"-S'ha cancel·lat -va dir el cambrer-. Amb tota aquesta neu a fora no tindria gaire sentit. La poesia és una cosa bella, però no paga la pena tant com per què se't congeli el cul per ella.
Paul Auster, "Leviatan"
diumenge, 15 de febrer del 2009
dimecres, 11 de febrer del 2009
Col·lecció "Razef" de poesia
Presentació de les dues darreres "plaquettes" de la col·lecció. Serà divendres 13, a la llibreria Railowsky (C/ Gravador Esteve, 34 de València), a les 19:30 hores. Els dos autors protagonistes són Li Bai (en versió d'Eduard J. Verger, que actuarà en representació del veterà xinès...) i Pere Ciscar, que estarà acompanyat moralment per Joan Navarro.
La invitació oficial diu:
Edicions 96 i la llibreria Railowsky es complauen a convidar-vos a la
presentació dels últims títols de la col·lecció de poesia
Ebri de lluna de Li Bai, traducció Eduard J. Verger
A plec dispers de Pere Císcar
Serà el divendres 13 de febrer a les 19:30 h a la llibreria Railowsky
de València i anirà a càrrec dels autors.
Presenta Maria Josep Escrivà, coordinadora de la col·lecció.
Ens faria molt de goig comptar amb la teua presència.
C/ Gravador Esteve, 34
I jo afegesc que a Pere Císcar li encanta jugar amb les paraules i que Eduard és el poeta més perfeccionista que conec. I que la col·lecció de plaquettes és fascinant, pels autors que ha publicat i pel seu esperit. Totalment recomanable.
La invitació oficial diu:
Edicions 96 i la llibreria Railowsky es complauen a convidar-vos a la
presentació dels últims títols de la col·lecció de poesia
Ebri de lluna de Li Bai, traducció Eduard J. Verger
A plec dispers de Pere Císcar
Serà el divendres 13 de febrer a les 19:30 h a la llibreria Railowsky
de València i anirà a càrrec dels autors.
Presenta Maria Josep Escrivà, coordinadora de la col·lecció.
Ens faria molt de goig comptar amb la teua presència.
C/ Gravador Esteve, 34
I jo afegesc que a Pere Císcar li encanta jugar amb les paraules i que Eduard és el poeta més perfeccionista que conec. I que la col·lecció de plaquettes és fascinant, pels autors que ha publicat i pel seu esperit. Totalment recomanable.
diumenge, 1 de febrer del 2009
Autorretrat d'estiu
Amb un punt d'optimisme, sempre esperem que el futur arribarà. I que serà mínimament benevolent amb nosaltres.dissabte, 31 de gener del 2009
+ Ponç Pons
Ja m'he acabat el "Dillatari". És un dels llibres que més gaudi m'ha provocat, darrerament. És un llibre que escriu. Literatura de l'escriptura que xoca -i es mescla- amb la vida.
"Jo escric per a un lector invisible que té les faccions mesclades de tots els autors que estim.
Encara que
mai no em llegís ningú,
també escriuria.
Vici secret,
passió mortal, estic
fet de paraules.
Des que tenia deu anys i vaig descobrir la poesia, sempre he viscut la literatura com una passió obsessiva, lúcida i devoradora.
Jo no sóc escriptor; vull ser literatura."
Ponç Pons, "Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005.
"Jo escric per a un lector invisible que té les faccions mesclades de tots els autors que estim.
Encara que
mai no em llegís ningú,
també escriuria.
Vici secret,
passió mortal, estic
fet de paraules.
Des que tenia deu anys i vaig descobrir la poesia, sempre he viscut la literatura com una passió obsessiva, lúcida i devoradora.
Jo no sóc escriptor; vull ser literatura."
Ponç Pons, "Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005.
dilluns, 26 de gener del 2009
Ponç Pons
La tramuntana ha entrat i els turistes es queixen. L’ambient és net, perfumat. El mar, d’un blau esquiu, esbrufa escumera.
