dimecres, 2 d’abril del 2008

Maria Josep Escrivà i Àngels Gregori


Primavera de sal


Ara aprendràs que la primavera no és res més
que un jardí fictíci edificat per poetes pedants.
La part melancòlica d’uns pares de família davant
d’un calendari per ordenar.
Els dies tristos d’una rosa malaltissa disfressada de festa.
¿No te’n adones? ¿On és el paisatge d’aquella cançó?
L’abril dels teus ulls s’ha perdut al fons de les maletes
que vam fer, de pressa i a desgana, en el nostre llarg viatge.
La roba per planxar,
les sabates brutes,
els calcetins perduts,
el dentrífic escampat dins la bossa del bany...
Ja saps, totes aquestes coses tan prosaiques que passen
a l’hora de plegar sense tenir ganes de marxar.
No t’acontentes amb la lletra lleugera d’una cançoneta d’amor
escrita per un pobre noi desolat,
ni amb els quatre versos que escriu la noia pija enamorada que
amb poca destresa va omplint l’agenda d’estudiant.
La primavera, avui, als teus ulls, no és res més que
unes cerveses mal comptades sobre la taula,
paquets de cigarrets rossos per obrir,
música del Sabina més escanyat de fons,
un billar,
una cambrera amb cara de cony,
diaris caducats escampats per les taules,
una màquina de sexe per als més calents i
una barra apegalosa plena de tasses de café brutes.
És aquesta, mon seigneur, la primavera de flors que tant ens han poetitzat?

Àngels Gregori

El riu

Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.
llllllllllllllllllPer la porta,
llllllllllllllllllper la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.
lllllllllllllllllPer la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
lllllllllllllllPer la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:
lllllllllllll Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
llllllllllllllni és ma casa.

Maria Josep Escrivà

(Un comentari al marge: Tots dos llibres em semblen magnífics però sé que encara ho poden fer millor. Tenen marge per millorar. De Maria Josep puc dir que cada libre ha estat millor que l'anterior i, per tant, ja s'hi pot posar i d'Àngels tinc molt d'interès per vore com madurarà.)