dissabte, 25 de juliol de 2009

El miracle de la música en valencià

Supose que tant en literatura com en música, com en pintura, com en tots els altres camps d’allò que abans en dèiem art ha ocorregut igual –o similar- al País Valencià: amb la Transició, va haver tot un conjunt de gent, de persones, que cregueren que les coses realment podien canviar, que canviarien.
Després, els nostres estimats polítics es van cagar damunt, quan van xocar amb la realitat. I el PSOE va funcionar amb el fre de mà posat i el cervell a Madrid –on, a més del fre posat, també duien interioritzat el nacionalisme espanyol: això, Franco ho va saber vendre molt bé- i el PP ha funcionat entre la reductora i la marxa enrere i el cervell i el cor posats a Madrid.
Tanmateix, la llavor existia i el treball va donar fruit. He afirmat –perquè ho crec- que la literatura catalana ha crescut en quantitat i qualitat d’una manera extraodinària i que no té res a envejar de cap literatura europea actual. Gràcies a uns mestres, professors, bibliotecaris, activistes culturals que s’ho van creure i van lluitar per tirar-ho endavant. I en el cas del País Valencià, l’avanç és espectacular. ESPECTACULAR.
Però allò que volia comentar avui, era sobre la música. En menys d’un mes he tingut l’oportunitat d’escoltar tres cantants valencians d’una qualitat i modernitat completament fascinants i, a més, molt diversos entre ells: Clara Andrés i Hugo Mas més jóvens i Eva Dénia també jove però que duu un poc més de temps barallant-se amb aquest món. Vist des de fora, sembla mentida que la societat valenciana haja produït uns músics de tanta vàlua, talent i modernitat. Sembla tan mentida que dubte que aquesta societat estiga preparada per acollir-los com es mereixen. (I em deixe tots els grups del voltant del rock).
Ells s’ho perden. Aquells que pugueu, no us ho perdeu. Tots tres tenen discs i, ja sabeu, existeix internet. D’Eva Dénia recomane especialment les versions de Brassens, d’Hugo Mas el seu únic disc que duu per títol el seu nom i el seu sentit del ritme, de la música lleugerament afrancesada i de Clara Andrés el ritme tranquil de la vida quotidiana feta música (també en el seu únic disc “Dies i dies”).

Cap comentari: