dijous, 8 de gener de 2009

Txema Martínez

Recorde la primera vegada que vaig escoltar Txema Martínez. Vull dir que no recorde el lloc ni l'hora però recorde amb nitidesa el poema del piano, les mans, la germana. És, aquell, un poema perfecte per ser recitat. Narratiu, directe, amb aquell toc nostàlgic que se t'enganxa i et dificulta la respiració.
No l'havia llegit mai, abans. I jo m'ho havia perdut.
Fa relativament poc, va traure "L'arrel i la pluja", que havia guanyat el Carles Riba 2007. Un llibre desolat. No n'havia parlat perquè és un d'aquells llibres que produeixen desassossec, que habita un món desangelat, com possiblement és, però que jo sempre veig amb aquell punt d'ironia lleugerament esperançada que Txema es nega a concedir. Potser amb raó.
Només el recomane per a aquelles persones a les quals els agrade un bany de realitat crua. Bella, però crua.
Bé, el cas és que, després de llegir-lo, vaig reprendre un llibre d'articles publicats a la premsa que duia per títol, ben significativament, "Les cendres". Ja l'havia llegit a trossos i ara l'estic retrobant.
Per una banda, presenta un món tan desolat com el dels darrers poemes però, per l'altra, mostra els relleus on aferrar-se per sobreviure: persones, pel·lícules, records, vides... M'ho estic passant tan bé que no m'importa gens rellegir-me els articles ja llegits. Perquè, malgrat que són publicats a la premsa, no són de caducitat immediata. I parlen del món. I el reflexionen.
Copie un article complet:
LA IMPERFECCIÓ
Jo, que no crec en Déu, sí que crec en gent com Billy Wilder, aquest guionista vienès que va esdevenir director de cine a Hollywood i que ara ha mort per ressuscitar en cada pla deis seus fotogrames. Amb eh s’ha endut cap al record un cinema pràcticament desaparegut, llevat d’algunes destacades excepcions (penso en Woody Allen o Clint Eastwood). Els que tendim a no creure en gaires coses també tendim, que aquesta és la nostra dolça condemna, a sentir-nos propers a aquells descreguts que amb la seva mirada irònica ens presenten rere un somriure o un detall amb prou feines perceptible tot l’horror i la misèria d’aquest món; són aquesta mena d’artistes que d’una forma estranya i reveladora s’allunyen de la realitat tant com poden per lligar-nos-hi després irremeiablement, per ensenyar-nos la semàntica del compromís essencial amb totes les coses. Només amb intel·ligència, sensibilitat i molta tècnica un director dels d’abans pot elaborar obres mestres com les que va fer Wilder, i això després de perdre una mare i part de la família en un camp de concentració i haver de fugir dels nazis fins més enllà de l’Atlàntic. Un altre hauria creat un cinema afectat i massa sincer. Ell, però, posseïa aquella rara fórmula dels grans, la que combina un judici humil i una gran ambició artística, per dirigir comèdies com Sorne Like It Hot (Con faldas y a lo loco o, segons TV3, Ningú no és perfecte) o L’apartament i enlluernar el gènere negre amb Testimoni de càrrec i El crepuscle dels déus. Bé, això deixant de banda altres títols meravellosos, com els que va fer amb la parella perfecta Matthau/Lemmon i aquesta perla anomenada La vida privada de Sherlock Holmes. Amb tanta pedanteria, amb tanta ostentació d’egolatries que volten pel món, Billy Wilder era l’últim artesà viu d’una època en què el director, l’artista en definitiva, tenia un cert control sobre el producte que portava a les mans i sobre les repercussions en el públic, en l’art i en la Història. Ell va preferir plegar l’any 81 abans que abaixar-se e!s pantalons davant dels focs artificials en què s’havia convertit l’ofici que tant estimava, per a contemplar el crepuscle amb un whisky i un puro entre els dits. La feina ja l’havia fet: no va ser el més espectacular, ni el més enrevessat, ni el més venerat, ni el més sostingut. Les seves pel·lícules no van ser les més perfectes, però, com va dir Cocteau de Proust, i Truffaut de Hitchcock, la seva obra continuarà “vivint com e!s rellotges de polsera dels soldats morts”. I com que es veu que hem de creure en alguna cosa, jo, com Trueba i tants altres, prefereixo creure en Wilder i en el que em representa: una manera de fer i de pensar, una subtil i perfecta imperfecció.
Txema Martínez, Les cendres, Editorial Moll, 2005 (pp. 99-100).