dimecres, 12 d’abril de 2017

Un poema inèdit


Uns anys després, vam tapar la piscina
amb terra, alhora que vam llençar, de la cotxera,
tot de químics que ja no ens calien.
Hi vam trobar, també, unes botelles de vi
que dormien un son tebi, arrecerades.
En encetar-les, tenien aquell toc teula
propi d’haver envellit bé, però no conservaven
aquell gust estranyament redó de la maduresa.

No som millors que el vi que ens bevem.

dimarts, 11 d’abril de 2017

Yolanda Esteve guanya el Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó

Enguany, ha guanyat Yolanda Esteve (1970) que, després de molt de temps d'escriptura, s'ha trobat de sobte amb dos llibres publicats el mateix mes: Perifèries de Cossetània edicions i aquest Intercity de 3i4.
Més enllà de la crònica de l'acte, preferesc deixar-vos amb dos poemes del llibre acabat de publicar:

dimecres, 5 d’abril de 2017

AQUEST DISSABTE, S'ENTREGUEN ELS PREMIS SENYORIU D'AUSIÀS MARCH, A BENIARJÓ

Aquest dissabte, s'entreguen els premis amb moltes novetats. Per primera vegada es donarà el premi amb el llibre ja publicat, de manera que no caldrà esperar tot un any per a llegir-lo i també s'han organitzat tot un seguit d'actes, com el de divendres 7 a les 20 on Maria Josep Escrivà, que va guanyar el premi fa molts anys, ja, i Cristina Martí -de les millors guitarres que he escoltat- faran un espectacle sobre poesia, al mateix auditori a les 20 h.
Tots els actes els podeu trobar a: https://www.facebook.com/Premi-de-poesia-Senyoriu-dAusiàs-March-1429748180420592/
I el central, el dissabte, amb el lliurament del premi:

De tota manera, el millor de tot és que, a la fi, queden els llibres. Per això no puc deixar d'afegir dos poemes de l'última guanyadora, la del 2016, que va estar fa uns pocs mesos per a presentar el seu llibre, del qual vos en recomane la lectura. Vivament.

dijous, 30 de març de 2017

En castellà millor, naturalment

Quan algun suposat intel·lectual, persona o el que siga explica coses tan boniques com que el castellà es va imposar de manera "natural" a les altres llengües peninsulars i americanes, la primera cosa que m'entra és un dubte sobre la humanitat d'algunes persones. Perquè això vol dir que si en un institut el més fort o el més bèstia s'imposa als seus companys i els pega i els maltracta i els furta material, diners o l'entrepà, també ho farà de manera natural, no?
I segon, que no m'agrada que es neguen les evidències: com que en són més i tenen més força, no dubten a utilitzar aquest poder. Per tant, imposen de manera "natural" el castellà: no en són més? No tenen les lleis del seu costat? Per què no havien d'imposar-se "naturalment"?
Adjunte només tres documents "naturals": un de la democràcia i dos d'anteriors.

Així, no és estrany que algú vinga a València i demane que "naturalment" se li parle en castellà. Que per a això en són més i tenen la força, "naturalment".

dimecres, 22 de març de 2017

COMENÇA EL POEFESTA!

SEMBLA MENTIDA, però anem ja per la XIII edició d'un festival que s'ha consolidat i que aporta sempre novetats i activitats més que interessants. El programa és el següent:

22 de març de 2017 20:00h Teatre Olímpia d'Oliva
Les vivències poètiques de Francisco Brines
Projecció del documental sobre la figura del poeta dirigit pels realitzadors cubans Manuel Rodríguez Ramos y Marié Pereira. Un recorregut per la vida i l’obra del poeta acompanyat d’una gran quantitat de reflexions personals i de testimonis que han compartit amb ell la passió per la literatura. Durant l’acte comptarem amb la presència dels realitzadors […]

23 de març de 2017 20:00h Llibreria Pàgina3 d'Oliva
Els «Trobadors amb turbant» de Josep Piera
El poeta Josep Piera ens presentarà el seu últim lliurament poètic, una antologia de versions que ha fet de d’una de les passions que l’han acompanyat al llarg dels anys: els poetes arabigovalencians. Una obra que pot ser llegida com un diwan andalusí d’un poeta actual o també com una tria de poemes que han […]

24 de març de 2017 20:00h Teatre Olímpia d'Oliva
Festival de Poesia
Una nova edició del festival al Teatre Olímpia. En esta ocasió ens acompanyaran Xuan Bello (Paniceiros, Astúries, 1965), Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), Carles Santos (Vinaròs, 1940), Aurora Luque (Almeria, 1962), Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953), María Eloy-García (Màlaga, 1972), August Bover (Barcelona, 1949), Pau Riba (Palma de Mallorca, 1948) i Alba Fluixà (Alzira, 1988). A més, comptarem amb la presència del cantautor Amancio […]

25 de març de 2017 12:00h Llibreria Pàgina 3 d'Oliva
Un vermut amb Carme Morera & Tona Català
«Jo sóc Carme. Vaig nàixer a la ciutat de València el 9 del 9 del 99 amb 9 dits als peus. Des del primer moment mon pare i ma mare van intuir que jo seria diferent». Així comença A mi què em passa?, l’obra de Carme Morera i Tona Català (i amb il·lustracions de Cristina Durán) que s’ha convertit en […]

