dilluns, 19 de gener de 2009

El temps

De l'AELC, s'han posat en contacte amb mi per oferir-me de fer una pàgina web amb alguna informació sobre mi. Com que mai no m'he col.leccionat les coses que han escrit sobre mi, les tinc desades en caixes en companyia de cartes, poemes, i d'altres coses. Sense organitzar.
He recorregut llavors a internet, que m'ha demostrat que les coses són efímeres. Tanmateix, he trobat algunes pàgines amb molt de mèrit, com raco.cat, que ha escanejat moltes revistes.
Per a sorpresa meua, he trobat a Reduccions (que és una magnífica revista de poesia) uns poemes publicats el 1993 (Any: 1993 Núm.: 60). Que, per tant, ja estaven escrits a darreries del 92. I que vaig publicar a "Ebri del vi perdut" el 1999. Set anys sense publicar res. I tenia coses.
Convé aprendre quan les coses van malament tant com quan van bé.
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/47245/58612

L'esperanqa acaba ací, supose.
Ebri del vi perdut m'esgarre ungles
i pells damunt l'arena: moriré
nu i desert somiant l'oasi verd
d'algun somriure: cremaré la pell.
M'he fet cert en les hores que he viscut:
ara ja sé que la sang és la barca
que naufraga, els ulls cecs del terror
quan m'ature al carrer i la gent, tota,
compra rebaixes. Ja no queda res.
Si ni és això. Que l'oasi existeix
quan el desert és més profund, més gran,
inassolible. He viscut: no ho negue;
també he estat feliç i espere ser-ho,
però aquesta angoixa és qui em menja el viure,
qui els ulls m'esgarra cada dia al vespre,
quan no és possible creure en els refugis
i revisc l'esperanqa de l'incendi,
de tanta neu atenta a les pupil.les.

2 comentaris:

Christelle Enguix ha dit...

M'ha agradat molt, aquest poema...

Josep Lluís Roig ha dit...

Maria Josep Escrivà diu que aquest és el poema que val per tot el llibre d'"Ebri del vi perdut". Potser té raó. I tota la resta és prescindible.