CANVIS EN LA NARRATIVA VALENCIANA

A la revista del "Cercle" parlen d'autors actuals que ens parlen del passat. Fins i tot hi inclouen algun de valencià que, la veritat, en "Les cendres del cavaller" ho va fer molt bé. Encara no he llegit l'últim llibre de Silvestre Vilapalana, però supose que també estarà bé.
Però el que de debò m'interessa és destacar que en els darrers anys la narrativa valenciana ha arribat a l'actualitat amb diferents tipus de novel·la. A aquest present incòmode d'adossats, urbanitzacions i d'un creixement urbanístic ple de diners sota mà i desestructuració del territori. A mig fer, perquè la crisi no perdona.
D'entre les novel·les, per les similituds però també per les seues grans diferències, en voldria destacar unes poques:
- Silenci de plom, de Salvador Company (ed. 62)
- Neons de Sodoma, de Xavier Aliaga (ed. 3i4)
- El crepuscle dels afortunats, de Juli Alandes (ed. La Magrana)
- Conta'm la veritat sobre l'amor, Santiago Forné (ed. Tria)

Cadascuna de les quatre novel·les és extraordinàriament diferent de les altres, a nivell estilístic, narratiu, fins i tot en el tipus de novel·la. I, tanmateix, comparteixen paisatge i, de vegades, fins i tot excessos.
Comparteixen alguna característica molt peculiar com el fet que totes voregen la novel·la negra sense ser-ho. Morts o raptes, n'apareixen a les quatre. La destrucció del paisatge, els adossats, les urbanitzacions,... El viatge dels nostres autors pel paisatge valencià mai no és exempt de dolor, del sentiment de mancança.
I la realitat social que transparenten és sempre una societat malalta. O mancada. Polítics corruptes o...
A més, totes elles, en algun sentit, són excessives.
"Silenci de plom" és terriblement metaliterària, tancada en ella mateixa. Però la casa del seu protagonista sembla un clon de la casa del protagonista de "Conta'm la veritat sobre l'amor". Adossats des d'on es veuen créixer més adossats o d'altres formes encara menys benignes. Alhora que "Conta'm" esdevé excessiva en la seua obertura: el narrador, filòsof, verbalitza una i una altra vegada els fets, insaciable.
Com un poble de la perifèria de València és també el protagonista de "Neons de Sodoma", però en aquest cas l'excessivitat ve pel fet que recorda, pel to caricaturesc, una verbalització de l'ambient fallero i ranci del cap i casal valencià.
I és amb questa ironia, però refinada, que "El crepuscle dels afortunats" es disfressa de novel·la negra per a parlar dels interessos econòmics d'uns personatges tòpicament capitostos valencianots. I dic refinada, la ironia, perquè l'autor és capaç de bastir una novel·la policiaca sense entretindre's a trobar el culpable. Perquè el culpable concret és indiferent.
A mi, personalment, m'agrada que la realitat, l'actualitat, arribe a les novel·les. I que la seua representació no siga monolítica sinó variada. He gaudit tot llegint les quatre novel·les -amb algun moment de ganes d'assassinar els autors- i amb l'esperança que la collita continue.
Qui vulga sentir com batega la vida valenciana i no haja llegit aquestes novel·les, ja pot començar!