(Podeu consultar la informació completa a: http://www.poefesta.com/edicions/2017/programa/ )

He d'afegir que enguany estic molt content perquè ve, entre d'altres, Xuan Bello. Un escriptor en asturià àmpliament traduït al català i al castellà. Vam coincidir fa molts anys ja a Farrera, on ens vam dedicar a traduir dos autors -ell i Ana Vanessa Gutiérrez - d'on vaig eixir amb la constatació que no hi ha literatures petites. Que en tot cas existeixen els bàrbars que són incapaços de mirar què es dediquen a destrossar.
La veritat és que tot el Poefesta -especialment el del divendres- és espectacular, amb molta gent que m'estime.

I aprofite per a deixar-vos un poema de Xuan Bello d'aquells que vam traduir al regne màgic de Farrera:

dilluns, 20 de març de 2017

Nou llibre de Vicent Alonso

M'han arribat les novetats de Jardins de Samarcanda. M'ha fet gràcia perquè són dos títols nous de dos autors que seguesc fa molt de temps, d'una edat semblant i amb títols d'una unicitat compartida.
El cas és que aquest dijous es presenta a València el poemari "Vinces" de Vicent Alonso.
Alonso és un activista de la literatura, que va promoure a la universitat fins que es va jubilar i, per a parlar de la seua poesia, m'agrada explicar una anècdota que va ocórrer en una presentació de Joan Gregori fa mil anys ja: en un moment d'aquesta, l'autor -Joan Gregori- va explicar una figura d'un poema, que es basava en la forma de la uralita, a onades. Hi ha poetes als quals els agrada explicar les seues imatges -que no el poema- i d'altres que no. Jo és una cosa que respecte molt. Potser per això em va sobtar que Vicent Alonso botara per a queixar-se que li havia desgraciat el poema, que ell no necessitava aquella informació.
Ho comente perquè els seus poemes -els d'Alonso- fan el viatge entre el símbol i la realitat per a ser caçats en algun moment d'aquest camí.
I, en conseqüència, la reflexió sobre la poesia i sobre la paraula bategarà a cada poema. De vegades ben visible, de vegades en aquell punt dissimulat.
Bé, per a mostra, un botó. Del llibre "Vinces", de Vicent Alonso, Jardins de Samarcanda, 2017; dos poemes:

I un epíleg que no vull deixar passar, perquè és un autor que només va publicar dos llibres, però dos llibres plenament defensables, encara. Del llibre "El setge de l'albir" de Joan Gregori, ed. 3i4, 1994; un poema:

dimarts, 24 de gener de 2017

IX Nit de les Lletres Catalanes a València

S'arriba enguany a la novena edició de la Nit de les Lletres Catalanes, una idea del malaguanyat i polifacètic Simó Aguilar que, des del Club "A la Nostra Marxa", va iniciar l'any 2002.

L'acte està obert a qualsevol persona interessada en la literatura catalana actual i consistirà en la presentació de les novetats literàries d'aquells escriptors i escriptores que ho desitgen, un sopar popular i una mostra dels llibres presentats, que es podran adquirir amb la signatura dels autors.

L'esdeveniment tindrà lloc el dijous dia 26 de gener de 2017 a les sales de la Societat Coral el Micalet (c/ Guillem de Castro, 73, València) i començarà amb un sopar a les 20.30 hores, per continuar amb la presentació de les novetats literàries per part dels seus autors. Durant la sobretaula, els comensals podran gaudir d'una mostra dels llibres presentats i de la compra i signatura d'exemplars.

Com en l'edició dels altres anys, l'AELC organitza l'acte, la Societat Coral El Micalet hi col·labora i la llibreria Fan Set s'encarrega de la mostra i la venda de llibres.
http://www.escriptors.cat/node/13732


Per la meua banda, participaré amb un petit llibre, "Els peus gelats" (ed. Perifèric, 2016) que té dues narracions relacionades entre elles: la primera amb un subjecte masculí i la segona amb un subjecte femení (a partir de la pàgina 70) que duu per títol "El meu diari Bratz". Un relat de no arriba a trenta pàgines del qual n'estic molt orgullós.
Un fragment del subjecte masculí el podeu trobar a l'entrada anterior (http://lapresodelaigua.blogspot.com.es/2017/01/presentacio-de-quinze-poemes-inedits.html).
I un fragment del femení:
El cas és que al gimnàs em vaig trobar el fill de l’ama del pis. El coneixia perquè venia ell a cobrar el lloguer. Fou molt amable. Vam estar xarrant, em demanà si volia sopar, jo no tenia res per fer que fóra urgent i una cosa va dur-ne una altra i acabàrem comprovant l’estat dels llits d’un pis que el llogater havia deixat feia un parell de setmanes.
No era amor, però sí desfici. Entre setmana, ens hi trobàvem cada dia. Millor que el gimnàs. No era amor i Vicent era lluny. No l’enganyava. Omplia el desfici, només. Ell n’està satisfet de mi. D’haver-me. Li agrada que el busque. No sap, però, que em va costar un parell de setmanes recordar-me’n, del seu nom. Bé, però tot això no té cap importància.
Així que duia la meua vida nova discretament i jo no diria que amb excessos. No ho crec. Malgrat que ningú sabera de mi, no he comés cap excés imperdonable.
Fins que ahir divendres em vaig trobar al tren amb en Zus. D’ell en sabia el nom fins i tot abans de conèixer-lo. Havia estat la notícia de la setmana: era el propietari d’un manuscrit d’Ausiàs March. Com si diguérem la bomba, doncs més. Al departament, a l’institut, ho havíem comentat. Ja sé que no és com la mort d’Elvis ni res de tot això, però, per a aquells que ens dediquem al tema, era la bomba. Com si el color roig passara a dir-se verd, per exemple. Que es trobaren uns textos impagables del segle XV a veure com ho anomenaves, si no. La bomba.
Jo vaig pujar al tren com sempre. Entre setmana el gimnasta musculós, els caps de setmana a parlar de matrimoni i dinar amb la sogra. Jo, fins ahir, ho duia amb naturalitat. Sense problemes.
Però ahir vaig pujar al tren com sempre i el meu seient era a la vora del que ocupava el rei dels manuscrits, el mateix noble italià que apareixia a la premsa i a la televisió i de qui jo havia exclamat a la sala de professors que ja m’agradaria agafar-lo per a mi.
En directe, era com a la foto però millor. I això que dormia. Per sort. Perquè la meua feia era aconseguir seure sense muntar cap numeret, perquè crec que em vaig marejar i tot, en veure’l. Una sensació física, terrible i exacta. Una passada.
Vaig seure, obrir el diari, tremolar per dins. Passava les pàgines i les pàgines. Com si llegira el diari. Però jo sabia què cercava. Ho havia llegit al matí. Ell no dormia. Esguardava per la finestra, aliè a mi. No dormia, gairebé d’esquena a mi, per entre les persianes del desvetllar. Però passaven els quilòmetres i passaven els quilòmetres. Calia fer alguna cosa. Prendre una decisió, la iniciativa, si no volia acabar amb la cara amb què es quedava el gosset de ma mare quan ella eixia per la porta i se’l deixava dins.
Tenia els fulls preparats i a la fi, com una muntanya russa, em vaig llençar. La veu em devia eixir terrible, lamentable. Jo només sabia que parlava però no m’escoltava. S’assembla molt a vosté, o similar, li vaig amollar tot mostrant-li la seua foto al diari. Em sentia estúpida i estúpida i estúpida i estúpida i ell va dir quelcom però tampoc no el sentia. Llavors li vaig explicar a tota velocitat i a tota castanya que jo treballava en un institut però que en realitat era del poble de l’autor dels seus manuscrits i no-sé-quantes-coses-més de les quals no me’n puc fer responsable perquè els nervis són molt mala cosa.

dimecres, 11 de gener de 2017

Presentació de quinze poemes inèdits d’Ausiàs March

Presentació de quinze poemes inèdits d’Ausiàs March
IEC, Carrer del Carme, 47,
Casa de la Misericòrdia,
08001 Barcelona.
A les 19’30.

Fragment d'una versió prosificada i actualitzada:
Bellesa de dona i de savi cor. I cavallers armats que siguen gentils. Cantar d’ocells i enraonar d’amor. Adornats llenys enmig d’un mar amb forts corrents i blanca neu descendir mentre apareix l’albada. [...] Tot això ho supera la bellesa de la meua dona. Tant com el cel és major que la terra.


I un fragment on apareix la notícia:

Un parell de mesos després, vaig rebre una invitació per a una presentació de quinze poemes inèdits d’Ausiàs March, a l’ IEC, Carrer del Carme, 47, Casa de la Misericòrdia, 08001 Barcelona. A les 19’30. L’interès em va poder.[...]
Mitja hora abans, a les 19, que ja hi era. L’edifici respirava pausa. Com un oasi al mig de la selva. Vaig passejar una mica pel jardí, pel pati. Em vaig passejar per la biblioteca... No esperava ben bé res. Però, en entrar, la sala era plena de gom a gom. Uns poemes atribuïbles a mossèn Ausiàs encara eren notícia.
L’acte va ser bonic. Jo m’havia assegut al fons, discretament. Però Constanzo em clissà, tot i que jo no me’n vaig adonar. Van fer tota la presentació, els parlaments. Van referir-se a la meua família. Com a agraïment i com a explicació. I, ja a la fi, va reclamar la meua presència. No crec ésser especialment vanitós, però els aplaudiments, l’interès, l’enveja de totes aquelles persones.
Entenc que era com una revolució. Que era una cosa fascinant, un d’aquells miracles. Hi ha coses que. Coses que coses que coses. L’atzar, en forma d’accident i de miracle.


(Fragments del llibre "Els peus gelats", Josep Lluís Roig, ed. Perifèric, Catarroja, 2016)