diumenge, 22 de novembre de 2009

Iban L. LLop i Josep Lluís Roig a València


Escriptors al terrat
Inici: dijous, 26/11/2009 - 19:30
Cicle Escriptors al terrat, amb Josep Lluís Roig i Iban L. Llop. A l'OCCC. València.
A l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Edifici El Segle. C/ Sant Ferran, 12, València.


Iban L. LLop és un dels poetes actuals més interessant i difícil de veure (treballa de professor de català a Itàlia).


MUNICIPIO

La manifestació transcorre sense incidents,
és a punt d’arribar a Piazza Municipio.
Emanuela i jo ens hem besat per primera vegada.
Els policies no ens deixen passar per Via Medina,
un cert nerviosisme recorre la plaça.
Crits, insults, una ampolla creua per l’aire i sembla que pot arribar a la lluna,
que apareix de sobte, ferida pels edificis.
U colp sec i es fa un buit enmig de la plaça, la policia carrega,
Emanuela se m’escapa de les mans, la busque entre els cossos
que em vénen, entre les espentes, entre els crits i els insults...

Fa només uns dies, per aquesta plaça un llibre em portava de la mà,
com un xiquet, li preguntava on eren les cendres de Gramsci
i a cada resposta necessitava una nova pregunta per treure’m aquesta fam.

Quan arriba la calma, enmig de la plaça hi ha un home
amb ulls de bou, mira la lluna, un gos li llepa les mans,
la policia no deixa acostar-se a aquell home,
la vídua no sap encara que ho és.
Els treballadors del metall preparen una nova lluita,
jo trobe Emanuela, aprete la seua mà amb força,
com si fóra una resposta.

(Iban L. LLop, "Llibre de Nàpols", ed. Bromera)

Al pitxer trencat
habita l’aigua on nien els mosquits,
la tinta invisible que escric a sobre teu,
on dic coses idiotes com que ahir, en entrar al cotxe,
encara hi vivia l’aroma a tu
en harmonia
amb les ganes de contar-te el fred que fot a fora,
quan el termòmetre s’entreté a encendre
les llums groga i després roja del perill de patinar a sobre teu
mentre aprofite per besar-te com en un accident
involuntari.
I tot això escric i més, ja saps,
per a després dissimular-ho entre saliva i presses
i el mosquit de sang compartida que arriba
just quan la son habita
entre nosaltres.
I t’escriuria versos perfectes, ara,
però ja saps que al volant li calen dues mans,
a sobre el gel;
que preferesc, de moment, no estavellar-me.
Mentre puga tornar per a contar-te que mai
no he escrit
uns versos com aquests.
(Josep Lluís Roig, “Peixos d’un mar sec”, ed. 3i4)