dilluns, 21 de desembre del 2009

TERESA PASCUAL, A LA RECERCA D'UNA NOVA IDENTITAT (REFLEXIONS SOBRE CURRICULUM VITAE)

La poesia, com moltes altres coses en la vida, es divideix en dos tipus bàsics: recomanable o no recomanable. Res de poesia femenina ni masculina ni hòsties. I aquest llibre de poemes entraria directament dins del territori recomanable sense cap altra ajuda que els seus versos. Ja sé que faig aquesta reflexió davant un llibre escrit per una dona i que no es sol fer davant d'un llibre escrit per un home i em sap greu, perquè potser significa que encara no veiem la igualtat com a normal -en tant que acostumada-. Però ho hauria de ser. I, quan m’enfronte a un text, per a mi ho és. Només constate amb una alguna preocupació que es segueix mantenint un cert desequilibri tenint en compte si qui escriu és home o dona -un mer accident davant del paper en blanc-. Així, doncs, si parle d'aquest llibre, Curriculum vitae,(Eumo editorial-Cafè Central) no és perquè l'autora siga autora i jo haja de rentar la meua Ànima, sinó perquè el llibre m'ha agradat i pense que mereix tota l'atenció.
Curriculum vitae
He d'admetre que esperava el nou llibre de Teresa Pasqual amb ganes però amb una mica de por: els seus anteriors llibres (Flexo, ed. Gregal, 1988; Les hores, ed. 3 i 4, 1988; Arena, ed. Alfons el Magnànim-IVEI, 1992) eren, com els seus títols indiquen, llibres intensos però senzills, que reflectien el pas ferotge del temps, i de la vida, però no del Temps i de la Vida amb majúscules sinó del temps i de la vida quotidianes, intimes, personals, amb la bellesa íntima i precisa, impressionant, de les coses quotidianes. Per altra banda, també s’hi traspuava el cansament i una autoconsciència de l'esgotament del discurs. M'explique: feia la impressió com si eixe món íntim i, justament per això, reduït l'aclaparava, com si també les possibilitats d'innovar el seu discurs -el seu món- es tancaren en elles mateixes i tinguéssim la impressió, en el següent llibre, que ja haguéssim llegit gairebé tots els poemes als textos anteriors: que serien variants d'un cercle ja tancat i condemnat a repetir-se.
Però no: a Curriculum vitae amplia el cercle d'una manera molt senzilla: amplia els referents, utilitza, a més de la vida, la literatura com a font de literatura. Amb tot el dret del món, per altra banda. Tampoc no calia anar molt lluny per a adonar-se'n: a Flexo, Teresa Pasqual dedica el llibre als seus pares, a Arena el dedica a Marc Granell (que, a més de gran poeta és una grandíssima i immerescuda persona sempre amatent i sempre preocupat per aquest món nostre, tant civilment com literàriament. Una persona que es deixa conèixer i que, al cap i a la fi, seguiria formant part d'aquest món íntim i precís de Teresa Pascual). A Curriculum vitae, per contra, el llibre va dedicat a Ingeborg Bachmann. Però no només hi va dedicat, sinó que, a més, en pren el títol del llibre, el cita i n'utilitza versos sencers als seus poemes.
Fet i fet, el llibre comença a l'estil de tots el anteriors, com per no espantar el lector: als primers poemes trobes el que hi esperaves trobar: Una casa amb els murs de pesats de pedra / i finestres que donen al present, / l'ombra d'un lledoner a la terrassa / i una encara possible eternitat/per darrere del gris de les muntanyes.
Un món entre seré i terrible que sembla acollidor però que esdevé dolorós i anihilador i on I'amor -I'amor?- a penes si intuït no amoroseix el colp: (...) jo em vaig quedar sempre a la part més fosca, / la part de dins que tota ficció anul.la. Així fins arribar a la fi d'aquesta primera part on, a l'últim poema, s'autodescobreix nova, igual però diferent, serena.
La segona part ja comença amb una cita d'Ingeborg Bachmann i assistim a l'ampliació del cercle. És cert que alguns -pocs- poemes encara grinyolen suaument, com astorats pel canvi, però tampoc no es pot quedar indiferent el lector davant del canvi sobtat que ha operat a penes una cita: passar del concret al genèric no és qüestió de noms i he d'admetre que a mi, personalment, m'ha sobtat la decisió i la facilitat amb què fa el canvi: Allò que el vespre crema / forma gavells de cendra / a l'esquena dels hòmens. /Ni el mirall ni la nit/podran ser innocents/quan algú els pregunte.
És cert que per al canvi es recolza en les cites, fins i tot en la intertextualitat, podríem dir. Però això, per a mi, és un mèrit: no podem pretendre ser innocents i escriure com si milers d'anys de literatura no ens contemplaren des de darrere, no podem escriure com si mai no haguérem llegit. He d'admetre que m'ha emocionat la delicadesa amb què utilitza les cites dins del propi text, com les marca, les posa en cursiva sense forçar-les, com és capaç de jugar amb les cites -ninguna debades, per cert-. Supose que aquest aspecte m'ha interessat més a mi personalment com a autor perquè hi estic molt interessat: crec que tots tenim dret a utilitzar el que han escrit els altres i ho han publicat (un concepte molt clàssic, d'altra banda: no cal recordar que tant Bernat Metge, com Roís de Corella, com Joanot Martorell o qui fóra, com etc., etc., etc. es van dedicar a saquejar altres textos per a crear els propis). Ja sé que des del Romanticisme i tot allò de l'exaltació de l'individu es parla molt d'originalitat i d'altres coses similars, però ser originals és justament això: ser capaços de crear la nostra veu: és igual que aquesta s'alimente de mil o de deu mil fonts, o d'una: el que importa és el resultat final. Així, doncs, jo que utilitze textos -versos, paraules, fragments- d'altres autors he gaudit veient com Teresa Pascual bastia alguns dels seus poemes al voltant de versos, paraules, idees, d'Ingeborg Bachmann: una lliqó impagable que recomane.
En aquesta segona part, doncs, arriba fins al punt d'arribar a admetre el dolor, aquest dolor, aquesta part fosca que li anul·lava la ficció com un element més: del món i de la seua poesia: Contra el dolor i a favor del dolor, / real com una cosa anomenada, /com un grapat d'arròs, com llit, com vell, aquest viure insegur que ara s'acosta (...). I hi arriba gràcies, justament, a haver estat capaç d'abstraure'l, de distanciar-se'n per a després tornar-hi des del cantó més proper.
Exactament com el que farh amb la seua poesia a la tercera part i última del llibre: tornar al seu model de poesia d'abans, la més directa, concreta, però ja passada, transfigurada per I'abstracte, també per la influència explícita d'I. Bachmann. Però no és només això: també ix com reconfortada per la vida, com més disposada a acceptar-la, a viure-la amb més gaudi, malgrat el dolor -la soledat- explícit a l'últim vers -que fa referència a antigues llunyanies-: no hi ha el desencís incert d'antics poemes.
I, ja per acabar: fixeu-vos en I'ús que fa dels títols dels poemes: no hi són per obligació sinó que, quan hi són, són emprats com un element expressiu més: no cal imposar-se posar o no posar títols: són, com la vida -com la vida als poemes de Curriculum vitae- circumstàncies que, si cal, poden esdevenir categoria.
Josep Lluís Roig

Article aparegut originalment a “Reduccions”, Vic, núm. 69-70 (1998, Novembre), p. 121-124.
Crec que, després del seu darrer llibre, cal tornar a reivindicar tota la seua obra. I rellegir-la, és clar!

dimecres, 16 de desembre del 2009

Presentació d'una nova editrorial a Barcelona

Benvolguts amics i amigues:Aquest desembre trac un llibre de teatre en aquest nou projecte que es diu Tria Llibres. Amb aquest motiu, aniré aquest divendres a Barcelona, juntament amb els altres autors que inauguren el catàleg. adjunte la "publicitat" per si de cas us abelleix i podeu anar-hi:

Hola amics i amigues,
Després de mesos i mesos de preparatius, finalment l’Editorial TRIA Llibres es presenta en societat amb una petita festeta a Barcelona per als amics. Volem compartir la il·lusió que ens fa el llançament d'un apassionant projecte cultural predestinat a fer-se sentir!
Volem explicar-vos en persona qui som, què fem i per què us demanem la vostra complicitat. Els cinc primers títols de Tria acabaran de sortir del forn, i podreu fullejar-los en primícia juntament amb els seus autors i editors.
Aquesta és la informació de l'acte:
divendres, 18 de desembre de 2009Hora: 18:30 h - 21:30 hLloc: Bento in&outAdreça: Balmes, 186, Barcelona
Segurament al gener també hi haurà un acte de presentació a València, però ja us informarem dels detalls.
I a tots aquells que patiu el vici de l'escriptura, us recordem que estarem encantats de rebre els vostres textos!
Salutacions

http://editorialtria.com/web/

dilluns, 14 de desembre del 2009

Qualitat

La nostra literatura té una qualitat “que tomba de tos”, que dirien al meu poble. Enguany estic de jurat en un premi de poesia: ens reunim aquesta setmana tot i que l’entrega dels premis serà més tard. Doncs hi ha, al meu parer, vuit bons llibres perfectament publicables (més dos que ja han guanyat altres premis i s’han retirat), dels quals quatre d’excel·lents. Guanye qui guanye serà un digne guanyador i serà injust per als altres. Aquesta política de premis on habitem és millor que el no-res, però deixa més llacunes i més buits i més injustícies que. Potser és un bon reflex del món on vivim.

divendres, 11 de desembre del 2009

Entre callar o parlar massa

“La perfecció no existeix”. És per això que des del seu blog La presó de l’aigua, el poeta d’Oliva Josep Lluís Roig (1967) s’atribueix el pecat d’egolatria, i es postula en la recerca d’una poètica que elideixi sistemàticament, llibre a llibre, allò que avui dia anomenem escriptura del jo, subjecta a l’anàlisi i l’expressió de les circumstàncies personals més o menys comprensibles. Sense anar més lluny, Joan Vinyoli expressava el seu temor al desequilibri entre la formalitat estètica del poema i la visceralitat catàrtica que hi exposa el creador: “temo que em manqui «invenció formal», que el pas de la«vivència» a la «forma» sigui massa directe, que la «passió» utilitzi un «vehicle massa comunicatiu»”. Pocs mesos després que Roig formulés aquests dubtes, guanyava el Vicent Andrés Estellés dels Premis d’Octubre 2008, i d’alguna manera es rescabalava d’aquesta manca de confiança en seguir un camí que, tot i la impossibilitat d’assolir la perfecció, marxi en la direcció que hom consideri més adequada. Peixos d’un mar sec n’és el resultat, un exercici poètic de base simbolista que neix dels dubtes expressats pel poeta, però no pas com un gir radical cap a l’abstracció incomprensible, sinó cap a noves vies d’expressió que no voregin l’autocontemplació creativa, interrogant-se i sobretot interpel·lant el propi objecte d’estudi, la poesia.

“La perfecció no existeix”, afirma en una nota prèvia, i sobretot “el concepte és secret, ocult”. És evident que tanta constatació d’impossibilitats dificulta la feina creativa. Davant d’aquestes restriccions el llenguatge esdevé una eina limitada, així que Roig decideix prendre el rol de músic: tocant les tecles del piano en diferents tons, pretén accedir a la diversitat dels àmbits poètics. El poemari, doncs, es divideix en seccions encapçalades pels termes presto, forte-piano, tenutto... Tanmateix no n’hi ha prou, els resultats corren el risc d’esdevenir massa inconcrets o massa explícits. I davant del dubte, el poeta tria les dues lents d’observació alhora, que a partir d’aquí esdevindran complementàries: els poemes s’agrupen en binomis, i cadascun d’ells exerceix la funció de plantejament –art menor, versos escadussers que condueixen a la síntesi de la lírica japonesa– o d'ampliació ­–represa del tema esbossat, concretant-lo en imatges metafòriques i reflexions.

