Els jugadors de whist

Vicenç Pagès Jordà hi basteix una història que m'ha agrat. Això per endavant. Relatar com de lluny està la realitat dels somnis és complicat. I ho fa molt bé.
També m'ha agrat el model de prosa polièdrica, malgrat que algun dels extrems del poliedre siga perfectament prescindible. Això li serveix de coartada per introduir la veu del narrador dintre la història, una moda que a mi em molesta molt però que ací queda justificada (encara que em segueix destorbant de la mateixa manera: crec que de vegades els escriptors tendim a imitar certes modes que no necessàriament ens afavoreixen).
A més, és un llibre molt contemporani, d'aquells que poden resumir una època. Com "Rayuela", per exemple, que seria un llibre també en la línia "excessiva" d'aquest.
Li costa tancar el llibre, com quan acabes de fer la massa d'una moixàvena, o d'una coca, i no t'ho acabes de traure dels dits. Però és un mal molt menor: després d'haver gaudit de pàgines i pàgines, tant al lector com a l'escriptor els costa admetre que tot s'acaba. Que potser és el resum brillant dels jugadors de whist: tot sempre s'acaba. Sempre.Tot. I els somnis hi estan inclosos.
Altament reconamable.
Els jugadors de whist
Vicenç Pagès Jordà
Ed. Empúries