Homenatge a Enric Valor

VIATGE AL FRED AMB VALOR
L’altre dia, aquest gener passat, circulava jo tranquil•lament per l’autovia que han construït d’Alcoi a Xixona, aproximadament. Dic jo tranquil•lament però no és cert: circulava al•lucinat. Al•lucinat perquè nevava. Els valencians que vivim a la costa no sabem què és això, però el cotxe corre en un absolut silenci. Només se sent el colpejar continu dels flocs de neu contra el parabrisa.
Tot seguia al•lucinant fins que una patrulla de la Guàrdia Civil em va obligar a arrimar-me a un costat: no podia continuar, de moment. La pala llevaneu havia tingut un contratemps i la nova tardaria un parell d’hores: així que paciència i més paciència.
De moment, tot estava controlat. Arribaria tard a la reunió però l’excusa era ben consistent. Vaig engegar la ràdio però no se’n sintonitzava cap: entre poques que n’hi ha, per allí, i la nevada... Potser el repetidor s’havia quedat sense llum. Vaig traure el mòbil per avisar del meu retràs però no hi havia cobertura. Ni tan sols trucades d’emergència. Potser el repetidor... bé, ja ho sabeu. I encara sort que tenia més de mig dipòsit ple de combustible.
Així que aquells que vivien quan la tele no existia ja sabien què feien. Perquè en dies com aquell no provaven d’aplegar a cap reunió perfectament posposable. No sé. I em vaig imaginar Enric Valor, un enamorat de la nostra llengua i cultura, que escoltava àvidament les històries que es contaven al voltant de la llar en dies com aquests, congelats i plens de fred. I que després reproduiria a les seues “Rondalles valencianes”. I mira que a ell la cosa que més li agradava era escriure novel•les, però com que veia que amb l’aparició de la tele i les autovies les persones, en lloc de reunir-se i xarrar, es quedaven com imbècils davant d’una caixa quadrada que es passava la major part del dia explicant estupideses... O se n’anaven a comprar als centres comercials per a celebrar el fred... O... Ell va decidir recollir aquelles històries per a que no es perderen.
De sobte, algú va obrir la porta de l’acompanyant del meu cotxe i va entrar per protegir-se del fred. Es va espolsar un poc la neu i en eixe moment el vaig reconéixer: el barret i les ulleres, l’aire més bé prim... Enric Valor en persona!
- Disculpe vosté –la veu m’eixia prima i trencada, pel respecte i la poreta- però jo pensava que ja fa uns pocs anys que ha mort... Perquè vosté s’assembla molt a... Ja sap...
- Tranquil, home –va riure-, i no em tractes de vosté, que ja no s’estila! I no estic gens mort. No ho has vist? Tu mateix m’acabes d’invocar. Cada vegada que algú em llegeix, que algú escriu, que algú parla, jo torne a estar viu.
- Però.. Però...
- I a més, en realitat jo vaig nàixer ací al costat. En aquells temps era tota una odissea viatjar a València, per exemple... I ara ja ho veus: autovia amunt autovia avall. Però la gent sempre té pressa. Només córrer i córrer per a després córrer més.
Jo, la veritat, ja no sabia què contestar-li. Se’m feia estrany tenir-lo allí a la vora, saber que estava a prop del seu mas, del seu paisatge de tota la vida. Així que em va venir de meravella que de sobte apareguera per la meua esquerre una rabosa que va creuar tranquil•lament l’autovia glaçada, alhora que per la dreta s’acostava un gat negre que pareixia retallat damunt la neu. Jo patia perquè, com tothom que no circula per les autovies sap, els gats i les raboses són enemics. I potser venien perquè algun dels cotxes aturats desprenia olor a menjar...
Bé, el cas és que el gat es va trobar, de sobte, cara a cara amb la rabosa que, també sorpresa, li va donar el temps justet per a que se’n pujara damunt del meu capó. Jo escoltava les petjades del gat sobre el meu cap i veia com la rabosa li pegava voltes. Semblava com si parlaren.
- Això em recorda una rondalla que va escriure vosté... –quan em vaig girar per disculpar-me pel tractament de vosté em vaig adonar que, mentre jo estava distret pels animals, Valor havia desaparegut, i vaig callar-.
