És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
del tall i el ganivet, del cirurgià ebri que, amb mà indòcil,
separa la carn del greix.
Així, parlem dels anys feliços, de la felicitat de ser infants,
d’arribar a la porta un dia de col·legi per descobrir
que no hi ha escola.
Qui mai no ho va somiar, quanta felicitat quan es compleixen
els somnis!
Recorde, llavors, les cues a la tele. Cues i cues com cucs
que s’escampaven per pobles i ciutats,
quan tota Madrid, deien, era una cua humana
de gos que roda i encercla
la tomba d’un dictador mort.
Eren principis dels setanta i encara era jo molt infant.
Recorde aquells dies amb la felicitat de les aules buides
en dia feiner,
de les hores davant la tele perquè entre cua i cua,
enllustraven els somnis amb films d’indis i vaquers
amb veu rogallosa i poc probable
que jo assajava amb soldadets de plàstic
a sobre d’un sofà que ja no existeix ni a l’edifici Borges
de la memòria.
Ja he parlat alguna vegada de l'aproximació que ha fet el món faller cap a la cultura a la ciutat de Gandia. Hi ha llibrets de falla que van molt més enllà del que era esperable. En una de les falles van fer un dossier sobre els anys 70 i a mi em van demanar que escriguera quatre poemes sobre el tema.
Com que jo, llavors, no era sinó un xiquet vaig pensar que calia –i era de justícia- explicar la meua mirada d’aleshores sobre el tema. El resultat van ser quatre poemes (un dels quals ja vaig penjar per Cap d’Any). Avui en penge un segon (els quatre junts els he posats a http://versosdispersos.blogspot.com/).
Per cert, felicitats a Manel Marí, que enguany ha guanyat el Premi Joan Climent a un poema publicat en llibret de falla!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada