dijous, 10 d’abril de 2008

NINGÚ

M'agrada pensar que ningú no llig aquestes línies, aquestes paraules que escric ací. I que només algun atzar imprevist pot conduir algú fins a aquestes paraules perdudes.
En realitat, trobe que escriure en un bloc s'assembla molt a escriure en català: quan penses que ningú no et llegirà sempre t'endús alguna (i de vegades gran) sorpresa. No escric en català per nacionalisme ni per altruisme ni perquè m'hi senta obligat, sinó perquè el món és així i en pau. I només algú que siga etnocèntric, egocèntric, que només siga capaç de mirar-se el melic i li importen una merda els demés, només una persona així no seria capaç d'entendre per què escrivim en català i volem viure en català.
Però, alhora, com que aquells que hi escrivim som invisibles per a la societat, això ens dóna un plus de llibertat per escriure allò que ens apetisca. Per sort o per desgràcia, són molts pocs els autors que viuen estrictament de la literatura catalana, i encara aquests casos, darrerament, han hagut de fer estranyes aventures dineràries (Mari Pau Janer, Ferran Torrent, Isabel Clara Simó,...).
No sé, a mi ja em va bé d'escriure el que crec que he d'escriure, sense més. Té l'inconvenient que, després, l'única manera de publicar sol ser a colp de premi, però traure llibres sense es fa llarg, dur i difícil. Per no dir impossible.
I, si no, que li ho pregunten a l'ara multipremiat Manuel Baixauli, que va peregrinar d'editorial en editorial per traure el llibre i tothom li va respondre que no... Sort en va tindre, del premi. I molt que m'alegre per ell.
Però bé, tot açò ve perquè jo volia explicar que vaig començar a escriure aquest bolc perquè, per casualitat, em vaig trobar un dia de cara a cara amb uns versos meus, en un bloc al qual vaig arribar atzarosament (http://univers-privat.blogspot.com/). Em va fer gràcia, que mesclara literatura, i matges i vida. Fet i fet, el mire de tant en tant, i segueixes la vida llunyana que per sort va arribar a les teues mans.
Si faig propaganda dels textos que m'agraden, també és una mica per això, perquè el secretisme que plana sobre els llibres escrits en català els fa invisibles. I m'agrada pensar que algun fat o destí pot fer arribar fins a aquest bolc a algun possible lector.
Benvingut, lector invisible, records des d'aquest món transparent.

5 comentaris:

bitxo ha dit...

M'alegro de ser la culpable d'aquest blog. És tot un honor :)

oasis ha dit...

de vez en cuando alguno lee. si.
y le agrada.gracias.

Josep Lluís Roig ha dit...

Oasi és l'espai de felicitat personal gràcies al qual sobrevivim. Jo ho pense. I crec que tenim dret q que això passe.
("Oasi breu" Tàndem edicions, 2001)

oasis ha dit...

En mis manos tengo un libro tuyo.DESÀNGEL. Interesante.Doloroso.Espero q no te inspiro algun hecho real.Saludos.

dospoals ha dit...

Vaja, jo he tardat 3 mesos de saber que tens un blog (i damunt per altri!). N'estic molt enfadat...