dilluns, 28 d’abril del 2008

"Desàngel"

La vida és molt és molt seua i fa, decididament, el que vol. Ho dic perquè el 2007 vaig traure una obra de teatre. El tema era sobre maltractament i, realment, la primera escena és dura -i incòmoda- per a mi.
No en vaig fer cap presentació i l'editorial és més bé discreta en la promoció del llibre (tant, que no apareix ni a la seua web), així que jo vaig fer com qui res i em vaig dedicar a d'altres coses (una novel.la que havia d'aparéixer cap al novembre de 2007 i, com sempre, als poemes). Però de vegades hi ha llibres que s'encaboten a traure el nas.
Primer, l'ajuntament del meu poble (que desconec com es va assabentar de l'existència del llibre) en va comprar 50 exemplars per repartir-los per escoles, instituts i biblioteques (i la notícia va eixir en la premsa comarcal) i ara m'han donat el premi 2007 de la crítica dels escriptors valencians en teatre. I de nou a la premsa.
Encara com que és teatre i això no ho llegeix ningú.
Amb això del premi, em van demanar unes ratlles sobre el llibre. Són aquestes:
Desàngel aborda el tema del maltractament i, alhora, el de la immigració. Comença amb un primer acte molt dur i explícit on el maltractador –el marit- humilia i marca la dona. Perquè la vida és així. Perquè quan parlem d’una dona maltractada no parlem de coses abstractes, sinó de coses terriblement concretes.
Després, hi ha un espai per al perdó –hipotètic- i l’esperança, fins i tot un espai per a creure en la humanitat quan les coses semblaven més suaus, que no millors que, posteriorment, es veurà defraudada.
A partir d’aquell primer acte el llibre ja no és descriptiu, sinó reflexiu i el·líptic: allò terrible ja no passa en escena i allò que queda sempre és el plaer dels altres. Mai el de les víctimes.

divendres, 25 d’abril del 2008

SUSANNA RAFART

Me'n vaig a dormir. La setmana ha estat atrafegada i estic cansat. Abans, però, volia deixar constància d'una cosa: he començat a llegir les tombes blanques de Susanna Rafart (ed. La magrana). Només el primer conte. Bestial. Encara tinc la carn de gallina.
No apte per a persones poc sensibles i aquells de literatura fàcil i ràpida. És un conte tendre i, alhora, duríssim. Crec que m'esperaré uns dies a continuar amb la lectura perquè ara em fa por si el segon conte no serà tan bestial. Perquè ser-ho és molt difícil.
Ja escriuré ací com va la cosa.

dimarts, 22 d’abril del 2008

María Eloy-García

Tinc alguns deutes pendents. Un és el de María Eloy-García, una magnífica poeta malaguenya que recomane amb entusiasme. Crec que a la poesia en castellà li cal nou aire i aquest és un vertader vendaval.
L’últim llibre publicat que té és “Cuánto dura cuanto” de El Gaviero ediciones.
Un poema del llibre és, per exemple:

EL BIEN INMUEBLE

la nostalgia vive en el sexto piso
tira un papel por la ventana
y por un segundo
se confunde con el vuelo migratorio
de un pájaro que quiere aparearse
la mierda que lanza desde su arriba
cae sobre la raya en medio
de un preso en libertad condicional
que no recuerda cómo se iba a su casa
aquí el niño lo ve todo
crea en ese momento en la parte izquierda del cerebro
un comienzo de neura
que asociará a la placidez veinte años más tarde
la bondad vive en el tercero
tiene una casa confortable pero incómoda
el odio tiene siempre un perro en la puerta del cuarto
pero la decoración de su casa es impecable
la timidez que vive en el quinto
ve por la mirilla de su puerta blindada
la cabeza distorsionada de un gordo que es el mundo
en el noveno vive la veneración
la soltera que comparte el piso con la envidia
el del octavo que es el tiempo
se quedó justamente cerrado en el ascensor
aquel día que viniste a mi casa
y yo soy ese edificio
pero nunca subo al décimo
la casa de la perfección que es una déspota
suelo sin embargo quedarme en el primero
del que nunca sé salir
allí vive el hastío que nunca pagó la comunidad
la memoria
que vive en el segundo
tiene el síndrome de diógenes
todo lo que sube a su casa
es digno de ser guardado
cualquier tontería tiene la dignidad de un tesoro
pero nunca recuerda al que se olvidó de ella
ese día subiré al séptimo
porque es justo allí donde habita el olvido




I té bloc. Visiteu-lo. Paga la pena:
http://mariaeloy.blogspot.com/

Presentació Pere Joan Martorell i Josep Lluís Roig


Llibre de les revelacions
de Pere Joan Martorell

&
El primer paradís
de Josep Lluís Roig


Dia: 24.04.08
Hora: 19.45
Lloc: Club Diario Levante
Adreça: C/ Traginers, 7. Polígon Vara de Quart. - VALÈNCIA

Presentació conjunta de les dues novel·les
i
conversa amb l'escriptor Josep Piera sobre les interferències entre la narrativa i la poesia.

Pere Joan Martorell (Lloseta, Mallorca, 1967) és psicòleg de professió, polític per compromís social -actualment és el director general de Cultura del Govern de les Illes Balears-- i escriptor per vocació. En aquesta novel·la se'ns presenta com a narrador de primera línia, posseïdor d’una admirable destresa i penetració en la construcció del relat i dels personatges que l’habiten. Llibre de les revelacions és la història d'un personatge singular que pateix en tensió progressiva la força de dues obsessions insuperables: l'ambigüitat sexual i la incertesa dels seus orígens. Una història que constitueix un exercici de novel·la psicològica magistral.

Josep Lluís Roig
(Oliva, La Safor, 1967) és escriptor, llicenciat en filologia i professor de Secundària, i fins ara el coneixíem principalment per la seva poeisa. A El primer paradís, la seva primera novel·la, proposa al lector d'acompanyar el protagonista des de les amargors d'una separació recent fins a l'enlluernament de la descoberta del Camerun, en un itinerari vital que no deixa de ser un retrat, tan fidedigne com incòmode, d'aquella part de nosaltres mateixos que sovint preferiríem postergar.

Josep Piera (Beniopa, La Safor, 1947) és poeta i narrador, i ha estat vicepresident de l'AELC i director de l'editorial Tres i Quatre, entre altres projectes i iniciatives culturals.

UN NO PARAR

Amb això que l'abril és el mes dels llibres, sembla que s'ha de fer tot en aquest mes i, si no, a la merda.
Així, dissabte passat a Tàrrega la cosa va anar força bé, malgrat el temps (de nou va ploure!). Em vaig alegrar de veure Jordi Pàmias, que va ser professor meu a l'institut Màrius Torres fa mil anys, de qui encara reivindique ara i sempre que ve de pas el llibre "Lluna d'estiu".
També hi eren David Castillo (que conduïa l'acte i que avui n'ha fet una petita ressenya a l'avui) a qui feia molt de temps que no veia, de la mateixa manera que a Amadeu Vidal i Bonafont (sempre m'ha agradat la seua manera d'enfocar irònicament les coses serioses) i Antoni Clapés i Carles Camps Mundó, amb qui vam conversar sobre Jordi LLavina i etcètera revestida de botifarrada: un acte que també haurien pogut planejar Esther Xargay i Carles Hac Mor, que també hi eren.
D'aquells que no coneixia, Joan Duran em va produir molt bones vibracions. Me l'apunte a la llista de lectures pendents.
Doncs bé, aquesta setmana el dijous tinc presentació de la novel.la a València, el divendres vull anar (de públic) a la presentació del nou llibre de José Iniesta (va traure un llibre fa dos mil anys i ara aquest, premi Ciutat de València en castellà) a la Biblioteca d'Oliva a les 20'30 (Oliva és el meu poble i on visc ara).
I el dissabte és el lliurament dels premis senyoriu d'Ausiàs March, on feia de jurat. La veritat és que enguany hem tingut moltíssima feina. Molta. Hi ha com a mínim quatre llibre que acabaran per publicar-se. Segur, perquè són molt bons. Així que, en aquest cas, com en molts d'altres, no guanyar un premi no vol dir que el llibre no haja agradat, sinó que diminuts matisos han fet decantar-se la balança cap a un cantó o d'altre... Una putada, al cap i a la fi, perquè no poden guanyar tots.
Au, que el senyor ens agafe confessats!