[...]
La tramuntana, en comparació d’aquests vents que pugen calents, polsosos, del sud, és el millor vent del món, encara que pel mal temps les gavines no puguin pescar.
Volen xisclant
La seva fam i don
Pa ales gavines.
Ponç Pons, “Dillatari”, ed. Quaderns Crema, 2005.
Vaig per la pàgina 120 (de 190, aprox), però ja puc dir que he gaudit tant i tant, mentre el llegia, mentre el lligc. És una espècie de dietari on mescla lectures i vides amb l’escriptura. L’illa, el paisatge destruït, es mescla amb l’art i amb totes les contradiccions del nostre món. Això, alhora, li provoca poemes: home ferit de literatura, home fet de literatura. I també de vida, de dona i fills que el redimeixen de la soledat, que l’ajuden a trobar l’equilibri enmig del desori d’una illa enfonsada en ciment.
A mi m’han agradat molt també els poemes breus, més que no els llargs. No sé per què, però aquestes coses passen (i com no, això em remet al meu “Peixos d’un mar sec”): dos tipus de poesia, l’una a la vora de l’altra, tendeix a provocar que el lector es decante cap a un costat o cap a l’altre. Potser això és bo, perquè, malgrat que els poemes llargs no em fan del tot el pes, trobe fascinant i fins i tot imprescindible aquest “Dillatari”.
Toca tants punts, tants temes que m’afecten. I els que no, són, tanmateix, capaços de fascinar-me. Com la temàtica de l’illa i els seus referents literaris.
Hi ha, també, reflexions sobre el fet d’escriure en (i des de) un món que desapareix en una llengua que també desapareix. Lúcid. Lúcid i lúcid.
Es mor la nostra societat i es mor la nostra llengua. Som els testimonis de la fi o, com a molt, del miracle de la supervivència. La nostra literatura pot contar coses que d’altres encara ni sospiten. No m’estranya que hi puguen aparèixer autors tan “grans” com Ponç Pons.
Un autor que, d’altra banda, m’havia resistit a llegir des que li van donar el premi Alfons el Magnànim. Ara pense que idiotament, però de vegades els sentiments ens traeixen. Perquè és aquest un premi que neix per tapar boques. Quan el PP va començar a manar a València, va destrossar les poques poquetes coses que el PSOE havia permès, com per exemple la mateixa institució Alfons el Magnànim, que depenia de la Diputació de València (on havia florit una brillant col·lecció de poesia que havia publicat, per exemple, Derek Walcott, Teresa Pascual, Isidre Martínez, Víctor Sunyol, Salvatore Quasimodo, Costas Kariotakis, Ingeborg Bachmann,...). Se la van carregar i van redistribuir els treballadors. Això del valencià no podia ser una cosa tan seriosa i ben feta.
Ara convoquen el premi de poesia Alfons el Magnànim. Està molt ben dotat i ho publica Bromera. Si ho pense bé, és perfecte que el guanyen autors com Ponç Pons o que Rita Barberà done el premi de poesia de València a Jordi Llavina. Ells són lluny d’ací i no s’embruten en el nostre pa nostre de cada dia. Han guanyat bons llibres i això, fins i tot, fa semblar normal la nostra cultura, que és una cosa bona per a la nostra salut mental. Així que quan m’acabe “Dillatari” em compraré “Pessoanes”, que el vaig deixar una mica de banda per qüestions terrenals. Per sort, la literatura està per sobre de totes aquestes porqueries.
[...]
La tramuntana, en comparació d’aquests vents que pugen calents, polsosos, del sud, és el millor vent del món, encara que pel mal temps les gavines no puguin pescar.
Volen xisclant
La seva fam i don
Pa ales gavines.
Ponç Pons, “Dillatari”, ed. Quaderns Crema, 2005.
