dimecres, 31 de desembre del 2008

Any vell, any nou

Enguany, en lloc d'una felicitació de Nadal, vaig enviar un poema antinostàlgic, als amics i amigues a qui el meu correu electrònic em va deixar. Com sempre, em van ser retornats alguns correus per motius que desconec i d'altres hauran estat desats amb molta delicadesa al correu brossa. És un poema que correspon a una comanda però que, alhora, també és molt personal. Demanaven que fera referència als anys 70 i deu fer referència als anys 73-74-75. I, efectivament, aquells anys, per a mi, ja ho són, el que diu el poema. També és una forma de dir que les coses poden anar a millor...
Com esperem que aquest 2009 que ja és a punt ens duga un món millor, una mica més habitable, un pessic de felicitat, totes questes coses.


És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
de sobreviure justament allà on no voldríem,
així com sabem que existeixen els primers amors,
maternals perquè no poden ser d'altra manera,
als quals no els podem posar cap cara ni reconèixer-ne
el rostre en algú que ara és uns pocs anys major, només.
Així com ho sabem i en tenim certesa, però no record,
així ens arriben a la retina, amb perfecció, moments
que no voldríem, de xiquet que anava a primer i segon
a l'escola de Santa Anna, a prop del castell d'Oliva.
Costeres i costeres, un llarg camí des del mercat,
on jo vivia.
Recorde un dia, principis dels setanta, que en alguna
maniobra poc prevista em vaig esgarrar els pantalons
curts: de dalt a baix: una faldilla preciosa.
I aquella vergonya tan infantil i tan propera a la ràbia
de recórrer tot el poble, costera avall, disfressat
de cartera per davant i esperança del do
de la invisibilitat.
No recorde gaire més d'aquell any: tan sols
una vegada que em vaig quedar a la classe dels majors
i les llargues fileres que fèiem -formàvem- al pati:
cantàvem con flores a María en aquella llengua obligada
i recorde el pati, les flors a la mà, mig pansides.
I recorde el pati. Las flores a María. No sé on anàvem.

dilluns, 29 de desembre del 2008

Dos primers poemes de "Peixos d'un mar sec"

Cada poema és com un fill. I te'ls estimes individualment. I els escrius individualment. Però, de vegades, tendeixen a formar grups o, si voleu, famílies. De vegades els lligams són evidents, de vegades no tant, de vegades són invisibles. En aquest nou llibre meu, contra tot el que havia escrit fins ara, els poemes estan escrits de dos en dos i, a més, formen un conjunt. Malgrat que són poemes individuals, que es poden llegir individualment. Com persones que formen part d'una família. En formen part i, alhora, tenen una vida independent. Fins i tot poden emancipar-se.
Bé, el cas és que aquests són els dos primers poemes de Peixos d'un mar sec, un llibre encara inèdit però ja amb la promesa de la publicació.

El concepte és secret, ocult.
La paraula, muda; i el signe,
gravat en roca arenosa brillant,
ha perdut el relleu.

Queda el crit i, darrere,
el dolor.



(1)









No cap enlloc, el dolor, que creix i creix
fins a vessar pels dits en gotes de tinta
que escric incessant sense que es buide el pou,
sense esgotar l’aqüífer de color negre
mentre s’omplin els pantans,
mentre s’inunden els rius, mentre el mar puja
precipitadament, en un tsunami de paraules.
Pense, llavors, en el dolor d’altres persones,
que el deixaren escrit en llengües ja oblidades,
en signes que palpem amb els dits a les pedres,
ja incomprensibles, però constants i tan exactes
com cridar a les fosques per a ningú.

Només espere que algun diluvi o el plor esborre aquestes lletres
fins fer-les il·legibles com aquells signes ja oblidats
que amaguen, secrets, aquesta força que ens arrenca la pell
fins que ja no queda carn per separar dels ossos vius.
(1)

diumenge, 28 de desembre del 2008

divendres, 26 de desembre del 2008

paisatge d'hivern

BONES FESTES A TOTS I TOTES!

dijous, 25 de desembre del 2008

Autorretrat d'hivern


Comença l'hivern i ens envaeix la nostalgia. Per esquivar-la, ens han mostrat l'excitació de les compres, però és encara molt millor un bon dia de sol del nostre hivern plàcid quan és plàcid. Passejar, mirar, saber-se viu...

dilluns, 15 de desembre del 2008

Presentació de Porcar i de Mora

Vaig anar el dijous a la presentació de Porcar a València. Hi havia uns pocs poetes i amics. És aquest un tema real: els poetes, els escriptors, estem cada vegada més desmobilitzats: sí, tots escrivim, fins i tot ens apreciem o fins i tot ens estimem, però costa treure'ns de casa. Jo feia molt de temps que no veia Josep i m'abellia molt tornar-lo a veure. Tenia la mateixa cara que favuit o nou anys, una miqueta més redona, però igual.
La conversa fou llarga i amena, amb els poetes que hi havia. I l'alegria de tornar a comptar amb un gran autor per la literatura: independentment dels molt bons poemes que hi ha a "Els estius", en va llegir dos d'inèdits que em fan pensar que, ara que ha tornat, la cosa és ja inaturable.
Qui no hi va anar, s'ho va perdre.
Com jo em vaig perdre el dimecres la presentació d'"Ulisses II" d'Igansi Mora en un vaixell de Baleària al port de València.
Respecte de la novel·la, que ha estat molt criticada pels mitjans de Barcelona, he de dir que m'ha agradat com va desenvolupant-se, com presenta el personatge, com el fa deambular gairebé a l'atzar, tot inconsciència, ell. És amnèsic i s'autoinventa. I és aquest deambular el que molesta la crítica i a mi no. Hi ha detalls de verosimilitud discutibles que es poden justificar o no (com pot un ressenyista criticar que puga llegir el correu electrònic? Que potser no saben que l'ordinador pot autocompletar-se?) que no importen per al desenvolupament de la no trama.
Ara bé, sí que m'ha molestat que vullga tancar la novel.la precipitadament, i que, a més, li vullga donar un to ecologista que s'afegeix com una pinzellada absurda per finalitzar. Crec que ha volgut tancar lògicament una història oberta: un objectiu impossible.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Poetes a Oliva

Dimecres, les sis de la vesprada un poc passades, jo esperava que la meua filla acabara una de les seues activitats extraescolars a prop de la casa de José Iniesta, un poeta que, tot i no haver-hi nascut, viu a Oliva.

Just quan eixia la meua filla, han passat pel carrer -estret, de voreres imaginàries- Francisco Brines, Antonio Cabrera i el mateix José Iniesta. A José el veig sovint: els seus fills i els meus van a la mateixa escola i, encara que les converses al mig de la cridòria no puguen ser gaire cosa, trobe que ens alegrem de trobar-nos-hi, de constatar que escriure poesia no ens allunya del món real, perquè el món real s'entesta justament en això: en ser real.

A Brines me'l trobe de tant en tant per Oliva. L'he vist bé. Millor del que comentava la gent. Hem parlat una miqueta perquè feia vent i fred i no convidava a allargar la conversa.

I a Antonio Cabrera el vaig conéixer per Castelló, ja fa anys, en un recital al poble on viu. D'ell, aleshores, encara no havia llegit res. I recorde encara les imatges d'aus que travessen marjals...
Vam parlar. No hi havia llengües ni fornteres. La literatura no entén de tot això. Hi ha persones que no ho entendran mai. Elles s'ho perden.

dilluns, 8 de desembre del 2008

presentació Els Estius, de Josep Porcar

Si no m'erre, el presentador serà LLuís Roda. Així que és una bona opció per veure dos dels poetes valencians que, a més de grans, han provat de dir coses noves en el terreny poètic.

dimarts, 2 de desembre del 2008

+ besos

Crec que algú hauria de fer una antologia sobre els besos. Sobre les visions i possibilitats que engloben. Les diversitats de lectures i possibilitats. Només un altre exemple:

"Durant molt de temps, només la vostra poesia m'ha acompanyat. No ens hem pogut veure, però això tampoc no és gaire important. Us saludo amb afecte: el parèntesi d'una vida tan sols permet un bes o dos, atorgats amb sentit. Jo us l'ofereixo, per la llum que heu donat a la meva ceguesa."
Susanna Rafart, Les tombes blanques.