dimarts, 10 de març del 2009

Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie

PARAULES

Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie.
Quan els cabells s’encrespen amb el vent de la por
-al terrat o a les golfes de casa, esbalandrades-,
la solitud, com una teranyina, segella
la boca. Amb balbuceigs o amb l’alena d’un crit,
demanem companyia; si no, la flama mor
en el buit. Aire fresc de paraules revifa
un caliu temorós. Asseguts a l’escó,
entaulem una tímida conversa,
mentre udolen a fora, en la nit glacial,
els gossos del trineu, per al darrer viatge.


Jordi Pàmias, La veu de l’àngel, ed. Proa, 2009.


Vaig tenir Jordi Pàmias de professor a l’institut Màrius Torres de Lleida–també a Pep Coll- ja fa molts anys. Lleida forma part del meu imaginari, de la meua formació.
Per a mi, el seu millor llibre va ser Lluna d’estiu (que posteriorment ha donat títol a un volum de l’obra completa que publica Pagès editors). I ara viu una segona edat d’or amb Terra cansada, Narcís i l’altre i aquest La veu de l’àngel.
Hi ha la reflexió sobre el temps, sobre la mort, el passat propi que ja ha desaparegut però, alhora, això no li impedeix d’estar atent al món on viu.