Entre callar o parlar massa

“La perfecció no existeix”. És per això que des del seu blog La presó de l’aigua, el poeta d’Oliva Josep Lluís Roig (1967) s’atribueix el pecat d’egolatria, i es postula en la recerca d’una poètica que elideixi sistemàticament, llibre a llibre, allò que avui dia anomenem escriptura del jo, subjecta a l’anàlisi i l’expressió de les circumstàncies personals més o menys comprensibles. Sense anar més lluny, Joan Vinyoli expressava el seu temor al desequilibri entre la formalitat estètica del poema i la visceralitat catàrtica que hi exposa el creador: “temo que em manqui «invenció formal», que el pas de la«vivència» a la «forma» sigui massa directe, que la «passió» utilitzi un «vehicle massa comunicatiu»”. Pocs mesos després que Roig formulés aquests dubtes, guanyava el Vicent Andrés Estellés dels Premis d’Octubre 2008, i d’alguna manera es rescabalava d’aquesta manca de confiança en seguir un camí que, tot i la impossibilitat d’assolir la perfecció, marxi en la direcció que hom consideri més adequada. Peixos d’un mar sec n’és el resultat, un exercici poètic de base simbolista que neix dels dubtes expressats pel poeta, però no pas com un gir radical cap a l’abstracció incomprensible, sinó cap a noves vies d’expressió que no voregin l’autocontemplació creativa, interrogant-se i sobretot interpel·lant el propi objecte d’estudi, la poesia.

“La perfecció no existeix”, afirma en una nota prèvia, i sobretot “el concepte és secret, ocult”. És evident que tanta constatació d’impossibilitats dificulta la feina creativa. Davant d’aquestes restriccions el llenguatge esdevé una eina limitada, així que Roig decideix prendre el rol de músic: tocant les tecles del piano en diferents tons, pretén accedir a la diversitat dels àmbits poètics. El poemari, doncs, es divideix en seccions encapçalades pels termes presto, forte-piano, tenutto... Tanmateix no n’hi ha prou, els resultats corren el risc d’esdevenir massa inconcrets o massa explícits. I davant del dubte, el poeta tria les dues lents d’observació alhora, que a partir d’aquí esdevindran complementàries: els poemes s’agrupen en binomis, i cadascun d’ells exerceix la funció de plantejament –art menor, versos escadussers que condueixen a la síntesi de la lírica japonesa– o d'ampliació ­–represa del tema esbossat, concretant-lo en imatges metafòriques i reflexions.

Així mateix, el recull també progressa des d’un plantejament conceptual, però aquest cop des del concret fins al més general: en comptes de simultaniejar les lents, les va substituint des de la mirada microscòpica de la gènesi poètica fins al discórrer del temps i les implicacions que la creació literària té en la nostra vida. Pianissimo 6/8, és a dir, tot tocant amb suavitat, ens parla de la dificultat de desvetllar el món a través de la paraula, sobretot per la imprecisió que implica el llenguatge humà (“només escrivim els signes que ja s’han esborrat”). Tanmateix, és l’únic mitjà aproximatiu que tenim per aprehendre el món i fer-nos-el una mica més entenedor: “Són aquestes, les paraules, i no d'altres, / les que fan que les coses tinguen cos”. El poeta hi accedeix a través del silenci, però en el contacte “hi deixe un rastre de sang involuntària”. L’antítesi que suposa Forte-piano 4/4 (tocar fort i suau a la vegada) metaforitza l’esforç del poeta. L’amor també serveix de símbol de l’aproximació a la poesia (“Escric la teua pell / amb tinta color carn”, “com el primer contacte, etern, / d’uns segons fugissers / que precedeixen la set i l’aigua”), i a la vegada constata la unió entre l’experiència personal i la desvetlla poètica. Roig, però, evita la concreció, com s’havia proposat. Amb Decrescendo 4/4 sorgeixen les primeres constatacions negatives: els humans aspirem a l’eternitat i hi accedim a través dels records, però aquests esdevenen una matèria flonja, molt difícil de fixar: “Hi ha l’ara i l’ara i l’ara / i mai no la dutxa, més tard, / amb gotes on escric / aquestes paraules fracassades”.

El poemari segueix amb passa ferma i introdueix l’escenari urbà a Tenuto 4/4, l’”animal perillós” i la inutilitat de reviure el record a Legato 2/4, les geografies personals a Presto 8/8, la mort i la dificultat de viure a Marcato 4/4. L’amplitud temàtica del poemari li atorga una varietat i una profunditat molt enriquidora. Abans d’acabar, però, Roig encara té temps d’afegir unes quantes paraules al silenci recordar-nos, tot resumint, que la poesia és un diluvi inesperat, una infecció sota la ferida tancada o “un mot amagat sota el silenci”. Al poeta, doncs, li pertoca decidir si romandre callat o parlar, tot buscant un camí que eviti excedir-se en la paraula, i aconseguir que els mots escollits fulgeixin com peixos d’un mar sec, animalons fora del seu hàbitat, petites mostres fragmentàries de la bellesa, el medi d’on han estat pescats pel poeta.

David Madueño Sentís


Josep Lluís Roig, Peixos d'un mar sec
Premi Octubre de Poesia 2008
3i4, València, abril 2009

Extret de:
"Caràcters", número 49, octubre 2009, p.12

De veres de debò que quan vaig començar a escriure ací, en aquest blog, ho feia gairebé com un secret, com una cosa només per a mi que algú, hipotèticament, podria trobar-se per casualitat: la típica agulla en un paller.
Fet i fet, no faig publicitat d'aquest blog, no l'he afegit al meu correu electrònic i no ho explique als amics ni a les amigues. Trobar-se'l és un acte atzarós. Em semblava bell, així.
Tanmateix, he constatat que hi ha persones molt hàbils en tots aquests temes i m'he endut sorpreses importants, respecte de gent que l'ha trobat.
I més encara, aquesta és la segona ressenya -que jo tinga controlada- on es cita el blog. Hom tria uns camins i la vida imposa els seus. Fins i tot els blogs saben ser metafòrics!