Però els animals continuaven allí, com gat i rabosa, tot pegant-li voltes al cotxe. Pareixia com si parlaren. I jo, que ja estava nerviós, vaig recordar que tenia un d’aquells cigars elèctric per a deixar de fumar, d’aquells que et deixen aspirar vapor per a fer-ho més creïble. El vaig traure de la caixa i, tan bon punt el vaig començar a provar, vaig veure com una figura fosca s’atansava al cotxe, obria la porta del copilot i se n’entrava. Amb la portada que va pegar, la rabosa es va espantar i el gat ho aprofità per fugir-se’n.
Jo pensava que es tractaria d’Enric, però no: era un dimoniot roig fosc amb una cua que no parava quieta i unes banyetes precioses de color vermellós.
- Ja veig que no deixes els mals hàbits! Tu continua així que te’n vindràs amb mi abans que no et penses! –va bramar amb una veu fonda i greu com si la seua veu tinguera el gust de les ones de la mar contra les roques de Dénia-.
- Però... Però... Tu...
- Que no has vist mai el dimoni o què...? Te’n véns amb mi ja o m’espere un poquet?
- Però... Però... –no trobava les paraules perquè jo volia explicar-li que justament em recordava una de les rondalles d’Enric Valor a qui acabava de veure, potser perquè jo ja estava quasi mort, però justament això em va donar una idea- Jo em pensava que el dimoni era el primer que bevia i, sobre tot, fumava!
- Evidentment! –va picar l’ham amb totes les ganes- Jo sóc el que més en tot! Només faltava! Eixe cigarret mateix que estàs fumant-te tu, jo me’l faig d’una tirada!
Ara que el tenia justament on jo volia no vaig desaprofitar l’ocasió. Així que amb cara de sorpresa i incredulitat vaig exclamar:
- Impossible!
Ell mateix me’l va furtar de les mans, el meu cigarret electrònic, per començar a aspirar i aspirar mentre el pobre cigarret, evidentment, no disminuïa, mentre el seu cap s’unflava i s’unflava i s’unflava fins que explotà.
- Ja, ja, ja! Què et pensaves? –exclamà, amb aquella veu que ja he explicat que no se sabia d’on eixia- Que sense cap no puc agafar-te? Ja, ja... –però la riallada se li va glaçar a meitat eixir i es va canviar per una veueta ridícula- Ui, que ve la Guàrdia Civil!
I se’n va fugir a la carrera, tot deixant-se oberta la porta. Porta a través de la qual va aparéixer una guàrdia civil que em soltà:
- Quina fumaguera! Deu tenir algun problema amb la calefacció. Podria haver-se intoxicat perfectament. Ja està oberta l’autovia. Continue vosté però vaja directament al primer taller que puga i que li ho arreglen. I no tanque del tot la finestra si no vol que el dimoni se l’emporte!
Així que vaig moure ràpidament per agafar la primera eixida i després la primera desviació i després tot un embolic de dretes i esquerres perquè els cartells estaven coberts de neu i sense saber ben bé com vaig acabar a l’únic taller de Penàguila, on se’m va ocórrer que encara com que no havia acabat a Castalla, el poble d’Enric Valor. El mecànic, llavors, va comentar:
- Els Valor, diu? Ací venia molt un tal Enric Valor, la família tenia el Mas de Bítol, on encara ara pot comprar obres d’art, i venia a abraçar el ginebre dels Valor, un arbust arbrós de més de tres-cents anys, que està enfront del Mas de La Lloma, que també era seu,darrere del qual hi ha una llarga història...
Que no em va contar perquè vaig caure redó al terra. Quan em vaig despertar, estava a l’única farmàcia del poble i tenia el cotxe davant la porta. Vaig prometre que tan bon punt fera millor temps tornaria a pagar la reparació, visitar el mas, encara que no fóra tan famós com el de Planisses a Castalla, i abraçar el ginebre dels Valor. I... me’n vaig anar cap a la meua reunió ja inexistent i extinta.
Josep Lluís Roig

(Publicat al llibret de la Falla l'Estació d'Oliva d'enguany)