diumenge, 5 de novembre de 2017

AL VENTRE DE LA BALENA (REVISTA CARÀCTERS NÚMERO 79)

Dins la llarga dualitat entre camp i ciutat a la cultura occidental, ens trobem un ramal molt interessant al País Valencià on el camp, la natura, es converteix en símbol tant de resistència o tradició com d’abandó. Els motius en serien múltiples i diversos però potser un de destacable rauria en el fet incontestable que les zones més culturalment valencianes no estan tant a les ciutats més grans com a les zones intermèdies: Gandia – Dènia – La Vila Joiosa – Alcoi – Xàtiva (allò que hom anomena Comarques Centrals Valencianes) que marcarien un dels eixos més importants; l’altre serien les comarques de Castelló.
Així, no hauria de resultar estrany que a l’hora de triar una simbologia reivindicativa, una (po)ètica, existesca tota una línia consistent de reivindicació de la simbologia rural, no per oposició a la ciutat, sinó com a reivindicació pròpia: així un poble pot esdevenir El Poble i el territori és El Territori. Amb l’afegit que és en aquest àmbit –entre resistent i reivindicatiu– pràcticament l’únic on la poesia en català té la voluntat d’interactuar amb els oients i lectors. On la poesia en català existeix sense quedar amagada.
Per a seguir una mica aquest fil caldria destriar entre els llibres d’autor i les antologies, ornades amb una certa urgència, per fer-ho curt.
D’entre els llibres d’autor –i sense voluntat d’antologia– podríem destacar L’horta nostra de Marc Granell amb fotos de Susi Artal, editat PER L’HORTA, València, 2002, on ens trobem un dels focus de reivindicació contra la ciutat de València pensada pel PSOE i perpetrada pel PP, que ha devorat una de les zones cultivades més fèrtils de la península. Amb poemes breus que interactuen amb les fotografies, però sempre amb l’actitud moral de reconèixer l’esforç, la voluntat: L’esforç engendra / dolor i triomf / quan el fruit esclata.
Antoni Espí també s’inclouria en aquesta línia, amb el seu Reconstrucció, Cossetània, 2006 i amb el darrer El grum i la morca, ed. Meteora, 2014 on ja fins i tot el títol ens remet al vocabulari –ric– d’una ruralitat antiga però alhora resistent: el grum és la flor de l’olivera i la morca el soll que queda en fer oli. Títol on, en la seua línia, empra la simbologia de la natura per a parlar de la vida: Una escuma blanca i groga, / el grum de l'olivera, / l'esperança.
Tomàs Llopis és, sens dubte, un dels seus instigadors més decidits, i al seu llibre Sospirs de Babel, El Tall editorial, Mallorca, 2006, dedica una part d’aquest a la temàtica rural: Floreix la terra, / un dia de fred la sobta. / Hores perdudes. Simbolisme, reivindicació de l’esforç, voluntat de resistir: no és estrany que tot açò trobe eco dins la poesia valenciana. O, com diu Jordi Solà en una ressenya sobre Serena barca de Maria Josep Escrivà (edicions del Buc, 2016), el jo poètic es mimetitza amb el territori. Perquè a la seua obra es condensa tant la voluntat de recuperar vocabulari i territori com d’utilitzar-lo per a definir l’altre territori, l’interior, en simbiosi.
També és aquesta la base de l’obra poètica de Carles Vicent Síscar tant a Carn endins, ed. 3i4, 2012: A penes et quedes / perquè et respire arrel i terra, / coratge. Com a Exposició temporal, ed. Bromera, 2016: L’altra cosa que cruix / mentre mire aquesta meua terra / és la solitud. / Tanta és la força / d’aquesta posta encesa.
Per a acabar aquest llistat amb molta majoria de noms masculins –reflex, potser i innecessàriament, del tradicional repartiment de tasques al camp?– acabarem amb Carles Miret, que ja a Belleses arbitràries, ed 3i4, 2013, utilitza els elements rurals, agraris si voleu, com a referents majoritaris: De menuda t'agradava menjar magranes. / Intentava recordar totes les magranes: / sobretot les menjades, però també les penjades, / les tendres, les madures i esclatades, / les caigudes a terra... / Podia arribar a veure'ns tots dos, / menjant la mateixa magrana. / Però l'instant et pertanyia. Una línia que continuarà amb el seu darrer poemari, Auir, ed. Perifèric, 2016, on a aquestes imatges orgàniques, que continuen, afegeix l’element reivindicatiu, de defensa de la natura i especialment de l’Auir, una zona humida a la costa entre Gandia i Xeraco que estava a punt per a la construcció d’apartaments per a estiuar a prop del mar. Un símbol però també una història concreta, palpable i trista com la història del País, posem per cas.
Però potser el més important ha estat la part reivindicativa de les antologies, que han compartit espai amb les fotografies, amb la voluntat de crear dinàmiques, canvis, d’incidir en la societat. En destacaríem, per resumir, només dues: For sale o 50 veus de la terra, ed. 96, Carcaixent, 2010, que s’acompanyava, als recitals, de fotos de Natxo Francés. I Enllà del foc, la Safor se’ns crema, ed. 96, Carcaixent, 2013. Totes dues de títol descriptiu, totes dues acompanyades de fotografies que fan de testimoni a les paraules, totes dues contra la destrucció, per diferents motius, del territori, del país, d’un país on tot pot ser enderrocat.
Josep Lluís Roig
- Publicat a "Caràcters" número 79.

dimecres, 1 de novembre de 2017

"Barcelona. Viatge a la perifèria criminal".

El repte era, com a mínim, interessant: deu autors i deu autores, aparellats per a parlar de deu barris de Barcelona que no solen aparéixer a les novel·les negres que tenen com a protagonista Barcelona. Autors barcelonins però també mallorquins, valencians, catalans. La part pràctica de caçar els autors i donar forma a tot plegat l'han realitzada Àlex Martin i Sebastià Benassar.
I, el resultat, sorprenentment bo. Superior a les premisses inicials: divers pel que respecta al to, al tipus de trames, als personatges. Un llibre complex, de lectures diferents, que ens mostra la diversitat d'escriptures que existeix dins d'aquesta realitat que és la nostra literatura. Divers, complex i, de vegades, salvatge o irònic o sexual o... L'excusa, Barcelona. La realitat, complicada.
- "Barcelona. Viatge a la perifèria criminal", antologia a càrrec d'Àlex Martín i Sebastià Benassar, col. Crims.cat, ed. Alrevés.

I aquest dissabte es presenta a la Plaça del llibre de València a les 18:30

divendres, 22 de setembre de 2017

La Safor a la Festa Estellés de Benimaclet

Aquest dissabte, a la Plaça de Benimaclet, a més de llegir poemes d'Estellés, se'n llegiran també d'autors de La Safor. Al cap i a la fi ell reivindica a l'Inventari clement de Gandia la seua dona com a vincle d'unió amb aquestes terres saforenques. Una proposta interessant, en definitiva per a llegir els versos del mestre i constatar que tot allò no va ser flor d'un dia.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Sepulcres blanquejats. Sobre el govern espanyol i el 20-IX-2017

Si, dels governs, en traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala?
Sant Agustí, "De civitate Dei".

Jo no ho sabria dir millor.

dijous, 7 de setembre de 2017

Barcelona. Viatge A La Perifèria Criminal (crims.cat)


Barcelona. Viatge A La Perifèria Criminal (crims.cat)

Vint autors, deu dones i deu homes, escriuen sobre deu barris de la Barcelona més criminal i perifèrica Barcelona o Barcelones? Potser no ho havíeu pensat, però la capital de Catalunya amaga moltes possibles ciutats en el seu interior. I en totes shi produeixen crims. O com a mínim això pensen vint dels millors escriptors de novel·la negra del país, que per parelles ens esbudellen deu barris de la ciutat i els converteixen en objecte literari. Negre, és clar. Perquè hi ha molta vida i molta mort més enllà de les Rambles i del passeig de Gràcia. I mereix que algú ens els expliqui. I és que des de les Olimpíades —ara fa vint-i-cinc anys—, Barcelona sha transformat de forma espectacular. Duna banda hi ha hagut la recuperació del front marítim, primer al Poblenou i més recentment, amb el Fòrum, a la zona del Besòs. Després hi ha hagut les intervencions puntuals en barris com el Raval —obertura de la Rambla— o la zona de Glòries, que vol convertir-se en el nou districte empresarial i tecnològic amb el 22@, una mica frustrat per la crisi econòmica. I després amb el pla de millora de tots i cadascun dels districtes. Deu noves Barcelones i vint relats us esperen. Mireia Llinàs + Josep Lluís Roig (MONTBAU) Empar Fernández + Lluís Bosch (VERDUM) Margarida Aritzeta + Andreu Martín (POBLENOU) Graziella Moreno + Albert Figueras (GUINARDÓ) Núria Cadenes + Juli Alandes (BELLVITGE) Susana Hernández + David Marín (VERNEDA) Anna Maria Villalonga + Rafa Melero (CARMEL) Raquel Gámez Serrano + Lluís Llort (POBLE-SEC) Esperança Camps + Emili Bayo (HORTA) Sílvia Mayans + Jordi de Manuel (BESÒS)



Aquest dissabte hi serem, alguns dels autors a la presentació del llibre a la Setmana, a Barcelona:
Dissabte 9 de setembre 12:45 Presentació de llibre Barcelona: viatge a la perifèria criminal
Reflexions i mirades Editorial Alrevés/Crims.cat Escenari 1 Adult
A càrrec de Àlex Martín, Sebastià Bennassar i 18 autors
Mòdul
27-28
Web editorial
http://www.alreveseditorial.com

http://www.lasetmana.cat/llistat-activitats/?dia=9%20SET&format=6


divendres, 1 de setembre de 2017

Petit homenatge a Jesús Tuson

Ara que ja no, ni l'editorial, ni Jesús, explicar que va ser per a mi un honor i un plaer participar en aquella bonica història, plena d'entusiasme. Potser es van avançar al seu temps, però va ser un dels intents més respectables que conec. I J.T. va ser tan amables amb tothom com només ho pot ser un gran home.