Així mateix, el recull també progressa des d’un plantejament conceptual, però aquest cop des del concret fins al més general: en comptes de simultaniejar les lents, les va substituint des de la mirada microscòpica de la gènesi poètica fins al discórrer del temps i les implicacions que la creació literària té en la nostra vida. Pianissimo 6/8, és a dir, tot tocant amb suavitat, ens parla de la dificultat de desvetllar el món a través de la paraula, sobretot per la imprecisió que implica el llenguatge humà (“només escrivim els signes que ja s’han esborrat”). Tanmateix, és l’únic mitjà aproximatiu que tenim per aprehendre el món i fer-nos-el una mica més entenedor: “Són aquestes, les paraules, i no d'altres, / les que fan que les coses tinguen cos”. El poeta hi accedeix a través del silenci, però en el contacte “hi deixe un rastre de sang involuntària”. L’antítesi que suposa Forte-piano 4/4 (tocar fort i suau a la vegada) metaforitza l’esforç del poeta. L’amor també serveix de símbol de l’aproximació a la poesia (“Escric la teua pell / amb tinta color carn”, “com el primer contacte, etern, / d’uns segons fugissers / que precedeixen la set i l’aigua”), i a la vegada constata la unió entre l’experiència personal i la desvetlla poètica. Roig, però, evita la concreció, com s’havia proposat. Amb Decrescendo 4/4 sorgeixen les primeres constatacions negatives: els humans aspirem a l’eternitat i hi accedim a través dels records, però aquests esdevenen una matèria flonja, molt difícil de fixar: “Hi ha l’ara i l’ara i l’ara / i mai no la dutxa, més tard, / amb gotes on escric / aquestes paraules fracassades”.

El poemari segueix amb passa ferma i introdueix l’escenari urbà a Tenuto 4/4, l’”animal perillós” i la inutilitat de reviure el record a Legato 2/4, les geografies personals a Presto 8/8, la mort i la dificultat de viure a Marcato 4/4. L’amplitud temàtica del poemari li atorga una varietat i una profunditat molt enriquidora. Abans d’acabar, però, Roig encara té temps d’afegir unes quantes paraules al silenci recordar-nos, tot resumint, que la poesia és un diluvi inesperat, una infecció sota la ferida tancada o “un mot amagat sota el silenci”. Al poeta, doncs, li pertoca decidir si romandre callat o parlar, tot buscant un camí que eviti excedir-se en la paraula, i aconseguir que els mots escollits fulgeixin com peixos d’un mar sec, animalons fora del seu hàbitat, petites mostres fragmentàries de la bellesa, el medi d’on han estat pescats pel poeta.

David Madueño Sentís


Josep Lluís Roig, Peixos d'un mar sec
Premi Octubre de Poesia 2008
3i4, València, abril 2009

Extret de:
"Caràcters", número 49, octubre 2009, p.12

De veres de debò que quan vaig començar a escriure ací, en aquest blog, ho feia gairebé com un secret, com una cosa només per a mi que algú, hipotèticament, podria trobar-se per casualitat: la típica agulla en un paller.
Fet i fet, no faig publicitat d'aquest blog, no l'he afegit al meu correu electrònic i no ho explique als amics ni a les amigues. Trobar-se'l és un acte atzarós. Em semblava bell, així.
Tanmateix, he constatat que hi ha persones molt hàbils en tots aquests temes i m'he endut sorpreses importants, respecte de gent que l'ha trobat.
I més encara, aquesta és la segona ressenya -que jo tinga controlada- on es cita el blog. Hom tria uns camins i la vida imposa els seus. Fins i tot els blogs saben ser metafòrics!

dijous, 10 de desembre del 2009

Gal•la Lírica benèfica València per la reconstrucció del conservatori de L'Aquila


Gal·la Lírica benèfica València per la reconstrucció del conservatori de L'Aquila, afectat pel terratrèmol del 6 d'abril de 2009. 17 de desembre 2009 - 20:15 h - Palau de la Música de València Presentador de la gal·la: l'actor valencià Alex Gadea Música de W.A. Mozart, R. Leoncavallo, P. Mascagni, G. Puccini, G. Verdi Director d'orquestra: Donato Renzetti Solistes: Elena Pankratova, Alejandro Roy, Javier Franco Alumnes solistes dels conservatoris de L'Aquila/ i de València Orquestra València - L'Aquila/ Entrada: 20€. Disponible en taquilla Palau de la Música, El Corte Inglés, Servientrada de Bancaixa Exposició fotogràfica del Conservatori "Alfredo Casella" de L'Aquila/ Autor: Andrea Buccella 17.desembre fins a 20.desembre Sala: Lucrecia Boria (Palau de la Música) Donacions: "València per al Conservatori de L'*Aquila/" Banc de València - iban ES 47 0093 0162 9600 1001 3121 / BIC VALEESVV

dilluns, 30 de novembre del 2009

DE LA LITERATURA AL CAFÈ LICOR, DE LA LLENGUA A LA LITERATURA

L’altre dia vaig anar a dinar amb els meus alumnes a Bellús. Un entrepà gegant, alguna cosa per picar, beguda i café o cafè. Després, quan ja me n’anava, en pagar -6 euros per cap-, em va temptar una botella d`”herbero” i me’n vaig fer un xupito. I és ací on comencen els problemes de debò.
Al meu diccionari particular, brossa són les herbes que no tenen cap utilitat i, les que sí que en tenen, són, justament, herbes. I herbero és aquell que recull determinades herbes –de la Serra de Mariola, normalment- i les deixa macerar dins d’una botella que es reomple –meitat i meitat- amb anís dolç –al voltant dels trenta graus d’alcohol- i caçalla –els problemes se m’acumulen, perquè aquest anís sec de quaranta-cinc graus no ix ni a l’Alcover-Moll , tot i que un alcoià il·lustre com Ovidi Motllor l’empre-.
És, doncs, un bon moment per escarbar als meus principis: El primer és que crec i visc aquesta meua llengua com una cosa viva, vital i, en bona part, fiable. Amb un registre col·loquial que fins l’aparició de la televisió estava molt poc castellanitzat –mon pare, per tant, és un element tan consultable com l’Alcover-Moll, d’aquells que engreixava el carro amb sagí i després va passar a engrassar el tractor- i que encara avui, on treballe –a la Vall d’Albaida- i on visc –Oliva- puc passar dies i dies sense escoltar ningú que no parle la meua llengua.
Evidentment, no escrivim literatura amb el registre col·loquial. El registre literari és una koiné inexistent a la realitat, com els móns que crea que existeixen i no. Però que es matisa amb cada obra escrita i llegida. I és ací on gose afirmar que no són tan importants els estudis que hom fa –filologia, en el meu cas- com les lectures. I supose que és ací on m’hauria de confessar: sóc un lector compulsiu. Llig en tres o quatre llengües, però molt en català, com a mínim des de l’any 85. És el meu segon bagatge.
I amb aquestes armes sense tall, un cert grau d’inconsciència i molta voluntat, m’enfronte a l’escriptura i els seus mots. I, mentre no parla cap personatge, tot és relativament fàcil. Com a mínim no hi ha dubtes sobre quin registre utilitzar i com fer-lo servir. Però arriba un personatge que demana un xupito d’herbero i em veig obligat a valorar com he de grafiar herbero i les altres coses. Perquè l’ofici seria herber i no m’imagine ningú que diga he anar a cal fustero. En aquest cas concret, una solució fàcil seria demanar-se un herberet. Així, amb aquest diminutiu tan valencià...
I això em porta cap a una nova perspectiva: un dels camins per a la renovació de la literatura occidental ve, justament, per les aportacions de noves veus externes, de la perifèria, si ho voleu anomenar així. Autors com Zadie Smith, Salman Rusdie,... en el cas anglés, els autors sud-americans en el castellà, la nova poesia brasilera,... posen de relleu que les diferències ens enriqueixen i revitalitzen. Potser algú dirà que no hi ha tanta diferència entre viure a Catalunya o a València o a Mallorca. Però sí que n’hi ha: un ordre sociopolític diferent i, el que és més important, una actitud diversa davant la llengua. La manera de viure-la.
És, també en això, una excepció a tot, la literatura catalana. A tres hores en tren de Barcelona, existeix una literatura tan diferent com la sud-americana. Una literatura sense estat i, a més, diversa lingüísticament i cultural. S’assembla massa a un miracle com per ser cert. Però de vegades el voregem: amb casos que arriben a Barcelona com el de Joan Francesc Mira o Manuel Baixauli, l’arribem a palpar.
Perquè un dels problemes que tenien els narradors valencians és que la koiné literària estava de pega amb el present. L’estàndard valencià –i, parcialment, el català- transitava força a gust per la novel·la històrica però xocava una vegada i una altra contra el present. Un present valencià que ara comença a reprendre’s en la nostra narrativa: autors com Salvador Company o Xavier Aliaga fan la seua proposta de representació del registre col·loquial valencià. Amb la qual puc tenir divergències, però no deixe de veure-la com una proposta seriosa i meditada. Un signe més de normalitat. Per molt miraculós que semble.
Respecte d’aquesta normalitat, Josep Piera explicava que, segons ell, un símptoma de normalitat seria trobar autors que foren capaços d’escriure, literalment i literària, en valencià-català-balear. No sé si caldria però, sens dubte, seria un símptoma més d’aquesta normalitat impossible que existeix.
Jo, per la meua banda, a les obres de teatre, m’agrada incloure-hi personatges que parlen en català oriental mesclats amb valencians. És una cosa que faig amb naturalitat. Potser perquè vaig estudiar una part de la carrera a la Universitat de Barcelona i el registre –culte- de l’oriental no m’és aliè. Els diàlegs, a les obres de teatre, tampoc no em demanen tant d’esforç. Per contra, a les narracions, sí que em costen més. Potser per això, en narrativa, he optat per un tipus de discurs on l’estil directe s’incorpora a l’indirecte i a la pròpia narració sense cap marca. Un exemple inventat: “Va dir me’n vaig perquè n’estava fart, tot tancant la porta d’una revolada”.
Reconec que en aquesta elecció potser sí que hi ha tingut a veure la filologia, perquè supose que hom ha de saber com funcionen les coses abans de trencar-les. Perquè és una manera de marcar un estil propi en l’escriptura alhora que m’ajuda a solucionar els casos en els quals no tinc clar com “traduir” una expressió com, per exemple, “xupito de caçalla”.
Però supose que tots aquests dubtes els tindria també si escriguera en castellà o en anglès: quin estàndard triar, de quins localismes apropiar-me, com fer creïble dins d’una novel·la un personatge vulgar sense caure en allò pintoresc: el que explicava abans: la nostra cultura, la nostra llengua, la catalana barra valenciana barra balear (així l’anomene per als meus alumnes) viu, malgrat tot, dins de la normalitat. Una normalitat impossible que, malgrat tot, és. Perquè, si escriguera en castellà o en francès o en anglès, a veure com explicava jo que, després del xupito d’herbero, em vaig demanar un burret!

Josep Lluís Roig

L'article havia de publicar-se a "Els escriptors valencians i la llengua valenciana", CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2009, però finalment vam publicar el qüestionari.
Respecte del llibre, he de dir que és ben útil per fer una dissecció força correcta del que pensen els autors valencians de la situació lingúística al País Valencià.

divendres, 27 de novembre del 2009

Biblioteca borgiana

No ho puc evitar: la successió de blogs em recorda la metàfora de la biblioteca infinita de Borges. Potser la culpa és meua, perquè tinc molt poc de temps i mai no arribe a tot allò que voldria. Anit em van presentar un blog que jo no coneixia però que és ben interessant. També ho dic interessadament, perquè ressenya la lectura que ahir vam fer Iban L. LLop i jo mateix a l'Octubre. I també parla d'un nou projecte de diari digital. La referència és

http://www.1en2.blogspot.com/

i el maté i l'alimenta Francec Mompó (amb l'ajut de Mercé).

dimecres, 25 de novembre del 2009

barbie alcaldesa


Un exalumne m'ha enviat això. Ja sé que normalment escric ací com si la realitat no existira, però en aquest cas m'ha arribat tan metafòricament que us la copie a vore què us sembla.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Iban L. LLop i Josep Lluís Roig a València


Escriptors al terrat
Inici: dijous, 26/11/2009 - 19:30
Cicle Escriptors al terrat, amb Josep Lluís Roig i Iban L. Llop. A l'OCCC. València.
A l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Edifici El Segle. C/ Sant Ferran, 12, València.


Iban L. LLop és un dels poetes actuals més interessant i difícil de veure (treballa de professor de català a Itàlia).


MUNICIPIO

La manifestació transcorre sense incidents,
és a punt d’arribar a Piazza Municipio.
Emanuela i jo ens hem besat per primera vegada.
Els policies no ens deixen passar per Via Medina,
un cert nerviosisme recorre la plaça.
Crits, insults, una ampolla creua per l’aire i sembla que pot arribar a la lluna,
que apareix de sobte, ferida pels edificis.
U colp sec i es fa un buit enmig de la plaça, la policia carrega,
Emanuela se m’escapa de les mans, la busque entre els cossos
que em vénen, entre les espentes, entre els crits i els insults...

Fa només uns dies, per aquesta plaça un llibre em portava de la mà,
com un xiquet, li preguntava on eren les cendres de Gramsci
i a cada resposta necessitava una nova pregunta per treure’m aquesta fam.

Quan arriba la calma, enmig de la plaça hi ha un home
amb ulls de bou, mira la lluna, un gos li llepa les mans,
la policia no deixa acostar-se a aquell home,
la vídua no sap encara que ho és.
Els treballadors del metall preparen una nova lluita,
jo trobe Emanuela, aprete la seua mà amb força,
com si fóra una resposta.

(Iban L. LLop, "Llibre de Nàpols", ed. Bromera)

Al pitxer trencat
habita l’aigua on nien els mosquits,
la tinta invisible que escric a sobre teu,
on dic coses idiotes com que ahir, en entrar al cotxe,
encara hi vivia l’aroma a tu
en harmonia
amb les ganes de contar-te el fred que fot a fora,
quan el termòmetre s’entreté a encendre
les llums groga i després roja del perill de patinar a sobre teu
mentre aprofite per besar-te com en un accident
involuntari.
I tot això escric i més, ja saps,
per a després dissimular-ho entre saliva i presses
i el mosquit de sang compartida que arriba
just quan la son habita
entre nosaltres.
I t’escriuria versos perfectes, ara,
però ja saps que al volant li calen dues mans,
a sobre el gel;
que preferesc, de moment, no estavellar-me.
Mentre puga tornar per a contar-te que mai
no he escrit
uns versos com aquests.
(Josep Lluís Roig, “Peixos d’un mar sec”, ed. 3i4)

dijous, 19 de novembre del 2009

un poema nou

El vaig llegir ahir, en l'Homenatge a Teresa Pascual, que va estar molt bé.Molt. I emotiu. Estic molt content d'haver-hi participat. El poema anava en un llibret en companyia de més poemes i articles dedicats a Teresa. Amb un tiratge molt curt, prompte serà objecte de col·leccionistes...
Bé, el meu poema:
L’aire sorprèn la nit, el seu paisatge:
un vent sentimental, escrit a mà,
s’avança al borrissol de braços rectes
que s’han omplert de lletres sense veu, mudes,
perennes sols als llavis després dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormies t’he escrit, suau,
sobre la pell els dits, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos, són un record
que no va ocórrer mai. Que la certesa
és l’ara dels covards, que el son profund
només arriba tard, quan ja no és prou;
que no vam viure mai al paradís.

dimarts, 17 de novembre del 2009

poesia i + a Gandia

Aquest dijous, 19 de novembre a les 20 h. se celebren els 50 anys dels premis Ausiàs March de Gandia. Hi haurà un espectacle de dansa i la lectura de poemes dels autors que han guanyat alguna de les cinquanta edicions (inclosa la d'enguany!). A més, hi haurà alguna sorpresa sorprenent que no es pot dir, encara.
I també regalen una antologia on apareix un poema de cadascun dels guanyadors.
L'acte és a la Casa de Cultura Marqués González de Quirós, Passeig de les Germanies, 13, Gandia.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Els escriptors valencians i la llenguia literària

Benvolguts amics, Dilluns 16 de novembre a les 20 hores, a la casa dela cultura marqués de González de Quirós, de Gandia (al passeig de Germanies, prop del pàrquing) dins de la setmana cultural,Enric ferrer Solivares presentarà el llibre Els escriptors valencians i la llengua literària, on hi ha les intervencions de la Jornada sobre la llengua literària de Gandia, on han participat autors com Manuel Bauxauli, Josep Franco,...
Vos esperem.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Homenatge a Teresa Pascual

El proper dimecres 18 de novembreus covidem a...Homenatge a Teresa Pascual

Taula redona al voltant de l'obra de Teresa Pascual
Amb la presència de Lluïsa Julià, Jaume Pérez Montaner, Antònia Cabanilles, Rosa Ardid i l'autora i...
Lectura poètica del llibre editat per a l'ocasió, Rebel·lions, a càrrec de diversos poetes: Ramon Guillem, Josep Piera, Lluís Roda, Isabel Robles, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà.

Dimecres 18 de novembre a les 20'00 hores
CASAL JAUME I DE GANDIA
C/ Dona Teresa, 2 Gandia

dijous, 5 de novembre del 2009

VIDA

Arriba el dilluns, o el dimarts,
i em desespere.
Llegesc, parle,
intente allò que en diuen viure.
Dimecres o dijous comence el bricolatge
i prove, vanament, de creure que un poema—
Dissabte és un dia perfecte
per a morir d'alcohol,
vomitat d'inútils esperances.

Lúcid i esclau, rescric el cercle dia a dia.

(Poema "Vida", dins de Sal lenta. Josep Lluís Roig. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 27).

dijous, 22 d’octubre del 2009

sobre l'amor

ADOLESCÈNCIA

De mòbil a mòbil, missatges d’alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l’amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d’un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no compartesc, els que són només per tu
i que bese en el mòbil, amb el mòbil de l’absència.

Si et tingués al davant, t’estimaria igual.



Josep LLuís Roig, "El somrís de les carreteres secundàries", Pagès editors, 2004.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Taula redona d'editors a València

La Societat Coral El Micalet es complau a convidar-vos a la Taula Rodona que tindrà lloc el proper dijous 15 d´octubre a les 19,30 en la seu de l´entitat (carrer Guillem de Castro, número 73).
Els participants són: Sebastià Alzamora (periodista, poeta i editor), Sergio Gaspar (editor de DVD i poeta), Dolors Pedrós (editora d´Edicions 96), Vicent Berenguer (poeta i editor d´Edicions de la Guerra) i Ramon Guillen (poeta, escriptor i editor d´Edicions Perifèric).
A continuació, se servirà un vi d´honor.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

presentació aquest dijous a Barcelona de "Peixos d'un mar sec"

*La Sala dels Arcs, Llibreria Catalònia, Ronda Sant Pere, 3, Barcelona
*Dijous, 8 d’octubre, a les 19.30h*
*Presentació del llibre "Peixos d’un mar sec", XXXVII Premi Octubre de Poesia, *
*de Josep Lluís Roig.*
*Poesia 3i4.*
*PRESENTAT PER JOSEP PEDRALS*


El concepte és secret, ocult.
La paraula, muda;
i el signe,gravat en roca arenosa brillant,
ha perdut el relleu.

Queda el crit
i, darrere,el dolor.
(De "Peixos d'un mar sec")

dilluns, 28 de setembre del 2009

Eduard Marco

El garatge amb el basquet de creïlles
podrides que triàvem de matí
quan l’olor abraçava l’habitacle.

Penjades com els quadres les lligones,
i a les prestatgeries, la química
inhumana de tots els pesticides.
Mesures emmarcades per la tinya
llefiscosa de la sulfatadora,
caixes amb volanderes i cargols,
garrafes d’oli i pots de gasolina.

Envoltant els quadrats de les parets
les paelles cremades per la llenya,
damunt l’antic carretó el fem,
i al fons, la mànega enroscada
com una serp dormida d’aigua dolça.

Tres bicicletes blanques rovellades
amb l’olor desèrtic d’un oasi,
el motor espatllat d’una vespino
i sacs que vingueren d’Holanda i plàstics
per als túnels i una mula mecànica.


Eduard Marco, “Refugi incòlume, col.lecció de poesia Edicions de la Guerra, Editorial Denes, 2009.

Poeta, traductor, llaurador, testimoni d’un món que s’acaba i defensor de nous inicis, una veu que pren embranzida i demana –mereix- atenció. Encara que el títol del llibre a mi, personalment, no m’agrade.

dimarts, 22 de setembre del 2009

presentació i lectura a Gandia aquest divendres

Presentació i lectura de les dues últimes plaquetes de la col·lecció RAZEF de poesia que publica Edicions 96:

Es tracta d'una tria de 15 poemes del xinès Li Bai, en traducció d'Eduard J. Verger, amb el títol EBRI DE LLUNA, i del poemari A PLEC DISPERS del poeta Pere Císcar. Si us abelleix, l'acte és divendres dia 25, a les 19.30 hores, al Centre Social del Raval (C. de la Moreria) de Gandia. (((La millor manera d'arribar amb cotxe és entrant per la circumval·lació i buscant l'avinguda del Raval des del pont Vell d'Oliva (el pàrquing del Serpis és molt a prop i sempre és una bona opció)))).
D’Ebri de lluna:
ADÉU A UN AMIC
La serra blava a l’horitzó del nord,
el clar meandre entorn del mur a l’est:
ací ens separarem, perquè te’n vas
tu sol, bri d’herba, i el viatge és llarg.

Com núvol lleu, l’ànim de qui parteix;
com un sol post el de l’amic que hi resta.
Mentre ens diem adéu brandant la mà,
sent menys i menys els renills dels cavalls.
Li Bai / Trad.: Eduard J. Verger

D’A plec dispers:
NUS O LLAÇ
Trobada en el teu nom i en la verema
En l’exili dels pares i de l’illa
S’acosta ja per fi rema que rema
Tot travessant la fosca que emmanilla
I cova el seu amor. Ara el sol crema
Mars suaument o rebeca i es quilla
El cel de llum i d’oriols i anem a-
Mants de tu a rebre’t amb port de filla.
Rebeca que véns del llim i ets present
Esperat què saps de tot aquest llim?
Benvingut siga el bleix que compartim
En garjola i benvingut el ponent
Calent que ens juny de terra endins i muda
A tres el joc del tu i jo. Benvinguda.
Múrcia, 18 de juny de 2005
Pere Císcar

NOTA SOBRE ELS AUTORS I EL TRADUCTOR
Li Bai (701-762. Possiblement més conegut amb el nom de Li Po) és un dels poetes xinesos més celebrats de la nombrosa plèiade que va florir durant la dinastia Tang (618-907). A la seua introducció, Eduard J. Verger escriu: "Segons testimonis contemporanis, Li Bai va escriure vora deu mil poemes; ens n'han arribat més de mil. Totes les peces incloses en aquesta selecció de 15 estan entre les més conegudes i citades durant segles pels xinesos, que les aprenen de memòria des de l'escola infantil, i entre les més traduïdes i divulgades des de fa segle i mig en Occident".

Eduard J. Verger (1949). Ha traduït poetes molt importants de la literatura universal. Del seu treball literari, rigorós i perseverant, podríem destacar tres aportacions: - Entre 1979 i 1981 promogué la revista literària Cairell, que comptà amb la col·laboració de'una bona part de la generació dels setanta. - Ha traduït Roís de Corella al castellà (Poesías), en l'editorial Denes (2004). - És autor de la pàgina web La il·lustració poètica metropolitana i continental, que és un compendi amplíssim de poesia nostra i traduïda.

Pere Císcar (Bellreguard, 1975) És llicenciat en Filologia catalana per la Universitat de València i es dedica a l'ensenyament. Ha publicat, a part d’A plec dispers, Ara és (de)mà (Mislata, 2000). És un poeta trencador, que considera la poesia com un espai de llibertat sonora, de jocs lingüístics. Li agrada experimentar i portar el llenguatge al límit. Per això en A plec dispers podem llegir palíndroms (poemes amb versos d'aquells que es lligen igualment d'esquerra a dreta, i viceversa) o acròstics, com el "Nus o llaç" d'abans, on amb el principi de cada vers es compon una frase, en aquest cas dedicada al naixement d'una filla.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Presentació Eduard Marco a València

El dia 24 de setembre a les 20h presentació a Ca Revolta del poemari Refugi Incòlume (Edicions de la Guerra, 2009). Presentarà el poemari el poeta i amic Marc Granell.
Un llibre que recomane amb fervor perquè consolida una veu nova i amiga.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Iban L. Llop

MUNICIPIO

La manifestació transcorre sense incidents,
és a punt d’arribar a Piazza Municipio.
Emanuela i jo ens hem besat per primera vegada.
Els policies no ens deixen passar per Via Medina,
un cert nerviosisme recorre la plaça.
Crits, insults, una ampolla creua per l’aire i sembla que pot arribar a la lluna,
que apareix de sobte, ferida pels edificis.
U colp sec i es fa un buit enmig de la plaça, la policia carrega,
Emanuela se m’escapa de les mans, la busque entre els cossos
que em vénen, entre les espentes, entre els crits i els insults...

Fa només uns dies, per aquesta plaça un llibre em portava de la mà,
com un xiquet, li preguntava on eren les cendres de Gramsci
i a cada resposta necessitava una nova pregunta per treure’m aquesta fam.

Quan arriba la calma, enmig de la plaça hi ha un home
amb ulls de bou, mira la lluna, un gos li llepa les mans,
la policia no deixa acostar-se a aquell home,
la vídua no sap encara que ho és.
Els treballadors del metall preparen una nova lluita,
jo trobe Emanuela, aprete la seua mà amb força,
com si fóra una resposta.


Iban L. Llop, "Llibre de Nàpols", editorial Bromera, 2003.

Iban és, per a mi, un dels grans secrets de la poesia catalana. Potser perquè fa de professor de català a Itàlia, i això provoca que no se li preste l'atenció deguda...
I faig constar que aquest no és, per a mi, el millor poema del llibre. Però l'he triat perquè il·lustra perfectament com el jo poètic actual és testimoni, més que no centre, del món on viu. Des de la microhistòria testimonia -pot testimoniar- la micro i la macro.
I Iban, a més, escriu molt bé.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Un llibre

EX-LIBRIS
Un llibre és una destral
una causa oberta un fuet d’espígol
una foguera un anatema un rastell una rauxa
un ullal de finestres capgirant l’ordre establert pels cínics
aquell cop de ràbia o de consciència
amb què algú que vol un poc més digna vida
sanglota damunt la taula en posar-s’hi cada dia o cada nit
a escoltar o a proclamar la fulgència del sol o de la mort.

Un llibre és un infern
un rostre d’home un rastre dels sentits
un paradís perdut una rosa dels vents
un llampec al bell mig de la tempesta dels cors i dels ultratges
un escandall de coralls i carboncles ben estranys o nemorosos
un farcell d’estralls o de diamants o d’heretgies
enmig de la més profunda i irreductible de les devastacions.

Un llibre és un raig
un doll de cadenes i cendres un estigma una gangrena
un senyal de foc esculpit entre la carn i el terror dels mots
aquell glop de verí o de mixtura que algú,
indòmit o ingenu, es pren durant hores receloses
per fer de la paraula el ceptre més sagrat damunt de la terra.

Manel Garcia Grau
Anatema, editorial Bromera, 2001.

Manel Garcia Grau va morir, jove, fa un poc de temps. Llavors no en vaig escriure res. Crec que la millor manera en què puc recordar-lo és mentre en faig relectures. Per a mi sempre va ser autor d'un únic llarg poema. És bell pensar que, en rellegir-lo, és talment com si encara estiguera viu.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Viatges


He/m estat de viatge per la zona nord d'Itàlia (des de Florència al Lago de Garda). Viatge en família. El fet de moure's amb els fills provoca unes relacions diferents amb l'entorn de quan hi estàs sol o en parella. T'hi relaciones més amb la gent, encara que no veus tantes coses.

Una de les coses que més m'ha agradat ha estat,a Bolonya, el MAMbo (museu d'art actual, ho podríem resumir) pel tipus d'aposta que fa, d'exposar-hi gent "jove" amb propostes molt diferents.

I Bolonya en general, també: per com està plantejada la ciutat, totes aquestes coses (per exemple, allí els museus de l'Ajuntament són gratuïts i en Venècia costen un ull de la cara).

De tota manera, jo, per si se m'apegava alguna cosa, em vaig passar per casa Dante, a Florència, però ell no hi era. De tota manera, per si de cas, vaig tocar pedra.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Presentació en línia

És evident que les tecnologies ajuden a diversificar les possibilitats de la literatura. Per a tots aquells interessats en les noves possibilitats, m'ha arribat una invitació de presentació `d'un llibre en línia:
Invitació a la presentació en línia de «Totes les baranes dels teus dits»
Editorial Petròpolis es complau a convidar-vos a la presentació en línia del llibre Totes les baranes dels teus dits, de diversos autors, editat a cura de JM Tibau. El llibre recull les obres presentades a un concurs en línia realitzat al bloc Tens un racó dalt del món, en què els participants havien de crear un poema amb el vers «a la barana dels teus dits», que és el títol d'una obra del curador de l'edició.La presentació es durà a terme en esta mateixa pàgina web el propvinent dilluns dia 10 d'agost a les 20.30 h. Podreu llegir el llibre en línia, descarregar-lo en pdf o bé comprar-lo en format paper.Aquí teniu un targetó amb la invitació per si voleu fer-la còrrer per la xarxa i pels vostres contactes.Us hi esperem!

La pàgina d'on ho he tret:
http://editorialpetropolis.blogspot.com/2009/08/invitacio-la-presentacio-en-linia-de.html

dissabte, 25 de juliol del 2009

El miracle de la música en valencià

Supose que tant en literatura com en música, com en pintura, com en tots els altres camps d’allò que abans en dèiem art ha ocorregut igual –o similar- al País Valencià: amb la Transició, va haver tot un conjunt de gent, de persones, que cregueren que les coses realment podien canviar, que canviarien.
Després, els nostres estimats polítics es van cagar damunt, quan van xocar amb la realitat. I el PSOE va funcionar amb el fre de mà posat i el cervell a Madrid –on, a més del fre posat, també duien interioritzat el nacionalisme espanyol: això, Franco ho va saber vendre molt bé- i el PP ha funcionat entre la reductora i la marxa enrere i el cervell i el cor posats a Madrid.
Tanmateix, la llavor existia i el treball va donar fruit. He afirmat –perquè ho crec- que la literatura catalana ha crescut en quantitat i qualitat d’una manera extraodinària i que no té res a envejar de cap literatura europea actual. Gràcies a uns mestres, professors, bibliotecaris, activistes culturals que s’ho van creure i van lluitar per tirar-ho endavant. I en el cas del País Valencià, l’avanç és espectacular. ESPECTACULAR.
Però allò que volia comentar avui, era sobre la música. En menys d’un mes he tingut l’oportunitat d’escoltar tres cantants valencians d’una qualitat i modernitat completament fascinants i, a més, molt diversos entre ells: Clara Andrés i Hugo Mas més jóvens i Eva Dénia també jove però que duu un poc més de temps barallant-se amb aquest món. Vist des de fora, sembla mentida que la societat valenciana haja produït uns músics de tanta vàlua, talent i modernitat. Sembla tan mentida que dubte que aquesta societat estiga preparada per acollir-los com es mereixen. (I em deixe tots els grups del voltant del rock).
Ells s’ho perden. Aquells que pugueu, no us ho perdeu. Tots tres tenen discs i, ja sabeu, existeix internet. D’Eva Dénia recomane especialment les versions de Brassens, d’Hugo Mas el seu únic disc que duu per títol el seu nom i el seu sentit del ritme, de la música lleugerament afrancesada i de Clara Andrés el ritme tranquil de la vida quotidiana feta música (també en el seu únic disc “Dies i dies”).

dijous, 23 de juliol del 2009

Avui a Gandia, concert d'Eva Dénia

Dijous 23 juliol. 22,30 h. Casa de la Marquesa. GANDIA.
Clausura de la Universitat d'Estiu.
Espectacle "Cançons de la Cançó" (un homenatge a la Nova Cançó)
Eva Dénia, veu
Jose Pastor, piano
Miquel Casany, guitarra
Ximo Caffarena, saxos
Julio Fuster, contrabaix
Juanjo Garcerà, bateria

(entrada lliure)

No he vist aquest espectacle, però puc assegurar que les seues versions de Brassens (que estan en cd) són espectaculars. Espere no perdre-me'l, aquesta nit.

dijous, 16 de juliol del 2009

Roger Costa-Pau

Aquí ens revé tot les venes l’os l’esquinçall els noms que no som

ara que alta en mar
l’onada cavarà al camp
la cletxa del vent

Roger Costa-Pau, “I en qui, l’ofec?”, ed. Viena, Barcelona, 2009.

El premi de poesia Joan Teixidor de Haikús en línia és un premi diferent. De Haikús i amb més d’un guanyador. I de publicació conjunta. En aquest cas, el guanyador per partida triple és Roger Costa-Pau que, com sempre fa, trenca els límits de les coses –dels haikús en aquest cas- amb una naturalitat aclaparadora.
Així, amb uns poemes independents però que es continuen, basteix un diàleg entre aigua i terra de múltiples interpretacions, amb una poesia propera a aquella que hom ha anomenat del silenci, però amb un viu gust per les imatges gens silencioses, sinó colpidores.
M’agrada aquest món seu de suggerències fortes.

dimarts, 14 de juliol del 2009

+ poesia i música a Gandia i València, demà i passat

presentació del llibre i disc compacte dedicat als joves poetes de la Mediterrània, “Solstici d’estiu 12” que tindrà lloc a la Sala d’Actes de la Biblioteca Valenciana El dia 16 juliol de 2009, a les 19.00 hores. (Monestir de Sant Miquel dels Reis), Av. Constitució, 284 Presentaran l'acte: Pere Joan Martorell, director general de Cultura del Govern Balear, i Antoni Caimari, president de la Fundació ACA. Cloenda a càrrec de Silvia Caballer, directora general del Llibre, Arxius i Biblioteques de la Generalitat Valenciana.
Llegiran els seus poemes Margalida Tous (Mallorca), Max Besora (Catalunya), Sònia Moll (Menorca), Jordi Marí (Eivissa) i Vicent Almela (València). Després de l'acte, els assistents podran gaudir d'una selecció de gastronomia mallorquina.

**********************

El dimecres 15 de juliol a les 22'30, a la Casa la Marquesa de Gandia (Passeig germanies) concert d'Hugo Mas, un cantant d'Alcoi que igual versiona un poema de Baudelaire com d'Ester Xargay.
(A mi, el seu directe a Oliva em va agradar i sorprendre)

Concert a València avui


dissabte, 27 de juny del 2009

El dissabte passat, al Mercat d'Oliva, vam llegir uns quants poetes (d'Oliva i rodalies, podríem dir, amb un somriure). L'acte va estar molt bé i qui se'n va encarregar ho va fer molt agradable: van disposar tauletes com les d'una cafeteria amable i van convidar a vi blanc, frec i jove, de Belda (de Fontanars dels Alforins: un poble on es fan alguns dels millors vins valencians, alguns dels quals etiqueten en valencià sense cap legislació que els hi obligue).
Hi havia més de cent persones. He d'admetre que el meu poble em segueix sorprenent, de vegades.
Hi vaig llegir un poema que parla de la Marjal de Pego-Oliva. Uns aiguamolls que són parc natural, però que aquest parc no té com a límit el mar -que és el natural- sinó l'autopista. Així han edificat tota la platja. Coses del Mediterráneo i la política. El poema (de "Peixos d'un mar sec") fa així:
Al meu poble, la marjal és l’aiguamoll,
inundada constant per fonts i rius
que han oblidat la mar.
No és lluny:
travesse el Camí de les Bruixes, els Gorgs i el Camí
de l’Aigua Blanca,
travesse els ullals i una platja que cada estiu
s’inunda
de meduses, d’apartaments moblats,
on jeu, per prendre el sol,
una autopista perpètua.
Més tard de l’autopista, massa bruna per un excés de sol,
es desperta l’aiguamoll, que és la marjal o el Pla,
que té rius i sèquies i fonts d’aigua i de sal.
A les nits, navegue el seu cos amb les barques d’arrossars
abandonades.
Hi naufrague feliç, lluny de peatges i ports,
per a després dormir al teu costat.

dijous, 18 de juny del 2009

Activitats d'aquest divendres/dissabte a València, Gandia i Oliva

El proper DIVENDRES dia 19 de juny, a les 20 hores, es presenta el llibre de poemes de Christelle Enguix "El cor del minotaure" al Casal Jaume I de Gandia.
Els poetes Maria Josep Escrivà, Josep Vicent Cabrera i Christelle aniran descabdellant el fil del poemari i recitaran alguns versos.
Carrer Dona Teresa, 2
Gandia

Aquest divendres 19 de juny, a les 20 h, a Ca Revolta,el periodista valencià Vicent Sanchis presentarà el poemari "L'usdefruit encara", amb la presència de l'autor
C/ SantaTeresa, 10 de València

MERCAT DE VERSOS
Lectura de poemes a càrrec de Josep Lluís Roig, Christelle Enguix, Salvador Bolufer,
José V. Sala, Josep Vicent Cabrera, Irene Verdú, Pau López,Joan Andreu Gascó i Vicent Olaso
acompanyats d'una de les propostes musicals més interessants del moment: HUGO MAS!

Podeu escoltar el nou treball musical del cantant d'Alcoi a: www.hugomas.bandcamp.com

Dissabte, 20 de juny al Mercat Municipal d'Oliva a les 21'00 hores (C/ Mercat)

diumenge, 31 de maig del 2009

DEFINICIÓ (INTERPOSADA) DEL NACIONALISME CATALÀ

Mohács és una paraula clau que fa que els hongaresos s'inflin d'orgull obstinat: és un mot que suggereix el diluvi i la vida després d'aquest, és el nom d'una antiga batalla que ens deixa cicatrius perdurables i una glòria amarga. El 1526, en una petita població que es deia Mohács, a la vora del Danubi, a la part sud de Budapest, els turcs van aniquilar l'exèrcit hongarès de cavalleria i infanteria, i du­rant els pròxims cent setanta-quatre anys Hongria fou una província de l'Imperi Otomà. En aquest període, prop de la meitat de la població del país morí de gana, o de les epidèmies, o se'ls endugueren als mercats d'esclaus del nord d’Àfrica. No obstant això, l'Imperi Otomà ja no existeix, però Hongria sí. Per als hongaresos, aquest és el fet més important de la història i la política, i ho aprenen quan en­cara són criatures, molt abans d'anar a l'escola. Vaig sentir parlar per primera vegada del desastre de Mohács i de la desaparició posterior dels nostres conqueridors als pares franciscans, que van ser expulsats més tard del monestir per la Policia de Seguretat, seguint ordres de Rússia. Però això no ens va fer oblidar la mortalitat dels imperis.
Com deia Lajos Kossuth, el líder de la revolució del 1848, els hongaresos tenen una personalitat històrica: això vol dir que pensen en termes històrics, en segles i mil·lennis per donar-se coratge davant les potències invasores del moment. No solament poden mirar mil anys enrere d'his­tòria escrita com a nació, sinó que a més ha estat sempre la mateixa història a través dels temps, de manera que fins i tot un imbècil se'n recordaria: és una historia de pèrdues i resistència. La historia de les seves derrotes i supervivència és una mena de religió per a ells, com per als jueus; tenen el cap ple d'unes calamitats que no aconsegueixen destruir-los.

Ja hem estat castigats
pels nostres pecats passats i futurs

diu l’himne nacional, expressant la desafiant autocompassió que fa dels hongaresos uns personatges tan inquiets i rebels, per molt sovint que els aixafin. Els seus moments de triomf han estar massa escassos per sostenir el seu or­gull, però es vanten d'haver sobreviscut a la invasió tàrtara (1241), l'ocupació turca (1526-1700), l'ocupació austríaca (1711-1918) i l'ocupació alemanya (1944-1945). Els ciutadans­ dels estats grans tendeixen a creure que les victòries són per sempre; els hongaresos enfoquen les seves ments envers la decadència del poder, en la inevitable caiguda ­dels victoriosos i el ressorgiment dels vençuts. És per això que pocs de nosaltres vam pensar mai que els russos ha­guessin de durar per sempre; la qüestió era quan se n’anirien i com.

Stephen Vizinczey, “Elogi de les dones madures”, ed. La Magrana, Barcelona, 2007.

dijous, 28 de maig del 2009

Actes literaris d'aquesta setmana

Després del parèntesi d’ahir dimecres, tornen els actes literaris, que s’acumulen abans del parèntesi (ben diferent) estiuenc. Això ens ofereix moltes possibilitats on triar.
Per començar, avui dijous, 28 / maig / 2009, tenim un recital de Vicent Alonso al Saló d’Actes de la UPV. Edicifi del rectorat (3A), (Universitat Politècnica de València, Camí de Vera).
I demà divendres hi ha un fum de coses, d’entre les quals destacaríem, a Oliva, la presentació del llibre La visita del vent, publicat per l'Editorial Riublanc, del qual són autors Maite Enrique i Gregori Royo, sota el pseudònim d'Andrea Robles. Hi participaran els autors i Josep Lluís Roig.
L'acte tindrà lloc en la Biblioteca de Tamarit d’Oliva (al carrer Tamarit) el divendres 29 de maig a les 20'30 hores.
A Gandia, es fa un recital que, amb motiu de la publicació d'ATLAS, de Joan Navarro, amb il·lustracions del pintor Pere Salinas, tindrà lloc a la Casa de la Marquesa de Gandia divendres 29 de maig. Serà a les 20.30 i és una activitat organitzada pel CEIC Alfons el Vell, en col·laboració amb Tàndem edicions. En l'acte es projectaran imatges amb els dibuixos que conformen aquesta peculiar "correspondència" artística entre pintor i poeta. Isabel Garcia Canet, Vicenta Llorca i Maria Josep Escrivà acompanyaran l'autor en aquest recital.

I a València, tenim la presentació del poemari “Magatzem de perfils” a les 19,30 (Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d’Alcoi 2009, Ed. Denes), d’Albert García i Hernández. Amb presència de l’autor, i la lectura de poemes a càrrec de l’actriu Rosana Pastor. Tindrà lloc a Ca Revolta. Santa Teresa, 10, 46001 València.

dijous, 21 de maig del 2009

Mario Benedetti

"si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos."


Mario Benedetti

dilluns, 18 de maig del 2009

Homenatge a Marc Granell

Anna Montero
Antonio Cabrera
Carlos Marzal
Eduard Marco
Eduard Verger
Enrique Falcón
Isabel Garcia Canet
Jaume Pérez Montaner
Joan Navarro
José Luis Falcó
José Luis Parra
Josep Ballester
Josep Lluís Roig
Josep Piera
Lluís Roda
Maria Josep Escrivà
Ramon Guillem
Teresa Pascual
Vicent Berenguer
Vicente Gallego
Yasmina Galán

Aquest són els poetes que el passat 14 de maig de 2009, a la Sala d´Exposicions del Teatre El Micalet (19h.) vam llegir versos de Marc o dedicats a ell. Crec que es fa difícil trobar en una persona tanta qualitat humana i literària, algú que siga més antisistema que Marc, sempre des de la comprensió i la calma. Ningú podria reunir, com ell, poetes de tan variades sensibilitats i postures. I són persones com ell que ens conforten i ens fan veure que no sempre el pessimisme té raó. Marc Granell és la millor excepció dels seus versos.
Jo em permetré d'afegir el poema que vaig escriure per a l'ocasió, amb tota l'estima del món:


Els passos lents caminen la distància
com si el destí, pacient, esperara
rere la porta, després de cada porta.
Sé que és així. Ho sé per la tendresa
amb què es desplacen els peus per la vorera,
els ulls pel vent, les mans com per la barba,
com per calmar-se després de cada pedra
de les que es posen a dintre les sabates.
Això, al desert, és com la vida i l’aigua
i com els dàtils, com convertir pinyols
en les palmeres: només els passos lents
caminen la distància.

Josep Lluís Roig

Més premis de la crítica

Teresa Pascual és un dels autors que ha madurat d'una manera més espectacular. Des dels inicis de la seua trajectòria que ja es veia tot el potencial que bategava als seus poemes, però va ser, primer, en traduir Ingeborg Bachmann, que va acabar de donar cos i textures diferents als seus versos. Una maduració que, després, les circumstàncies vitals han acabat d'arrodonir (com per exemple, els poemes dedicats a la mare en aquest darrer poemari).
Així, aquest dens i ben madurat "Rebel·lió de la sal", esdevé complex d'aromes i matisos, amb un pas per boca que sorprèn i dura.

ART DE LA LLUM

Ignore si guardaves
les agulles i el fil
que ta mare et guardava.
Però sé que al final
jo seguiré solsint
els rombes de la malla
de les barques de llum,
art antic de la mar
que els principis iguala,
que els destins unifica.

Teresa Pascual, "Rebel·lió de la sal", Pagès editors, Lleida, 2008

dimarts, 12 de maig del 2009

Premis de la Crítica dels Escriptors valencians

La setmana passada es van fer públics els Premis de la Crítica dels Escriptors valencians d’enguany (per a llibres publicats el 2008). En narrativa han guanyat ex aqueo “El cementiri dels anglesos” d’Isidre Martínez i “Silenci de plom” de Salvador Company.
M’ha fet gràcia, això, perquè ve a destacar dos fets indiscutibles: Que hi ha molta varietat pel que respecta a l’escriptura i l’actitud de l’autor davant l’obra, en seria el primer. Perquè res més allunyat de l’escriptura gairebé noucentista d’Isidre Martínez (per a allò bo i per a allò dolent), de cisellat mil·limètric, per no dir perfecte, d’un treball lingüístic implacable; res més allunyat dels múltiples llenguatges i llengües que s’utilitzen a “Silenci de plom”, on l’anglès és una llengua amb la qual es dialoga, on es busquen diferents nivells del llenguatge, on es busca un llenguatge col·loquial literari valencià, en un treball lingüístic implacable.
I el segon, indiscutiblement, és que, a la fi, hi ha una literatura sobre el nostre present, que, des d’angles allunyadíssims, parla del mateix: la destrucció del paisatge i les ciutats com a trista metàfora de la nostra desaparició. Perquè, a la fi, això és el que fan tot dos llibres. Amb algunes mancances relatives (es nota que els personatges no li interessen gaire, a Isidre, o que Salvador no pot –ni vol- deixar de posar crítiques explícites al sistema políticosocial en boca dels seus personatges, encara que després el mateix narrador se n’estranye, per exemple).
Però tot això són dades molt secundàries. Totes dues novel·les s’aguanten perfectament, recolzades en pilars molt diferents, sense necessitat de defendre’ls perquè són valencians: escriuen bé, sobre el nostre país, el nostre ara –i el passat que ens hi ha conduït-, en la nostra llengua i, a més, són valencians: a la nostra literatura no li queden comptes pendents. Només polítics ineptes i odis de gent que creu que Espanya és Una. Els pobres desgraciats no saben que la diversitat ens farà vius, rics i més preparats pel món. Que l’extermini d’una cultura és una vergonya per qui la duu a terme. Que es perdran una manera diferent de veure el món i quedaran, així, més miserables. Sense haver-se llegit mai cap d’aquestes dues novel·les, per exemple.

dimecres, 29 d’abril del 2009

Desàngel

Com que he estat un poc baixet d'ànims per culpa d'una malatia gens complicada però punyetera, m'ha animat rebre una ressenya de Desàngel, d'algú que es dedica al teatre i a qui no tracte personalment. Són coses que s'agraeixen moltíssim quan estàs baixet d'ànims. Així que em permetré el luxe de copiar-la ací:


•••••••••••••••••••••
ROIG, Josep Lluís
Desàngel
Brosquil, València, 2007
78 pàgs.
•••••••••••••••••••••
•••••••••••••••••••••
Així és el contingut del primer
capítol de Desàngel, com una verdadera
martellada al cap. L’autor ens
aboca una escena crua, dura, real, violenta,
esfereïdora, carregada de matisos
punyents, per endinsar-nos sobtadament
en el món de l’anomenada
violència de gènere. Després, sortosament,
malgrat que l’atmosfera de
l’obra no deixa mai de ser agra, espessa
i hostil, el tema és tractat amb
un caire molt menys explícit i més
reflexiu. Fins i tot, l’autor ens deixa
alguna escletxa per albirar l’esperança.
Una solució que, barrejada amb
el perdó, els problemes de la immigració,
amb l’acceptació resignada
del destí i el desarrelament, sempre
s’intueix roïna.
“Estem en aquest món per a sobreviure
mentre siga possible... Jo ja
no li demane res a la vida. Acabar-la
dignament. Amb el mínim dolor possible.
I que la meua filla puga ser feliç...
I ja li dic jo a vosté que la dignitat
existeix, fins i tot, en la merda,
amb perdó.”
I com ocorre en la mateixa realitat
on s’inspiren totes aquestes històries,
a la fi, s’acaba donant-li la
raó a Nabokov: no n’hi ha, de finals
feliços. L’autor ens tanca, a poc
a poc, les escletxes abans obertes i
ens torna a deixar palplantats i amb
els peus enfonsats dins del tarquim
de la vida.
Malgrat que Desàngel tracta un
tema molt recurrent i comercial (dos
mots no necessàriament pejoratius) en
aquests darrers temps, malauradament
per la seua actualitat, els maltractaments,
en aquesta ocasió són abordats
des d’una òptica molt treballada,
enginyosa i captivadora per l’autor,
que aconsegueix muntar una peça de
perfecta fusteria teatral, siga per al
llegidor o per a una, molt més que
probable i delejada, futura posada en
escena. Molt recomanable!
Aquesta obra va resultar guardonada
amb el Premi de Teatre II Certamen
Cultural de Vila-real 2006 i,
a més a més, ha rebut el Premi de
la Crítica dels Escriptors Valencians
(impulsat per l’AELC).
Ignasi Moreno

dijous, 23 d’abril del 2009

Es posa en marxa el Creuallibres per a fomentar la lectura en valencià

Amb un recital avui, dia Sant Jordi, a València.
Us copie la notícia de Postdata, redactada per Alícia Toledo:
El Creuallibres (o bookcrossing en
anglés) ha esdevingut un fenomen
internacional d’intercanvi de
llibres a gran escala. L’esperit d’aquesta
iniciativa és, per tot arreu,
el foment del gust per la lectura i,
alhora, combatre la imatge del llibre
com a objecte de consum per
passar a veure’l com un bé que
pertany a tothom, sense propietari,
que pot viatjar de mà en mà,
perquè aquesta és la finalitat d’un
llibre: que puga ser llegit pel major
nombre de persones possibles
i no pas romandre en una
prestatgeria.
A València, la iniciativa es coneix
amb el nom de Creuallibres
(www.creuallibres.com) i ha sorgit
de la combinació d’esforços
entre el món universitari i el teixit
cívic. En concret, l’activitat ha
estat promoguda i organitzada
per l’Associació Cívica Valenciana
Tirant Lo Blanch (www.tirant.
org) amb la col·laboració del
Servei de Política Lingüística de
la Universitat de València. I per al
seu desenvolupament ha rebut
ajudes també de l’Àrea de Promoció
i de Normalització Lingüística
de la Universitat Politècnica
de València, i el suport de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua
i de la Institució de les Lletres Catalanes.
A més, recentment, l’Associació
d’Editors del País Valencià
ha decidit participar-hi
amb la donació de llibres, oferint
un punt d’intercanvi a la seua seu
i col·laborant per a què el Creuallibres
arribe també a les escoles
i els instituts.
I és que la idea, en el nostre
cas, es revesteix d’una doble pàtina:
hi ha, d’una banda, l’objectiu
general de foment de la lectura i,
en especial de la lectura en la nostra
llengua, ja que tots els llibres
que circulen a través del Creuallibres
són en valencià. Millorar la
competència idiomàtica és,
doncs, a la base d’aquesta activitat.
En tot cas, la novetat que ofereix
el Creuallibres respecte a les
iniciatives que treballen per promocionar
el valencià és que incorpora
altres components interessants:
promou l’ús compartit
dels llibres, el consum responsable
i el respecte a les pertinences
d’altres persones. I com que a València
es tracta d’una iniciativa
que tot just s’engega ara, els responsables
han organitzat un recital
de poesia que ajude a promocionar-
la. Està previst per a Sant
Jordi, (sala d’actes del Col·legi
Major Universitari Lluís Vives,
19.30h)
i anirà a carrec de Josep
Lluís Roig, actual premi Octubre
de poesia. També hi participaran
Eduard Marco, Lluís Roda, Francesc
Bononad, Christelle Enguix,
Begonya Mezquita, Begonya
Pozo i Eduard Ramírez. Cada un
dels autors que participen al recital
cedirà un exemplar de la
seua obra per al fons d’intercanvi
del Creuallibres.
El funcionament del Creuallibres
és ben senzill: cada participant
cedeix un o més llibres i els
desa en un lloc concret; les dades
(títol, autor, etc.) i les ubicacions
són registrades a la web. Si algú
està interessat a llegir-ne algun,
pot trobar la localització física a la
web i anar a buscar-lo. Després
l’ha de tornar a deixar en una de
les ubicacions previstes i deixarne
constància a la web. Quan es
parla de cedir un llibre, s’enten el
fet d’aportar un llibre a la campanya
perquè altres persones puguen
gaudir-ne. Els participants
poden cedir tants llibres com vulguen
i quan vulguen. El primer
pas a fer és, doncs, emplenar un
formulari on es demana una adreça
de correu electrònic, un nom
d’usuari i una contrassenya. Tot
seguit, s’haurà de registrar un llibre
o més a la web (omplir una fitxa
amb les dades del llibre). Finalment,
caldrà cedir un llibre, és
a dir, portar-lo físicament a un espai
del Creuallibres, les adreces
dels quals es troben a la web, concretament
a l’apartat «Espais». En
aquests espais els llibres seran
donats d’alta i identificas amb un
adhesiu. A partir d’aquest moment,
hom es pot considerar
usuari del Creuallibres i, per tant,
ja es pot accedir a totes les possibilitats
que n’ofereix: cedir, reservar,
agafar llibres, anul·lar reserves,
fer comentaris sobre els
llibres llegits, veure quins són els
més llegits, veure els llibres que
han cedit els usuaris que tenen els
mateixos gustos, etc. De fet, un
dels serveis que ofereix la web és
un llistat dels llibres més llegits,
en un rànking de deu. En aquest
moment, si hom consulta la web,
hi podrà trobar els següents títols:
Amb la mirada baixa de Tahar
Ben Jelloun, Temps difícils de
Charles Dickens, Nosaltres els valencians
de Joan Fuster, L’any de
la mort de Ricardo Reisde José Saramago,
Bridget Jones perd el seny
de Helen Fielding, Nova antologia
poètica de Miquel Martí i Pol,
Ripley enterrat de Patricia Higsmith,
El noi del pijama de ratlles
de John Boyne, Dietari de guerra
d’Emili Piera i Tallats de lluna de
Maria-Antònia Oliver.
Si bé es poden cedir tants llibres
com hom vulgua, només es
podrà reservar o agafar un llibre
cada vegada. I fins que no s’haja
aportat almenys un llibre, no es
podrà fer reserves ni agafar cap
llibre, ja que aquesta és la condició
indispensable per formar part
del Creuallibres. I si mai hom vol
donar-s’hi de baixa podrà optar
entre recuperar els llibres que ha
cedit o bé fer-ne donació. Al capadavall,
consisteix en un sistema
bibliotecari de cooperació voluntària
i aquest és, fet i fet, el
component més interessant: si bé
cal mantenir un mínim d’infrastructura
(engegar i garantir el
funcionament de la web) per part
d’un particular o d’una entitat pública
o privada, el funcionament
depén exclusivament de la participació
voluntària de la gent. El
Creuallibres és una nova via de
relació amb els lectors i una manera
de fer visible la lectura com
a activitat compartida i prestigiosa.
I encara més, un crit a favor
de la circulació lliure i gratuïta de
la cultura i de promoure l’us compartitde tot tipus de bé.



BON SANT JORDI A TOTES I TOTS!!!!! Que compreu i us compren molts llibres i que les roses facen més fàcil i espinós el camí!

dijous, 16 d’abril del 2009

Presentacions a l'Octubre el 22 d'abril

La vespra de Sant Jordi vine a l'Octubre

22.04.2009 20.00h C/ Sant Ferran, 12 - 46001 València. Tel. (0034) 96 315 77 99

La vespra de Sant Jordi, l'Octubre acollirà la presentació de les darreres novetats de l'editorial 3i4. Seran sis en total les obres que es donaran a conèixer en aquesta presentació, a càrrec del periodista i escriptor Joan Garí. Quatre d'elles, corresponen als guanyadors de la passada edició dels Premis Octubre:
-Realisme i nació (un assaig de filosofia impura), d'Antoni Defez, que va merèixer el Premi Joan Fuster d'assaig.
-Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga, que va obtenir el Premi Andròmina de narrativa.
-Les habitacions tancades, de Samuel Sebastian, que es va fer amb el Premi Octubre de teatre.
-Peixos d'un mar sec, de Josep Lluís Roig, que va ser guardonat amb el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.
A banda, es presentaran també el recull de contes AZ, de la periodista Núria Cadenes, que va obtenir el Premi de Narrativa Ciutat d'Elx 2008, i Esquerdes / Tres homes esperen, d'Àngels Aymar. Hi intervendran els autors de les respectives obres i a més, se servirà una copa i s'amenitzarà l'acte amb l'actuació d'un grup de jazz.

(Ho he copiat de: http://www.octubre.cat/)

dimarts, 7 d’abril del 2009

Dylan Thomas en català

Ja fa uns quants anys, Isidre Martínez Marzo va traduir Dylan Thomas al català. Tots els seus poemes. Però "cutres" (des)interessos editorials no li van permetre de publicar aquestes traduccions en format llibre.
D'Isidre ja he comentat en algun lloc que és el millor versificador viu que conec: construeix els versos amb una naturalitat i una perfecció impossibles. Thomas no podria tenir un traductor millor.
Afortunadament, van "penjar" les traduccions ja fa uns quants anys i ara són disponibles per a tots. Jo pense rellegir-me'ls tots aquesta setmana santa: una gran font de meditació humana.
La pàgina és:
http://www.uv.es/~imarmar3/

I, com a mostra de reflexió, un dels poemes que hi habiten:


QUAN, COM SEPULCRE VELOÇ


Quan, com sepulcre veloç, el temps us enxampa,
els abraços i la vostra calma són dalla de pèls,
l'amor recorre lentament la casa, les vestidures,
i es despulla escales amunt, tortuga, cotxe fúnebre,
i enfilada a les voltes

arriba, com mitja tisora l'edat del sastre,
i m'assisteix, a mi que, el tímid de la tribu,
d'amor, n'estic més erm que el llaç del Cadàver
que furtaren a la llengua de l'astut, cinta amb peus
de la polzada de l'os;

socorreu-me, senyors meus, cap i cor,
cor de la primesa de la cera de l'espelma del Cadàver,
quan la sang amb mans d'espasa i el lògic temps
menen els infants com moradures al dit gros,
de la donzella estant i la testa,

perquè, amb rostre de diumenge i draps en el guant,
cast, mes perseguit, home d'intencionat esguard,
jo, samarreta d'aquella vegada, abric de gel,
puc tenir la feblesa d'acremallar-me a una verge oh
per la tomba en ordre,

travessar el país del Cadàver en la meva jurisprudència,
senyors d'ínclit cervell, a l'alfabet morse sobre pedra,
desesper de la sang, fe en el llot de la donzella;
puc aturar-me enmig d'eunucs, i la taca de nítric
en la cara i l'entrecuix.

El temps, quina boja fantasia, temporal i boig.
No, no tu, crani d'amant, descendeix el martell
que davalla, senyors meus, a l'honor penetrat.
A tu, crani d'heroi, Cadàver en l'hangar,
t'ha dit la vara "fracassa".

La joia no és cap nació denigrant, senyores i senyors,
la fusió del càncer o la ploma de l'estiu
encesa en l'arbre dels abraços, creu de febre,
ni el quitrà de la ciutat, o els seus metros enutjats d'encoratjar
l'home per al macadam.

Humitejo llums de cera a la cúpula de la vostra torre.
La joia és el clam de la pols, el brot del Cadàver
del tany d'Adam a través de la seva tanda de boix,
l'amor és país crepuscular, esquelet de cerimònia,
és, senyors, la vostra calamitat.

Totes les coses acaben, la torre que fineix i
(heu-te-les amb la casa del vent) l'escenari esbiaixat,
pilota del peu que depèn del sol
(estiu, cessa ja), la pell bronzejada,
el terme dels actes.

Tot, homes, bojos meus, l'aire nociu
amb contagis de la tos dels xiulaires; el temps fa via
i pren forma en una mort de cendra; l'amor pel seu frau,
la fam del feliç Cadàver, mentre assumiu
el món indeleble.

Dylan Thomas (versió d'Isidre Martínez)

divendres, 3 d’abril del 2009

sobre el poefesta

La veritat és que va ser ben interessant. Potser enguany el centre absolut no va ser la poesia en ella mateixa, sinó els seus contorns, on ella entra i ix ben a gust: tres cantants, una teatralització de fragmets del dietari de Josep Piera, fins i tot un poeta tortosí que caminava per la frontera entre oralitat i escriptura.
Tot, em va interessar. Però una de les coses que més em va emocionar és que, per motius molt diferents, ens poden interessar els mateixos temes, com per exemple la llengua: Berta Piñán i Ana Diz s'hi interessaven per motius ben diferents, per exemple: l'una escriu en asturià, una llengua que l'Estat Espanyol deixa ja en la inexitència (que és on voldria tenir totes les que no són el castellà) mentre que l'altra, argentina que fa molts anys que viu a Nova York, on és professora universitària, escriu llibres en anglès i en castellà.
Qui no hi ha ser, s'ho va ben perdre. Perquè va pagar la pena.

dimecres, 25 de març del 2009

poesia i +, aquesta setmana

Aquesta setmana arriba el poefesta d’Oliva. Un plaer per als sentits, aquest dijous i divendres:
V Festival de Poesia d'Oliva
Dia: Divendres 27 de març 2009
Teatre Olimpia d'Oliva 20:00 h
Entrada lliure +info
ElsPoetes+LaMúsica+ElTeatre
Els Poetes
Berta Piñan (Cangas de Onis, Astúries)
Begonya Mezquita (Sagunt, València)
Ana Diz (Buenos Aires, Argentina)
Andreu Subirats (Tarragona)
La Música
Clara Andrés
Verbena de paraules
Pluja Teatre amb Puta postguerra

El Tast POEFESTA
Dia: Dijous 26 de març 2009
Centre FPA Joanot Martorell - Oliva 20:00 h
+info
Dijous 26 de març a les 20:00 h
Centre Formació d'Adults Joanot Martorell - Oliva
Poesia+Música
Marina Rossell, Roger Mas,
Andreu Subirats i Àngels Gregori

Per als més joves
Dia: Dijous 26 de març 2009
Teatre Olimpia d'Oliva 12:00 h
Espectacle destinat als alumnes de Secundària. Cal fer reserva prèviament +info
Espectacle poètic i musical
Els nens eutròfics

(Més informació a http://www.poefesta.com)


Per altra banda, a València, també hi ha una altra activitat poètica ben interessant:
POESIA PER LA REVOLTA
dijous 26 de març a les 20,00 h
Josep Lluís Aguiló presenta 'Llunari' (Premi de
Poesia Jocs Florals de Barcelona 2008)
A cura de Maria Josep Escrivà i Manel Marí

A Ca revolta (C/ Santa Teresa, 10 de València)
(més informació a http://www.carevolta.org)

dimecres, 18 de març del 2009

Celebració dia de la poesia, dissabte 21

La Institució de les Lletres Catalanes i el Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat celebren el Dia Mundial de la Poesia Serà dissabte 21 de març
Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia, que se celebra el pròxim 21 de març, la Institució de les Lletres Catalanes i el Centre UNESCO de Catalunya – Unescocat han organitzat una lectura de poemes descentralitzada, a una desena de poblacions de les terres de parla catalana (Manresa, Sitges, Cerdanyola, Barcelona, Tortosa, Figueres, Tarragona, Reus, Lleida, Torregrossa i València) a càrrec de poetes de cada població. Per saber-ne els detalls podeu veure el document annex.

També s’editarà un opuscle commemoratiu del Dia Mundial de la Poesia amb un poema escrit expressament pel poeta de Menorca Ponç Pons en català i traduït a una vintena de llengües (amazic, anglès, àrab, castellà, francès, grec, hongarès, japonès, mandarí, mandinga, neerlandès, occità, quítxua, romanès, soninke, suec, tagal, ucraïnès, urdú i wòlof). Aquest opuscle serà distribuït massivament a partir del 21 de març a les àrees de servei de les autopistes gràcies a la col·laboració del Servei Català de Trànsit.

La celebració del Dia Mundial de la Poesia 2009 està impulsada per la Institució de les Lletres Catalanes i Unescocat, amb la col·laboració del Servei Català de Trànsit, i organitzada a través dels Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, que han buscat la complicitat dels corresponents centres UNESCO, del teixit associatiu.

En el cas de València, la lectura es fa amb la col·laboració de l'Aula de Poesia de la Universitat de València. Dissabte 21, 19.00 hores, Sala Matilde Salvador, Universitat Literària, carrer de la Nau, València.
on intervindran els poetes Marc Granell, Lluís Roda, Isabel Garcia Canet, Ramon Guillem, Begonya Pozo, Josep Lluís Roig, Vicent Berenguer, Quico Ramon, José Luis Falcó i Pedro Montealegre. S'hi llegiran poemes emblemàtics de la literatura universal i alguna de les versions, en aquest cas, del poema de Ponç Pons.
Per a la resta de llocs i autors:

http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ILC/Documents/Dossier%20de%20premsa%20Dia%20Mundial%20de%20la%20Poesia%202009.pdf

dijous, 12 de març del 2009

Presentació llibre de poesia a Oliva aquest divendres

Hom diu que La Safor té una certa fama per la seua densitat de poetes per habitant. Vicent Olaso ve ara a afegir-s'hi. Saforenc -gandià- és el Cap d'Arxius i Biblioteques d'Oliva des de temps immemorial -per a mi, és clar-, ha escrit un digníssim llibre senzill: "Esclats i neguits". I, per a tast, un poema:

No hi ha ferida dolça. Palpem realitats.
La veritat de la carn.
La tangència de l'ànsia.
El constant desassossec de l'absència.
El fstigós neguit de la necessitat i la impaciència.
Dolces ferides? Mai no ho són.

Vicent Olaso, "Esclats i neguits", editorial Emboscall, Vic, 2008.


Bé, pel que respecta a la presentació del llibre, és aquest divendres 13 de març, a la Llibreria La Fona d'Oliva -La Safor- (C/ Puríssima, 25).

dimarts, 10 de març del 2009

Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie

PARAULES

Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie.
Quan els cabells s’encrespen amb el vent de la por
-al terrat o a les golfes de casa, esbalandrades-,
la solitud, com una teranyina, segella
la boca. Amb balbuceigs o amb l’alena d’un crit,
demanem companyia; si no, la flama mor
en el buit. Aire fresc de paraules revifa
un caliu temorós. Asseguts a l’escó,
entaulem una tímida conversa,
mentre udolen a fora, en la nit glacial,
els gossos del trineu, per al darrer viatge.


Jordi Pàmias, La veu de l’àngel, ed. Proa, 2009.


Vaig tenir Jordi Pàmias de professor a l’institut Màrius Torres de Lleida–també a Pep Coll- ja fa molts anys. Lleida forma part del meu imaginari, de la meua formació.
Per a mi, el seu millor llibre va ser Lluna d’estiu (que posteriorment ha donat títol a un volum de l’obra completa que publica Pagès editors). I ara viu una segona edat d’or amb Terra cansada, Narcís i l’altre i aquest La veu de l’àngel.
Hi ha la reflexió sobre el temps, sobre la mort, el passat propi que ja ha desaparegut però, alhora, això no li impedeix d’estar atent al món on viu.

dilluns, 9 de març del 2009

Per l'Índia

Em faig major. O, si ho voleu, madure. Els exalumnes creixen, s'expandeixen, viatgen. Demostren que encara es pot ser voluntariós, en aquest món. D'alguna manera, n'estic orgullós. Aquest blog conta el viatge d'una parella per l'Índia. Ella va ser alumna meua. I ho dic amb orgull.
http://cmari80.blogspot.com/

dilluns, 2 de març del 2009

Carmelina Sánchez Cutillas

Poeta i autora de "Matèria de Bretanya", ha mort.
Avui he dut a classe "Sang freda" de Truman Capote, editat el 1966. Sembla mentida, però és cert. Com Carmelina, que existia, amb uns poemes que no podien ser per a la seua època. I, si ho dubteu:
http://www.porcar.net/?p=976

El meu aniversari

El dia 8 de març se celebra a nivell internacional el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Per aquest motiu, la trobada mensual d'Escriptors al terrat la protagonitzaran en aquesta ocasió les dones, que oferiran un recital de poesia en clau femenina. Serà el dia 5 de març a les 19'30.
Hi intervindran: Montse Anfruns, actriu i professora d'art dramàtic Àngels Gregori, poetessa Marisol González Felip, poetessa Teresa Pascual, poetessa i traductora Isabel Robles, poetessa Encarna Sant-Celoni, escriptora i traductora
A l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (Edifici El Siglo) C/ de Sant Ferran, 12 - 46001 València. 5 de març. 19'30
(No cal dir que jo vaig nàixer el dia de la dona treballadora)

dijous, 26 de febrer del 2009

Un recital de poesia contra la destrucció del paisatge

Que les ciutats creixen i devoren, no cal que ho afirme ningú. Per això és d'agrair que apareguen entitats que procuren guardar tots elts fragments de memòria possible, per saber d'on venim i poder-nos orientar millor cap on anem.
En aquest cas és a Gandia i ha pres com a pedra de toc una antiga alqueria que l'ajuntament, per pura desídia, ha previst enderrocar. L'acte central és un recital de poemes aquest divendres:

Tornaveus d’una alqueria
El teatre del Raval acollirà a partir de les 19.30 el recital Tornaveus d’una alqueria. La poeta Christelle Enguix reunirà sobre l’escenari 20 poetes de reconegut prestigi: JOAN NAVARRO, MARIA JOSEP ESCRIVÀ, JULI CAPILLA, ISABEL GARCIA CANET, JOSEP PIERA, EDUARD RAMIREZ, JOSEP PORCAR, ALFONS NAVARRET, MANEL MARÍ, JOSÉ INIESTA, VICENT OLASO, PAU LÓPEZ, ENCARNA SANT-CELONI, ALEXANDRE NAVARRO, JOSEP VICENT CABRERA, JOSEP CARLES CATALÀ, MARIA FULLANA, BEGONYA POZO, JOSEP LLUÍS ROIG I TERESA PASCUAL. Els poemes giraran al voltant de la importància de conservar el nostre patrimoni. Tots ells s’han escrit expressament per a l’espectacle, que comptarà també amb l’actuació musical de CRISTINA MARTÍ.
TEATRE RAVAL DE GANDIA
ADREÇA:C/ S. Ramon, 8. 46702 GANDIATel/fax: 962 866 532
I la informació sobre l'associació la trobareu a:
http://arcdemigpunt.wordpress.com/

dilluns, 23 de febrer del 2009

poema subversiu (faller)

Com una falla feta de vidre fos o glaç
que es derrueix al sol o a les flames del foc,
les brases de l’incendi.
Queda més tard un riu d’aigua o vitrall desfet,
un riu de gent, persones que dibuixen petjades,
la vida amunt i avall, els insults als bombers,
mànegues, persianes que són foses pel dol
de la festa que acaba.
Queden més tard les restes que els serveis de neteja
recullen amb el sol encara clos a l’ombra.
Entre les cendres, brillen trossos de persiana
que semblen gratacels clavats als de Manhattan.
Algú ho recull. Mireu, diu, crec que m’ho enduré:
és com si el foc haguera vomitat una falla.


Tomàs Llopis i Maria Josep Escrivà em van comboiar per escriure un poema que subvertira algun dels tòpics fallers (per publicar-lo en un llibret de falles). N'estic satisfet, del resultat, perquè va una mica en la línia del que voldria escriure ara (versificació concreta però lliure, tractament de les imatges,...). No sé on arribaré, per aquest camí, però provaré de caminar-lo.

diumenge, 22 de febrer del 2009

4 poemes sobre els 70

És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
del tall i el ganivet, del cirurgià ebri que, amb mà indòcil,
separa la carn del greix.
Així, parlem dels anys feliços, de la felicitat de ser infants,
d’arribar a la porta un dia de col·legi per descobrir
que no hi ha escola.
Qui mai no ho va somiar, quanta felicitat quan es compleixen
els somnis!
Recorde, llavors, les cues a la tele. Cues i cues com cucs
que s’escampaven per pobles i ciutats,
quan tota Madrid, deien, era una cua humana
de gos que roda i encercla
la tomba d’un dictador mort.
Eren principis dels setanta i encara era jo molt infant.
Recorde aquells dies amb la felicitat de les aules buides
en dia feiner,
de les hores davant la tele perquè entre cua i cua,
enllustraven els somnis amb films d’indis i vaquers
amb veu rogallosa i poc probable
que jo assajava amb soldadets de plàstic
a sobre d’un sofà que ja no existeix ni a l’edifici Borges
de la memòria.