dijous, 17 d’abril del 2008

LA PRESENTACIÓ A BCN

Definitivament, crec que em poden contractar per eliminar la sequera. Anit no, però aquest matí quan ens hem alçat (la meua parella i jo) s'ha decidit a ploure i ha arribat fins els vint (2o!) litres per metre quadrat a Barcelona.
I per dissabte, que anem a Tàrrega per participar en un acte que commemora els cent números de la col.lecció de poesia de Pagés, també hi ha amenaça de pluja! Ja us/em contaré com acaba la cosa!
Respecte de la presentació, va anar molt i molt i molt bé. Hi havia molta gent (més de cent persones) i Àngels i jo ens vam complementar força bé: jo posava la pausa i ella el nervi. Així, el públic ni es va adormir ni en va eixir amb taquicàrdia.
Va ser força agradable i agradable. I hauria d'agrair als amics i als que no coneixia el venir a acompanyar.
Per cert, que vam dormir en un hotel a tocar de l'Horiginal i del CCCB i del MACBA i a prop de la Plaça Universitat que estava molt bé. Senzill, però amb molta gràcia. I nou. Ciutat Vella, es diu. De tres estrelletes, però molt correcte.

Presentació llibre a Gandia

No em deixa afegir imatges, així que sense tanta cosa:
Demà divendres, a la llibreria Ambra de Gandia (Avinguda d'Alacant, número no-sé-quants) es farà a les 20 h. la presentació de llibre de Christelle Enguix, "L'arbre roig" de l'editorial Brosquil.

diumenge, 13 d’abril del 2008

presentació

Us convidem al
Recital-Presentació dels llibres:

Llibre de les brandàlies, d'Àngels Gregori (ed. 62)
i
Càries, de Josep Lluís Roig (ed. Bromera)

que tindrà lloc el proper dimecres 16 d'abril a les 20'30 hores al bar l'Horiginal
HORIGINAL cafè+poesia
C/ Ferlandina 29 ( davant del macba) Barcelona 08001



com algú que troba una paraula a terra
i la pren i en té cura i la renta i la pentina
i és terrible créixer boca enfora.
Com abraçar la sang i aquesta absència.
(Josep Ll. Roig)

Al diccionari,
les paraules que existeixen s'hi troben,
i les que no hi són,
s'inventen.
(Àngels Gregori)

dijous, 10 d’abril del 2008

NINGÚ

M'agrada pensar que ningú no llig aquestes línies, aquestes paraules que escric ací. I que només algun atzar imprevist pot conduir algú fins a aquestes paraules perdudes.
En realitat, trobe que escriure en un bloc s'assembla molt a escriure en català: quan penses que ningú no et llegirà sempre t'endús alguna (i de vegades gran) sorpresa. No escric en català per nacionalisme ni per altruisme ni perquè m'hi senta obligat, sinó perquè el món és així i en pau. I només algú que siga etnocèntric, egocèntric, que només siga capaç de mirar-se el melic i li importen una merda els demés, només una persona així no seria capaç d'entendre per què escrivim en català i volem viure en català.
Però, alhora, com que aquells que hi escrivim som invisibles per a la societat, això ens dóna un plus de llibertat per escriure allò que ens apetisca. Per sort o per desgràcia, són molts pocs els autors que viuen estrictament de la literatura catalana, i encara aquests casos, darrerament, han hagut de fer estranyes aventures dineràries (Mari Pau Janer, Ferran Torrent, Isabel Clara Simó,...).
No sé, a mi ja em va bé d'escriure el que crec que he d'escriure, sense més. Té l'inconvenient que, després, l'única manera de publicar sol ser a colp de premi, però traure llibres sense es fa llarg, dur i difícil. Per no dir impossible.
I, si no, que li ho pregunten a l'ara multipremiat Manuel Baixauli, que va peregrinar d'editorial en editorial per traure el llibre i tothom li va respondre que no... Sort en va tindre, del premi. I molt que m'alegre per ell.
Però bé, tot açò ve perquè jo volia explicar que vaig començar a escriure aquest bolc perquè, per casualitat, em vaig trobar un dia de cara a cara amb uns versos meus, en un bloc al qual vaig arribar atzarosament (http://univers-privat.blogspot.com/). Em va fer gràcia, que mesclara literatura, i matges i vida. Fet i fet, el mire de tant en tant, i segueixes la vida llunyana que per sort va arribar a les teues mans.
Si faig propaganda dels textos que m'agraden, també és una mica per això, perquè el secretisme que plana sobre els llibres escrits en català els fa invisibles. I m'agrada pensar que algun fat o destí pot fer arribar fins a aquest bolc a algun possible lector.
Benvingut, lector invisible, records des d'aquest món transparent.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Reflexions d'Isidre Martínez

