divendres, 3 d’abril de 2009

sobre el poefesta

La veritat és que va ser ben interessant. Potser enguany el centre absolut no va ser la poesia en ella mateixa, sinó els seus contorns, on ella entra i ix ben a gust: tres cantants, una teatralització de fragmets del dietari de Josep Piera, fins i tot un poeta tortosí que caminava per la frontera entre oralitat i escriptura.
Tot, em va interessar. Però una de les coses que més em va emocionar és que, per motius molt diferents, ens poden interessar els mateixos temes, com per exemple la llengua: Berta Piñán i Ana Diz s'hi interessaven per motius ben diferents, per exemple: l'una escriu en asturià, una llengua que l'Estat Espanyol deixa ja en la inexitència (que és on voldria tenir totes les que no són el castellà) mentre que l'altra, argentina que fa molts anys que viu a Nova York, on és professora universitària, escriu llibres en anglès i en castellà.
Qui no hi ha ser, s'ho va ben perdre. Perquè va pagar la pena.