dilluns, 20 de març de 2017

Nou llibre de Vicent Alonso

M'han arribat les novetats de Jardins de Samarcanda. M'ha fet gràcia perquè són dos títols nous de dos autors que seguesc fa molt de temps, d'una edat semblant i amb títols d'una unicitat compartida.
El cas és que aquest dijous es presenta a València el poemari "Vinces" de Vicent Alonso.
Alonso és un activista de la literatura, que va promoure a la universitat fins que es va jubilar i, per a parlar de la seua poesia, m'agrada explicar una anècdota que va ocórrer en una presentació de Joan Gregori fa mil anys ja: en un moment d'aquesta, l'autor -Joan Gregori- va explicar una figura d'un poema, que es basava en la forma de la uralita, a onades. Hi ha poetes als quals els agrada explicar les seues imatges -que no el poema- i d'altres que no. Jo és una cosa que respecte molt. Potser per això em va sobtar que Vicent Alonso botara per a queixar-se que li havia desgraciat el poema, que ell no necessitava aquella informació.
Ho comente perquè els seus poemes -els d'Alonso- fan el viatge entre el símbol i la realitat per a ser caçats en algun moment d'aquest camí.
I, en conseqüència, la reflexió sobre la poesia i sobre la paraula bategarà a cada poema. De vegades ben visible, de vegades en aquell punt dissimulat.
Bé, per a mostra, un botó. Del llibre "Vinces", de Vicent Alonso, Jardins de Samarcanda, 2017; dos poemes:

I un epíleg que no vull deixar passar, perquè és un autor que només va publicar dos llibres, però dos llibres plenament defensables, encara. Del llibre "El setge de l'albir" de Joan Gregori, ed. 3i4, 1994; un poema: