dimarts, 24 de gener de 2017

IX Nit de les Lletres Catalanes a València

S'arriba enguany a la novena edició de la Nit de les Lletres Catalanes, una idea del malaguanyat i polifacètic Simó Aguilar que, des del Club "A la Nostra Marxa", va iniciar l'any 2002.

L'acte està obert a qualsevol persona interessada en la literatura catalana actual i consistirà en la presentació de les novetats literàries d'aquells escriptors i escriptores que ho desitgen, un sopar popular i una mostra dels llibres presentats, que es podran adquirir amb la signatura dels autors.

L'esdeveniment tindrà lloc el dijous dia 26 de gener de 2017 a les sales de la Societat Coral el Micalet (c/ Guillem de Castro, 73, València) i començarà amb un sopar a les 20.30 hores, per continuar amb la presentació de les novetats literàries per part dels seus autors. Durant la sobretaula, els comensals podran gaudir d'una mostra dels llibres presentats i de la compra i signatura d'exemplars.

Com en l'edició dels altres anys, l'AELC organitza l'acte, la Societat Coral El Micalet hi col·labora i la llibreria Fan Set s'encarrega de la mostra i la venda de llibres.
http://www.escriptors.cat/node/13732


Per la meua banda, participaré amb un petit llibre, "Els peus gelats" (ed. Perifèric, 2016) que té dues narracions relacionades entre elles: la primera amb un subjecte masculí i la segona amb un subjecte femení (a partir de la pàgina 70) que duu per títol "El meu diari Bratz". Un relat de no arriba a trenta pàgines del qual n'estic molt orgullós.
Un fragment del subjecte masculí el podeu trobar a l'entrada anterior (http://lapresodelaigua.blogspot.com.es/2017/01/presentacio-de-quinze-poemes-inedits.html).
I un fragment del femení:
El cas és que al gimnàs em vaig trobar el fill de l’ama del pis. El coneixia perquè venia ell a cobrar el lloguer. Fou molt amable. Vam estar xarrant, em demanà si volia sopar, jo no tenia res per fer que fóra urgent i una cosa va dur-ne una altra i acabàrem comprovant l’estat dels llits d’un pis que el llogater havia deixat feia un parell de setmanes.
No era amor, però sí desfici. Entre setmana, ens hi trobàvem cada dia. Millor que el gimnàs. No era amor i Vicent era lluny. No l’enganyava. Omplia el desfici, només. Ell n’està satisfet de mi. D’haver-me. Li agrada que el busque. No sap, però, que em va costar un parell de setmanes recordar-me’n, del seu nom. Bé, però tot això no té cap importància.
Així que duia la meua vida nova discretament i jo no diria que amb excessos. No ho crec. Malgrat que ningú sabera de mi, no he comés cap excés imperdonable.
Fins que ahir divendres em vaig trobar al tren amb en Zus. D’ell en sabia el nom fins i tot abans de conèixer-lo. Havia estat la notícia de la setmana: era el propietari d’un manuscrit d’Ausiàs March. Com si diguérem la bomba, doncs més. Al departament, a l’institut, ho havíem comentat. Ja sé que no és com la mort d’Elvis ni res de tot això, però, per a aquells que ens dediquem al tema, era la bomba. Com si el color roig passara a dir-se verd, per exemple. Que es trobaren uns textos impagables del segle XV a veure com ho anomenaves, si no. La bomba.
Jo vaig pujar al tren com sempre. Entre setmana el gimnasta musculós, els caps de setmana a parlar de matrimoni i dinar amb la sogra. Jo, fins ahir, ho duia amb naturalitat. Sense problemes.
Però ahir vaig pujar al tren com sempre i el meu seient era a la vora del que ocupava el rei dels manuscrits, el mateix noble italià que apareixia a la premsa i a la televisió i de qui jo havia exclamat a la sala de professors que ja m’agradaria agafar-lo per a mi.
En directe, era com a la foto però millor. I això que dormia. Per sort. Perquè la meua feia era aconseguir seure sense muntar cap numeret, perquè crec que em vaig marejar i tot, en veure’l. Una sensació física, terrible i exacta. Una passada.
Vaig seure, obrir el diari, tremolar per dins. Passava les pàgines i les pàgines. Com si llegira el diari. Però jo sabia què cercava. Ho havia llegit al matí. Ell no dormia. Esguardava per la finestra, aliè a mi. No dormia, gairebé d’esquena a mi, per entre les persianes del desvetllar. Però passaven els quilòmetres i passaven els quilòmetres. Calia fer alguna cosa. Prendre una decisió, la iniciativa, si no volia acabar amb la cara amb què es quedava el gosset de ma mare quan ella eixia per la porta i se’l deixava dins.
Tenia els fulls preparats i a la fi, com una muntanya russa, em vaig llençar. La veu em devia eixir terrible, lamentable. Jo només sabia que parlava però no m’escoltava. S’assembla molt a vosté, o similar, li vaig amollar tot mostrant-li la seua foto al diari. Em sentia estúpida i estúpida i estúpida i estúpida i ell va dir quelcom però tampoc no el sentia. Llavors li vaig explicar a tota velocitat i a tota castanya que jo treballava en un institut però que en realitat era del poble de l’autor dels seus manuscrits i no-sé-quantes-coses-més de les quals no me’n puc fer responsable perquè els nervis són molt mala cosa.