El vaig llegir ahir, en l'Homenatge a Teresa Pascual, que va estar molt bé.Molt. I emotiu. Estic molt content d'haver-hi participat. El poema anava en un llibret en companyia de més poemes i articles dedicats a Teresa. Amb un tiratge molt curt, prompte serà objecte de col·leccionistes...
Bé, el meu poema:
L’aire sorprèn la nit, el seu paisatge:
un vent sentimental, escrit a mà,
s’avança al borrissol de braços rectes
que s’han omplert de lletres sense veu, mudes,
perennes sols als llavis després dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormies t’he escrit, suau,
sobre la pell els dits, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos, són un record
que no va ocórrer mai. Que la certesa
és l’ara dels covards, que el son profund
només arriba tard, quan ja no és prou;
que no vam viure mai al paradís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada