El recital

Perquè Eduard ha començat el recital amb un poema balena. Un conte de llops i caputxetes en versió balena, prevertià, amb un toc d'absurd i un altre de prosaisme assassí.
Així ho aconsegueix: el meu fill adolescent, la meua filla que encara no, el públic en general, jo, l'escoltem. Ha obert la porta. Podria prescindir fins i tot de la música, posar-li'n una altra de més cridanera, potser inclús li'n caldria alguna de més cridanera, però importa poc.
Ens llig coses seues, reivindica d'altres poetes. És discret en els textos i jo li ho agraesc internament malgrat que ja havia avisat la meua filla que potser escoltaria algunes paraulotes, però Villon, François, encara no en deia: no en calen per tenir mala llet.
Voregem un poema on el sexe, la coca i la regla es mesclen amb un misteriós veí assassí i fem un parèntesi. Desem els poemes més. Per a després.
Ara ve el partit. Una final. Pep crida i s'entusiasma, gaudeix perquè és conscient de com de difícil és. Gol. Empat. Apassionant. Maria Josep riu nerviosa pel partit, jo ho veig clar. Però mai no se sap.
Pilar xarra aliena a la pantalla, com Christelle, a qui li agrada el tràfec, no el futbol. Els meus fills miren la pantalla i l'ambient. Interessats.
Segona part. Pep, al meu costat, apassionat com sempre, crida que marcarà Villa. Jo pense que no, que arriba massa justet de forces al final dels partits. Que si no ha marcat ja. Gol de Messi.
Gol de Villa. Em trec el barret davant de Pep. Tensió tranquil·la. Només cal saber aguantar la tensió. Esperar que el mango estiga prou madur per fer-lo caure amb una mínima estrebada. Així tindrà un gust més dolç. Com així és.
En acabat el futbol, Eduard continuarà amb el recital. Falten els poemes que. Quan es tocarà els cuidats i llargs cabells despentinats com qui no vol la cosa abans de pegar colps de puny amb les paraules. Té gràcia per a això, perquè ho fa com qui no vol la cosa, com per accident.
De ben segur que la cosa haurà estat bé. Jo em vaig endur els meus fills, la menuda especialment, que té tot el dret a créixer al ritme tranquil que de vegades tenen les coses, a no entomar la cruesa humana massa prompte, a no caldre la pressa per madurar. I era tard.
Així que jo me'n vaig anar i Eduard va acabar el recital i els versos van ser anomenats i no calia escoltar-los per adonar-se'n que es pot gaudir, que els oasis existeixen gràcies al món, a les paraules escoltades, a les que són dites i no.