Ponç Pons

La tramuntana ha entrat i els turistes es queixen. L’ambient és net, perfumat. El mar, d’un blau esquiu, esbrufa escumera.
[...]
La tramuntana, en comparació d’aquests vents que pugen calents, polsosos, del sud, és el millor vent del món, encara que pel mal temps les gavines no puguin pescar.
Volen xisclant
La seva fam i don
Pa ales gavines.

Ponç Pons, “Dillatari”, ed. Quaderns Crema, 2005.

Vaig per la pàgina 120 (de 190, aprox), però ja puc dir que he gaudit tant i tant, mentre el llegia, mentre el lligc. És una espècie de dietari on mescla lectures i vides amb l’escriptura. L’illa, el paisatge destruït, es mescla amb l’art i amb totes les contradiccions del nostre món. Això, alhora, li provoca poemes: home ferit de literatura, home fet de literatura. I també de vida, de dona i fills que el redimeixen de la soledat, que l’ajuden a trobar l’equilibri enmig del desori d’una illa enfonsada en ciment.
A mi m’han agradat molt també els poemes breus, més que no els llargs. No sé per què, però aquestes coses passen (i com no, això em remet al meu “Peixos d’un mar sec”): dos tipus de poesia, l’una a la vora de l’altra, tendeix a provocar que el lector es decante cap a un costat o cap a l’altre. Potser això és bo, perquè, malgrat que els poemes llargs no em fan del tot el pes, trobe fascinant i fins i tot imprescindible aquest “Dillatari”.
Toca tants punts, tants temes que m’afecten. I els que no, són, tanmateix, capaços de fascinar-me. Com la temàtica de l’illa i els seus referents literaris.
Hi ha, també, reflexions sobre el fet d’escriure en (i des de) un món que desapareix en una llengua que també desapareix. Lúcid. Lúcid i lúcid.
Es mor la nostra societat i es mor la nostra llengua. Som els testimonis de la fi o, com a molt, del miracle de la supervivència. La nostra literatura pot contar coses que d’altres encara ni sospiten. No m’estranya que hi puguen aparèixer autors tan “grans” com Ponç Pons.
Un autor que, d’altra banda, m’havia resistit a llegir des que li van donar el premi Alfons el Magnànim. Ara pense que idiotament, però de vegades els sentiments ens traeixen. Perquè és aquest un premi que neix per tapar boques. Quan el PP va començar a manar a València, va destrossar les poques poquetes coses que el PSOE havia permès, com per exemple la mateixa institució Alfons el Magnànim, que depenia de la Diputació de València (on havia florit una brillant col·lecció de poesia que havia publicat, per exemple, Derek Walcott, Teresa Pascual, Isidre Martínez, Víctor Sunyol, Salvatore Quasimodo, Costas Kariotakis, Ingeborg Bachmann,...). Se la van carregar i van redistribuir els treballadors. Això del valencià no podia ser una cosa tan seriosa i ben feta.
Ara convoquen el premi de poesia Alfons el Magnànim. Està molt ben dotat i ho publica Bromera. Si ho pense bé, és perfecte que el guanyen autors com Ponç Pons o que Rita Barberà done el premi de poesia de València a Jordi Llavina. Ells són lluny d’ací i no s’embruten en el nostre pa nostre de cada dia. Han guanyat bons llibres i això, fins i tot, fa semblar normal la nostra cultura, que és una cosa bona per a la nostra salut mental. Així que quan m’acabe “Dillatari” em compraré “Pessoanes”, que el vaig deixar una mica de banda per qüestions terrenals. Per sort, la literatura està per sobre de totes aquestes porqueries.