dimarts, 7 de juny de 2016

NOVEL·LA NEGRA I VI NEGRE A MARXUQUERA, AQUEST DISSABTE

Conversa entre Josep Lluís Roig i Juli Alandes sobre novel•la negra
DISSABTE, 11 DE JUNY• 19.00h CENTRE SOCIAL DE MARXUQUERA MARXUQUERA - GANDIA
a partir dels llibres Resurrecció i mort de G. T. i Trencatenebres, dels quals són autors, respectivament.
Diuen que convidaran a vi negre de Fontanars...
Centre Social de Marxuquera, Carrer Assagador de l'Ermita, s/n, Marxuquera, Gandia. Com que el carrer no ix en molts llocs i està enmig de la muntanya, podeu posar les coordenades GPS:
38°58'17.1"N 0°14'51.1"W


I un fragment de cada novel·la:
Vaig vore com queia, estès a terra, el meu Miquel. Vaig córrer cap a ell i em va tombar un dolor enorme en el muscle. Pensava que m’havia mort, però, no sé i per sort o desgràcia, no era així. El meu Miquel, ai, era figa d’un altre paner. Havia empomat una bala, no un perdigó, i havia mort, com quatre companys més. Els ferits pels perdigons de les escopetes de caça dels senyorets eren incomptables, jo entre ells. I molts altres, arraconats pels guàrdies com porcs senglars en una batuda de caça, havien acabat presos. Culpables de voler menjar, culpables de voler cobrar el seu jornal.
- Trencatenebres, Juli Alandes, ed. 3i4

De sobte, tot llegint aquells fulls, em va envair la sensació tendra que no estava obligada, que volia acompanyar-la en aquell viatge, que si el tren ja no arribava a aquell poble anomenat Oliva perquè havien tret les vies i ja no les havien tornades a posar mai més, no era només per la incompetència dels governants, sinó perquè ella es veiera obligada a demanar-me ajuda, perquè jo la poguera veure com una xiqueta, com una persona que no tenia temps per a demostrar-me com m'estimava perquè la vida li havia construït una crosta i obligada a esllomar-se per trobar una vida un poc per damunt de la supervivència.

- Josep Lluís Roig, Resurrecció i mort de G.T., ed. 3i4

dimecres, 1 de juny de 2016

Gemma Gorga, Robert Cortell, Alexandre Navarro

AL VENTRE DE LA BALENA
Hi ha un tipus de poesia que podríem anomenar com a discreta. Discreta no en la qualitat ni ambició, sinó discreta perquè no busca imatges enlluernadores, ni el crit, ni el lament. Busca explicar-se efectivament sense efectes innecessaris. No parlem de millor ni de pitjor, encara que és cert que de vegades pot passar més desapercebuda. Però mai no serà inferior a cap altre tipus de poesia.
Gemma Gorga és, sens dubte, una de les grans de la poesia i de la lírica senzilla. Així a Mur (ed. Meteora, 2015) ens presenta una reflexió densa alhora que delicada sobre el pas del temps i les conseqüències –majoritàriament negatives- que aquest provoca: La soledat, la decadència de les coses, l’enyorança, tot vist a partir de petits detalls: I potser un joiell, / una capseta, / un mirall a qui poder preguntar // tantes coses.
Perquè és a partir dels petits detalls com recupera la història de les coses, les persones. Així a POÈTICA DEL FRAGMENT tot el poema ens explica com prepara uns seitons –a la manera de l’àvia, en podríem dir- per a acabar: Segura que ningú no em veu, / m’oloro el dors de les mans / -sempre queda un vestigi / de mar al ventre dels peixos- / i sé que són les teves.
A més, hi ha tot un joc entre la memòria i l’art: amb l’escriptura, cert, però també en la disposició dels poemes com escenes d’un quadre o d’una fotografia: Veermer, per exemple. El seu gust pels detalls, en un cercle virtuós que posa aquests detalls al centre de l’objectiu.
Amb Hores ingrates (editorial Bromera, 2015) Robert Cortell, també serenament fa una reflexió sobre el pas del temps i el fet d’acarar-se a la fi. Tan serenament que prefereix no escriure les estridències: Com un final que no vull escriure ací. Ara bé, la reflexió en aquest poemari és de caràcter més abstracte, no tan detallista, on el més concret pot ser un viatge quotidià en tren –amb llurs albades– però tot això queda per sota de l’actitud vital del poeta, que prefereix l’ètica i l’estètica: així, l’ètica li demana una actitud vital no desaforada, fins i tot en l’amor: El meu amor no t’escomet amb fúria destructiva, / sols pretén arribar a l’hora justa, com un sentinella / que es desviu per vetllar, en silenci, el teu son.
Però l’arma que més utilitza per a enfrontar-se amb els problemes que comporta el desgast de la vida és l’estètica. Bàsicament pretén redimir-se en la paraula, apostar per la dignitat: Amb el pas del temps, sobretot es tracta / de preservar una certa estètica en la desfeta, / [...] perquè hem tocat fons, però tenim ungles / per rebaixar el sòl i inventar una altra fi.
I, malgrat que trobar una altra fi resulte gairebé impossible, serà delicat fins i tot en contar la desfeta: Aquesta casa no s’ha ensorrat tot d’una: / va haver-hi un primer moment / en què no calia arranjar / els esvorancs de la façana / perquè eren insignificants.
Per altra banda, Alexandre Navarro ha tret ara El tren i la torre (Onada edicions, Benicarló, 2015) després d’un parèntesi de deu anys que va trencar amb un irregular Encesa fotografia el 2013. Navarro, que ens tenia avesats al seu magistral domini del decasíl•lab i l’alexandrí en uns poemes narratius amb un lleuger alè estellesià, se separa decididament d’aquesta tipologia de poemes –excepcions són excepcions– per a mostrar-nos un viatge subtil per l’amor, però sense la pretensió d’aconseguir la perfecció, l’èxtasi, sinó que capta els petits sentiments, sensacions, que el voregen: No descobrir / el teu crepuscle / ni caminar / sobre les teues aigües. / El teu camí / o el mapa / encara per dibuixar.
És així, amb aquesta subtilesa que aconsegueix atansar-nos a les seues sensacions sense imposar-les al lector, de la mateixa manera que l’amor ens és presentat com una solució impossible de resoldre, mai no com un èxtasi final: Saber-te / és collir raïm / per a un vi / que beurem / en la imaginació.
El poemari té una segona part més dispersa que, tanmateix, manté el mateix to per a demostrar que als versos no els calen grans imatges per a brillar, sinó les adequades.
Josep Lluís Roig (Publicat a la revista Caràcters)

dijous, 25 de febrer de 2016

Entrevista sobre "Resurrecció i mort de G.T.", ed. 3i4

Entrevista a "El temps", núm 1654, 23 de febrer de 2015. Per Xavier Aliaga. Foto d'Irene Roig Castellanos.

dimarts, 19 de gener de 2016

INFLUÈNCIES

INFLUÈNCIES

Fa un temps, Juli Alandes, a través de facebook, em va citar per a un joc. La regla d’aquest és fer una llista de 10 llibres que t'han marcat. Sense pensar massa estona, i sense pensar "bo" o "dolent". Jo vaig voler contestar sense reflexionar-ho, efectivament, massa. I des de la infància o, a tot estirar, la primera joventut:
“Mila 18” de Leon Uris [ja sé que, com diu Pawel Spiewak, president de l’Institut Històric Jueu (ZIH), “són representacions artificials d’una cosa que és irepresentable en termes de ficcionalització” però per a l’adolescent que era jo va ser el primer impacte de què va significar tot allò], Obres completes de Lorca i Miguel Hernàndez, “El cor de les tenebres”, Joseph Conrad, “Crist de 200.000 braços” d’A. Bartra, el Tirant lo Blanch, teatre d’Espriu, “L’edat d’or” de Parcerisas, Guido Cavalcanti, Carlos Fuentes, “La muerte de Artemio Cruz”.
Ho he volgut escriure així, sense pensar, sense implicar ningú: llibres anteriors tots als 90, en plena formació, molts dels quals llegits abans dels 14 anys (Leon Uris, Miguel Hernàndez, Lorca, una versió del Tirant, i molts abans dels 20 (Bartra, Cavalcanti, Fuentes, Espriu) i Parcerisas seria l’últim de la meua formació. N’hi ha molts, abans, i moltíssims, després. Potser alguns més importants per al que escric ara. Però llavors jo era jove i segur que em van influenciar més del que trobe des del present.
També són fruit del temps: als anys 80 jo no sabia trobar autors que ara trobe imprescindibles. En la meua llengua o en d’altres.
De les que són posteriors (o no): “La terrorista bona” de Lessing, “Escopiré sobre les vostres tombes” de Vian, “Un mag de Terramar”,... són necessaris... Però també coses molt més recents com “Dents Blanques” de Zadie Smith,... Ai!

En rellegir-ho, no m’he pogut estalviar el pensament de com canvien les coses. Fet i fet, hi he tornat després de llegir “Passat en net” de Doménec Marzà. Un dietari que m’ha encantat sobre lectures, el pas del temps,... Ho dic perquè, en un moment determinat, Marzà explica que, de jove, va llegir Lorca i Miguel Hernández, entre altres, com les típiques lectures d’esquerres d’aquells anys.
Marzà és major que jo. I no he pogut deixar de sorprendre’m pel canvi de perspectiva. Jo vaig descobrir Lorca en un llibre de lectures per a 7é d’EGB (1r d’ESO d’ara). Un poema amb arrels clarament populars que em va fascinar. Prou com per a després buscar-ne textos nous. Miguel Hernández no recorde com el vaig descobrir però me’l vaig demanar de regal de Reis per 8é d’EGB. L’obra poètica completa, ni més ni menys. Encara el tinc, el llibre, tot ple de subratllats i anotacions. El que em sorprén és que ara no m’agrada. Així com no em fa res rellegir Lorca, Hernández procure evitar-lo. Però el que tinc clar és que, per a mi, mai no van ser lectures esquerranoses. Per tant, una altra de les conclusions inevitables, és que hauríem de definir en quin moment ens van influenciar les obres. O potser no ens va influenciar mai i només ens van agradar.
Un altre dels efectes secundaris més interessants, és que existeixen tot d’autors relativament propers en l’edat, que ja han publicat quan tu comences a obrir el camp en el pla de la lectura i que trobes pel teu compte.
Jo, per exemple, vaig llegir-me, als anys universitaris, molts autors en la línia de Llibres del Mall que recorde que em van impactar. Aleshores no tenia gaires diners i la majoria els treia de la biblioteca de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona que estava molt actualitzada.
Recorde, per exemple, Bardissa de foc, de Joan Navarro: un llibre magnífic, que mescla perfectament el dir i el no dir. El seu millor llibre. Va deixar d’escriure molt de temps i després ha retornat però sempre amb una certa autoparàfrasi dels dos primers poemaris, que són els importants.
Del seu retorn destacaria els poemaris en col•laboració amb el pintor Pere Salinas, on text i dibuix dialoguen. Fa un temps, quan la presentació d’O: llibre d’hores, vaig escriure sobre un llibre anterior similar:
ATLAS (CORRESPONDENCIA 2005-2007), TANDEM EDICIONS, 2008 dels dos mateixos autors. En ell, s'estableix un diàleg fascinant entre l'obra gràfica de Pere Salinas i els poemes de Joan Navarro. M'agrada especialment perquè, acarats als dibuixos, els poemes de Joan Navarro esdevenen diàfans, gairebé tan transparents que els pots superposar l'altra banda. I, així, el diàleg enriqueix les dues parts: el poemes transmeten les sensacions d'una pintura abstracta i la pintura ens conta les paraules que amagava.
També recorde amb afecte Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors núbil hibiscus, de Lluís Alpera. M’havia llegit la seua poesia social –un tipus de poesia difícil d’escriure molt bé- i em va sorprendre la capacitat de canvi: llavors em vaig adonar que la poesia és, també, decisió.
He contat més d’una vegada que aquell llibre no el vaig traure de la biblioteca, sinó que el vaig llegir en una llibreria, un Abacus, en uns quants dies, tallant una mica els fulls enganxats: només l’imprescindible per a la lectura. Ara em sap greu no tenir-lo, físicament, però aleshores els diners d’un estudiant com jo, que treballava les vacances escolars a l’hort amb son pare, no prestaven per a tant.
Però aquells que s’estimen els llibres, la lectura, entendran la meua enyorança: no és tant qüestió de llegir-los, només, sinó de posseir-los.
Per això, encara que Bromera el va reeditar fa uns anys, jo no me’l vaig comprar: no tenia res a veure amb aquell de Llibres del Mall que vaig deixar verge a mitges, preciós, en aquella prestatgeria d’una cooperativa llibreria.
També vaig fer amistat amb algun llibre de Josep Piera. Recorde perfectament que, en llegir-lo, vaig pensar que aquell era el model de llengua que jo volia per a mi. El model de llengua i l’actitud poètica cap al món. Ja sé que Estellés és el millor poeta valencià des d’Ausiàs March i un dels millors quatre o cinc poetes catalans. No diré jo si l’u, el dos o el tres. Arribem a uns nivells en què, més que de nivell, parlem de gustos.
Bé, el cas és que a mi em costava identificar-me amb la visió del món d’Estellés i, en canvi, l’ètica i l’estètica de Piera m’eren molt propers. A més, el curs 87-88, per a una revista -“Tirant al Blanc”- que amb els companys de Lleida començàrem aquell any, va tenir l’amabilitat d’enviar-me un poema inèdit. Jo, aleshores, no el coneixia de res i va ser molt emocionant.
Així, mirat des del present, trobe que el model de llengua és reivindicable encara ara: amb arrels populars i un toc clàssic, busca un equilibri amb l’estàndard que no siga asèptic. A mi m’agrada així: orgullós del nostre valencià que ha sobreviscut als segles i, alhora, que forma part d’aquesta comunitat miraculosa que és la cultura catalana.
(A la presentació de “Trencatenebres”, Juli Alandes va reivindicar una cosa similar: que, als diàlegs dels personatges, la llengua nasquera de la tradició oral –valenciana, en aquest cas-, que és molt més rica i variada del que hom pot pensar, després de tants segles de persecució.)
Ja havia tancat l’entrada. Fins ací i punt. Però aleshores he recordat que no havia parlat de molta de la literatura sud-americana –i especialment en narrativa- que havia llegit en la meua joventut. Crec que podria establir una cronologia: a dotze, tretze anys vaig descobrir Juan Rulfo. El primer conte que vaig llegir d’ell és “!Diles que no me maten!”, que encara m’agrada rellegir: aquella tensió, aquella suor a mort, la vida en una conversa.
Als dèsset Borges el magnífic. Me’l vaig llegir tot, completament tot en l’interval entre els dèsset i el divuit. I Carlos Fuentes, que ja n’he parlat, Gabriel García Márquez (“La hojarasca” va ser el primer) i molts d’altres. En aquella època vaig llegir molta literatura sud-americana que trobe que em va fer créixer. Potser per això em va fascinar tant que Agustí Bartra, des de l’exili de Mèxic, escriguera una novel•la de l’estil d’aquella narrativa, amb variacions de veus, aproximadament experimental, de tema mexicà, però en català.
La novel•la es diu “La lluna mor amb aigua” i passà absolutament desapercebuda, en aquella època i ara. En canvi, a mi em sembla d’un valor incalculable, per la valentia de l’autor d’atrevir-se a entrar en el tema i per les innovacions tècniques que utilitza (l’obra és del 1968) que prediu les modernors dels anys 70 però que va passar com si no passara. Decididament, l’exili i la censura van provocar, com pretenien, molt de mal.
Però jo trobe a faltar, des del present, la recuperació d’aquest autor (amb alguna excepció com la de Sam Abrams). Just per això, em va agradar molt llegir en un molt bon llibre d’assaig de Lluís Solà (“La paraula i el món. Assaigs sobre poesia”) on reivindica la figura de Bartra i demana com a lectura obligatòria “Crist de 200.000 braços”, una novel•la simbòlica sobre els camps de concentració que, per a mi, és també una obra clau de la literatura de postguerra i, també per a mi, la millor obra de l’autor (encara que no la veig de lectura obligatòria a l’institut).
I és una novel•la especialment interessant perquè, encara que és propera a la línia de Primo Levi, i també aprofita per a reflexionar sobre què significa ser humà, encara que ocorre en un camp de refugiats, encara que tot; en ella són més importants els paisatges psicològics que no els sociològics, és més importat l’amistat que els enemics, la voluntat de viure que la mort.
Cada vegada que repasse el text m’entren ganes inaturables d’afegir-hi més i més autors, com tota una generació de poetes polonesos com Tadeusz Różewicz (hi ha una molt bona traducció en català feta per Joan Josep Ysern), Wisława Szymborska o, cronològicament, Czesław Miłosz. Supose que vaig aprendre d’ells una mica com la poesia pot ser bona poesia sense deixar de tenir una actitud moral davant del món, sense deixar d’enfrontar-se a la realitat.
Supose que, vist amb perspectiva, sóc molt més deutor en la meua obra d’aquest autors que no dels nostres, ni dels autors d’aquell realisme espanyol que fregaven massa la proclama: molt adients per a convertir-se en lletres de cançons, però amb alguna mancança com a poetes, estrictament.
(I en aquest interval íntim, aprofite per a explicar que, quan els espanyols es dirigeixen als catalans com a “polacos”, és un homenatge i no un insult, encara que molts ignorats pensen que és despectiu: al cap i a la fi, Polònia és un país petit entre dos grans imperis (o eximperis) com són el rus i l’alemany, que ha mantingut la seua llengua, la seua cultura, la seua manera de vore el món malgrat haver patit infinitat d’atacs al llarg de la història, d’haver sofert que les fronteres es corregueren a dreta o esquerra del mapa segons l’imperi dominant,... I que, a més, tenen una literatura impressionant.
Més o menys com Catalunya, presonera entre dos eximperis, que ha patit fronteres amunt i avall i que té una literatura prou impressionant com per a, en el cas d’haver tingut un estat, haver obtingut algun que altre premi Nobel, per exemple.)
Ho sent molt, però no puc resistir-me a afegir més gent, com Doris Lessing, que vaig descobrir amb dèneu anys. Vaig començar per “La terrorista bona”, que en aquell moment em va fascinar. En ella vaig descobrir que l’essència del feminisme no és reivindicar el paper de la dona, o que les dones tinguen els mateixos rols que els homes, sinó que hem d’aprendre a mirar el món també amb ulls de dona. El dia que els homes siguem capaços d’això, el món serà més igualitari i funcionarà millor.
Evidentment, darrere vingueren Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, de qui em vaig encabotar a llegir en francés “Memòries d’Adrià”, que he de reconèixer que em va costar, potser perquè tenia menys nivell de la llengua del que em pensava. En aquesta línia també hauria d’incloure “La passió segons Renée Vivien”, de Maria Mercè Marçal, que em va agradar. Ja sé que hi ha algunes persones a les quals no els va fer el pes, però jo la vaig trobar una manera magnífica de reflexionar sobre les dificultats per a influir en el món, dels perills que suposa pretendre influir en el món alhora que ser una persona sensible.
M’adone, també, que tendesc a recomanar moltes obres narratives de poetes. Serà que, des de sempre, m’han interessat els límits. O que un poeta que és capaç de sotmetre’s a la disciplina de l’escriptura sense perdre l’ànima, em demostra que és un gran poeta perquè és capaç de dur la poesia molt més enllà dels límits.
Un altre afegit: sens dubte, el llibre que m’ha impactat més els darrers anys és “Desgràcia”, de J.M Coetzee. Un retrat íntim i salvatge de Sud-àfrica, on les desgràcies –el títol és descriptiu- que assolen, anorreen, la vida del protagonista són entomades amb una dignitat sorprenent. Potser el títol descriptiu perfecte seria “Desgràcia i dignitat”.
Posats a afegir afegitons, voldria fer constar que m’han interessat algunes obres que reflexionen sobre l’art contemporani, com “El mapa i el territori” de Michel Houellebecq o l’obra de teatre “Art” de Yasmina Reza. És un tema que m’interessa i també n’he llegit algunes en català, com “La gàbia d’or” d’Antoni Puigverd o, indirectament, “La ciutat invisible” d’Emili Rosales. Val a dir que trobe més aconseguides les franceses perquè tracten el tema amb ironia, que potser és el més necessari per a enfrontar-se al tema. De tota manera, les altres ho fan més que dignament.
Permeteu-me un altre afegit: “El jardí dels set crepuscles” de Miquel de Palol, amb alguns excessos que potser calien, aquest “Mil i una nits” futurista reflexiona sobre totes les obsessions de l’autor, sobre què significa la modernitat, sobre cap a on es dirigeix la nostra societat contemporània. Amb el tema del poder com a centre, sense dubte, i l’ús que hom en pot fer quan la supervivència està en joc. I això és molt de poder.
Evidentment, hom pot deduir les vegades que he corregit el text pels afegitons imprescindibles que se sumen, impossibles d’aturar. Ara li toca a Carles Torner. Per a mi “L’àngel del saqueig” i “Viure després” són dos dels millors llibres europeus de poesia dels darrers cinquanta anys. Els dos llibres anteriors seus els veig més com un exercici, una prèvia. Però en aquests trobem perfectament definit el concepte d’humanitat, de la societat actual, la possibilitat d’un Déu en el present, la perfecció de la violència que s’inicia amb la I Guerra Mundial i continua fins el present –fins la guerra de l’exIugoslàvia. A “L’àngel del saqueig” encara hi ha esquerdes de benestar, però “Viure després” és tan desolador com l’actitud d’Europa davant dels conflictes –i en aquest mateix moment mor algun fugitiu ofegat al Mediterrani. Trobe que ningú pot valorar la poesia catalana sense haver-se’ls llegit tots dos.
Posteriorment, va traure “La núvia d’Europa”, un llibre, certament, no tan excel•lent, però ara que n’he llegit la ressenya que vaig escriure el 2009, m’adone que destaque massa els elements negatius, en lloc dels positius. Sempre per demanar més. Ara no sé si ho faria, però ací copie el que vaig teclejar aleshores. Heu de tenir en compte, però, que el recull té grans poemes, malgrat la visió negativa que destil•le, amb l’excusa que després de dos llibres magistrals jo tenia les expectatives molt i molt altes. És una doble ressenya, dedicada a “Moments feliços” d'Oriol Izquierdo i a “La núvia d'Europa” de Carles Torner:
En una conversa recent amb Miquel de Palol, aquest defenia la idea que tota poesia parteix de l'anècdota. Per superar-la, per amagar-la o, senzillament, per contar-la. Supose que en la mateixa línia que hom compara una pel•lícula amb la novel•la i una fotografia amb la poesia. Tot i que existeixen nombroses excepcions, els dos llibres que ens ocupen ara serien exemples lluminosos d'aquesta norma. Justament per això, i per la coincidència en el temps de publicació, no és estrany que, en diverses ocasions, se'ls haja relacionats tots dos per part de la crítica, en presentacions, entrevistes... I no és d'estranyar, perquè és, aquesta, una circumstància que clarament els uneix.
Ara bé, pel que fa a la forma i les propostes, són totalment divergents. En el cas de Carles Torner, autor de llibres que entrarien en el meu cànon occidental, com L'àngel del saqueig i Viure després, m'atreviria a dir que aquest La núvia d'Europa és clarament inferior. Perquè la voluntat del llibre no és altra que deixar-se portar per les anècdotes. Les morts, la ràbia contra aquest món tan injust. La denúncia contra aquesta Europa autista on vivim. Però les anècdotes en són el fil conductor. I l'anècdota més central, al més inevitable, la que no té solució, és la mort. Per això com Carles Torner mateix explica, un llibre com aquest -escrit, a més, al llarg de força anys- s'assembla a un cementeri. És aquest el motiu pel qual trobe mancances al llibre, en el seu conjunt: la voluntat sembla la d'un succeir d'històries sense cap voluntat concreta, que no la de voler bastir un edifici literari amb aquest mateix bagatge. De la mateixa manera que hi ha algun poema on l'anècdota és clarament major que els versos.
De tota manera, Carles Torner és un autor brillant, que ens mostra, dins del conjunt, grans poemes. I on trobem, a més, la voluntat d'evitar la repetició: per exemple, en alguns poemes utilitza recursos diferents als que ens tenia acostumats, com una àmplia intertextualitat, per parlar d'Anna Politkòvskaia, posem per cas. Es nota que ha treballat el llibre, que ha esquivat la repetició dels recursos, però convinc amb d'altres crítics que el poemari no té una concepció global com la dels anteriors, que en alguna de les composicions pesa més la voluntat de contar que pas el poema. Tanmateix cal remarcar que el poemari té un notable nivell mitjà i algunes peces magnífiques -imprescindibles-, com els versos dedicats a Yael Langella, per posar només un exemple. I pel seu esperit crític i lliure, amb una visió moral del món i llurs injustícies, ens reconforta.
[...]
Així, podríem explicar que, efectivament, tota poesia, en general, parteix de l'anècdota, però en aquests dos poemaris l'anècdota és central i no només l'espurna inicial. O, per ser més exactes, a La núvia d'Europa, són LES anècdotes i a Moments feliços és només UNA, l'anècdota central.
En general, gosaria dir que d'Oriol Izquierdo m'ha agradat per com transmet la sensació d'ofec, d'absurd, el to general del llibre; i de Carles Torner alguns poemes en concret, d'aquells que hom donaria la vida per poder escriure.
Així, veig que al final de la ressenya prove d’apanyar-ho perquè és completament cert que el recull conté poemes magnífics i és una mica simptomàtic de tota la visió que tenim de la poesia catalana quan ens queixem que no hi ha cap poeta “genial”. De manera que els antics sí que ho són, però els contemporanis no. Això és perquè no convivim amb Ausiàs March perquè, si no, no li perdonaríem els poemes de circumstàncies sobre la mort de la dona, per posar un exemple senzill i comprensible.
Això no obstant, també trobe bé l’opció d’exigir més, sempre més. Però cal ressaltar els mèrits, també.

dimarts, 5 de gener de 2016

NOVA NOVEL•LA HISTÒRICA VALENCIANA

NOVA NOVEL•LA HISTÒRICA VALENCIANA

Durant molts anys, bona part de la producció de novel•la històrica catalana, però molt específicament valenciana, s’ha dirigit cap als segles de la unió de les corones castellanes i aragonesa fins la Guerra de Successió i les conseqüències que seguiren. Unes novel•les que, amb l’excepció de llibres com “Crim de Germania” de Josep Lozano, del 1980, no tenien gaire voluntat d’investigació tècnica, argumental o qualsevol altra de les variants. Cert que, en moltes, hi ha un interés pel llenguatge, una reflexió implícita sobre el català que parlaven aquelles gents.
Com diu Vicenç Pagés Jordà –que ha escrit la millor novel•la sobre el passat recent: “Els jugadors de whist”, 2009: El pecat original de les novel•les històriques és que el lector informat ja sap com acabaran. En el cas de la Corona d’Aragó, ningú no ignora que la història acaba malament. A banda d’aquest pecat ineludible, les novel•les que recreen el passat corren un risc històric, com és l’anacronisme, i un risc literari, que és el que ens pertoca de valorar aquí.
Jo hi estic d’acord: una novel•la històrica que no aposta, com a mínim, per un risc literari –apostar, ni tan sols cal encertar-, pot estar molt ben escrita però com a màxim pot aspirar a ser un entreteniment alliçonador, una lectura d’ESO per a ensenyar tanta història com no coneixen als nostres alumnes.
És per això que m’ha sorprés l’aparició de novel•les històriques que tracten el període entre la pre i la post Guerra Civil Espanyola d’una manera diferent a la tradicional: "Després vénen els anys" de Maria Folch, Llibres de la Drassana, 2014 (recomanació de Pau Sif), "Màxima discreció" de Vicent Sanz, Edicions Saldonar, 2015 (recomanació de Sebastià Benassar), "Trencatenebres" de Juli Alandes, ed. 3i4, 2015 (autorecomanació) i "Resurrecció i mort de G.T.", de Josep Lluís Roig, ed. 3i4, 2015.
No ha de ser casualitat que tots quatre autors siguen nascuts entre el 1966 i el 1968 i que el tema siga més proper. M’atreviria a dir que no es tracta de memòria històrica, exactament: res de novel•les tendencioses amb bons i dolents. Es tracta de voler entendre.
La primera, una de les millors novel•les del 2014, estableix un diàleg entre el passat i el present, reflexiona sobre el paper dels historiadors i, alhora, crea un paral•lelisme entre diferents exilis. On bàsicament destaquen els exiliats de Castelló i d’Ístria. Però no són exclusius: hi ha vida, relacions personals, tristesa, reflexions sobre les llengües,... A més de resumir el segle XX en una persona que ha viscut totes les guerres i tots els exilis europeus del XX, des del punt de vista d’una historiadora.
Contada, a més, amb una pluralitat de veus narratives que l’enriqueixen (punt de vista neutre del narrador i punt de vista intern, bàsicament dels correus electrònics que escriu la historiadora). No contaré el final perquè aquest viatge en el temps ens impedeix, com voldria Vicenç Pagès, saber el desenllaç.
Em prendré la llibertat de citar l’entrada de Wiquipèdia sobre els temps moderns a Ístria, perquè l’autora ha estat capaç de resumir-la en una novel•la i això té més que molt de mèrit:
L'Ístria veneciana va passar a Àustria el 1797 pel tractat de Campo Formio, i fou ocupada per França el 19 de novembre de 1805, i per la Pau de Presburg fou cedida a França i unida al regne napoleònic d'Itàlia de l'1 de maig de 1806 al 1809, com a departament d'Ístria, formant des del 1808 un ducat concedit al mariscal Bessières. El 14 d'octubre de 1809 Napoleó va unir l'Ístria, Trieste i Gorízia a les Províncies Il•líries formant dues províncies (Trieste i Gorízia) i el 15 d'abril de 1811 va formar la intendència d'Ístria que fou una província de l'Imperi que del 30 de juny del 1811 al 18 de setembre de 1881 fou dividida en dos districtes militars (Capo d'Istria i Rovigno); l'intendència fou ocupada a finals de 1813 pels austríacs, els quals van entrar a Trieste el 30 de maig de 1814. Àustria va dividir el territori en els districtes de Trieste i Fiume. El Congrés de Viena els va reconèixer la possessió i es va constituir (1816) en part del nominal Regne austríac d'Il•líria. Àustria va afavorir el poblament d'eslaus (eslovens i croats) per por de les reclamacions italianes. El 1849 es va constituir la província d'Ístria amb una dieta provincial.
Al final de la Primera Guerra Mundial (tractat de Saint-Germain-en-Laye del 1919) va passar a Itàlia.
El 1943 fou ocupada pels alemanys però reconquerida pels aliats el 1945.
Al final de la guerra (1945) es va dividir en una zona concedida a Iugoslàvia i la zona de Trieste dividida en zona A i zona B (Territori lliure de Trieste) que de fet va quedar sota administració italiana des del 1954 al dissoldre's el govern del territori. Muggia, a la zona A, va quedar per Itàlia. Tres-cents mil italians van haver d'evacuar el territori. Els fets més dramàtics es van produir a Pola, assignada a Iugoslàvia, i evacuada per 28000 dels seus 32000 habitants alguns dels quals es van emportar fins i tot els taüts amb les restes dels seus ancestres. La regió fou poblada sobretot amb croats i eslovens.
Dins Iugoslàvia fou dividida entre Croàcia i Eslovènia seguint criteris ètnics. Les fronteres internes de Iugoslàvia es van mantenir en accedir Eslovènia i Croàcia a la independència el 1991.

Encara que –i això és un dels mèrits més impressionants de la novel•la- tota aquesta informació no cal per a llegir el llibre.
El següent, "Màxima discreció" de Vicent Sanz, el més clàssic en la veu narrativa, ho compensa amb una trama trepidant digna de la millor novel•la negra. Situat a les terres entre Castelló i Tarragona en temps dels Maquis, l’argument és tan intens que dissimula com l’autor aprofita per a explicar-nos el context. Un context trist, fosc, sense espai per als herois. M’atreviria a afirmar que cap dels personatges que hi apareixen són positius: un bon resum de la postguerra espanyola: o t’embrutaves o vivies a la misèria.
Així, doncs, com en el cas de "Després vénen els anys", res de bons i dolents: no són històries tendencioses, sinó que proven d’entendre, d’explicar.
A més, fer constar que també assaja a nivell lingüístic. No teòric com a Després... sinó pràctic: el narrador utilitza un català estàndard però els seus personatges utilitzen el dialecte nord-valencià / sud-català. Així, trobem dialectalismes de tot tipus (des "d’anar-mo’n" a "mosatros") sense cap marca. Discutible o no, és una aposta diferent, en tot cas.
"Trencatenebres" de Juli Alandes ens explica el moment previ a la Guerra Civil i el principi d’aquesta. Amb una veu coral constituïda per diferents personatges que es relacionaran d’alguna manera amb la Columna de Ferro: una columna anarquista que participà a la Guerra Civil.
És, també aquesta, una novel•la no sense bons i dolents, sinó bons i dolents en tots els costats. Una guerra on no tothom està al bàndol on voldria, ve a explicar. Així, tot i ser una novel•la històrica, manté una pluralitat de veus molt diversa on es dibuixa aquell passat que se’ns ha amagat no des d’una única font, sinó com a matèria viva encara i oberta a interpretacions. No hi ha una única veritat, sinó diverses.
A més, en una jugada també magistral, a tres quarts de narració, aquesta s’empelta de novel•la negra. Amb una investigació que ens serà narrada també d’una manera coral.
Com que parlen els personatges, sense un narrador interposat, aquests s’expressen no en col•loquial, però sí amb una riquesa lingüística que recupera tot de mots que s’han dissolt en el pas d’una societat rural o tradicional a la modernitat, en uns anys, cal no oblidar-ho, de llengua perseguida i prohibida a la qual s’escamotejaven els mecanismes per a actualitzar-se.
I encara cal afegir un últim element del qual s’abstenen les anteriors: la ironia. Perquè aquest mecanisme funciona a la perfecció a l’hora de no creure’ns cap de les versions que donen els personatges. D’aquesta manera facilita que el lector no se n’identifique amb cap i que faça la síntesi pròpia de la història.
"Resurrecció i mort de G.T." viatja entre el present i el passat: des de la Guerra Civil fins l’actualitat, en la línia d’Els anys... En aquest cas ens explica també un cas interessant de la Guerra Civil: que els noruecs, per subscripció popular, muntaren i pagaren hospitals infantils a Oliva i Alcoi, a més de cases de colònies per a xiquets que havien perdut cases, família,... a la guerra; en una espècie d’ONU abans de la ONU. I la repercussió d’alguns actes d’aquell passat al present.
El narrador també és plural però no tant com a "Trencatenebres", que no té narrador que unifique les diverses veus, sinó més en la línia de "Després vénen els anys". Tampoc té bons i dolents unívocs: a la realitat, res no és tan fàcil.
Però, independentment de tot això, no pot deixar d’intrigar-me tanta casualitat. No crec en les generacions, però sí en les circumstàncies. Resulta obvi que una sèrie de persones –no d’autors- trobàvem que amb el pas dels anys les coses es normalitzarien: fa quaranta anys que va morir Franco, segons amunt, segons avall i potser ja seria hora de poder-ne parlar amb normalitat, de totes aquelles coses. Reflexionar-hi.
Encara que potser més que pel passat en ell mateix, podríem creure que és pel present: en aquests anys on la política espanyola ha perdut el nord rere els diners i s’ha notat molt per culpa de la crisi; quan els valencians i els catalans i els mallorquins i bona part dels murcians se senten menystinguts i insultats, munyits, pels governs de Madrid; quan tot això, l’única resposta per part dels dos partits que han dominat la major part de la democràcia, és que ho fan molt bé i que el culpable de tots els mals és l’altre partit majoritari. Així, PP fa política contra el PSOE i a l’inrevés. Sense buscar consensos ni solucions.
El mal és que, si mirem enrere cap als períodes de clar bipartidisme a Espanya, sempre van acabar en mans de dictadors amb l’excusa –real, d’altra banda- d’acabar amb la corrupció. I sí, compte com a dictadors els reis que volien ser absolutistes en contra dels vents dels temps.
Ara, en l’actualitat, han apregut dos partits nous, un d’esquerres i l’altre de dretes, però amb un perfil ideològic baix, trobe. Estil lerrouxista, em torne a atrevir. I llavors podem recordar que l’última vegada que a Espanya va ocórrer aquest experiment la cosa acabà en Guerra Civil i dictador. De manera que, si mirem la història d’aquest tros de món tenim dues opcions que es resumeixen en dictador o dictador.
No ens ha d’estranyar, per tant, que tota una sèrie de persones, conscientment o no, reflexionen sobre el passat i el present, amb l’esperança que la història no estiga condemnada a repetir-se eternament. Amb l’esperança que els polítics i militars espanyols no siguen tan prehistòrics com els seus antecessors. Però això és cosa del futur: un camp molt allunyat –espere- de la novel•la històrica.

divendres, 1 de gener de 2016

MARAGALL I BARTRA: Una línia contínua que es pot llegir a través de Nausica (publicat a la revista “Daina”, núms. 11 i 12, Hivern 1993-94, pp21-26)

MARAGALL I BARTRA: Una línia contínua que es pot llegir a través de Nausica

De vegades llig els llibres amb una mica d’endarreriment. No m’agrada viure exactament a l’ombra de l’actualitat, tot i que procure estar al cas de les novetats. Així, faig un any tard a llegir “La paraula i el món. Assaigs sobre poesia” de Lluís Solà, encara que és un llibre atemporal: podria haver-se escrit igual fa deu anys que d’ací deu anys. M’ha semblat magnífic. Puc no estar d’acord en tot, però trobe absolutament necessari reivindicar els nostres clàssics del segle XX.
Resulta evident que trobe inconcebible que no hi entre cap autor valencià, perquè n’hi ha algun d’absolut com Estellés. A més que, així com es pot reivindicar Alcover, igualment Teodor Llorente. Però també resulta evident que tots els noms que hi són, hi són indiscutiblement, encara que en alguns casos siguen víctimes d’algunes llacunes en l’actualitat.
Bé, el cas és que Agustí Bartra (juntament amb Jordi Pàmies, de qui sempre que puc reivindique, per exemple, “Lluna d’estiu” com un magnífic llibre) és un dels meus referents personals, que “El comte Arnau” de Maragall em va fascinar a la tendra edat de 17 anys i que potser jo hauria d’haver reivindicat més aquests autors. Aleshores, he recordat un article (absolutament introbable) de fa vint-i-quatre o vint-i-cinc anys que vaig escriure sobre les versions de "Nausica" de Maragall i Bartra. Recorde que a Vicent Berenguer li va agradar, aleshores i a mi m’ha sorprés positivament en el present, perquè llavors jo era molt jove.
Així que m’he pres la llicència, després de treure-li una mica de pols i polir alguns detalls, de copiar-lo ara i ací. Com que és una mica llarg, m’he estalviat les cursives, que cansen una mica la lectura. L’article està publicat a la revista “Daina”, núms. 11 i 12, Hivern 1993-94, pp21-26:

La visita dels autors clàssics per part dels més moderns o dels contemporanis ha estat sovintejada. En aquest cas, però, no ens interessa tant l’ús individual sinó la comparació que fan d’un mateix personatge Joan Maragall i Agustí Bartra. Que Bartra es va interessar per l’obra de Maragall és clar. Només cal pensar, per exemple, en el Comte Arnau. Ni tan sols ens interessa si si Bartra s’havia llegit –o no- la Nausica de Maragall. No importa massa. El que sí és obvi és el seu interés pels mites: pels propis –el Comte Arnau, posem per cas- i pels universals –Ulisses, per exemple-.
Fet i fet, d’aquest interés pels mites podem torobar-ne evidències també més exòtiques, com Quetzacòatl: Bartra sempre va estar interessat per la cultura del lloc on li ha tocat viure. S’interessa per la cultura mexicana i, fruit d’això, naixerà una recreació del mite mexicà feta pel poeta.
Així, doncs, no ens ha d’estranyar que fera una aproximació a l’Odissea. El llibre porta per títol Odisseu –publicat per primera vegada a Mèxic el juliol de 1953- i està plantejat com una sèrie d’estampes, de visions parcials de l’Odissea que configuren un mosaic gens uniforme, tant en extensió com en estil, fins i tot de gènere: teatre, poesia, prosa,... Però les estampes són molt lliures, tant que apareixen fragments inventats com, per exemple, el dedicat a la mort d’Ulisses.
És dins d’aquest llibre que trobem un capítol dedicat a Nausica. Cal no oblidar que el llibre no segueix estrictament el fil argumental de l’obra sinó que només en recrea fragments. Això facilita una lectura separada de cada fragment. Complementaris però independents.
Tant la Nausica de Maragall com la de Bartra estan escrites com a obres de teatre. I és, pràcticament, el primer dels textos teatrals que apareix a Odisseu. A més, l’esperit del protagonista masculí és pràcticament el mateix en totes dues. El mateix que també podem trobar a El Comte Arnau. En paraules d’Anna Murià, Bartra, en fer-ne una nova versió el que volia era un Arnau modern, un exiliat, un “home sobre-home”.
És lògic, de fet, aquest interés per l’obra de Maragall que glossa la força de l’home marcat pel seu destí: els condicionants històrics de Bartra –l’exili, tants anys d’exili-, el seu interés per arrelar, per l’Home total, amb majúscules, que identifica amb Ulisses, la Dona-Mare-Terra que és aliment i força: la Nausica que es deixa trepitjar per ell; la mar, la terra, l’amistat. L’exili, l’esperança del futur, la voluntat del retorn. Com torna a explicar Anna Murià: mentre “Odisseu” iniciava l’impuls de Bartra cap al món, la política internacional li destruïa l’esperança de la tornada a Itaca. Tan senzill com això. Tan dur com això.
Per tant, no ens ha d’estranyar la casualitat del tema: Ulisses, tant en Maragall com en Bartra, és un home més marcat encara pel futur que pel passat: un home fort com el Com te Arnau que reinterpreta Bartra.
Encara que, malgrat la coincidència del tema i que totes dues estan escrites en forma de teatre i que, a més, se centren en Nausica com a protagonista; les diferències –bàsicament pel que respecta a la relació entre els personatges- són notables.
Carles Riba, en l’estudi introductori a l’edició de l’obra de Maragall, parla de les fonts d’aquest, comunes en bona part a tota l’obra maragalliana. En concret, Goethe i un Nietzsche molt matisat, tamisat. Per contra, a Bartra el que més li interessa és la part vitalista, nietzschiana, si cal.
Però en realitat el tema de Nausica és el de l’Home, l’Heroi, marcat pel seu destí –tot i que s’entreté a realitzar-lo- davant la dona que és instrumentalitzada, usada, voluntàriament per l’Heroi: ella se sacrifica perquè estima i és conscient que no pot res contra el destí de l’Heroi. En paraules de la Nausica de Bartra:
Què podia jo contra el seu món encadenat, de tenebra armada, de força tenaç i rampant vers el cim d’una vasta cançó?
El futur indefugible, la força de la cançó: elements comuns que en Maragall són clars però en Bartra prenen plena volada i els dóna caràcter d’elements viscuts des de la seua experiència d’exiliat, condemnat a un retorn que s’alenteix i que, alhora, va enriquint-lo.
Per altra banda, si en Maragall el paisatge perd la força que tenia en Goethe –un paisatge viscut a Sicília-, en Bartra el paisatge, la mar especialment, són centrals. Fet i fet, la seua Nausica s’inicia amb una llarga i poètica descripció del mar que funciona com una teòrica acotació teatral que precedeix les paraules de Nausica. La mar és, doncs, allò que uneix i separa l’Home del seu destí. Tant a Ulisses com a Bartra. En Maragall és un símbol, en Homer i Bartra, a més, és realitat.
Si el viatge de Maragall és interior -com explica Carles Riba, es tracta del retorn “a la pròpia ànima com la més antiga pàtria”-, el viatge de Bartrra és exterior, com el d’Ulisses; però tots dos poden contar-se, formalitzar-se de la mateixa manera. Més encara, el fet que l’exili no siga metafòric, no implica cap pèrdua de simbolisme, sinó que el ressalta en aprofitar una història culturalment comuna a tota la cultura occidental: no es tracta d’unes memòries, sinó d’un procés creatiu de simbolització a partir de la realitat, que és posada en relleu per l’ús de la vella història homèrica.
Ara bé, coincideixen en la idea de la noia, la noia amb la veu viva, que redimeix, com al Comte Arnau: a la Nausica de Maragall, després de sentir la seua veu, després del seu sacrifici, Ulisses és redimit: el viatge ja veu la fi. En Bartra, si bé Ulisses quasi ni arriba a saber el nom de Nausica, és aquesta qui fa d’àngel, de redemptora. La diferència rau a fer-se notar o no, però el paper és gairebé el mateix: Nausica se sacrifica conscientment, sabent que no podrà tenir recompensa pràctica pels seus actes. Però se sacrifica per la persona estimada i, així, la redimeix.
És cert que Bartra, a Odisseu, no presenta només questa classe de dona. En realitat, Nausica és a la tercera part del libre que està dedicada, d’alguna manera, als diferents tipus de dones que s’entrecreuen a la vida de l’Heroi: ella és, com hem vist, la noia amb la qual no hi ha cap tipus de relacions físiques i, en aquest cas, Ulisses quasi ni se n’adona, de la seua existència: és, senzillament, un instrument.
Per altra banda, Circe és la dona de tots: sense aplegar a prostituta, és la dona que té diversos homes. I Ulisses s’hi fixa per obligació encara que, és cert, després li agafa el gust. Encara que igualment acabarà per deixar-la: també ha estat, senzillament, un instrument. Després Calipso és l’amant: només per a ell. I és cert que li costarà un poc més deixar-la, però també ella té la consciència de ser-li un instrument. Ni tan sols Penélope se salvarà d’una certa consciència de ser instrumentalitzada pel marit: el seu paper era tenir-li a punt el destí. Que Itaca no traira Ulisses. Però en Bartra, fins i tot Penélope, la muller, que a l’Odissea és la fi del trajecte, queda superada per un últim trajecte: el de la mort. Així, podem confirmar que, en Bartra, tot i que l’amplia, segueix apareixent el model maragallià.
Perquè en el fons, el tema de Nausica, en els dos casos, tracta de la pietat: de la pietat fins al sentiment de grandesa: entre inconscient i lúcida, sap que ha de complir el seu paper, el somni. Sap que ha de fer el sacrifici i li importa, però per res deixaria de fer-lo: en contra dels altres tres tipus de dones (Circe, Calipso, Penélope), no intenta retenir Ulisses al seu costat: és com una sacerdotessa que sap necessari el seu sacrifici.
Pel que fa a la consciència d’Ulisses, el paper és ben diferent: a Maragall és conscient del sacrifici que es fa per ell i, fins i tot, arriba a emocionar-se, a estar temptat de quedar-s’hi. I, sabent que no pot fer altra cosa sinó marxar, ho farà agraït.
En canvi, l’Odisseu de Bartra és molt més inconscient i, també, més irrellevant: a penes si apareix a la fi de la història en forma de veu que es perd a la llunyania i que ni tan sols s’ha adonat del sacrifici que s’ha fet per ell. Ha de tornar i els instruments quasi ni li importen. Encara que justament per això posarà de relleu la grandesa de Nausica: l’important a l’obra de Bartra no és saber si Ulisses arribarà o no a la i del seu viatge –al cap i a la fi sabem que no pot fer res més que arribar- sinó la grandesa del sacrifici de Nausica, sacrifici que, a l’obra de Bartra ve ressaltat pel fragment següent que duu per títol La cançó de Nausica, cançó de clares ressonàncies maragallianes on la nia assumeix, amb recança, el seu paper. No només el de sacrifici, sinó també el de veu que canta, que redimeix un heroi que ni tan sols s’ha adonat del seu sacrifici.
En Maragall comparteixen el paper central Nausica i Ulisses. Serien allò que se’n diu coprotagonistes; en canvi, en Bartra no: Ulisses a penes si és l’excusa per al sacrifici de Nausica. Ulisses peca d’inconsistència i és Nausica qui, quasi en un monòleg a penes trencatper observacions de la mare i les germanes, ens conta la història, complaent-se en la descripció de les accions, alentint-les.
I açò ens porta a una de les diferències més grans, pel que fa al caràcter formal de l’obra, que diferencia les dues nausiques: Maragall s’adequa als esquemes més tradicionals del teatre. Les seues acotacions són molt més adients a l’esquema tradicional teatral que no la brillant –però poc convencional- acotació introductòria a la Nausica de Bartra. Amb Maragall hi ha diàleg i l’acció evoluciona damunt l’escenari. En Bartra no: l’aparença formal és teatral, però és un teatre on la protagonista, en un monòleg que ni les intervencions de la mare i les germanes acaben de trencar, ens conta gairebé tots els fets en passat, amb unes connotacions clarament narratives. Però encara hi ha més: les metàfores, els símbols, els actes simbòlics, ens porten cap als límits de la poesia. Més encara, a més, el lector ha de sobreentendre bona part de la història. D’una història que ens és contada justament en el moment en el qual s’acaba.
Així, pel que fa a la forma, tenen poc a veure, totes dues. Molt menys que en el següent fragment, La cançó de Nausica, on els versos, la sonoritat, fins i tot el to, recorden Maragall, però més d’El comte Arnau que no als decasíl•labs de Nausica. Potser això té l’explicació en el fet que Bartra està molt més interessat a trencar els límits dels gèneres literaris. De manera no ens ha d’estranyar llegir-li una obra de teatre amb un discurs narratiu ple d’imatges poètiques.
De tota manera, malgrat les òbvies divergències tècniques, el tema del retorn hi és ben present. Tant com en Maragall. De nou en paraules de Carles Riba:
La repatriació d’Ulisses és pagada, còsmicament, al preu de la irrealització d’un infinit anhel, que és el de Nausica.
Bartra se centra només en el sacrifici, el sacrifici de Nausica. Mentre que el resultat d’aquest, tan clar en Maragall, s’evidencia parcialment en Bartra en posteriors fragments, ja allunyats de Nausica.
En realitat, la diferència més clara respecte d’Ulisses en Maragall i Bartra és que el primer mostra el pas i el retorn de l’heroi: un pas que li provoca patiments i un retorn facilitat per Nausica, mentre que el segon només se centra en el sacrifici que es fa per l’heroi, un sacrifici per a la seua tornada. Una tornada que, de tota manera, no queda completament garantida, de la mateixa manera que Agustí Bartra tampoc no la té, malgrat tots els sacrificis perquè justament mentre escriu el llibre i qual el publica és quan comença l’acceptació del règim franquista per part de les potències internacionals. I si, com diu ell mateix al pròleg, s’identifica amb l’heroi, aleshores és lògic que el sacrifici potser no obtinga resultats. Parla Bartra al pròleg:
L’heroi d’Homer, tan fèrtil en ginys, em guanyà, m’imposà la seva vigència immortal, quan vaig comprendre que la meva vida, com a ell el seu destí, m’havia convertit en un esclau de la tornada.
Doncs això: que en acabar Nausica, l’heroi maragallià ja té garantit el retorn, mentre que el de Bartra no sap quan acabarà el seu viatge de regrés sempre interromput. Encara que els dos mantenen en comú el tret d’ésser esclaus de la tornada: no hi ha res que justifique detenir-se mentre no s’haja arribat a la fi del trajecte. Encara que això, en el context de Bartra, el que fa és garantir –en un període indeterminat- la tornada a Itaca, a la seua Itaca.
En resum, que si deixem de banda el que fa referència al caràcter tècnic, les similituds entre totes dues obres són moltes. Els referents immediats són, és ben lògic, diferents: per a Maragall és l’ànima catalana, ben semblant a una Itaca platònica: la seua Itaca és abstracta, però una noia amb la veu viva la pot fer renàixer. Mentre que, per a Bartra, la seua Itaca és ben real i la seua condemna és un viatge que sempre tempta el retorn.
Però això són els referents immediats, referents que, si bé sempre queden superats per l’obra literària, en aquest cas, a més, també queden superats perquè s’emmarquen dins d’una història mítica, identificant-s’hi: no es tracta de fer, de contar, una experiència individual sinó col•lectiva.
Semblances n’hi ha. I moltes. Com ja hem vist, tantes com diferències. I si la visió del personatge de Nausica és pràcticament igual, el d’Ulisses és diferent. Però això podria ser explicable pel tipus d’exili, ben diferent, que viuen: no és el mateix un cert exili interior, que li permet viure una vida normal, amb un Ulisses que viu, que va enamorant-se, gaudint de la vida, malgrat que se sap condemnat a una causa més alta; mentre que Bartra, exiliat sense pal•liatius, foraster en un llarg viatge que desitja el retorn, no pot gaudir del viatge de la mateixa manera que l’heroi maragallià.
Així, doncs, tenim dues lectures de Nausica semblants però amb matisos molt diferents, matisos que afecten, bàsicament, l’heroi, Ulisses, mentre que la visió de Nausica, la noia, és pràcticament coincident.

Ací s’acaba l’article. Afortunadament, els clàssics no caduquen mai. De manera que torne a insistir que el llibre de Lluís Solà és, per això mateix, atemporal. I ara que no m’escolta ningú, hauria d’afegir que tot açò em recorda que mai no pots entrar al mateix riu dues vegades. Mai no podràs tornar a escriure el mateix llibre perquè, encara que repetesques exactament les mateixes paraules, ja en seran unes altres: més arcaiques, actualitzades, passades de moda,...
Som ara i ací. Irrepetibles. Encara que aniquilen la nostra llengua, encara que ens facen callar per sempre, encara que tot, no podran negar el present. Un present fascinant. Ningú ens podrà furtar això. En tot cas, els genocides seran ells.

Josep Lluís Roig

dimarts, 29 de desembre de 2015

NARRATIVA I DONES

NARRATIVA I DONES

Als últims temps, de vegades he sentit, escoltat, comentaris sobre la manca de narradores, com a mínim per València. I potser és cert, si mirem només les estadístiques: nombres totals. Però no per qualitat, això queda fora de discussió. A més, estic segur que, amb el pas dels anys, al ritme que la societat aplegue a una igualtat real –no en puc dubtar, d’això, encara que tampoc no és fàcil que arribe- la producció, bona i dolenta, s’equipararà en nombre.
A més, se suposa que el món de la cultura ha d’anar per davant de la societat, hauria d’estirar d’aquesta. (Sí, ja sé que el món de la cultura ha tendit a deslligar-se de la societat, ja sé que el món de la cultura en català, com a mínim a València, no té cap altaveu per fer-se escoltar, sí, ja sé...) Bé, el cas és que la cultura hauria d’aspirar a estirar de la societat. És per això que em sorprenia l’evident desequilibri quantitatiu entre homes i dones narradors en la meua generació (nascuts entre el mil nou-cents seixanta-i-escaig i el setanta-i-escaig) que, se suposava, era la primera generació “normal” (que teníem accés “lliure” a la llengua i la literatura, que fins i tot vam veure com començava a introduir-se a l’ensenyament,...).
El cas és que érem la primera generació educada en el postfranquisme però la narrativa no era un camp que interessara a una quantitat excessiva de dones de la meua generació valenciana. O això pensava, perquè en els darrers anys han aparegut com a mínim tres grans narradores d’aquesta generació que, pel motiu que fóra, no havien publicat abans.
Per ordre alfabètic seria: Maria Folch (1966). Malgrat que la seua primera novel•la siga Després vénen els anys (2014), Antoni Albalat (magnífic poeta gràfic) em va comentar, metre parlàvem sobre la novel•la, que Maria Folch escrivia des de joveneta. Així, doncs, que no haja publicat abans és una qüestió d’autoexigència, atzars, el que siga. En resum, que ha tret una molt molt bona primera novel•la.
Com que en parle en altres llocs i per estalviar repeticions, he pensat copiar ací el que en diu Ricard Garcia (un delicat magnífic poeta) al seu web (http://www.ricardgarcia.cat/despres-venen-els-anys-de-maria-folch/):
Amb la Maria Folch ens vam conèixer a través dels respectius blogs i després vam prendre cos primer a Búger i més endavant a Roma, on vaig saber que s’estava gestant la novel•la que ara ha publicat. Doncs bé, fa uns dies vaig tenir ocasió de parlar-ne a l’Espai VilaWeb. Sé que vaig parlar molt i he mirat de reordenar el que vaig dir, però vaja, aquí ho teniu:
Narració trenada
A través de Llibres de la Drassana, la Maria Folch acaba de presentar la seva novel•la titulada Després vénen els anys. I tot i ser la primera que publica, no ho sembla perquè no només se’ns ofereix una prosa àgil que convida a la lectura sinó que l’autora també ha estat capaç de crear una estructura en forma de trena que a més d’equilibrar molt bé les diferents parts de la seva obra, fa que aquestes s’interrelacionin les unes amb les altres fins arribar a conformar una narració on tot encaixa perfectament.
D’una banda ens trobem amb una sèrie de retalls de premsa i apunts històrics que serveixen per reconstruir un temps ple de convulsions bèl•liques en què està ancorada una bona part de la novel•la. D’una altra, hi ha tota una colla d’e-mails que Blanca Lleó, la protagonista de la novel•la, escriu a Tàfol Pallarès que li fa de nexe amb els orígens. A banda, però, els correus electrònics situen entre el febrer i el juny de 2005 la història que se’ns narra. I en tercer lloc, l’autora ens presenta la relació entre Michele Fiorin, un vell combatent de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, i Blanca Lleó, una jove de Castelló que viu a Roma i és a punt d’encetar una recerca sobre els italians que van quedar aïllats a Ístria sense que Itàlia ni Iugoslàvia ni ningú altre no se’n volgués fer càrrec.
El protagonisme de la novel•la va passant de Blanca a Michele a mida que avança la narració de manera que podem veure com una dóna vida a l’altre. Però això no treu perquè Blanca també creixi a mesura que el vell Michele decideix convertir-la –i als lectors amb ella- en la dipositària dels seus records. Amb molta habilitat, l’autora fa que arribi un moment de la narració en el qual cap d’aquests dos personatges no es pot explicar sense l’altre. És, d’alguna manera, com si Michele i Blanca fossin dos temps d’una mateixa memòria, d’una mateixa història d’Europa. Potser Michele també n’és conscient d’aquesta línia temporal que els uneix i per això decideix explicar-li a ella tot allò que sempre havia callat.
Dels altres personatges no en parlo, ja els descobrireu, però sí que vull dir que actuen com una mena de xarxa de seguretat dels principals: Tàfol i Gianni per a Blanca i Pina i Giulio per a Michele. I hi ha encara un darrer personatge enigmàtic que si bé és anomenat no apareix com a tal en tota la novel•la: és la Maria Alicart que fa de clau de volta de tota la història.
Aquesta és, doncs, una novel•la de personatges que s’escriuen i parlen molt entre ells, és una història d’interrelacions en la qual cadascú es construeix a partir dels nexes que estableix amb els altres. Afortunadament, la Maria Folch no ens ha dit qui és i com cadascú, sinó que ha tingut la traça de fer que els propis personatges amb els seus fets i les seves paraules siguin els que se’ns presentin i en cada moment mostrin o amaguin allò que creguin convenient.
Novel•la de la memòria
S’ha dit força que aquesta és una novel•la que parla d’èxodes, però això la fa també una novel•la de la memòria d’Europa i alhora de la memòria personal: la importància de conservar-la travessa tota l’obra i té molt a veure amb el gir final.
En Michele Fiorin, que és en qui conflueixen tots els elements de la trama estructural (també la guerra d’Espanya, la Segona Guerra Mundial, els lluitadors de les Brigades Internacionals, els partisans, els abandonaments, els èxodes i els exilis…) decideix convertir a Blanca Lleó –per què ella i ningú altre?- en la notària tant de la seva història pública com de la memòria íntima. I aquest és, al meu entendre, un dels nervis importants de Després vénen els anys, el que fa que el que se’ns explica no sigui només una simple història i és converteixi en una novel•la. La manera com entre Blanca i Michele s’entrecreuen els diferents àmbits de la vida, els delicats matisos de la seva forma de relacionar-se fa que se’ns vagi descobrint allò que realment compta.
És ben cert que aquesta novel•la també és la història d’un món en guerra que parla del patiment d’aquells que han de deixar enrere fins i tot els seus morts, però també és la novel•la d’una troballa. Quan el vell Michele, amb fama d’esquerp, li pregunta en alguerès a Blanca: Què tu d’on ets, xiqueta?, es precipita realment la novel•la, es produeix un pseudoenamorament entre Blanca i Michele i et preguntes què hi veuen l’un en l’altre més enllà del personatge que s’havien construït.
El doble nervi que recorre l’obra de la Maria Folch, la història pública d’una banda i el món íntim de l’altre, és el que dóna valor a aquesta novel•la, el que permet llegir-la cercant a sota de les diferents capes que la conformen, i ens permet, també, preguntar-nos transcendint el que ells ens diuen, qui són, què senten i què il•lusiona a Blanca i a Michele?
Geografia
No només el temps és important a Després vénen els anys, també ho són els espais que adquireixen diferents simbologies i valors. Si bé l’Alguer se situa en el centre de tot i és on els personatges principals es troben, aquest lloc enmig d’una mar que tot ho lliga és també un territori mític entre dos mons reals: la Roma de Blanca amb les seves primaveres romanes i la Itàlia i l’Ístria de Michele amb les seves guerres, ambdues situades a l’est. A l’oest, en canvi, hi ha Castelló –el de la Blanca jove i el de la guerra d’Espanya d’en Michele- i també Benicàssim que és una mena d’illa dins la guerra. Benicàssim, com també passa amb la primavera de Roma i el parc dels Aqüeductes o, finalment, amb l’Alguer, són espais per a la supervivència, petits territoris on els personatges es poden permetre sentir la felicitat. L’autora no ha oblidat que la literatura ha de ser, com aquests espais que descriu, un territori mític per a la supervivència, i en aquesta novel•la ho té ben present.
Identitats
Jo he perdut el meu país, no hi puc tornar perquè no existeix, li diu una dona a Blanca, i ho fa així perquè en aquesta novel•la es dóna veu als istrians que no eren d’enlloc i van acabar a l’Alguer o a Fertília, es dóna veu als orfes de país i de terra com els exiliats republicans espanyols, els jueus europeus o els emigrants… Fins i tot Blanca cerca la seva pròpia identitat quan s’esforça a no deslligar-se definitivament de Castelló. Però el més sorprenent és que allò que busca ho troba en Michele. De la mateixa manera que Michele ha trobat en Blanca fragments de vida que li eren molt llunyans, per això ara el podem trobar somrient a les fosques i rememorant aquella felicitat sense ombres que mai abans no havia explicat a ningú. I això fa pensar que la identitat no es deriva només de la història escrita amb majúscules, sinó que ens ve donada sobretot de les experiències viscudes, com per exemple les que va viure Michele a Castelló quan era jove.
La sal de la vida
Dins de la història hi ha vida, i això és el que dóna cos a aquesta novel•la, la sal de la vida que la Maria Folch expressa amb una prosa que no defuig els sentiments. Per exemple, en un paràgraf de la novel•la en el qual es descriu un bombardeig hi apareix una forma de descriure que va més enllà del purament narratiu i s’acosta a la poesia. Diu: Enmig del soroll i dels sotracs de les bombes, se sent el primer plor d’una xiqueta que es dirà Rosa, com la xiqueta que va veure el soldat ferit al carrer d’Enmig, mentre apareixen somriures en moltes cares de la gent amuntegada al refugi, algunes dones ploren baixet i, en un silenci estrany, se sent el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima a les parets del refugi.
Aquesta nena que neix sota les bombes, el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima ens diuen com hem de llegir aquesta novel•la: amb la remor de fons de les guerres dels seus personatges, però també amb la convicció que seguiran naixent criatures, que l’aigua com la vida seguirà el seu curs indeturable. Els personatges de Després vénen els anys en són ben conscients que tot segueix, per això tenen la necessitat de preservar la memòria i de transmetre-la; i perquè saben que quan un document es perd o un record s’esvaeix, morim una mica.
I per això és, també, important la voluntat de la Maria Folch d’escriure aquesta obra sobre les guerres i els èxodes del segle XX, d’escriure sobre allò que som. Perquè vivim i després vénen els anys i som, al cap i a la fi, l’empremta que deixem en aquells a qui estimem. L’autora, la Maria Folch, ens deixa també la seva empremta generosa en aquesta novel•la que ja té un lloc entre els meusefectes personals.

