dimarts, 31 de març del 2015

PASSAT EN NET de DOMÈNEC MARZÀ, ed. 3i4

La contraportada diu:

Passat en net és una selecció d’anotacions d’uns dietaris en què l’autor transforma en materials literaris, la reflexió sobre la quotidianitat, el record de paisatges i de persones estimades, les consideracions, i emocions, que li susciten les lectures… Reflexiona, sobre la societat en què va créixer i sobre la situació de la llengua en una societat que ha deixat de ser lletrada per passar a ser contada.
La literatura dietarística és confessió i exhibició, però no necessàriament la confessió és general ni l’exhibició és total, perquè la literatura del jo no és història. En tant que productes literaris els dietaris són ficció perquè la literatura és invenció, és manipulació de la realitat, és la creació d’una nova realitat, no és la realitat. L’autor, abans de confessar-se i d’exhibir-se es maquilla, com un actor, per presentar-se tal com vol que el vegin i passa en net allò que ofereix a la consideració dels lectors. Passat en net(1996-2006) ha estat guardonat amb el premi de Narrativa Ciutat de Vila-real 2013.
L'editorial és 3i4.

I jo afegesc:
No sé si és perquè em faig major, però cada vegada m'agraden més els dietaris. Tot i que aquest és un fals dietari, perquè l'escriptura és sobre anotacions d'uns deu anys enrere. Potser és per això que destil·la serenitat, reflexió, pausa.
Com en tot dietari, hi ha anotacions que no ens interessen tant i d'altres que molt, hi ha idees amb les quals coincidim i altres que no. Però, justament per això, per aquest diàleg, és que he gaudit molt de la lectura.
Així, entre els temes que més m'han interessat, hi ha, òbviament, els literaris, però també els inicis del valencianisme, com ens veu un valencià que viu a Barcelona,...
I, sincerament, trobe que és un llibre al qual no se li ha fet el cas que mereixia. Jo el recomane vivament. És una llàstima que llibres com aquest passen desapercebuts.

dimecres, 25 de març del 2015

Poetes del Poefesta: Josep Pedrals

Em negue a començar amb un poema de Josep Pedrals, tot i que podria, perquè en té, de lectura en negre sobre blanc (o blanc trencat, tant és). Però ell va optar pels poemes per a ser recitats i en va fer espectacle. Recorde fa uns anys, en un Poefesta, com va brillar amb un poema que era una llista de dictadors: impressionant.
Per tant, adjunte un enllaç de vídeo, que tampoc no li fa justícia, però s'hi assembla un poc:

https://youtu.be/7kFJiRW8RFE

Teniu una pàgina amb més informació i vídeos sobre ell a:

http://poetarium.llull.cat/poetarium/detall.cfm/ID/26865/CAT/josep-pedrals.html

I, encara més, s'ha atrevit a fer un llibre per introduir els preadolescents en això de la poesia. Ací teniu les primeres pàgines del llibre:

http://static0.grup62.cat/llibres_contingut_extra/29/28846_Exploradors_Al_Poema.pdf

I, a més, porta, duu, coordina o com vulgueu des de fa ja molts anys un dels llocs imprescindibles de Barcelona per a la poesia: L'Horiginal. Com a homenatge a ell, he furtat un fotomuntatge de la web de L'Horiginal (http://horinal.blogspot.com.es/).

Poetes del Poefesta: Alba Camarasa



El temps ho cura tot, i no deuria:
hauria de deixar algunes ferides enceses.
Com una espècie de memòria històrica.
Com una forma de mantindre’s alerta.

Alba Camarasa

Ací teniu dues ressenyes sobre el seu últim llibre:

http://blocs.mesvilaweb.cat/dfigueres/?p=235882

http://manelalonso.blogspot.com.es/2012/10/la-farina-que-admeta-dalba-camarasa.html

I també podeu visitar la pàgina de l'autora:

http://albacamarasa.cat/

I la informació sobre el Poefesta:

http://poefesta.com/Festival/Festival_2015/index.htm


Només voldria destacar, a títol personal, que malgrat ser una autora amb una tajectòria no massa llarga, ja fa uns quants anys vaig tenir el plaer de llegir-la, quan encara era inèdita, en un premi de poesia, que no va guanyar (guanyar o no guanyar un premi no és sinònim de qualitat o desastre, de cap manera) però tant Maria Josep Escrivà com jo vam convenir que en aquells versos hi havia tota una promesa de veu personal i potent. Completament recomanable.


dimarts, 24 de març del 2015

Poetes del Poefesta: Patrizia Cavalli


Se ora tu bussassi alla mia porta
e ti togliessi gli occhiali
e io togliessi i miei che sono uguali
e poi tu entrassi dentro la mia bocca
senza temere baci diseguali
e mi dicessi "Amore mio,
ma che è successo?", sarebbe un pezzo
di teatro di successo.

Patrizia Cavalli


Si ara tu trucares a la meua porta
i et tragueres les ulleres
i jo em traguera les meues que són iguals
i després tu entrares dins la meua boca
sense témer besos diferents
i em digueres “Amor meu,
però què ha passat?”, seria una peça
de teatre d'èxit.

Traducció: Josep Lluís Roig


Més informació i poemes de l'autora en castellà:

http://hablardepoesia.com.ar/numero-15/patricia-cavalli-mis-poesias-no-cambiaran-el-mundo/
http://www.elcultural.es/blogs/rima-interna/2014/10/poemas-de-patrizia-cavalli/

I en italià:

http://www.einaudi.it/speciali/Patrizia-Cavalli-Datura
també hi ha un blog antic de Patrizia:


patriziacavalli.blogspot.com

I, com sempre, la informació sobre el Poefesta:

http://poefesta.com/Festival/Festival_2015/index.htm

I a continuació més poemes extrets de "L'Aiguadolç", 1987, Núm. 4.


ALGUNS POEMES BREUS DE PATRIZIA CAVALLI
Versió de Josep Ballester

NOTA INTRODUCTÒRIA
Nascuda a Todi l'any 1947. Ha estudiat Filosofia i Lletres a Roma, ciutat on ara viu normalment. Ha traduït a l'italià Amphitryon, de Molière, i La Tempestat, de Shakespeare; així mateix ha publicat poemes a les revistes «Paragone», «Nuovi Argumenti» i «Lince d'ombre».
La poesia de Patrizia Cavalli sorgeix en el panorama de la jove poesia italiana amb característiques pròpies que la fan destacar des del primer moment. És el seu quefer poètic d'una expressió íntima i personalíssima, d'una gran tendresa emotiva. Naix sobre tot de la seua experiència amorosa, on no falla un lleu somriure irònic.
Té publicats dos llibres de poemes, a Einaudi Editore, Le mie poesie non cambieranno il mondo (1974) i Il cielo (1981).


41
De vegades un silenci pot ésser
aparença dels més folgats pensaments
que no poden obrir-se
a la cadència d'una veu quotidiana.
Però no és el teu cas
estimada meua: el teu cas és només
total mancança d'alegria.

Qualche volta un silenzio può essere
apparenza di piü vasti pensieri
che non possono aprirsi
alia cadenza di una voce giornaliera.
Ma questo non è il tuo caso
cara mia: il tuo caso è soltanto
totale mancanza di allegria.

43
Després d'anys, patiments i penediments
allò que descobresc i allò que em resta
és una banalitat fresca i indigesta.


Dopo anni tormenti e pentimenti
quello che scopro e quello che mi resta
è una banalità fresca e indigesta.

44
Però sí, sóc sincera,
no fingesc els sentiments,
però quina cosa hi puc fer
si en dos,minuts
esdevenen traïments?


Ma sí, sono sincera,
non fingo i sentimenti,
ma cosa posso farci
se in due minuti
diventano
tradimenti?


45
Dues hores fa que estic enamorada.
Tremole d'amor i continue tremolant,
però no sé ben a qui m'he de declarar.
Due ore fa mi sono innamorata.
Tremo d'amore e seguito a tremare,
ma non so bene a chi mi devo dichiarare.

dilluns, 23 de març del 2015

Poetes del Poefesta: Vicenç Llorca



Places de mans


L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: —Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!
I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.
I sóc passeig obert a la ciutat
que has inventat perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.

Vicenç Llorca


Ací teniu informació sobre l'autor:

http://www.escriptors.cat/autors/llorcav/pagina.php?id_sec=863


I un comentari sobre el seu darrer llibre, "Calendari d'instints". València: Tres i Quatre, 2014:

http://blocs.mesvilaweb.cat/joangraell/?p=261236

I un blog del poeta (hi trobareu una entrevista, ressenyes,...):

https://quadernblau.wordpress.com/

I la informació sobre el Poefesta:

http://www.poefesta.com/Festival/Festival_2015/index.htm

diumenge, 22 de març del 2015

Poetes del poefesta: Francis Catalano



Il neige tandis que nous hibernons dans un autre monde et que quelqu’un rêve qu’il neige alors qu’en fait il neige à la fois à l’intérieur et à l’extérieur du rêve. Dans les paniers en osier, les pommes ont les épaules carrées et savent tels les Indiens attendre la bête dans la beauté. Nous tendons l’oreille à plusieurs couches de silence à l’angle où l’ombre portée, l’herbe coupée, se mêlent aux objets, aux sujets, également recouverts de neige. Reconnaître la nature du pas qui avance dans le crépitement des enjambements.
Francis Catalano

Neva mentre que hibernem en un altre món i que algú somia que neva mentre que, fet i fet, neva alhora a l’interior i a l’exterior del somni. A les cistelles de vímet, les pomes tenen les esquenes quadrades i saben, com els Indis, esperar la bèstia dins de la bellesa. Nosaltres parem l’oïda a diverses capes de silenci a l’angle on l’ombra aplega, l’herba tallada, es mesclen amb els objectes, amb els subjectes, igualment coberts de neu. Reconèixer la naturalesa del pas que avança en el cruixit dels encavalcaments.
Versió: Josep Lluís Roig

Poema extret de:
http://www.vallejoandcompany.com/primicia-poemas-de-clima-de-francis-catalano/

Si voleu veure recitar Francis Catalano:
https://www.youtube.com/watch?v=A8vJCnq-tp0

I ací hi ha una entrevista en catellà:
http://fiplima.blogspot.com.es/2012/03/francis-catalano-en-poesia-me-gusta-la.html

Informació sobre el Poefesta a:
http://www.poefesta.com/Festival/Festival_2015/index.htm

dissabte, 21 de març del 2015

Ressenya sobre "Els dubtes i els glaçons"

Dubtes i glaçons
Els dubtes i els glaçons és l’última obra poètica de Josep Lluís Roig, autor valencià que, a banda de poesia, ha publicat novel•les juvenils i obres de teatre, i que guanyà el Premi Manel Garcia Grau l’any passat. L’obra està estructurada en dues parts: la primera s’anomena «Indiccionari», on serà clau el vers d’un dels seus poemes «entre el pamflet i el manifest, cal refundar els diccionaris»; i la segona, «Expropiació deguda», que es configura entorn del diàleg amb la tradició poètica. Sobre «Indiccionari», possiblement no hi ha millor definició que la que dóna una altra poeta valenciana, Maria Josep Escrivà: es tracta d’un subgè- nere eròtico-financer. En els poemes s’hi troben paraules sobre el cos de l’estimada o el sexe, i sobre la situació econòmica i social del país; així, en aquesta clara barreja, l’erotisme serveix com a refugi i com a manera, no exempta d’ironia, d’encarar un present sovint massa grisós: «T’imagines diem / si aquesta aigua destenyia els cabrons? / Ens hem rist i t’has posat a sobre meu, / ara que plou. I ens hem quedat al llit.» Un joc, el d’aquest viure vius, com diu el poeta, amb un desig urgent davant els politicastres, les serps dels bancs diversos, les malalties, la vellesa del propi cos i la negació de conformar-se; «que viure no és només aquest respirarmolles», que volem, dirien altres, el pa sencer. Cal destacar-hi els versos dedicats a la mort del poeta Manel Garcia Grau, tal com indica el mateix autor en les dedicatòries finals: «més que aquest poema en concret, el llibre sencer hauria de dedicar-lo a Manel Garcia Grau i a Joan Baptista Campos». En la segona part del llibre, «Expropiació deguda», hi ha un gran nombre de versos d’altres, de poetes tan diferents com ara Juan Luis Panero o Margaret Atwood; de clàssics, com ara Shakespeare o Baudelaire, i d’autors menys coneguts, com ara alguns poetes portuguesos –com António Ramos Rosa, del qual es pren un vers de l’esplèndid poema «Origen» per tancar el llibre–, o el brasiler Armando Freitas Filho, la navarresa Castillo Suárez, l’andalusa María Eloy García o l’asturiana Ana Vanessa Gutiérrez. Per tant, les llengües invocades són diverses, entre les quals hi ha l’anglés, el castellà, l’asturià, l’èuscar, el francés, l’italià, l’alemany. Aquesta enumeració ens dóna una idea del gran ventall de fonts que s’hi han utilitzat. En poesia és comú trobar dedicatòries i citacions d’altres poetes que configuren el mapa creatiu de l’autor. Així, Roig ho fa palés i en fa recompte, dissipa versos llegits que donen pas a les pròpies paraules, de manera que la transició és imperceptible. I a més, normalment, aquestes citacions li serveixen de reflexió final en molts dels seus poemes. És una part més reflexiva, on ha deixat de banda l’erotisme de la primera. Hi ha referències al fet de viure i, per tant, de morir, amb un to trist, «l’impossible és ara el nostre territori»; alguna reflexió sobre l’acte d’escriure, «hom escriu perquè es torna boig [...] perquè expulsem [...] la por», i on torna a les impressions d’un món lleig, de ciutats crescudes a remolc de l’avarícia i d’una societat injusta on els que són més són els que «empenyen rere mapes i excuses / rere les lleis, ordenances i misèries / rere la pols eterna i els huracans perennes. / Les seues veus raspen les pàgines/dels llibres del teu país».

Maria Salvador Lluch

Els dubtes i els glaçons Josep Lluís Roig / Autor Perifèric Edicions. Catarroja, 2014 «Poesia» / Col•lecció 112 pàgines / 978-84-92435-63-0 / 12 €
http://dglb.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero39completo/revista-39.pdf


dilluns, 2 de març del 2015

JUNTES

Es tracta d'un conte per al llibret de falles de Gandia "Màrtirs". Havia de tractar sobre l'engany:

JUNTES
Havien anat sempre juntes. Primer a l'escoleta, després a l'escola, més després a l'institut i més després encara a la universitat. Una carrera d'aquelles una mica d'economia i de política per a futurs enxufats o per a dòcils al poder.
Marta era la futura enxufada i Joana la dòcil, la que es quedava mig pas endarrere, la que portava els llibres més pesats, la que buscava i redactava els treballs comuns: si els tòpics es conserven és perquè el poder es segueix exercint sense manies.
Així, Marta aprovà amb facilitat unes oposicions municipals de nivell A per a relacions públiques del municipi on vivia de tota la vida i on la seua família havia comprat tradicionalment allò que havia volgut a canvi de favors, contractes, sous.
Adigan era una ciutat menuda, un poble molt gran, un port de pesquers i pocs vaixells de càrrega, una indústria en desaparició, una agricultura en pur estat fòssil, un sector serveis cada vegada més dependent dels capricis del turisme peninsular. Cada vegada més intranscendent, als peus sempre de polítics de segona divisió, amb els ulls enfocats a prosperar a la capital, a fer carrera en política i en les comissions.
Marta no va tardar ni un mes a contractar Joana d'assessora. Així, mentre l'una muntava els dossiers, redactava comunicats i comparava la documentació, l'altra contactava amb els mitjans i els polítics i feia les rodes de premsa i era la cara visible i agradable del consistori.
Un dia, Joana conegué, durant l'elaboració d'un dossier, un dels empresaris locals més importants, que controlava també, per fer-se publicitat, un parell de diaris locals d'aquells gratuïts. Van quedar a sopar, es van caure bé i ella, emocionada, li ho va comentar a Marta, que l'endemà se'n va anar al llit amb ell i, al cap d'una setmana, ja s'havien promés: el casament seria en dos mesos.
Joana va portar el pes dels preparatius de la boda de Marta. Això l'obligà a mantenir el contacte -que la humiliava- amb ell. De manera que, gairebé involuntàriament, Joana s'adonà que la flama aquella inicial no havia desaparegut. Així, quan quedaven tres setmanes i dos dies per a la boda, va quedar a sa casa amb ell per a ultimar els detalls del banquet. Es va vestir preparada per a facilitar-li les coses. Encomanaren sopar, van beure, xarrar, comentar detalls, es van fregar involuntàriament algunes vegades i, com sense voler, es van trobar que es besaven, que les mans d'ell pujaven, que ella separava les cames.
Quan faltava una setmana exacta per a la boda, Joana li telefonà per explicar-li que estava embarassada -no era cert, però això no importava per al seu pla- i que havien de quedar en algun lloc tranquil per a parlar.
L'endemà a migdia dinaven junts, en un restaurant de la Vall de Laguar. Prou lluny i prou prop com per esperar no coincidir amb ningú. Joana plorà desconsoladament alhora que resignada quan ell li demanà d'avortar, que es faria càrrec de tot, que no patira.
Llavors ell es dirigí al servei, amb l'esperança que mentrestant Joana parara de plorar i que es mocara. Fou el moment que aprofità ella per abocar-li a la copa un verí lent que l'acabaria de matar a casa. Difícil de detectar si no se sabia què es buscava.
Quan ell tornà i va pegar un llarg glop a la copa, ella anà al bany per a retocar-se. Va ser el moment en què ell va aprofitar per abocar a la copa de Joana justament el mateix tipus de verí.
Josep Lluís Roig