dissabte, que anem a Tàrrega per participar en un acte que commemora els cent números de la col.lecció de poesia de Pagés, també hi ha amenaça de pluja! Ja us/em contaré com acaba la cosa!
Respecte de la presentació, va anar molt i molt i molt bé. Hi havia molta gent (més de cent persones) i Àngels i jo ens vam complementar força bé: jo posava la pausa i ella el nervi. Així, el públic ni es va adormir ni en va eixir amb taquicàrdia.
Va ser força agradable i agradable. I hauria d'agrair als amics i als que no coneixia el venir a acompanyar.
Per cert, que vam dormir en un hotel a tocar de l'Horiginal i del CCCB i del MACBA i a prop de la Plaça Universitat que estava molt bé. Senzill, però amb molta gràcia. I nou. Ciutat Vella, es diu. De tres estrelletes, però molt correcte.
I per dissabte, que anem a Tàrrega per participar en un acte que commemora els cent números de la col.lecció de poesia de Pagés, també hi ha amenaça de pluja! Ja us/em contaré com acaba la cosa!
Respecte de la presentació, va anar molt i molt i molt bé. Hi havia molta gent (més de cent persones) i Àngels i jo ens vam complementar força bé: jo posava la pausa i ella el nervi. Així, el públic ni es va adormir ni en va eixir amb taquicàrdia.
Va ser força agradable i agradable. I hauria d'agrair als amics i als que no coneixia el venir a acompanyar.
Per cert, que vam dormir en un hotel a tocar de l'Horiginal i del CCCB i del MACBA i a prop de la Plaça Universitat que estava molt bé. Senzill, però amb molta gràcia. I nou. Ciutat Vella, es diu. De tres estrelletes, però molt correcte.
Presentació llibre a Gandia
No em deixa afegir imatges, així que sense tanta cosa:
Demà divendres, a la llibreria Ambra de Gandia (Avinguda d'Alacant, número no-sé-quants) es farà a les 20 h. la presentació de llibre de Christelle Enguix, "L'arbre roig" de l'editorial Brosquil.
Demà divendres, a la llibreria Ambra de Gandia (Avinguda d'Alacant, número no-sé-quants) es farà a les 20 h. la presentació de llibre de Christelle Enguix, "L'arbre roig" de l'editorial Brosquil.
dimarts, 8 / abril / 2008
Reflexions d'Isidre Martínez
M'agrada explicar que Isidre Martínez i Marzo és el més català dels poetes valencians. A més del millor versificador que conec en llengua catalana i alt poeta (ho dic sense conya, però jugant amb el concepte de poeta que s'ha venut tantes vegades). "La tristesa de Sòcrates" hauria de ser llibre de lectura obligatòria per a la humanitat.
A banda d'això, l'altre dia va enviar un text per correu electrònic que reproduesc, perquè trobe que té interés, a més de menejar més raó que un sant:
Amics, amigues,
Tinc gust d’enviar-vos tot seguit el text que vaig escriure per a la revista El Contemporani (Arts, Història, Societat) per si és del vostre interès. Ha aparegut recentment en el número doble 35-36 dins la secció «plaersdemavida». Si El Contemporani es caracteritza per l’al·licient dels seus temes sempre suggerents —i ara no ho dic pas per aquesta humil col·laboració—, a més duu al darrere el segell de l’editorial Afers, sinònim de rigor i exemple de bona feina.
Aprofite per saludar-vos cordialment. Gràcies pel vostre temps.
·Isidre Martínez Marzo·
LLIBRE DE LLIBRES
L’altre dia conversava amb un amic sobre poesia. O més exactament, sobre llibres de poesia. Evocàvem les visites que fèiem allà pels anys vuitanta a les llibreries de València. Aquella París-València laberíntica, on l’inesperat llom d’un títol s’encenia de sobte com quan un pescador veu que el suro s’enfonsa amb alguna nova presa. O aquella Tres i Quatre, primer petita i estreta, però sempre carregada de llibres pertot, i després, la del trasllat a un espai veí més ample i alt. I tantes altres... Vistes i triades les novetats que el nostre pressupost permetia, preteníem a més descobrir alguna rara avis, d’aquelles que els plau d’amagar-se darrere els matolls.
Fou dura aquella dècada. En alguna ocasió l’he qualificada de «dècada fatal». S’encetà amb una primera mort, la d’Agustí Bartra, l’any 82. L’any 84 moriria Joan Vinyoli i, l’any següent, Salvador Espriu. L’any 86 va morir Pere Quart (i amb ell, Joan Oliver) i el 87 J. V. Foix. Un any després, Marià Manent. Poetes tots ells com una casa, sense excepció. Poetes que van començar el seu ofici quan Catalunya era amb la República, que van viure una guerra i el feixisme, que hagueren d’exiliar-se, o romandre i sobreviure en l’anomenat exili interior. Amb la recuperació de (la majoria de) les llibertats (bàsiques), aquests poetes esdevindrien quelcom més que escriptors: símbols, mites —trieu el mot que menys us desagrade.
Aquests podrien ser els pares literaris dels que avui dia són els nostres clàssics vivents. Perquè, encara que puga semblar mentida, també ara hi ha clàssics vivents. Sí, sí. En les expedicions a llibreries, el meu amic i jo trobàvem de tant en tant volums d’ensomni. Eren reculls d’aquests altres poetes: un poemari emblemàtic, a Óssa Menor, a l’Escorpí, d’un autor volgut, un llibre del Mall d’una poeta estimada. Hi ha, però, dues diferències. La primera és que no han conegut una guerra: van començar a publicar a les acaballes de la Dictadura; potser per això a alguns d’ells els devem el fet d’haver estat els artífex de moltes de les infraestructures de la cultura catalana actual. L’altra diferència és que, a la societat catalana d’inicis de segle, de la poesia, se’n fot.
Amb el pas dels anys, alguns d’aquests poetes van tenir el tracte que es mereixien i van veure recollida la seua obra d’aleshores en un sol llibre. Com es fa a Europa. D’altres, no van tenir aquesta sort. Francesc Parcerisas veié els seus llibres publicats fins aleshores en un sol volum sota el títol Triomf del present. Amb Dictats d’amors, Josep Piera pogué traure un recopilatori dels vint anys de la seua obra. Anys enrere, Feliu Formosa havia publicat aquell Si tot és dintre. També Narcís Comadira, Joan Margarit o Jaume Pont. I pocs més. En concret, al País Valencià, els anys en què Vicent Alonso coordinava les directrius de Tres i Quatre, van eixir al mercat dues grans joies: l’aplec de tots els llibres de Salvador Jàfer i la poesia reunida de la malaguanyada i sempre admirada Maria-Mercè Marçal (hi hagué algú a Barcelona que arribà a afirmar, indignat, que València no era lloc per a això).
Ara aquestes coses només se’ls acut de fer a certs bojos tocats pels versos. Des d’un voluntarisme envejable que recorda el de la resistència franquista, recopilen els llibres ja introbables dels nostres clàssics vivents i ens els fan assequibles als mateixos aparadors. Aquest seria l’exemple de Vicent Berenguer, editor de les poesies reunides de clàssics vivents com ara Marc Granell o Antoni Ferrer. No és l’únic. Tanmateix: un oasi en el desert... Però ¿quan es publicaran les poesies reunides de clàssics vivents com Jaume Pérez Montaner, Joan Navarro, Anna Montero, Gaspar Jaén, Manel Rodríguez-Castelló, Teresa Pascual, Vicent Alonso, e te ce? I anomene a propòsit poetes valencians per no fer la llista encara més llarga. Sé que es tracta d’una pregunta retòrica.
Isidre Martínez Marzo
A banda d'això, l'altre dia va enviar un text per correu electrònic que reproduesc, perquè trobe que té interés, a més de menejar més raó que un sant:
Amics, amigues,
Tinc gust d’enviar-vos tot seguit el text que vaig escriure per a la revista El Contemporani (Arts, Història, Societat) per si és del vostre interès. Ha aparegut recentment en el número doble 35-36 dins la secció «plaersdemavida». Si El Contemporani es caracteritza per l’al·licient dels seus temes sempre suggerents —i ara no ho dic pas per aquesta humil col·laboració—, a més duu al darrere el segell de l’editorial Afers, sinònim de rigor i exemple de bona feina.
Aprofite per saludar-vos cordialment. Gràcies pel vostre temps.
·Isidre Martínez Marzo·
LLIBRE DE LLIBRES
L’altre dia conversava amb un amic sobre poesia. O més exactament, sobre llibres de poesia. Evocàvem les visites que fèiem allà pels anys vuitanta a les llibreries de València. Aquella París-València laberíntica, on l’inesperat llom d’un títol s’encenia de sobte com quan un pescador veu que el suro s’enfonsa amb alguna nova presa. O aquella Tres i Quatre, primer petita i estreta, però sempre carregada de llibres pertot, i després, la del trasllat a un espai veí més ample i alt. I tantes altres... Vistes i triades les novetats que el nostre pressupost permetia, preteníem a més descobrir alguna rara avis, d’aquelles que els plau d’amagar-se darrere els matolls.
Fou dura aquella dècada. En alguna ocasió l’he qualificada de «dècada fatal». S’encetà amb una primera mort, la d’Agustí Bartra, l’any 82. L’any 84 moriria Joan Vinyoli i, l’any següent, Salvador Espriu. L’any 86 va morir Pere Quart (i amb ell, Joan Oliver) i el 87 J. V. Foix. Un any després, Marià Manent. Poetes tots ells com una casa, sense excepció. Poetes que van començar el seu ofici quan Catalunya era amb la República, que van viure una guerra i el feixisme, que hagueren d’exiliar-se, o romandre i sobreviure en l’anomenat exili interior. Amb la recuperació de (la majoria de) les llibertats (bàsiques), aquests poetes esdevindrien quelcom més que escriptors: símbols, mites —trieu el mot que menys us desagrade.
Aquests podrien ser els pares literaris dels que avui dia són els nostres clàssics vivents. Perquè, encara que puga semblar mentida, també ara hi ha clàssics vivents. Sí, sí. En les expedicions a llibreries, el meu amic i jo trobàvem de tant en tant volums d’ensomni. Eren reculls d’aquests altres poetes: un poemari emblemàtic, a Óssa Menor, a l’Escorpí, d’un autor volgut, un llibre del Mall d’una poeta estimada. Hi ha, però, dues diferències. La primera és que no han conegut una guerra: van començar a publicar a les acaballes de la Dictadura; potser per això a alguns d’ells els devem el fet d’haver estat els artífex de moltes de les infraestructures de la cultura catalana actual. L’altra diferència és que, a la societat catalana d’inicis de segle, de la poesia, se’n fot.
Amb el pas dels anys, alguns d’aquests poetes van tenir el tracte que es mereixien i van veure recollida la seua obra d’aleshores en un sol llibre. Com es fa a Europa. D’altres, no van tenir aquesta sort. Francesc Parcerisas veié els seus llibres publicats fins aleshores en un sol volum sota el títol Triomf del present. Amb Dictats d’amors, Josep Piera pogué traure un recopilatori dels vint anys de la seua obra. Anys enrere, Feliu Formosa havia publicat aquell Si tot és dintre. També Narcís Comadira, Joan Margarit o Jaume Pont. I pocs més. En concret, al País Valencià, els anys en què Vicent Alonso coordinava les directrius de Tres i Quatre, van eixir al mercat dues grans joies: l’aplec de tots els llibres de Salvador Jàfer i la poesia reunida de la malaguanyada i sempre admirada Maria-Mercè Marçal (hi hagué algú a Barcelona que arribà a afirmar, indignat, que València no era lloc per a això).
Ara aquestes coses només se’ls acut de fer a certs bojos tocats pels versos. Des d’un voluntarisme envejable que recorda el de la resistència franquista, recopilen els llibres ja introbables dels nostres clàssics vivents i ens els fan assequibles als mateixos aparadors. Aquest seria l’exemple de Vicent Berenguer, editor de les poesies reunides de clàssics vivents com ara Marc Granell o Antoni Ferrer. No és l’únic. Tanmateix: un oasi en el desert... Però ¿quan es publicaran les poesies reunides de clàssics vivents com Jaume Pérez Montaner, Joan Navarro, Anna Montero, Gaspar Jaén, Manel Rodríguez-Castelló, Teresa Pascual, Vicent Alonso, e te ce? I anomene a propòsit poetes valencians per no fer la llista encara més llarga. Sé que es tracta d’una pregunta retòrica.
Isidre Martínez Marzo
diumenge, 6 / abril / 2008
Christelle Enguix
El divendres 18 d'abril faig de presentador d'un llibre engrescador: L'arbre roig, de Christelle Enguix. Això està publicat per Brosquil i té un premiet d'aquests... Però el llibre està bé. Té poemes millors i pitjors, però, en acabant, tens la sensació que has descobert una nova veu que té coses a dir i que sap dir-les. I no només això: també sap fer diana.
La presentació és el 18 d'abril a les 20 H. a la llibreria Ambra de Gandia, Av. Alacant, 12.
POSTAL
Gosaràs, viatger, fondejar
els recòndits mars de corall
o acabaràs adquirint un bonic
collaret per als diumenges?
Christelle Enguix
La presentació és el 18 d'abril a les 20 H. a la llibreria Ambra de Gandia, Av. Alacant, 12.
POSTAL
Gosaràs, viatger, fondejar
els recòndits mars de corall
o acabaràs adquirint un bonic
collaret per als diumenges?
Christelle Enguix
dimecres, 2 / abril / 2008
Maria Josep Escrivà i Àngels Gregori
Primavera de sal
Ara aprendràs que la primavera no és res més que un jardí fictíci edificat per poetes pedants. La part melancòlica d’uns pares de família davant d’un calendari per ordenar. Els dies tristos d’una rosa malaltissa disfressada de festa. ¿No te’n adones? ¿On és el paisatge d’aquella cançó? L’abril dels teus ulls s’ha perdut al fons de les maletes que vam fer, de pressa i a desgana, en el nostre llarg viatge. La roba per planxar, les sabates brutes, els calcetins perduts, el dentrífic escampat dins la bossa del bany... Ja saps, totes aquestes coses tan prosaiques que passen a l’hora de plegar sense tenir ganes de marxar. No t’acontentes amb la lletra lleugera d’una cançoneta d’amor escrita per un pobre noi desolat, ni amb els quatre versos que escriu la noia pija enamorada que amb poca destresa va omplint l’agenda d’estudiant. La primavera, avui, als teus ulls, no és res més que unes cerveses mal comptades sobre la taula, paquets de cigarrets rossos per obrir, música del Sabina més escanyat de fons, un billar, una cambrera amb cara de cony, diaris caducats escampats per les taules, una màquina de sexe per als més calents i una barra apegalosa plena de tasses de café brutes. És aquesta, mon seigneur, la primavera de flors que tant ens han poetitzat? Àngels Gregori
El riu
- Per la porta de casa passa un riu.
- No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
- Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.
- llllllllllllllllllPer la porta,
- llllllllllllllllllper la porta de casa passa un riu.
- És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
- un seguici de llunes de cristall
- on s'encallen ocells, papallones o pètals,
- esperances marcides.
- lllllllllllllllllPer la porta,
- per la porta de casa passa un riu.
- No hi ha silenci. Dia i nit remor
- de riu. I si un instant a penes calla,
- des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
- inconsolables sanglots de sirena.
- Gemeguen i gemeguen les sirenes,
- però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
- lllllllllllllllPer la porta,
- per la porta de casa passa un riu.
- De bon matí,
- amb les cames a frec del corrent,
- un pidolaire rosega amb delit
- una pell masegada de plàtan
- i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
- mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
- taral·leja:
- lllllllllllll Per la porta,
- per la porta de casa passa un riu.
- I ni quan plou és riu
- llllllllllllllni és ma casa.
Maria Josep Escrivà
(Un comentari al marge: Tots dos llibres em semblen magnífics però sé que encara ho poden fer millor. Tenen marge per millorar. De Maria Josep puc dir que cada libre ha estat millor que l'anterior i, per tant, ja s'hi pot posar i d'Àngels tinc molt d'interès per vore com madurarà.)
Àngels Gregori i Maria Josep Escrivà
El dimecres 16 d'abril, Àngels Gregori i jo presentem els nostres llibres de poemes a l'Horiginal a les 20'30 (que seran mínim les 20'45), que és un bar que hi ha enfront de l'entrada del CCCB de BCN.
Als escriptors i escriptores de La Safor ens agrada pensar que vivim en una espècie d'oasi (sota la presió d'immobiliàries i turistes, sense recolzament oficial, però oasi, al cap i a la fi). Ho dic perquè darrerament hi ha hagut tot un seguit d'autors saforencs que han publicat. I, en el cas de la poesia, dues autores destacadíssimes: Maria Josep Escrivà i Àngels Gregori. Flors a casa i Llibre de les brandàlies, els dos a ed. 62.
M'agraden els dos llibres i tots dos són ben diferents. El de Maria Josep és més dens, hi transpua la densitat de la pena, la lluita contra l'embat del món on vivim. Una lluita que només té a favor les coses petites, que és on podem aferrar-nos.
El d'Àngels és pura força. Els temes són els de la joventut (vull dir els vint anys, no l'eterna joventut dels poetes de quaranta), les coses que li interessen i que ens fa arribar amb una intensitat que ens desperta.
Als escriptors i escriptores de La Safor ens agrada pensar que vivim en una espècie d'oasi (sota la presió d'immobiliàries i turistes, sense recolzament oficial, però oasi, al cap i a la fi). Ho dic perquè darrerament hi ha hagut tot un seguit d'autors saforencs que han publicat. I, en el cas de la poesia, dues autores destacadíssimes: Maria Josep Escrivà i Àngels Gregori. Flors a casa i Llibre de les brandàlies, els dos a ed. 62.
M'agraden els dos llibres i tots dos són ben diferents. El de Maria Josep és més dens, hi transpua la densitat de la pena, la lluita contra l'embat del món on vivim. Una lluita que només té a favor les coses petites, que és on podem aferrar-nos.
El d'Àngels és pura força. Els temes són els de la joventut (vull dir els vint anys, no l'eterna joventut dels poetes de quaranta), les coses que li interessen i que ens fa arribar amb una intensitat que ens desperta.
dilluns, 24 / març / 2008
comencem amb Elies Barberà
Elies Barberà és un dels millors poetes en català en actiu que hi ha. Crec que algú ho havia de dir, entre tant d'anonimat i tant silenci i coses obviades. I el seu millor llibre és "Zoo", publicat per l'editorial Bromera. Si voleu pensar què és un terrorista suïcida us heu de llegir el poema de la p. 46 (que es diu, i això té collons, ANNUNCIAZIONE, DI LEONARDO).
La llàstima és que el llibre comença un poc embolicat, com si no sabera on vol anar a parar, però quan ho descobreix, acollona (tractant-se d'un autor, crec que ho podem dir així). Si algú vol buscar una mirada a aquest nostre món precipitat, en aquest llibre en pot trobar un bon tast.
Per cert, no hi busqueu poemes d'amor!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
I una xicoteta mostra:
PRIMERA POSTAL
els martells hidràulics. el basso continuum del motor en record de primitius tambors. el gas, natural. els núvols, parracs. el cable. les connexions. els gornxadors del benestar. els mercats. els productes. els supermercats. els microones. el menjar preparat. els ultracongelats. els pollastres sense ulls. els greixos saturats. el paper higiènic, doble cara d'afable tissue. els hipermercats. les barretes de cereals, enèrgiques. les begudes isotòniques. les bífidus, actius. el menjar macrobiòtic. els centres comercials. [...] els implants. les metamorfosis. el riure del doctor Moreau. la victòria del plàstic. els neons de la felicitat. el làtex dels preservatius. el reciclatge selectiu. la gran mentida.
Elies Barberà. Zoo, ed. Bromera.
No és el millor poema, però és clarificador dels temes!
La llàstima és que el llibre comença un poc embolicat, com si no sabera on vol anar a parar, però quan ho descobreix, acollona (tractant-se d'un autor, crec que ho podem dir així). Si algú vol buscar una mirada a aquest nostre món precipitat, en aquest llibre en pot trobar un bon tast.
Per cert, no hi busqueu poemes d'amor!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
I una xicoteta mostra:
PRIMERA POSTAL
els martells hidràulics. el basso continuum del motor en record de primitius tambors. el gas, natural. els núvols, parracs. el cable. les connexions. els gornxadors del benestar. els mercats. els productes. els supermercats. els microones. el menjar preparat. els ultracongelats. els pollastres sense ulls. els greixos saturats. el paper higiènic, doble cara d'afable tissue. els hipermercats. les barretes de cereals, enèrgiques. les begudes isotòniques. les bífidus, actius. el menjar macrobiòtic. els centres comercials. [...] els implants. les metamorfosis. el riure del doctor Moreau. la victòria del plàstic. els neons de la felicitat. el làtex dels preservatius. el reciclatge selectiu. la gran mentida.
Elies Barberà. Zoo, ed. Bromera.
No és el millor poema, però és clarificador dels temes!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)