El dissabte passat, al Mercat d'Oliva, vam llegir uns quants poetes (d'Oliva i rodalies, podríem dir, amb un somriure). L'acte va estar molt bé i qui se'n va encarregar ho va fer molt agradable: van disposar tauletes com les d'una cafeteria amable i van convidar a vi blanc, frec i jove, de Belda (de Fontanars dels Alforins: un poble on es fan alguns dels millors vins valencians, alguns dels quals etiqueten en valencià sense cap legislació que els hi obligue).
Hi havia més de cent persones. He d'admetre que el meu poble em segueix sorprenent, de vegades.
Hi vaig llegir un poema que parla de la Marjal de Pego-Oliva. Uns aiguamolls que són parc natural, però que aquest parc no té com a límit el mar -que és el natural- sinó l'autopista. Així han edificat tota la platja. Coses del Mediterráneo i la política. El poema (de "Peixos d'un mar sec") fa així:
Al meu poble, la marjal és l’aiguamoll,
inundada constant per fonts i rius
que han oblidat la mar.
No és lluny:
travesse el Camí de les Bruixes, els Gorgs i el Camí
de l’Aigua Blanca,
travesse els ullals i una platja que cada estiu
s’inunda
de meduses, d’apartaments moblats,
on jeu, per prendre el sol,
una autopista perpètua.
Més tard de l’autopista, massa bruna per un excés de sol,
es desperta l’aiguamoll, que és la marjal o el Pla,
que té rius i sèquies i fonts d’aigua i de sal.
A les nits, navegue el seu cos amb les barques d’arrossars
abandonades.
Hi naufrague feliç, lluny de peatges i ports,
per a després dormir al teu costat.