Festa presentació Tria Llibres from triallibres on Vimeo.


https://vimeo.com/8602350

dimarts, 20 de juny de 2017

Al ventre de la balena: sobre l'editorial Godall

AL VENTRE DE LA BALENA
Des de fa uns anys, la dimissió de les editorials que eren “importants” respecte de la poesia –i moltes altres coses– ha provocat la consolidació d’editorials que eren més petites, alhora que l’aparició de noves col•leccions i editorials; així com quan un arbre gran es podreix, creix tant l’herba com d’altres arbres on abans dominava l’ombra. Una d’aquestes editorials, petita però amb vocació de personalitat pròpia, és Godall edicions. Una editorial on l’estrella és la col•lecció de poesia, on un dels darrers volums publicats és Tot el blat de Christelle Enguix (2016), el seu tercer llibre, que trau després de vuit anys de l’últim El cor del minotaure (Premi Senyoriu d’Ausiàs March).
El primer que hauríem de comentar és que l’estil d’Enguix resulta perfectament recognoscible. Canvien les circumstàncies –perquè la seua obra s’alimenta de la vida– però no la manera com la conta: amb una visió íntima però alhora distanciada, gràcies a la ironia. Així, el motiu bàsic del poemari –la concepció, el naixement i creixement d’un fill– no resulta edulcorat, sinó incitador de noves perspectives. També en la constatació que de vegades és la vida qui pren les decisions, més enllà de les voluntats personals: és un cocodril invisible, /el desig d’engendrar-nos la pell. / un cocodril immòbil, ocult / sota les aigües nilòtiques de l’ànima. / fins que un plàcid matí de diumenge / hi emergeix vora nostre / i ens ensenya, desafiant, l’esplèndida dentada.
Potser per això, per a no deixar descontrolats els sentiments, l’autora també construeix el llibre d’una manera molt meditada, amb una estructura molt definida, sense espai per als excessos. Així, aconsegueix transmetre les emocions sense idealitzar la situació. De lectura necessària.
La trajectòria lliure i amb personalitat pròpia de la col•lecció de poesia es demostra amb llibres com Un riu als ulls del corb, de Josep Maria Capilla, un autor que des del 1993 havia publicat dos llibres, abans d’aquest. És, aquest, un poemari de dualitats marcades pel pas del temps –passat / present– i també per la distància física –Barcelona / Orient– entre les dues realitats que l’autor habita. Així, per exemple, al poema de la p. 42 trobem, gairebé en un mateix espai, Kobe, Hanoi, Barcelona i Xangai.
Però marca més el poemari el temps que l’espai. Escriu amb la serenor de qui ja ha viscut prou per a aprendre a observar, amb poemes descriptius que guarden, per als últims versos, alguna sorpresa que obliga a la relectura. És aquest pas del temps simbolitzat pel corb que apareix tant al títol com a diversos poemes. Però és més un corb plàstic, bell, que observa, que no pas carronyer. Perquè, al cap i a la fi, el pas del temps no és vist com a terrible, sinó com una bellesa crepuscular: Els plàtans que a l’estiu verdegen / són ja els plàtans de la tardor que han de venir. / I batuda pel temps una altra lleva.
En un altre dels volums de la col•lecció, Laura López Granell, a Forat, opta per un poesia que remet a la recitació: té una lírica del dir, amb una base més oral que guarda repeticions, jocs lingüístics,... Però aquest poemari, que comença decididament oral, és trasbalsat per l’amor o, més feridor encara, el desamor. Tant, que fins i tot arriba a la reflexió poètica, on es planteja una certa disjuntiva entre amor i poesia. Perquè és en la poesia on troba la capacitat de redefinir-se: Gràcia sota pressió, en digué Hemingway, del coratge. / Com el poema en diu dansar, de caure. I tot això potser perquè la pell no en té, d’orgull: / sucumbeix si la toca / l’enrabiada de l’aigua. // La pell no en sap, de sal / corcant genives. / La pell sap de la set. // I del deler dels porus / boquejant. // I del caire esberlat / de l’ona. // I del ferro / al llavi.
I és així, amb aquesta diversitat però alhora amb una coherència interna, com les petites editorials es reivindiquen. Perquè creuen en el que fan. I perquè l’arbre gran està tan podrit que ja no sap fer ni ombra.
Josep Lluís Roig

Publicat a la revista "Caràcters" tardor 2016.
(I això que quan vaig escriure l'article encara no coneixia -ni havia llegit- Gonzalo Hermo, traduït per Adrià Targa: "Celebració", ed. Godall: altament recomanables. Podeu llegir informació sobre el llibre a: http://www.llegirencasdincendi.cat/2016/11/celebracio-gonzalo-hermo-adria-targa/ o també a: http://www.promoart.cat/es/noticias/2017/05/08/celebracio-entrevista-a-gonzalo-hermo-poeta)