dimarts, 8 d’abril de 2008

Reflexions d'Isidre Martínez

M'agrada explicar que Isidre Martínez i Marzo és el més català dels poetes valencians. A més del millor versificador que conec en llengua catalana i alt poeta (ho dic sense conya, però jugant amb el concepte de poeta que s'ha venut tantes vegades). "La tristesa de Sòcrates" hauria de ser llibre de lectura obligatòria per a la humanitat.
A banda d'això, l'altre dia va enviar un text per correu electrònic que reproduesc, perquè trobe que té interés, a més de menejar més raó que un sant:


Amics, amigues,

Tinc gust d’enviar-vos tot seguit el text que vaig escriure per a la revista El Contemporani (Arts, Història, Societat) per si és del vostre interès. Ha aparegut recentment en el número doble 35-36 dins la secció «plaersdemavida». Si El Contemporani es caracteritza per l’al·licient dels seus temes sempre suggerents —i ara no ho dic pas per aquesta humil col·laboració—, a més duu al darrere el segell de l’editorial Afers, sinònim de rigor i exemple de bona feina.

Aprofite per saludar-vos cordialment. Gràcies pel vostre temps.
·Isidre Martínez Marzo·


LLIBRE DE LLIBRES


L’altre dia conversava amb un amic sobre poesia. O més exactament, sobre llibres de poesia. Evocàvem les visites que fèiem allà pels anys vuitanta a les llibreries de València. Aquella París-València laberíntica, on l’inesperat llom d’un títol s’encenia de sobte com quan un pescador veu que el suro s’enfonsa amb alguna nova presa. O aquella Tres i Quatre, primer petita i estreta, però sempre carregada de llibres pertot, i després, la del trasllat a un espai veí més ample i alt. I tantes altres... Vistes i triades les novetats que el nostre pressupost permetia, preteníem a més descobrir alguna rara avis, d’aquelles que els plau d’amagar-se darrere els matolls.

Fou dura aquella dècada. En alguna ocasió l’he qualificada de «dècada fatal». S’encetà amb una primera mort, la d’Agustí Bartra, l’any 82. L’any 84 moriria Joan Vinyoli i, l’any següent, Salvador Espriu. L’any 86 va morir Pere Quart (i amb ell, Joan Oliver) i el 87 J. V. Foix. Un any després, Marià Manent. Poetes tots ells com una casa, sense excepció. Poetes que van començar el seu ofici quan Catalunya era amb la República, que van viure una guerra i el feixisme, que hagueren d’exiliar-se, o romandre i sobreviure en l’anomenat exili interior. Amb la recuperació de (la majoria de) les llibertats (bàsiques), aquests poetes esdevindrien quelcom més que escriptors: símbols, mites —trieu el mot que menys us desagrade.

Aquests podrien ser els pares literaris dels que avui dia són els nostres clàssics vivents. Perquè, encara que puga semblar mentida, també ara hi ha clàssics vivents. Sí, sí. En les expedicions a llibreries, el meu amic i jo trobàvem de tant en tant volums d’ensomni. Eren reculls d’aquests altres poetes: un poemari emblemàtic, a Óssa Menor, a l’Escorpí, d’un autor volgut, un llibre del Mall d’una poeta estimada. Hi ha, però, dues diferències. La primera és que no han conegut una guerra: van començar a publicar a les acaballes de la Dictadura; potser per això a alguns d’ells els devem el fet d’haver estat els artífex de moltes de les infraestructures de la cultura catalana actual. L’altra diferència és que, a la societat catalana d’inicis de segle, de la poesia, se’n fot.

Amb el pas dels anys, alguns d’aquests poetes van tenir el tracte que es mereixien i van veure recollida la seua obra d’aleshores en un sol llibre. Com es fa a Europa. D’altres, no van tenir aquesta sort. Francesc Parcerisas veié els seus llibres publicats fins aleshores en un sol volum sota el títol Triomf del present. Amb Dictats d’amors, Josep Piera pogué traure un recopilatori dels vint anys de la seua obra. Anys enrere, Feliu Formosa havia publicat aquell Si tot és dintre. També Narcís Comadira, Joan Margarit o Jaume Pont. I pocs més. En concret, al País Valencià, els anys en què Vicent Alonso coordinava les directrius de Tres i Quatre, van eixir al mercat dues grans joies: l’aplec de tots els llibres de Salvador Jàfer i la poesia reunida de la malaguanyada i sempre admirada Maria-Mercè Marçal (hi hagué algú a Barcelona que arribà a afirmar, indignat, que València no era lloc per a això).

Ara aquestes coses només se’ls acut de fer a certs bojos tocats pels versos. Des d’un voluntarisme envejable que recorda el de la resistència franquista, recopilen els llibres ja introbables dels nostres clàssics vivents i ens els fan assequibles als mateixos aparadors. Aquest seria l’exemple de Vicent Berenguer, editor de les poesies reunides de clàssics vivents com ara Marc Granell o Antoni Ferrer. No és l’únic. Tanmateix: un oasi en el desert... Però ¿quan es publicaran les poesies reunides de clàssics vivents com Jaume Pérez Montaner, Joan Navarro, Anna Montero, Gaspar Jaén, Manel Rodríguez-Castelló, Teresa Pascual, Vicent Alonso, e te ce? I anomene a propòsit poetes valencians per no fer la llista encara més llarga. Sé que es tracta d’una pregunta retòrica.

Isidre Martínez Marzo