DE LA LITERATURA AL CAFÈ LICOR, DE LA LLENGUA A LA LITERATURA

L’altre dia vaig anar a dinar amb els meus alumnes a Bellús. Un entrepà gegant, alguna cosa per picar, beguda i café o cafè. Després, quan ja me n’anava, en pagar -6 euros per cap-, em va temptar una botella d`”herbero” i me’n vaig fer un xupito. I és ací on comencen els problemes de debò.
Al meu diccionari particular, brossa són les herbes que no tenen cap utilitat i, les que sí que en tenen, són, justament, herbes. I herbero és aquell que recull determinades herbes –de la Serra de Mariola, normalment- i les deixa macerar dins d’una botella que es reomple –meitat i meitat- amb anís dolç –al voltant dels trenta graus d’alcohol- i caçalla –els problemes se m’acumulen, perquè aquest anís sec de quaranta-cinc graus no ix ni a l’Alcover-Moll , tot i que un alcoià il·lustre com Ovidi Motllor l’empre-.
És, doncs, un bon moment per escarbar als meus principis: El primer és que crec i visc aquesta meua llengua com una cosa viva, vital i, en bona part, fiable. Amb un registre col·loquial que fins l’aparició de la televisió estava molt poc castellanitzat –mon pare, per tant, és un element tan consultable com l’Alcover-Moll, d’aquells que engreixava el carro amb sagí i després va passar a engrassar el tractor- i que encara avui, on treballe –a la Vall d’Albaida- i on visc –Oliva- puc passar dies i dies sense escoltar ningú que no parle la meua llengua.
Evidentment, no escrivim literatura amb el registre col·loquial. El registre literari és una koiné inexistent a la realitat, com els móns que crea que existeixen i no. Però que es matisa amb cada obra escrita i llegida. I és ací on gose afirmar que no són tan importants els estudis que hom fa –filologia, en el meu cas- com les lectures. I supose que és ací on m’hauria de confessar: sóc un lector compulsiu. Llig en tres o quatre llengües, però molt en català, com a mínim des de l’any 85. És el meu segon bagatge.
I amb aquestes armes sense tall, un cert grau d’inconsciència i molta voluntat, m’enfronte a l’escriptura i els seus mots. I, mentre no parla cap personatge, tot és relativament fàcil. Com a mínim no hi ha dubtes sobre quin registre utilitzar i com fer-lo servir. Però arriba un personatge que demana un xupito d’herbero i em veig obligat a valorar com he de grafiar herbero i les altres coses. Perquè l’ofici seria herber i no m’imagine ningú que diga he anar a cal fustero. En aquest cas concret, una solució fàcil seria demanar-se un herberet. Així, amb aquest diminutiu tan valencià...
I això em porta cap a una nova perspectiva: un dels camins per a la renovació de la literatura occidental ve, justament, per les aportacions de noves veus externes, de la perifèria, si ho voleu anomenar així. Autors com Zadie Smith, Salman Rusdie,... en el cas anglés, els autors sud-americans en el castellà, la nova poesia brasilera,... posen de relleu que les diferències ens enriqueixen i revitalitzen. Potser algú dirà que no hi ha tanta diferència entre viure a Catalunya o a València o a Mallorca. Però sí que n’hi ha: un ordre sociopolític diferent i, el que és més important, una actitud diversa davant la llengua. La manera de viure-la.
És, també en això, una excepció a tot, la literatura catalana. A tres hores en tren de Barcelona, existeix una literatura tan diferent com la sud-americana. Una literatura sense estat i, a més, diversa lingüísticament i cultural. S’assembla massa a un miracle com per ser cert. Però de vegades el voregem: amb casos que arriben a Barcelona com el de Joan Francesc Mira o Manuel Baixauli, l’arribem a palpar.
Perquè un dels problemes que tenien els narradors valencians és que la koiné literària estava de pega amb el present. L’estàndard valencià –i, parcialment, el català- transitava força a gust per la novel·la històrica però xocava una vegada i una altra contra el present. Un present valencià que ara comença a reprendre’s en la nostra narrativa: autors com Salvador Company o Xavier Aliaga fan la seua proposta de representació del registre col·loquial valencià. Amb la qual puc tenir divergències, però no deixe de veure-la com una proposta seriosa i meditada. Un signe més de normalitat. Per molt miraculós que semble.
Respecte d’aquesta normalitat, Josep Piera explicava que, segons ell, un símptoma de normalitat seria trobar autors que foren capaços d’escriure, literalment i literària, en valencià-català-balear. No sé si caldria però, sens dubte, seria un símptoma més d’aquesta normalitat impossible que existeix.
Jo, per la meua banda, a les obres de teatre, m’agrada incloure-hi personatges que parlen en català oriental mesclats amb valencians. És una cosa que faig amb naturalitat. Potser perquè vaig estudiar una part de la carrera a la Universitat de Barcelona i el registre –culte- de l’oriental no m’és aliè. Els diàlegs, a les obres de teatre, tampoc no em demanen tant d’esforç. Per contra, a les narracions, sí que em costen més. Potser per això, en narrativa, he optat per un tipus de discurs on l’estil directe s’incorpora a l’indirecte i a la pròpia narració sense cap marca. Un exemple inventat: “Va dir me’n vaig perquè n’estava fart, tot tancant la porta d’una revolada”.
Reconec que en aquesta elecció potser sí que hi ha tingut a veure la filologia, perquè supose que hom ha de saber com funcionen les coses abans de trencar-les. Perquè és una manera de marcar un estil propi en l’escriptura alhora que m’ajuda a solucionar els casos en els quals no tinc clar com “traduir” una expressió com, per exemple, “xupito de caçalla”.
Però supose que tots aquests dubtes els tindria també si escriguera en castellà o en anglès: quin estàndard triar, de quins localismes apropiar-me, com fer creïble dins d’una novel·la un personatge vulgar sense caure en allò pintoresc: el que explicava abans: la nostra cultura, la nostra llengua, la catalana barra valenciana barra balear (així l’anomene per als meus alumnes) viu, malgrat tot, dins de la normalitat. Una normalitat impossible que, malgrat tot, és. Perquè, si escriguera en castellà o en francès o en anglès, a veure com explicava jo que, després del xupito d’herbero, em vaig demanar un burret!

Josep Lluís Roig

L'article havia de publicar-se a "Els escriptors valencians i la llengua valenciana", CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2009, però finalment vam publicar el qüestionari.
Respecte del llibre, he de dir que és ben útil per fer una dissecció força correcta del que pensen els autors valencians de la situació lingúística al País Valencià.