La segona autora és Anna Moner (1967), que a banda d’alguns pocs contes publicats des del 2006, va publicar Les mans de la deixebla (2011) i ara (2015) ha tret El retorn de l’hongarès. Malgrat que el seu estil retòric i el seu gust per la novel•la històrica allunyada del present la situen ben lluny dels meus gusts literaris, és de justícia reconéixer els seus mèrits: El retorn de l’hongarès és una novel•la quasi gòtica, d’ambient fascinant i molt redona.
De tota manera, per no ésser tendenciós, transcric la crítica d’Anna Maria Villalonga a “El núvol” (http://www.nuvol.com/critica/anna-moner-el-retorn-de-lhongares-2/):
El retorn de l’Hongarès, de l’escriptora valenciana Anna Moner, va guanyar l’any 2014 el Premi Alfons el Magnànim de narrativa. L’autora, nascuda a Vila-real, llicenciada en Història de l’Art, artista i col•laborada habitual en diferents mitjans, ens delecta amb una segona novel•la (després de Les mans de la deixebla, Premi Enric Valor 2010) que no pot deixar indiferent ningú.
L’acció d’El retorn de l’Hongarès es desenvolupa a París en dos moments temporals diferents: a finals del vuit-cents (concretament al mes de maig de 1897) i a l’època actual. La trama del passat (criminal i fosca) s’imbrica amb la del present per confegir una novel•la fascinant i extremadament suggeridora. Es tracta d’un text amb ressons diversos, amb un bagatge intertextual que posa en relleu l’extensa cultura de Moner.
Ja parlarem del paper de la música, però, pel que fa a la literatura, hi podem detectar des de pinzellades gòtiques a un acostament ˗tal volta amb una certa voluntat d’homenatge˗ als pioners dels relats policíacs de finals del xix. Per les pàgines del llibre s’hi passegen, de manera més o menys explícita, Edgar Allan Poe o l’admirat Oscar Wilde. De fet, les reminiscències de la seva única novel•la, El retrat de Dorian Grey, se’ns fan paleses sens cap mena de dubte. També hi podem reconèixer la influència de l’alemany Patrick Süskind i la seva aclamada obra El perfum, per no parlar de les nombroses referències a textos literaris, artístics o filosòfics que salpebren la novel•la amb una estratègia i una cadència absolutament pertinents.
Tanmateix, la veu d’Anna Moner és una de les més personals, independents i lliures que he tingut darrerament la fortuna de conèixer. Amb un embolcall de thriller d’època, l’autora teixeix una trama bellíssima, embriagadora, molt original. Una història extremadament intel•ligent que ens aboca a reflexions serioses i profundes. No em fa res dir-ho: a reflexions universals.
El retorn de l’Hongarès planteja el conegut debat entre l’àmbit científic (l’estudi de la naturalesa, del món animal, de la medicina, de la incipient ciència forense) i l’art de la paraula, les humanitats, la música, la literatura, el teatre. La suposada oposició entre art i ciència, entre dues maneres d’enfrontar-nos a la vida i als seus misteris que actualment semblen antitètiques però que, en un passat per desgràcia ja massa remot, formaven part conjuntament de la gran riquesa del “saber” humà. Aquesta idea, que sura al llarg del text a partir de les característiques d’alguns dels personatges (magníficament dibuixats i delimitats), ens permet enfrontar-nos a una altra rellevant qüestió, principal dins la novel•la: les consideracions al voltant del fet inevitable ˗el més natural de tots˗ que afecta als éssers vius, inclosos els humans. Em refereixo al misteri insondable dels cicles de la naturalesa, de l’esdevenir vital. Parlo de la vida i de la mort, que funcionen com les dues cares de la mateixa realitat, que no es poden separar, que no fan sentit l’una sense l’altra.
Es fa molt difícil ressenyar El retorn de l’Hongarès sense caure en la temptació d’explicar coses que el lector haurà de descobrir per si sol. Hi ha tant a dir! En canvi, sí que puc permetre’m parlar-vos de les sensacions que l’obra m’ha produït. El retorn de l’Hongarès és un festival sensorial, un enorme plaer per als sentits. No exagero si afirmo que tota la novel•la es pot considerar una gran sinestèsia: les propietats de cada sentit (vista, gust, olfacte, oïda, tacte) sobrepassen el seu àmbit natural i s’associen a les altres amb una bellesa i una naturalitat exquisida. Voluptuositat de colors, de llums, de plantes, flors, pedres precioses, menges, abillaments… Tot en la novel•la llueix amarat d’una sensualitat i una sexualitat pregones, atàviques, indefugibles.
I després hi ha dos aspectes que aconsegueixin eixir de les pàgines i acaronar-nos en la vida real: el perfum i la música. El perfum, mescla d’aromes de la natura, particular per a cada un de nosaltres, tant en la vida com en la mort. El perfum, que ens defineix, ens motiva, ens conserva la memòria, ens provoca, ens apassiona, ens fa remuntar l’oblit i el temps, que ens fa embogir. I el mateix passa amb la música: el lenitiu per excel•lència, l’art més sublim de tots, el més durador, el més universal. Confesso que, a mesura que la novel•la anava citant el seguit de peces musicals de què gaudien els personatges (de Chopin, Liszt, Beethoven, Txaikovski i molts d’altres) jo anava experimentant la necessitat d’escoltar-les. No m’hi vaig resistir. Així, l’acte de llegir El retorn de l’Hongarès es va convertir per a mi en una experiència diferent, dinàmica i completa, intensament plaent.
No m’estendré en els personatges, perquè us vull cedir la felicitat de descobrir-los, però tots, del primer a l’últim, resulten esplèndids, inusitadament únics. D’altra banda, la novel•la està molt ben documentada. Les descripcions són extremadament detallades, tant en el vessant científic com pel que fa als costums i usos de l’època. L’autora ens passeja calmosament pel París de 1897, per l’obscuritat dels baixos fons, per la lluminositat dels ambients refinats, pels cabarets, els prostíbuls i els teatres, per l’òpera, els espectacles de màgia, el dipòsit de cadàvers i els nous boulevards de la ciutat. Amb una prosa de tall clàssic, rica, treballada, curosa. Amb una depuració estilística delicadament preciosista, curulla de matisos, que fa excel•lir i brillar, com una perla, la nostra llengua i la nostra literatura.
Que ningú no cometi el pecat de perdre’s El retorn de l’Hongarès. Ras i curt, una brutal experiència estètica, una polida joia.

La tercera narradora és Raquel Ricart (1962), que l’any 1999 va publicar una primera novel•la de gènere negre que va passar molt desapercebuda (tampoc no és una cosa d’estranyar, en aquest país nostre sense veu alta). Després d’això va publicar, amb èxit, tres novel•les juvenils (m’agrada que la literatura juvenil no estiga només en mans dels “professionals” d’aquesta, sinó que hi participen autors que li donen un tractament nou, atrevit, diferent, com el cas de Xavier Aliaga o Cinta Arasa).
El cas és que l’any 2010 publica Les ratlles de la vida, amb èxit indiscutible de crítica i premis. Ara (2015) acaba de traure El temps de cada cosa, una narració complexa, amb diferents nivells i registres que, francament, m’ha agradat. Sense excuses.
Ho dic perquè, mentre el llegia, m’he vist a mi mateix que mirava amb mals ulls petits detalls com que un dels protagonistes és professor de català a la Universitat de València. I són coses que faig jo també. De vegades pense que és el més natural del món. Al cap i a la fi, al món on visc hi ha molts professors de valencià, de català o mallorquí, hi ha persones que viatgen a Barcelona per veure una obra de teatre, o per assistir a un recital de poesia. Encara que, evidentment, la majoria de la societat valenciana no viatja tant.
És per això que tinc dubtes sobre si, a les obres que escrivim, hem de reflectir el nostre món o provar d’allunyar-nos-en. No ho sé. Si els meus personatges anaren al teatre a València, els duria a veure “El sí de las niñas” o “El mètode Grönholm”?
A banda d’aquests autodubtes, El temps de cada cosa m’ha semblat una novel•la ambiciosa i, alhora, molt humana. Per a no perdre de vista el propòsit inicial, copie la ressenya de Jaume C. Pons Alorda (un altre magnífic i volcànic poeta) extreta de “Núvol” (http://www.nuvol.com/critica/raquel-ricart-tot-te-un-temps-i-tot-temps-es-el-temps-de-cada-cosa/) que duu per títol “Tot té un temps i tot temps és el temps de cada cosa”:
No és gens casual que en les últimes setmanes alguns dels premis més importants de la literatura catalana hagin caigut en mans d’autors que provenen del País Valencià, i és que aquest territori, com tots els que integren els Països Catalans, estan marcats per una forta vivacitat que a vegades costa de ser contemplada en el seu conjunt més ampli. Si Manuel Baixauli va aconseguir el Premi Joan Creixells amb La cinquena planta (Proa, 2014), Joan Benesiu es va emportar fa pocs dies el Premi Llibreter amb Gegants de gel (Periscopi, 2014) i Salvador Company va obtenir el Premi Pin i Soler de Novel•la amb una obra que Angle publicarà a la tardor: Sense fi. Tots tres autors han hagut de publicar a editorials del Principat de Catalunya per tal que s’hagin hagut de tenir en compte i també en consideració: ho han aconseguit. A base d’insistència ara sembla que estan vivint un celebratori moment dolç, indubtablement merescut.
També és el cas de l’autora Raquel Ricart, que anys enrere va tenir un paper rellevant amb Les ratlles de la vida (Tres i quatre, 2010), i que es va emportar un altre guardó indiscutible: el Premi El Lector de l’Odissea amb aquest El temps de cada cosa, que ara mateix acaba de sortir. Totes aquestes obres demostren que estem vivint una autèntica bomba per tal de valorar diverses generacions unides i mesclades d’autors d’una gran sensibilitat però també amb noves mirades lúcides i úniques, que s’escapen d’allò més comercial per explicar els secrets i els entreforcs d’una terra que ha patit una profunda devastació moral. Panorama que les darreres eleccions varen canviar dràsticament. Significarà això que els llaços entre els diferents espais geogràfics catalans començaran a canviar? Esperem que sigui així, ja que la situació d’abans era d’un quasi abandonament total que no ha pogut impedir que els autors, ferrenys, hagin continuat creant amb el seu gest indòmit de valentia i fúria.
El Premi El Lector de l’Odissea és un premi únic a Catalunya però també en l’àmbit europeu, per això el converteix en un premi molt especial i absolutament diferenciat de la resta, i per això precisament ben cobejat, ja que es decideix a través de les decisions del Consell dels Cent Lectors, que reben els manuscrits i que els discuteixen entre ells a través de trobades en què la literatura i la vida a vegades són molt difícils de deslligar. Llavors un jurat format per dos representants del Consell dels Cent Lectors i quatre escriptors o traductors es reuneixen per tal de decidir qui s’emporta la glòria. En la darrera edició, Raquel Ricart es va erigir triomfadora, i ara El temps de cada cosa, l’obra mereixedora de la distinció, arriba per confirmar el seu talent però també el seu mereixement.
El temps de cada cosa és una ambiciosa obra coral, amb múltiples arcs temporals i escenaris i personatges, que s’entrellacen en un tornado sensorial, poderosíssim, de ressonàncies barroques a l’estil de José Lezama Lima, per tal de regalar un retrat ample d’una sèrie de vides tocades per la catàstrofe, però capaces de superar qualsevol obstacle amb un poder secret i sensual. Quan li demanem a Tina Vallès, escriptora i correctora i membre del jurat, què en destacaria de la novel•la, ella s’explica amb tota la passió que la caracteritza i que l’obliga a defensar la novel•la amb determinació: “La veu. Les veus. La veu de l’autora i les veus dels personatges. Que és una novel•la escrita en veu alta. La comences a llegir i és com seure en un sofà tou en un racó fresc, amb els peus enlaire i cap rellotge a prop: la veu i les veus creen un ambient que t’acull i et fa llegir a poc a poquet, perquè no hi sobra res i hi ha de tot.”
Si alguna cosa varen destacar els Lectors de l’Odissea, i també els membres del jurat, és aquesta capacitat que té l’autora per atrapar tot aquell que llegeix cada línia com si la lectura esdevingués un procés hipnòtic, indeturable. Un cop comences ja és difícil abandonar les seves pàgines, i el regust que et deixa és com el d’haver viscut una experiència inoblidable, catàrtica, guaridora. La seva essència perviu durant molt de temps, ja que els seus ecos segueixen reverberant dins de la màquina neguitosa de l’esperit. Sílvia Romero, escriptora i guanyadora del premi en la convocatòria de l’any anterior amb El plagi (Proa, 2014), també té paraules elogioses dedicades a l’obra de Raquel Ricart: “Sobretot la capacitat de convertir allò concret en col•lectiu, perquè l’autora ens presenta uns escenaris i uns personatges que ens són propers, però els assumptes o matèries que ens mostra fan referència a temes universals. El que em va cridar l’atenció i em va captivar va ser, precisament, l’emotivitat de la història i la precisió amb què l’autora subministra la informació perquè tot plegat esdevingui realment interessant. Però sobretot valoro molt positivament la tria del punt de vista narratiu i l’hàbil utilització de diferents registres o recursos literaris.”
I és que Raquel Ricart, tot i que és molt àvida en el seu voler de connectar amb els seus llegidors, sempre intenta trobar tota una sèrie de mecanismes narratològics que no siguin els més habituals. La seva narrativa està dotada d’un punt experimentador que la fa inusual, però també l’allunya de tot allò més vist o prototípic. Precisament per això El temps de cada cosa va destacar per damunt d’altres volums al llarg de les diferents fases eliminatòries: perquè sorprèn, perquè atrapa, i perquè es nota que ve d’una ploma que sap fer servir amb energia les seves cartes. Des de l’organització del Premi El Lector de l’Odissea sempre s’ha volgut apostar per autors importants però que potser han tingut dificultats per tal d’arribar al gran públic. O sigui: autors cabdals però secrets. Així fou com Jordi Cussà va guanyar amb el seu frapant El noi de Sarajevo, o Neus Canyelles amb l’intimista L’alè del búfal a l’hivern, o Esperança Camps amb el suggerent El cos deshabitat, o Jordi Tomàs amb l’aventurer La mar dels traïdors. Totes elles són obres que configuren un ventall ampli en una Biblioteca de Babel marcada pel gust més enllà dels gèneres o de les classificacions: una llarga corrua de premiats que encara ara es poden llegir com una cadena coherent en què el que predomina és el gaudi per la narració entesa des de totes les seves possibilitats. El temps de cada cosa de Raquel Ricart viu, a partir d’aquest moment, al costat d’aquests autors com una integrant més en el llarg camí llarg de la literatura entesa com una forma de vida.
Tot i que a vegades l’obra pot arribar a ser molt tremendista, els resultats emocionen de forma inevitable, i creen un sentiment vibrant en el seu clímax. Tina Vallès ho té clar: “Quan un llibre em commou no me’n perdo ni una línia, i això és el que em va passar amb la novel•la de Raquel Ricart, tot i la pressa habitual de la lectura quan fas de jurat. És especial per les veus que deia abans però també per tots els elements que combina, de València als Estats Units, de les taronges als indis americans, d’Ausiàs March a Phileas Fogg. A més, els personatges de Ricart són de carn i vísceres, són reals, tenen llum i fosca i desperten un munt d’emocions, sovint contradictòries, al lector.”
L’editor, Jordi Rourera, també té paraules elogioses per a l’obra de Ricart: “És un llibre que deixa pòsit. Que et torna quan l’has acabat, no pots deixar de pensar-hi. I et sotragueja per dins. L’experiència humana que s’hi expressa és rica i complexa. La narració, construïda per a captar l’atenció des del primer moment. La veu, càlida, propera, que et situa en un món de gent senzilla i humil. L’estructura de trencaclosques o de fuga musical, que et porta de València als Estats Units, dels anys 50 al segle XXI, i a poc a poc crea un món on tot encaixa. Hi ha pocs llibres que tractin els temes del perdó i la redempció, lligats a l’abandó dels fills o el fet de renunciar-hi. Són temes delicats, que només poden defugir el melodrama a través de l’estructura i l’estil. I Raquel Ricart aconsegueix una novel•la que emociona per com et va dosificant la informació, com construeix una història amb moltes ramificacions que es van entrecreuant. Com gasta una llengua saborosa, personal. Com es pot entretenir en un capítol on sembla que no passi res per aconseguir el grau més alt d’emoció per al lector.”
[Sílvia Romero (1962), que també és anomenada a la ressenya, seria un altre cas de dona que comença a publicar novel•la tard i també novel•la negra (el 2003) i que també ha guanyat el premi El Lector de l’Odissea amb “El plagi”, una altra novel•la de lectura necessària]
[No ho puc deixar passar: m’ha encantat el concepte de Jaume C. Pons Alorda: autors cabdals però secrets. És aquest un concepte central en la literatura catalana: sense les eines d’un estat per a promocionar els seus autors, moltes vegades queden més escriptors interessants a fora que a dintre el cànon. I si, a més, influeix l’índex de vendes, ja ens en podem oblidar completament. Per a cagar-se i no torcar-se, que diria algú que jo conec]
Deixem els claudàtors per a anar cap a la conclusió: des de la meua perspectiva, resulta evident que amb el pas del temps s’ha equilibrat el nombre pel que respecta al sexe i, el que és més important, amb una qualitat indiscutible. No m’atreviria a afirmar que potser les dones tenen més trellat a l’hora de publicar i s’ho pensen dues vegades o més. Qualsevol banalitat d’aquestes és replicable. Però resulta evident que el sexe no és significatiu, pel que respecta a la qualitat, als temes,...
De manera que, si el problema pel qual el nombre de dones i homes és desigual és una qüestió social, la pregunta és: quantes autores ens hem perdut pel camí? I, el que és pitjor, quantes més encara ens haurem de perdre?