dimecres, 17 de març de 2010

PRIMERA HISTÒRIA D'AMOR

Es van conéixer de pura casualitat un dia a la fàbrica: ell treballava a la cadena de muntatge i ella amb l’ordinador central. Va ser com un llampec de jo et mire tu em mires i ens quedem bocabadats més de mitja hora sense saber ben bé que dir-nos fins que a algú dels dos se li ocorre allò de podríem pegar una volta tots dos plegats, avui que fa bon dia. O el més manit de que et sembla si anem a sopar i després passegem una estona sota les estrelles.
I la primera opció va ser, que l’aire era blau i les floretes començaven a florir per tot arreu, com correspon, i tot era felicitat, excepte per als al·lèrgics al pol·len, però ells no ho eren.
I jo t’agafe una miqueta de la mà, tímidament, com qui no vol la cosa però sí que la vol i tu no la lleves i somrius tendrament i dolça, clar, i s’acosten una miqueta més i parlen i parlen, descol·locats, per inèrcia només, sense saber ben bé què diuen fins que un dels dos decideix prendre la iniciativa i acosta la boca cap a l’altre, amb els ulls així com mig tancats, melosos. I arriba el primer bes i les carcasses i les paraules d’amor i cada volta el camp més ple de floretes i quedem per a demà i per a l’altre i l’altre i l’altre i tots els que queden fins al sempre.
Que tota la fàbrica vessava de comentaris, que qui ho havia de dir, o ja veus, ella de tan bona casa com era. Però ells a la seua: vine que coneixeràs la meua família i el mateix dic i el que tu digues, amor. I així fou: que visitaren llurs famílies i els van comunicar en to solemne que volien casar-se. I les respectives es van sorprendre per la rapidesa dels fets, però els veien tan enamorats, feliços, primaverals, que els van donar el consentiment i hi van col·laborar de manera desinteressada i totalment altruista als preparatius.
I així va succeir, que un dissabte qualsevol quan ja començava l’estiu es van casar, entre les set i les vuit de la vesprada. Que tot va ser com s’esperava, amb la pluja d’arròs a la porta de l’església -tradicionals ells ni van voler sentir a parlar de passar pels jutjats-, les bromes típiques, les felicitacions,... I ells allí, més tendres que el món, enamoradíssims, amb bona cara davant tot el personal, que les respectives famílies eren molt llargues i n’hi havia que no havien vist des de feia anys i panys, per no dir mai.
Quan, després de tot el muntatge, va seguir la festa ell ja estava cansat però la veia tan radiant, tan contenta, tan amb ganes que aquell dia no s’acabara mai, que va decidir aguantar tot el que tocava aguantar.
Cap a la matinada, cansats però immensament feliços, arribaven davant la porta de la seua nova casa. I ell encara va traure forces de flaquesa i la va prendre en braços i la va portar fins l’habitació, que havien omplert de globus i els van haver de punxar tots i després hagueren de traure el sucre o la sal del llit i a la fi aconseguiren quedar-se sols amb ells mateixos.
Aleshores fou quan, malgrat el cansament i la son, vingué allò de començar a acaronar-se i què contenta estic, amor, i què content estic, amor, i llevar-se a poc a poc la roba i a vore qui diu la tendresa més tendra i com he pogut viure sense tu i quin cos més perfecte que tens i com m’agrada i va ser llavors, mentres li acaronava els cabells, llargs, amb la mà, que es va adonar de les seues orelles de vidre que els cabells li tapaven normalment i que permetien vore els circuits que envoltaven la matèria pensant i li digué saps, m’agraden més les teues orelles de vidre que les meues de símil pell.
(d'Històries circulars i altres relats, ed. Brosquil, 2003)

1 comentari:

anna g. ha dit...

Això és amor, i la resta són tonteries :) M'ha agradat molt! Una abraçada.