dimecres, 12 d’abril de 2017

Un poema inèdit


Uns anys després, vam tapar la piscina
amb terra, alhora que vam llençar, de la cotxera,
tot de químics que ja no ens calien.
Hi vam trobar, també, unes botelles de vi
que dormien un son tebi, arrecerades.
En encetar-les, tenien aquell toc teula
propi d’haver envellit bé, però no conservaven
aquell gust estranyament redó de la maduresa.

No som millors que el vi que ens bevem.