divendres, 11 de desembre de 2009

Entre callar o parlar massa

“La perfecció no existeix”. És per això que des del seu blog La presó de l’aigua, el poeta d’Oliva Josep Lluís Roig (1967) s’atribueix el pecat d’egolatria, i es postula en la recerca d’una poètica que elideixi sistemàticament, llibre a llibre, allò que avui dia anomenem escriptura del jo, subjecta a l’anàlisi i l’expressió de les circumstàncies personals més o menys comprensibles. Sense anar més lluny, Joan Vinyoli expressava el seu temor al desequilibri entre la formalitat estètica del poema i la visceralitat catàrtica que hi exposa el creador: “temo que em manqui «invenció formal», que el pas de la«vivència» a la «forma» sigui massa directe, que la «passió» utilitzi un «vehicle massa comunicatiu»”. Pocs mesos després que Roig formulés aquests dubtes, guanyava el Vicent Andrés Estellés dels Premis d’Octubre 2008, i d’alguna manera es rescabalava d’aquesta manca de confiança en seguir un camí que, tot i la impossibilitat d’assolir la perfecció, marxi en la direcció que hom consideri més adequada. Peixos d’un mar sec n’és el resultat, un exercici poètic de base simbolista que neix dels dubtes expressats pel poeta, però no pas com un gir radical cap a l’abstracció incomprensible, sinó cap a noves vies d’expressió que no voregin l’autocontemplació creativa, interrogant-se i sobretot interpel·lant el propi objecte d’estudi, la poesia.

“La perfecció no existeix”, afirma en una nota prèvia, i sobretot “el concepte és secret, ocult”. És evident que tanta constatació d’impossibilitats dificulta la feina creativa. Davant d’aquestes restriccions el llenguatge esdevé una eina limitada, així que Roig decideix prendre el rol de músic: tocant les tecles del piano en diferents tons, pretén accedir a la diversitat dels àmbits poètics. El poemari, doncs, es divideix en seccions encapçalades pels termes presto, forte-piano, tenutto... Tanmateix no n’hi ha prou, els resultats corren el risc d’esdevenir massa inconcrets o massa explícits. I davant del dubte, el poeta tria les dues lents d’observació alhora, que a partir d’aquí esdevindran complementàries: els poemes s’agrupen en binomis, i cadascun d’ells exerceix la funció de plantejament –art menor, versos escadussers que condueixen a la síntesi de la lírica japonesa– o d'ampliació ­–represa del tema esbossat, concretant-lo en imatges metafòriques i reflexions.

Així mateix, el recull també progressa des d’un plantejament conceptual, però aquest cop des del concret fins al més general: en comptes de simultaniejar les lents, les va substituint des de la mirada microscòpica de la gènesi poètica fins al discórrer del temps i les implicacions que la creació literària té en la nostra vida. Pianissimo 6/8, és a dir, tot tocant amb suavitat, ens parla de la dificultat de desvetllar el món a través de la paraula, sobretot per la imprecisió que implica el llenguatge humà (“només escrivim els signes que ja s’han esborrat”). Tanmateix, és l’únic mitjà aproximatiu que tenim per aprehendre el món i fer-nos-el una mica més entenedor: “Són aquestes, les paraules, i no d'altres, / les que fan que les coses tinguen cos”. El poeta hi accedeix a través del silenci, però en el contacte “hi deixe un rastre de sang involuntària”. L’antítesi que suposa Forte-piano 4/4 (tocar fort i suau a la vegada) metaforitza l’esforç del poeta. L’amor també serveix de símbol de l’aproximació a la poesia (“Escric la teua pell / amb tinta color carn”, “com el primer contacte, etern, / d’uns segons fugissers / que precedeixen la set i l’aigua”), i a la vegada constata la unió entre l’experiència personal i la desvetlla poètica. Roig, però, evita la concreció, com s’havia proposat. Amb Decrescendo 4/4 sorgeixen les primeres constatacions negatives: els humans aspirem a l’eternitat i hi accedim a través dels records, però aquests esdevenen una matèria flonja, molt difícil de fixar: “Hi ha l’ara i l’ara i l’ara / i mai no la dutxa, més tard, / amb gotes on escric / aquestes paraules fracassades”.

El poemari segueix amb passa ferma i introdueix l’escenari urbà a Tenuto 4/4, l’”animal perillós” i la inutilitat de reviure el record a Legato 2/4, les geografies personals a Presto 8/8, la mort i la dificultat de viure a Marcato 4/4. L’amplitud temàtica del poemari li atorga una varietat i una profunditat molt enriquidora. Abans d’acabar, però, Roig encara té temps d’afegir unes quantes paraules al silenci recordar-nos, tot resumint, que la poesia és un diluvi inesperat, una infecció sota la ferida tancada o “un mot amagat sota el silenci”. Al poeta, doncs, li pertoca decidir si romandre callat o parlar, tot buscant un camí que eviti excedir-se en la paraula, i aconseguir que els mots escollits fulgeixin com peixos d’un mar sec, animalons fora del seu hàbitat, petites mostres fragmentàries de la bellesa, el medi d’on han estat pescats pel poeta.

David Madueño Sentís


Josep Lluís Roig, Peixos d'un mar sec
Premi Octubre de Poesia 2008
3i4, València, abril 2009

Extret de:
"Caràcters", número 49, octubre 2009, p.12

De veres de debò que quan vaig començar a escriure ací, en aquest blog, ho feia gairebé com un secret, com una cosa només per a mi que algú, hipotèticament, podria trobar-se per casualitat: la típica agulla en un paller.
Fet i fet, no faig publicitat d'aquest blog, no l'he afegit al meu correu electrònic i no ho explique als amics ni a les amigues. Trobar-se'l és un acte atzarós. Em semblava bell, així.
Tanmateix, he constatat que hi ha persones molt hàbils en tots aquests temes i m'he endut sorpreses importants, respecte de gent que l'ha trobat.
I més encara, aquesta és la segona ressenya -que jo tinga controlada- on es cita el blog. Hom tria uns camins i la vida imposa els seus. Fins i tot els blogs saben ser metafòrics!

6 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Josep Lluís: és suficient que algú trobés per casualitat el teu blog per a què, encadenadament, forem uns quants els qui afegirem la teua pàgina a les nostres llistes. És cert: no hi ha anonimat ni aïllament possible, a la xarxa, i algú hauria d'advertir-ho el primer dia.

El que no sé si saps (supose que sí) és que David Madueño és un dels "clàssics" de la nostra blogosfera, i ha dedicat alguna de les seues darreres entrades justament a la seua tasca com a crític.

http://llunatic.blogspot.com/

Fa poc que tinc a casa el meu exemplar de "Peixos d'un mar sec": si arribe a temps de penjar una breu anotació, o copiar un poema, abans d'acabar l'any, ho faré (ja se'm va passar fer-ho amb "Càries"). Salutacions, Emili Morant

Coralet ha dit...

Hola, no sé si és per ell que trobí el teu blog, però sí que és per David Madueño que tinc ganes de llegir Peixos d'un mar sec. Crec que fa molt bones crítiques. Amb substància.
Salutacions

Josep Lluís Roig ha dit...

MOltíssimes gràcies a tots. LlunÀtic sí que el conec. Supose que com moltes coses, me'l vaig trobar mentre cercava informació al Google sobre algun llibre.
M'agrada pensar que, encara que la gent faça com si no existira tot aquest moviemnt cultural i de vida, existeix. I moltes vegades és més fiable i superior a la crítica "oficial". M'agrada haver-m'hi mesclat involuntàriament. Jo procure no deixar massa rastres, no em faig admirador "oficial", no he posat que sóc seguidor ni coses d'aquestes, crec que per aquella idea inicial, però m'agrada molt resseguir camins des d'un blog inicial. S'assembla a la vida.
Gràcies per fer bullir aquesta vida secreta i, alhora, a la vista de tots!

David Madueño Sentís ha dit...

Josep Lluís: enhorabona pel llibre. Vaig ensopegar amb el teu blog per casualitat, tot cercant informació per internet que em donés pistes sobre la teva trajectòria anterior a "peixos". M'ha agradat molt la conceptualitat del llibre, i espero que hagis trobat un camí amb ell per evadir els dubtes de "Càries". Si no vols deixar gaire petja no t'enllaçaré al llunÀtic, però permet-me seguir de tant en tant aquesta presó d'aigua.
Per cert, gràcies a l'Emili i a la Coralet per les referències que fan sobre el meu blog i les meves activitats crítiques.

Josep Lluís Roig ha dit...

Hola!
M'agrada que les coses passen. Podeu fer amb el que escric al blog allò que preferiu.
Forma part de les sorpreses belles de la vida. I aporta un plus de repte: la literatura catalana gairebé no existeix a la realitat que ens venen.
Però existeix. I molt. I batega forta i viva des de totes les vostres pàgines.
Per a mi és un honor que hi passeu, que agregeu o que en feu allò que preferiu. Un honor. I una sorpresa.
Gràcies!

國倫老師Teacher ha dit...

cool!i love it!AV,無碼,a片免費看,自拍貼圖,伊莉,微風論壇,成人聊天室,成人電影,成人文學,成人貼圖區,成人網站,一葉情貼圖片區,色情漫畫,言情小說,情色論壇,臺灣情色網,色情影片,色情,成人影城,080視訊聊天室,a片,A漫,h漫,麗的色遊戲,同志色教館,AV女優,SEX,咆哮小老鼠,85cc免費影片,正妹牆,ut聊天室,豆豆聊天室,聊天室,情色小說,aio,成人,微風成人,做愛,成人貼圖,18成人,嘟嘟成人網,aio交友愛情館,情色文學,色情小說,色情網站,情色,A片下載,嘟嘟情人色網,成人影片,成人圖片,成人文章,成人小說,成人漫畫,視訊聊天室,性愛,a片,AV女優,聊天室,情色