dimecres, 31 de desembre de 2008

Any vell, any nou

Enguany, en lloc d'una felicitació de Nadal, vaig enviar un poema antinostàlgic, als amics i amigues a qui el meu correu electrònic em va deixar. Com sempre, em van ser retornats alguns correus per motius que desconec i d'altres hauran estat desats amb molta delicadesa al correu brossa. És un poema que correspon a una comanda però que, alhora, també és molt personal. Demanaven que fera referència als anys 70 i deu fer referència als anys 73-74-75. I, efectivament, aquells anys, per a mi, ja ho són, el que diu el poema. També és una forma de dir que les coses poden anar a millor...
Com esperem que aquest 2009 que ja és a punt ens duga un món millor, una mica més habitable, un pessic de felicitat, totes questes coses.


És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
de sobreviure justament allà on no voldríem,
així com sabem que existeixen els primers amors,
maternals perquè no poden ser d'altra manera,
als quals no els podem posar cap cara ni reconèixer-ne
el rostre en algú que ara és uns pocs anys major, només.
Així com ho sabem i en tenim certesa, però no record,
així ens arriben a la retina, amb perfecció, moments
que no voldríem, de xiquet que anava a primer i segon
a l'escola de Santa Anna, a prop del castell d'Oliva.
Costeres i costeres, un llarg camí des del mercat,
on jo vivia.
Recorde un dia, principis dels setanta, que en alguna
maniobra poc prevista em vaig esgarrar els pantalons
curts: de dalt a baix: una faldilla preciosa.
I aquella vergonya tan infantil i tan propera a la ràbia
de recórrer tot el poble, costera avall, disfressat
de cartera per davant i esperança del do
de la invisibilitat.
No recorde gaire més d'aquell any: tan sols
una vegada que em vaig quedar a la classe dels majors
i les llargues fileres que fèiem -formàvem- al pati:
cantàvem con flores a María en aquella llengua obligada
i recorde el pati, les flors a la mà, mig pansides.
I recorde el pati. Las flores a María. No sé on anàvem.