Dylan Thomas en català

Ja fa uns quants anys, Isidre Martínez Marzo va traduir Dylan Thomas al català. Tots els seus poemes. Però "cutres" (des)interessos editorials no li van permetre de publicar aquestes traduccions en format llibre.
D'Isidre ja he comentat en algun lloc que és el millor versificador viu que conec: construeix els versos amb una naturalitat i una perfecció impossibles. Thomas no podria tenir un traductor millor.
Afortunadament, van "penjar" les traduccions ja fa uns quants anys i ara són disponibles per a tots. Jo pense rellegir-me'ls tots aquesta setmana santa: una gran font de meditació humana.
La pàgina és:
http://www.uv.es/~imarmar3/

I, com a mostra de reflexió, un dels poemes que hi habiten:


QUAN, COM SEPULCRE VELOÇ


Quan, com sepulcre veloç, el temps us enxampa,
els abraços i la vostra calma són dalla de pèls,
l'amor recorre lentament la casa, les vestidures,
i es despulla escales amunt, tortuga, cotxe fúnebre,
i enfilada a les voltes

arriba, com mitja tisora l'edat del sastre,
i m'assisteix, a mi que, el tímid de la tribu,
d'amor, n'estic més erm que el llaç del Cadàver
que furtaren a la llengua de l'astut, cinta amb peus
de la polzada de l'os;

socorreu-me, senyors meus, cap i cor,
cor de la primesa de la cera de l'espelma del Cadàver,
quan la sang amb mans d'espasa i el lògic temps
menen els infants com moradures al dit gros,
de la donzella estant i la testa,

perquè, amb rostre de diumenge i draps en el guant,
cast, mes perseguit, home d'intencionat esguard,
jo, samarreta d'aquella vegada, abric de gel,
puc tenir la feblesa d'acremallar-me a una verge oh
per la tomba en ordre,

travessar el país del Cadàver en la meva jurisprudència,
senyors d'ínclit cervell, a l'alfabet morse sobre pedra,
desesper de la sang, fe en el llot de la donzella;
puc aturar-me enmig d'eunucs, i la taca de nítric
en la cara i l'entrecuix.

El temps, quina boja fantasia, temporal i boig.
No, no tu, crani d'amant, descendeix el martell
que davalla, senyors meus, a l'honor penetrat.
A tu, crani d'heroi, Cadàver en l'hangar,
t'ha dit la vara "fracassa".

La joia no és cap nació denigrant, senyores i senyors,
la fusió del càncer o la ploma de l'estiu
encesa en l'arbre dels abraços, creu de febre,
ni el quitrà de la ciutat, o els seus metros enutjats d'encoratjar
l'home per al macadam.

Humitejo llums de cera a la cúpula de la vostra torre.
La joia és el clam de la pols, el brot del Cadàver
del tany d'Adam a través de la seva tanda de boix,
l'amor és país crepuscular, esquelet de cerimònia,
és, senyors, la vostra calamitat.

Totes les coses acaben, la torre que fineix i
(heu-te-les amb la casa del vent) l'escenari esbiaixat,
pilota del peu que depèn del sol
(estiu, cessa ja), la pell bronzejada,
el terme dels actes.

Tot, homes, bojos meus, l'aire nociu
amb contagis de la tos dels xiulaires; el temps fa via
i pren forma en una mort de cendra; l'amor pel seu frau,
la fam del feliç Cadàver, mentre assumiu
el món indeleble.

Dylan Thomas (versió d'Isidre Martínez)