Els estius

Després de molts anys, Josep Porcar torna a l'acció. Jo diria més amb un llibre guerriller que amb un llibre potent, com ens tenia acostumats. I potser era el que calia: resulta evident que una de les motivacions més importants que tenim per a escriure és la insatisfacció que ens regala aquest món nostre on vivim o que ens devora.
I això és la força i el punt feble del recull: per una banda, trobes el desencís, la força de la denúncia en alguns poemes brillants. Hi batega una angoixa i una resignació que crida. Que arriben a arrapar la meua pell. I, alhora, algunes vegades hi ha algun poema que sembla escrit gairebé perquè tocava. I no dic que no tocara però de vegades no podem abarcar-ho tot.
Crec que és un llibre molt recomanable i que li calia a l'autor i ens calia a nosaltres. Però potser hi ha alguns poemes on la denúncia està per sobre de la literatura. Només en alguns.
I la denúncia ens cal. Com la poesia. Encara que de vegades fan de mal mesclar.
Una altre vessant d'aquesta història d'activisme literari que és Josep Porcar, tracta sobre les noves tecnologies i la literatura. Qui vulga baixar-se el libre d'internet ho pot fer a:
http://elsestius.porcar.net/
O també podeu visitar la seua pàgina, que paga molt la pena:
http://www.porcar.net/
I les reflexions sobre les límits de tot açò m'han fet pensar molt. Però encara no he arribat a cap conclusió.
(Amb un parell de llicències: De tota manera, aquest estiu, llegiu-vos els estius. El problema és que de vegades és fàcil identificar-se amb els problemes!)


CLEPSIDRA

Tinc temps
marcat pel conveni
per mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabaràs l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.

Arena.

Josep Porcar, "Els estius", ed. Brosquil, València, 2008.

Sona la dipu

Aquest dissabte 24 de maig vaig anar a Gandia amb la family a un concert d'aquests de "Sona la dipu", on la Diputació de València junta com a teloners tres grups valencians i després ix a tocar un grup de "prestigi". Tot gratuït i, a més, et regalaven una samarreta per cap.
El presentador de l'acte era, allí, l'únic que parlava en valencià (en un valencià col·loquial, evidentment, no fóra cas que algú pensara que aprofita per a alguna cosa més que per a dir eh, acabe d'arribar de l'horta i ja he regat el bancal...). Dels tres grups valencians, dos cantaven en castellà i un en anglès. Visca la DIputa(na)CIÓ! Visca!
I ho dic perquè hi ha tot un planter de gent jove (i no tant) que canta en valencià amb una qualitat i unes ganes que no tenen res a envejar, res, a tots eixos grups en d'altres idiomes. I que canten i existeixen malgrat que tampoc existesquen per al poder ni per a la premsa ni per a... Collons! si tenim una cultura que no ens la mereixem!
I crec que això encara fa més ràbia a tots els espanyolistes, els cagats i etc i encara fan més per tancar els ulls davant la realitat.
La xiqueta, que té 6 anys, va aguantar fins la quarta cançó dels Celtas Cortos, que ara, per a mi, ja tenen el to nostàlgic dels "Déus de fang" de Jordi Julià.

El procés d'escriptura

Ara que no m'escolta ningú, puc dir que "Càries" és el procés d'un fracàs. Bo, en realitat segueix clarament la línia que ve des d'"El somrís de les carreteres secundàries" i "La presó de l'aigua", encara que jo pretenia que fóra diferent (una mica en la línia de poemes com "Vinc del lloc on les plantes arrenquen les persianes..."). O més diferent, si més no. Però em vaig encallar.
Només m’eixien els “meus” poemes. I el procés es va encallar molt. Tant, que si no arriba a ser per circumstàncies personals, que em van obligar a escriure com a teràpia, crec que encara no l’hauria acabat. Perquè no volia repetir-me.
I amb això no vull dir que el llibre siga roín o que no m’agrade: senzillament, no és el llibre que jo volia escriure.
Potser per això li estic pegant tantes voltes a com els altres munten els llibres i què han escrit abans o després. Jo volia una altra cosa, però la mula tira sempre cap al solc fet. I no dic que el llibre no m’agrada. No.
Però no era una altra cosa.
El cas és que va ser tancar “Càries” i vaig trobar un desllorigador que m’ha permés, sense deixar de ser jo, buscar per un camí paral·lel, on m’he trobat molt lliure, en un procés creatiu intens que ara està en procés de correcció.
No sóc qui per a saber si el resultat és millor o pitjor, però sí que estic segur que és un poc diferent, i que estic molt a gust amb els nous poemes. Potser per això mateix, fins i tot a les presentacions de “Càries”, no puc estar-me de llegir algun dels poemes nous.
Ja vorem com acaba la cosa.

El recital

Amb això de la democratització d'internet, pot passar que et trobes blogs/blocs on s'expliquen coses que passen a prop o, fins i tot, on has participat.
L'adreça d'on he tret el text és:
http://lletresballen.blogspot.com/2008/05/una-setmana-ms-hem-tingut-presentaci-de.html

dissabte, 17 / maig / 2008

Poemes i més poemes...
Una setmana més hem tingut presentació de llibres a Oliva. Esta setmana li ha tocat el torn al poeta olivà Josep Lluís Roig i al poeta mallorquí Pere Joan Martorell. En el cas de Josep Lluís ens va presentar el poemari Càries, que ha estat premiat recentment amb el Premi de Poesia Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2007, mentre que Pere ens va presentar Dansa Nocturna, Premi Ciutat de Palma Jaon Alcover 2006.Doncs, ahir a poqueta nit vam tenir el plaer d'escoltar unes quantes poesies en boca dels seus autors. En el cas de Pere, vam entreveure la seua professió entre el versos de cada poesia, ja que és psicòleg, i totes elles estan pensades per fer reflexionar. En les poesies de Josep Lluís vam poder vore reflectides les seues vivències. Fins i tot, ens va delectar amb uns poemes inèdits amb què està treballant ara mateix, estos últims em van agradar molt. Entre estos, un d'ells parlava d'Oliva, concretament de la marjal, i un altre que portava a la reflexió de com hem deixat de banda paraules que els nostres avis i àvies han dit sempre i que després nosaltres ens hem encarregat de substituir-les per castellanismes.I com en tots els recitals de poesia, els poetes no hagueren parat de recitar i nosaltres tampoc d'escoltar. Els recitals de poesia són eixos tipus d'actes en què t'asseus a la cadira i no vols que s'acabe mai el moment. Sempre ixes d'allí amb ganes de més, i per això hem de matar el cuquet que ens ha deixat llegint el poemari sencer.

José Iniesta

Amb això dels poetes i La Safor, la veritat és que les circumstàncies semblen entestades a donar-nos la raó. Vos copie el que ha escrit Juli Capilla (un altre autor que ha incorporat La Safor i que darrerament ha tret un nou llibre de poemes que em llegiré) sobre un poeta que viu a Oliva des de fa un bon grapat d'anys. Va estudiar Literatura Esànyola a la UV, però va opositar a professor d'educació física. I vaig coincidir amb ell un any a l'Institut de Bellreguard. Callat, tímid, amable.
L'adreça web d'on he tret el fragment és:
http://julicapilla.blogspot.com/2008/04/jos-iniesta.html


dissabte, 26 / abril / 2008
José Iniesta
Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.
La verdad que queda
Al final lo que queda es el silencio,
el rastro de la sal es lo que queda,es la ausencia en el cántaro volcado
del agua derramada.
La verdad en el hueco tan oscuroque encierra con su gesto por el aire
el movimiento ciego de las manos.
Enviat per Juli Capilla a 01:18

poesia a Oliva

Benvolguts amics i amigues:
El divendres que ve, 16 de maig, a les 20'30 h. tenim el plaer de convidar-vos a la presentació conjunta de dos llibres de poesia: Dansa nocturna de Pere Joan Martorell (editorial Proa i editorial Moll), que va ser premi Joan Alcover-Ciutat de Palma i Càries de Josep Lluís Roig (editorial Bromera), que va guanyar el premi de poesia dels Ciutat d'Alzira.
L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Tamarit d'Oliva (C/ Tamarit, 6, que està molt a prop de l'Ajuntament d'Oliva, en direcció cap a l'església de Santa Maria).
Crec que és més fàcil coincidir amb els poetes saforencs, però és una oportunitat gairebé única per estar amb un dels poetes mallorquins més interessants que, a més, és un activista cultural.
Si vos abelleix i podeu, vos esperem!

(Aquest és el text "oficial" de la invitació a l'acte de presentació)

Càries

LLARG
Com el silenci del caçador;
com la llarguíssima fracció de segon
en què el so precedeix la bala;
com el primer parpellejar després de l’impacte,
quan ens mirem les mans roges i encara
no podem creure que és la nostra vida qui fuig
amagada en la bellesa d’aquest color inescrutable;
com la constatació del dolor;
com la mort.
Com una vesprada d’estiu interminable.

Josep Lluís Roig, "Càries", ed. Bromera.

És un poema dedicat a Joan M. Monjo, narrador i amic, que va morir. La dedicatòria, al llibre, diu: per a Joan M. Monjo, ara que ja no hi és. Com a testimoni d’amistat i afecte. Enyore les seues converses, la seua amabilitat, enyore poder aturar el cotxe a mig camí de la feina per poder fer-me un café amb ell.