Vaig per la pàgina 120 (de 190, aprox), però ja puc dir que he gaudit tant i tant, mentre el llegia, mentre el lligc. És una espècie de dietari on mescla lectures i vides amb l’escriptura. L’illa, el paisatge destruït, es mescla amb l’art i amb totes les contradiccions del nostre món. Això, alhora, li provoca poemes: home ferit de literatura, home fet de literatura. I també de vida, de dona i fills que el redimeixen de la soledat, que l’ajuden a trobar l’equilibri enmig del desori d’una illa enfonsada en ciment.
A mi m’han agradat molt també els poemes breus, més que no els llargs. No sé per què, però aquestes coses passen (i com no, això em remet al meu “Peixos d’un mar sec”): dos tipus de poesia, l’una a la vora de l’altra, tendeix a provocar que el lector es decante cap a un costat o cap a l’altre. Potser això és bo, perquè, malgrat que els poemes llargs no em fan del tot el pes, trobe fascinant i fins i tot imprescindible aquest “Dillatari”.
Toca tants punts, tants temes que m’afecten. I els que no, són, tanmateix, capaços de fascinar-me. Com la temàtica de l’illa i els seus referents literaris.
Hi ha, també, reflexions sobre el fet d’escriure en (i des de) un món que desapareix en una llengua que també desapareix. Lúcid. Lúcid i lúcid.
Es mor la nostra societat i es mor la nostra llengua. Som els testimonis de la fi o, com a molt, del miracle de la supervivència. La nostra literatura pot contar coses que d’altres encara ni sospiten. No m’estranya que hi puguen aparèixer autors tan “grans” com Ponç Pons.
Un autor que, d’altra banda, m’havia resistit a llegir des que li van donar el premi Alfons el Magnànim. Ara pense que idiotament, però de vegades els sentiments ens traeixen. Perquè és aquest un premi que neix per tapar boques. Quan el PP va començar a manar a València, va destrossar les poques poquetes coses que el PSOE havia permès, com per exemple la mateixa institució Alfons el Magnànim, que depenia de la Diputació de València (on havia florit una brillant col·lecció de poesia que havia publicat, per exemple, Derek Walcott, Teresa Pascual, Isidre Martínez, Víctor Sunyol, Salvatore Quasimodo, Costas Kariotakis, Ingeborg Bachmann,...). Se la van carregar i van redistribuir els treballadors. Això del valencià no podia ser una cosa tan seriosa i ben feta.
Ara convoquen el premi de poesia Alfons el Magnànim. Està molt ben dotat i ho publica Bromera. Si ho pense bé, és perfecte que el guanyen autors com Ponç Pons o que Rita Barberà done el premi de poesia de València a Jordi Llavina. Ells són lluny d’ací i no s’embruten en el nostre pa nostre de cada dia. Han guanyat bons llibres i això, fins i tot, fa semblar normal la nostra cultura, que és una cosa bona per a la nostra salut mental. Així que quan m’acabe “Dillatari” em compraré “Pessoanes”, que el vaig deixar una mica de banda per qüestions terrenals. Per sort, la literatura està per sobre de totes aquestes porqueries.
dilluns, 19 de gener del 2009
El temps
De l'AELC, s'han posat en contacte amb mi per oferir-me de fer una pàgina web amb alguna informació sobre mi. Com que mai no m'he col.leccionat les coses que han escrit sobre mi, les tinc desades en caixes en companyia de cartes, poemes, i d'altres coses. Sense organitzar.
He recorregut llavors a internet, que m'ha demostrat que les coses són efímeres. Tanmateix, he trobat algunes pàgines amb molt de mèrit, com raco.cat, que ha escanejat moltes revistes.
Per a sorpresa meua, he trobat a Reduccions (que és una magnífica revista de poesia) uns poemes publicats el 1993 (Any: 1993 Núm.: 60). Que, per tant, ja estaven escrits a darreries del 92. I que vaig publicar a "Ebri del vi perdut" el 1999. Set anys sense publicar res. I tenia coses.