Ja he parlat alguna vegada de l'aproximació que ha fet el món faller cap a la cultura a la ciutat de Gandia. Hi ha llibrets de falla que van molt més enllà del que era esperable. En una de les falles van fer un dossier sobre els anys 70 i a mi em van demanar que escriguera quatre poemes sobre el tema.
Com que jo, llavors, no era sinó un xiquet vaig pensar que calia –i era de justícia- explicar la meua mirada d’aleshores sobre el tema. El resultat van ser quatre poemes (un dels quals ja vaig penjar per Cap d’Any). Avui en penge un segon (els quatre junts els he posats a http://versosdispersos.blogspot.com/).
Per cert, felicitats a Manel Marí, que enguany ha guanyat el Premi Joan Climent a un poema publicat en llibret de falla!

diumenge, 15 de febrer del 2009

Paul Auster

"-S'ha cancel·lat -va dir el cambrer-. Amb tota aquesta neu a fora no tindria gaire sentit. La poesia és una cosa bella, però no paga la pena tant com per què se't congeli el cul per ella.

Paul Auster, "Leviatan"

dimecres, 11 de febrer del 2009

Col·lecció "Razef" de poesia

Presentació de les dues darreres "plaquettes" de la col·lecció. Serà divendres 13, a la llibreria Railowsky (C/ Gravador Esteve, 34 de València), a les 19:30 hores. Els dos autors protagonistes són Li Bai (en versió d'Eduard J. Verger, que actuarà en representació del veterà xinès...) i Pere Ciscar, que estarà acompanyat moralment per Joan Navarro.

La invitació oficial diu:
Edicions 96 i la llibreria Railowsky es complauen a convidar-vos a la
presentació dels últims títols de la col·lecció de poesia
Ebri de lluna de Li Bai, traducció Eduard J. Verger
A plec dispers de Pere Císcar
Serà el divendres 13 de febrer a les 19:30 h a la llibreria Railowsky
de València i anirà a càrrec dels autors.
Presenta Maria Josep Escrivà, coordinadora de la col·lecció.
Ens faria molt de goig comptar amb la teua presència.
C/ Gravador Esteve, 34


I jo afegesc que a Pere Císcar li encanta jugar amb les paraules i que Eduard és el poeta més perfeccionista que conec. I que la col·lecció de plaquettes és fascinant, pels autors que ha publicat i pel seu esperit. Totalment recomanable.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Autorretrat d'estiu

Amb un punt d'optimisme, sempre esperem que el futur arribarà. I que serà mínimament benevolent amb nosaltres.

dissabte, 31 de gener del 2009

+ Ponç Pons

Ja m'he acabat el "Dillatari". És un dels llibres que més gaudi m'ha provocat, darrerament. És un llibre que escriu. Literatura de l'escriptura que xoca -i es mescla- amb la vida.
"Jo escric per a un lector invisible que té les faccions mesclades de tots els autors que estim.

Encara que
mai no em llegís ningú,
també escriuria.
Vici secret,
passió mortal, estic
fet de paraules.

Des que tenia deu anys i vaig descobrir la poesia, sempre he viscut la literatura com una passió obsessiva, lúcida i devoradora.
Jo no sóc escriptor; vull ser literatura."

Ponç Pons, "Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005.

dilluns, 26 de gener del 2009

Ponç Pons

La tramuntana ha entrat i els turistes es queixen. L’ambient és net, perfumat. El mar, d’un blau esquiu, esbrufa escumera.
[...]
La tramuntana, en comparació d’aquests vents que pugen calents, polsosos, del sud, és el millor vent del món, encara que pel mal temps les gavines no puguin pescar.
Volen xisclant
La seva fam i don
Pa ales gavines.

Ponç Pons, “Dillatari”, ed. Quaderns Crema, 2005.

Vaig per la pàgina 120 (de 190, aprox), però ja puc dir que he gaudit tant i tant, mentre el llegia, mentre el lligc. És una espècie de dietari on mescla lectures i vides amb l’escriptura. L’illa, el paisatge destruït, es mescla amb l’art i amb totes les contradiccions del nostre món. Això, alhora, li provoca poemes: home ferit de literatura, home fet de literatura. I també de vida, de dona i fills que el redimeixen de la soledat, que l’ajuden a trobar l’equilibri enmig del desori d’una illa enfonsada en ciment.
A mi m’han agradat molt també els poemes breus, més que no els llargs. No sé per què, però aquestes coses passen (i com no, això em remet al meu “Peixos d’un mar sec”): dos tipus de poesia, l’una a la vora de l’altra, tendeix a provocar que el lector es decante cap a un costat o cap a l’altre. Potser això és bo, perquè, malgrat que els poemes llargs no em fan del tot el pes, trobe fascinant i fins i tot imprescindible aquest “Dillatari”.
Toca tants punts, tants temes que m’afecten. I els que no, són, tanmateix, capaços de fascinar-me. Com la temàtica de l’illa i els seus referents literaris.
Hi ha, també, reflexions sobre el fet d’escriure en (i des de) un món que desapareix en una llengua que també desapareix. Lúcid. Lúcid i lúcid.
Es mor la nostra societat i es mor la nostra llengua. Som els testimonis de la fi o, com a molt, del miracle de la supervivència. La nostra literatura pot contar coses que d’altres encara ni sospiten. No m’estranya que hi puguen aparèixer autors tan “grans” com Ponç Pons.
Un autor que, d’altra banda, m’havia resistit a llegir des que li van donar el premi Alfons el Magnànim. Ara pense que idiotament, però de vegades els sentiments ens traeixen. Perquè és aquest un premi que neix per tapar boques. Quan el PP va començar a manar a València, va destrossar les poques poquetes coses que el PSOE havia permès, com per exemple la mateixa institució Alfons el Magnànim, que depenia de la Diputació de València (on havia florit una brillant col·lecció de poesia que havia publicat, per exemple, Derek Walcott, Teresa Pascual, Isidre Martínez, Víctor Sunyol, Salvatore Quasimodo, Costas Kariotakis, Ingeborg Bachmann,...). Se la van carregar i van redistribuir els treballadors. Això del valencià no podia ser una cosa tan seriosa i ben feta.
Ara convoquen el premi de poesia Alfons el Magnànim. Està molt ben dotat i ho publica Bromera. Si ho pense bé, és perfecte que el guanyen autors com Ponç Pons o que Rita Barberà done el premi de poesia de València a Jordi Llavina. Ells són lluny d’ací i no s’embruten en el nostre pa nostre de cada dia. Han guanyat bons llibres i això, fins i tot, fa semblar normal la nostra cultura, que és una cosa bona per a la nostra salut mental. Així que quan m’acabe “Dillatari” em compraré “Pessoanes”, que el vaig deixar una mica de banda per qüestions terrenals. Per sort, la literatura està per sobre de totes aquestes porqueries.

dilluns, 19 de gener del 2009

El temps

De l'AELC, s'han posat en contacte amb mi per oferir-me de fer una pàgina web amb alguna informació sobre mi. Com que mai no m'he col.leccionat les coses que han escrit sobre mi, les tinc desades en caixes en companyia de cartes, poemes, i d'altres coses. Sense organitzar.
He recorregut llavors a internet, que m'ha demostrat que les coses són efímeres. Tanmateix, he trobat algunes pàgines amb molt de mèrit, com raco.cat, que ha escanejat moltes revistes.
Per a sorpresa meua, he trobat a Reduccions (que és una magnífica revista de poesia) uns poemes publicats el 1993 (Any: 1993 Núm.: 60). Que, per tant, ja estaven escrits a darreries del 92. I que vaig publicar a "Ebri del vi perdut" el 1999. Set anys sense publicar res. I tenia coses.
Convé aprendre quan les coses van malament tant com quan van bé.
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/47245/58612

L'esperanqa acaba ací, supose.
Ebri del vi perdut m'esgarre ungles
i pells damunt l'arena: moriré
nu i desert somiant l'oasi verd
d'algun somriure: cremaré la pell.
M'he fet cert en les hores que he viscut:
ara ja sé que la sang és la barca
que naufraga, els ulls cecs del terror
quan m'ature al carrer i la gent, tota,
compra rebaixes. Ja no queda res.
Si ni és això. Que l'oasi existeix
quan el desert és més profund, més gran,
inassolible. He viscut: no ho negue;
també he estat feliç i espere ser-ho,
però aquesta angoixa és qui em menja el viure,
qui els ulls m'esgarra cada dia al vespre,
quan no és possible creure en els refugis
i revisc l'esperanqa de l'incendi,
de tanta neu atenta a les pupil.les.

divendres, 16 de gener del 2009

La punyalada, de Vayreda

M'han demanat informació des de l'AELC per fer una pagineta web d'eixes que fan. I m'he dedicat a buscar-la per internet, fins el punt que m'he trobat un article meu sobre "La punyalada" de fa molts anys, ja, que es va publicar en un volum d'homenatge a Germà Colon, de les coses aquelles que publica l'Abadia de Montserrat. Tot i que ja fa temps que vaig deixar de banda els estudis de coses que no siguen poesia del s. XX endavant, aquesta va ser una novel.la que em va fascinar i que trobe molt reivindicable. I de germà Colon només puc dir que coses bones, així que si algú té interès per Vayreda, pot trobar-ne un estudi en la pàgina web de sota. Des de la pàgina 135 endavant:
http://books.google.es/books?id=cvwtLn5zLcQC&pg=PA305&lpg=PA305&dq=josep+llu%C3%ADs+roig&source=web&ots=JFIWNuTvMt&sig=_7SAJsWo_4n9DBrOPQ_rgEyS184&hl=ca&sa=X&oi=book_result&resnum=5&ct=result#PPA134,M1

dijous, 8 de gener del 2009

A la plaça del temps

Com que era una mica incòmode de mirar a internet pàgina a pàgina això de les proses poètiques, les he copiades en un nou blog que potser més endavant també dedique a altres versos que ja costen de trobar, com per exemple allò de "Per a dansar la llum", que es va quedar a mitges...
El blog en qüestió és:
http://versosdispersos.blogspot.com/

Per cert, Juli Capilla també ha fet allò d'any nou, blog nou. El seu ara és:
http://ventura-adesiara.blogspot.com

Arqueologies

Un bon amic m'ha fet arribar uns textos meus que ha trobat a internet. Són uns textos publicats el 2000 però amb molta més història, que han sobreviscut, malgrat tot.
Com que aquest blog té aspiracions discretes, potser és un bon lloc per retraure aquests poemes secrets i la seua història.
El febrer de 1987 vaig escriure tot un seguit de poemes en prosa. Gairebé malaltissament. Amb dedicació continuada i gairebé exclusiva. La veritat és que va quedar un volum més que correcte per a un llibre. Jo, llavors, era més que prou jove i no tenia cap experiència en el món de la literatura ni en el de l'edició. Així que vaig enviar el llibre a uns quants premis sense cap resultat visible i el llibre va acabar per quedar aparcat en un calaix.
Tanmateix, sempre que hi tornava, em seguien fascinant algunes coses d'aquells texts que havia escrit com si jo no fóra jo.
El fet és que l'any 1990 vaig publicar alguns dels textos a la revista Saó del mes de febrer, crec, tot i que el mes no el puc assegurar (tinc la revista per casa, guardada entre munts de revistes sense organitzar). I la cosa es va quedar ahí.
Però la història dels textos em retornava. Els corregia -vaig traure molts dels textos, en vaig retallar algunes frases o fragments- però mai no els vaig reescriure. Encara ara estan redactats com el 1987.
El cas és que en quedaven massa pocs per esdevenir llibre. Però l'any 2000 va arribar a les meues mans una convocatòria de narrativa curta que també admetia prosa poètica. Més o menys la mida exacta del que s'havia salvat. I també publicaven els finalistes en una revisteta i, posteriorment, en un llibre. Així que m'hi vaig llançar. Trobava impossible que em donaren el premi, però era fàcil que em deixaren finalista per allò de demostrar que també hi cabia la prosa poètica.
Així que finalment sí que el van publicar. I es pot consultar per internet. Hi ha un article inicial sobre els premis:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg015.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-016.pdf
Una mínima entrevista:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-017.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-018.pdf
Una pàgina amb unes fotos dels premis:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-019.pdf
I, finalment, els textos:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-020.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-021.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-022.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-023.pdf