M'agrada explicar que Isidre Martínez i Marzo és el més català dels poetes valencians. A més del millor versificador que conec en llengua catalana i alt poeta (ho dic sense conya, però jugant amb el concepte de poeta que s'ha venut tantes vegades). "La tristesa de Sòcrates" hauria de ser llibre de lectura obligatòria per a la humanitat.
A banda d'això, l'altre dia va enviar un text per correu electrònic que reproduesc, perquè trobe que té interés, a més de menejar més raó que un sant:


Amics, amigues,

Tinc gust d’enviar-vos tot seguit el text que vaig escriure per a la revista El Contemporani (Arts, Història, Societat) per si és del vostre interès. Ha aparegut recentment en el número doble 35-36 dins la secció «plaersdemavida». Si El Contemporani es caracteritza per l’al·licient dels seus temes sempre suggerents —i ara no ho dic pas per aquesta humil col·laboració—, a més duu al darrere el segell de l’editorial Afers, sinònim de rigor i exemple de bona feina.

Aprofite per saludar-vos cordialment. Gràcies pel vostre temps.
·Isidre Martínez Marzo·


LLIBRE DE LLIBRES


L’altre dia conversava amb un amic sobre poesia. O més exactament, sobre llibres de poesia. Evocàvem les visites que fèiem allà pels anys vuitanta a les llibreries de València. Aquella París-València laberíntica, on l’inesperat llom d’un títol s’encenia de sobte com quan un pescador veu que el suro s’enfonsa amb alguna nova presa. O aquella Tres i Quatre, primer petita i estreta, però sempre carregada de llibres pertot, i després, la del trasllat a un espai veí més ample i alt. I tantes altres... Vistes i triades les novetats que el nostre pressupost permetia, preteníem a més descobrir alguna rara avis, d’aquelles que els plau d’amagar-se darrere els matolls.

Fou dura aquella dècada. En alguna ocasió l’he qualificada de «dècada fatal». S’encetà amb una primera mort, la d’Agustí Bartra, l’any 82. L’any 84 moriria Joan Vinyoli i, l’any següent, Salvador Espriu. L’any 86 va morir Pere Quart (i amb ell, Joan Oliver) i el 87 J. V. Foix. Un any després, Marià Manent. Poetes tots ells com una casa, sense excepció. Poetes que van començar el seu ofici quan Catalunya era amb la República, que van viure una guerra i el feixisme, que hagueren d’exiliar-se, o romandre i sobreviure en l’anomenat exili interior. Amb la recuperació de (la majoria de) les llibertats (bàsiques), aquests poetes esdevindrien quelcom més que escriptors: símbols, mites —trieu el mot que menys us desagrade.

Aquests podrien ser els pares literaris dels que avui dia són els nostres clàssics vivents. Perquè, encara que puga semblar mentida, també ara hi ha clàssics vivents. Sí, sí. En les expedicions a llibreries, el meu amic i jo trobàvem de tant en tant volums d’ensomni. Eren reculls d’aquests altres poetes: un poemari emblemàtic, a Óssa Menor, a l’Escorpí, d’un autor volgut, un llibre del Mall d’una poeta estimada. Hi ha, però, dues diferències. La primera és que no han conegut una guerra: van començar a publicar a les acaballes de la Dictadura; potser per això a alguns d’ells els devem el fet d’haver estat els artífex de moltes de les infraestructures de la cultura catalana actual. L’altra diferència és que, a la societat catalana d’inicis de segle, de la poesia, se’n fot.

Amb el pas dels anys, alguns d’aquests poetes van tenir el tracte que es mereixien i van veure recollida la seua obra d’aleshores en un sol llibre. Com es fa a Europa. D’altres, no van tenir aquesta sort. Francesc Parcerisas veié els seus llibres publicats fins aleshores en un sol volum sota el títol Triomf del present. Amb Dictats d’amors, Josep Piera pogué traure un recopilatori dels vint anys de la seua obra. Anys enrere, Feliu Formosa havia publicat aquell Si tot és dintre. També Narcís Comadira, Joan Margarit o Jaume Pont. I pocs més. En concret, al País Valencià, els anys en què Vicent Alonso coordinava les directrius de Tres i Quatre, van eixir al mercat dues grans joies: l’aplec de tots els llibres de Salvador Jàfer i la poesia reunida de la malaguanyada i sempre admirada Maria-Mercè Marçal (hi hagué algú a Barcelona que arribà a afirmar, indignat, que València no era lloc per a això).

Ara aquestes coses només se’ls acut de fer a certs bojos tocats pels versos. Des d’un voluntarisme envejable que recorda el de la resistència franquista, recopilen els llibres ja introbables dels nostres clàssics vivents i ens els fan assequibles als mateixos aparadors. Aquest seria l’exemple de Vicent Berenguer, editor de les poesies reunides de clàssics vivents com ara Marc Granell o Antoni Ferrer. No és l’únic. Tanmateix: un oasi en el desert... Però ¿quan es publicaran les poesies reunides de clàssics vivents com Jaume Pérez Montaner, Joan Navarro, Anna Montero, Gaspar Jaén, Manel Rodríguez-Castelló, Teresa Pascual, Vicent Alonso, e te ce? I anomene a propòsit poetes valencians per no fer la llista encara més llarga. Sé que es tracta d’una pregunta retòrica.

Isidre Martínez Marzo

diumenge, 6 d’abril del 2008

Christelle Enguix

El divendres 18 d'abril faig de presentador d'un llibre engrescador: L'arbre roig, de Christelle Enguix. Això està publicat per Brosquil i té un premiet d'aquests... Però el llibre està bé. Té poemes millors i pitjors, però, en acabant, tens la sensació que has descobert una nova veu que té coses a dir i que sap dir-les. I no només això: també sap fer diana.
La presentació és el 18 d'abril a les 20 H. a la llibreria Ambra de Gandia, Av. Alacant, 12.

POSTAL
Gosaràs, viatger, fondejar
els recòndits mars de corall

o acabaràs adquirint un bonic
collaret per als diumenges?

Christelle Enguix

dijous, 3 d’abril del 2008

narradors (Emili Rosales i Albert Sànchez-Pinyol)

Avui recomanava novel.les d'autors catalans per llegir i m'he trobat que recomanava "La ciutat invisible" d'Emili Rosales i "La pell freda" d'Albert Sànchez-Pinyol, sense ser cap de les dues perfectes.
A Emili Rosales ja l'havia llegit quan encara era jove i poeta, en aquella col.lecció crema de Columna, als anys noranta-i-poc. Jure que prometia -això es nota en els poemes, encara que sigues jove i totes eixes coses. "Mentre Barcelona dorm", l'altra novel.la seua que he llegit, també prometia i, amb "La ciutat invisible", realment ha començat a complir les promeses.
"La ciutat invisible" és una novel.la actual i històrica al mateix temps, que desenvolupa bé la trama i és molt molt ambiciosa, encara que tota l'estona et trobes un punt fora de la història, com si repel.lira una mica el lector, com si la història fóra una mica impermeable, malgrat que és creïble i que te la vols creure. Fet i fet, fins i tot vaig passar la setmana passada per sant Carles de la Ràpita de manera una mica forçadament, en honor a la novel.la.
Crec que és una novel.la molt recomanable. Molt.
I amb "La pell freda" em passava just al contrari: malgrat que és una novel.la que no busca ser versemblant, tendeixes a creure't la història sense cap problema. El ritme està molt ben solucionat i etcètera. No cal que li faça més publicitat. Tanmateix, trobe que li falta una mica d'ambició, de voler anar més enllà.
Si poguérem empeltar Rosales amb Sànchez-Pinyol tindríem el nou Joanot Martorell. O potser en una propera obra... O potser no seran ells... Però, per favor, ara que ja ha escrit la pell freda i la pell calenta (altrament anomenada "Pandora al Congo"), que canvie una mica el registre, per favor...