Convé aprendre quan les coses van malament tant com quan van bé.
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/47245/58612
L'esperanqa acaba ací, supose.
Ebri del vi perdut m'esgarre ungles
i pells damunt l'arena: moriré
nu i desert somiant l'oasi verd
d'algun somriure: cremaré la pell.
M'he fet cert en les hores que he viscut:
ara ja sé que la sang és la barca
que naufraga, els ulls cecs del terror
quan m'ature al carrer i la gent, tota,
compra rebaixes. Ja no queda res.
Si ni és això. Que l'oasi existeix
quan el desert és més profund, més gran,
inassolible. He viscut: no ho negue;
també he estat feliç i espere ser-ho,
però aquesta angoixa és qui em menja el viure,
qui els ulls m'esgarra cada dia al vespre,
quan no és possible creure en els refugis
i revisc l'esperanqa de l'incendi,
de tanta neu atenta a les pupil.les.
He recorregut llavors a internet, que m'ha demostrat que les coses són efímeres. Tanmateix, he trobat algunes pàgines amb molt de mèrit, com raco.cat, que ha escanejat moltes revistes.
Per a sorpresa meua, he trobat a Reduccions (que és una magnífica revista de poesia) uns poemes publicats el 1993 (Any: 1993 Núm.: 60). Que, per tant, ja estaven escrits a darreries del 92. I que vaig publicar a "Ebri del vi perdut" el 1999. Set anys sense publicar res. I tenia coses.
Convé aprendre quan les coses van malament tant com quan van bé.
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/47245/58612
L'esperanqa acaba ací, supose.
Ebri del vi perdut m'esgarre ungles
i pells damunt l'arena: moriré
nu i desert somiant l'oasi verd
d'algun somriure: cremaré la pell.
M'he fet cert en les hores que he viscut:
ara ja sé que la sang és la barca
que naufraga, els ulls cecs del terror
quan m'ature al carrer i la gent, tota,
compra rebaixes. Ja no queda res.
Si ni és això. Que l'oasi existeix
quan el desert és més profund, més gran,
inassolible. He viscut: no ho negue;
també he estat feliç i espere ser-ho,
però aquesta angoixa és qui em menja el viure,
qui els ulls m'esgarra cada dia al vespre,
quan no és possible creure en els refugis
i revisc l'esperanqa de l'incendi,
de tanta neu atenta a les pupil.les.
divendres, 16 de gener del 2009
La punyalada, de Vayreda
M'han demanat informació des de l'AELC per fer una pagineta web d'eixes que fan. I m'he dedicat a buscar-la per internet, fins el punt que m'he trobat un article meu sobre "La punyalada" de fa molts anys, ja, que es va publicar en un volum d'homenatge a Germà Colon, de les coses aquelles que publica l'Abadia de Montserrat. Tot i que ja fa temps que vaig deixar de banda els estudis de coses que no siguen poesia del s. XX endavant, aquesta va ser una novel.la que em va fascinar i que trobe molt reivindicable. I de germà Colon només puc dir que coses bones, així que si algú té interès per Vayreda, pot trobar-ne un estudi en la pàgina web de sota. Des de la pàgina 135 endavant:
http://books.google.es/books?id=cvwtLn5zLcQC&pg=PA305&lpg=PA305&dq=josep+llu%C3%ADs+roig&source=web&ots=JFIWNuTvMt&sig=_7SAJsWo_4n9DBrOPQ_rgEyS184&hl=ca&sa=X&oi=book_result&resnum=5&ct=result#PPA134,M1
http://books.google.es/books?id=cvwtLn5zLcQC&pg=PA305&lpg=PA305&dq=josep+llu%C3%ADs+roig&source=web&ots=JFIWNuTvMt&sig=_7SAJsWo_4n9DBrOPQ_rgEyS184&hl=ca&sa=X&oi=book_result&resnum=5&ct=result#PPA134,M1
Subscriure's a:
Missatges (Atom)