dimecres, 2 d’abril del 2008

més coses personals

Crec que si els catalans volen acabar de la sequera ens haurien de proporcionar unes vacances pagades (Pere Quart, un mestre) a la meua família i a mi. Vam estar per Nadal i va ploure, hem estat la setmana després de setmana santa i ha plogut (en aquest cas fins i tot contra els pronòstics! i reiteradament).
A banda d'això, he trobat Tarragona millorada i Tortosa gens evolucionada, amb un casc antic en el mateix estat llastimós. Però, d'entre les dues, em quede amb Reus.
I ja tenia ganes d'acabar amb les vacances, i tenir una mica de temps per a tot. Que, ben mirat, si faig la divisió, en surt un resultat ridícul!

Maria Josep Escrivà i Àngels Gregori


Primavera de sal


Ara aprendràs que la primavera no és res més
que un jardí fictíci edificat per poetes pedants.
La part melancòlica d’uns pares de família davant
d’un calendari per ordenar.
Els dies tristos d’una rosa malaltissa disfressada de festa.
¿No te’n adones? ¿On és el paisatge d’aquella cançó?
L’abril dels teus ulls s’ha perdut al fons de les maletes
que vam fer, de pressa i a desgana, en el nostre llarg viatge.
La roba per planxar,
les sabates brutes,
els calcetins perduts,
el dentrífic escampat dins la bossa del bany...
Ja saps, totes aquestes coses tan prosaiques que passen
a l’hora de plegar sense tenir ganes de marxar.
No t’acontentes amb la lletra lleugera d’una cançoneta d’amor
escrita per un pobre noi desolat,
ni amb els quatre versos que escriu la noia pija enamorada que
amb poca destresa va omplint l’agenda d’estudiant.
La primavera, avui, als teus ulls, no és res més que
unes cerveses mal comptades sobre la taula,
paquets de cigarrets rossos per obrir,
música del Sabina més escanyat de fons,
un billar,
una cambrera amb cara de cony,
diaris caducats escampats per les taules,
una màquina de sexe per als més calents i
una barra apegalosa plena de tasses de café brutes.
És aquesta, mon seigneur, la primavera de flors que tant ens han poetitzat?

Àngels Gregori

El riu

Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.
llllllllllllllllllPer la porta,
llllllllllllllllllper la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.
lllllllllllllllllPer la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
lllllllllllllllPer la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:
lllllllllllll Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
llllllllllllllni és ma casa.

Maria Josep Escrivà

(Un comentari al marge: Tots dos llibres em semblen magnífics però sé que encara ho poden fer millor. Tenen marge per millorar. De Maria Josep puc dir que cada libre ha estat millor que l'anterior i, per tant, ja s'hi pot posar i d'Àngels tinc molt d'interès per vore com madurarà.)


Àngels Gregori i Maria Josep Escrivà

El dimecres 16 d'abril, Àngels Gregori i jo presentem els nostres llibres de poemes a l'Horiginal a les 20'30 (que seran mínim les 20'45), que és un bar que hi ha enfront de l'entrada del CCCB de BCN.
Als escriptors i escriptores de La Safor ens agrada pensar que vivim en una espècie d'oasi (sota la presió d'immobiliàries i turistes, sense recolzament oficial, però oasi, al cap i a la fi). Ho dic perquè darrerament hi ha hagut tot un seguit d'autors saforencs que han publicat. I, en el cas de la poesia, dues autores destacadíssimes: Maria Josep Escrivà i Àngels Gregori. Flors a casa i Llibre de les brandàlies, els dos a ed. 62.
M'agraden els dos llibres i tots dos són ben diferents. El de Maria Josep és més dens, hi transpua la densitat de la pena, la lluita contra l'embat del món on vivim. Una lluita que només té a favor les coses petites, que és on podem aferrar-nos.
El d'Àngels és pura força. Els temes són els de la joventut (vull dir els vint anys, no l'eterna joventut dels poetes de quaranta), les coses que li interessen i que ens fa arribar amb una intensitat que ens desperta.