divendres, 2 de març de 2012

Gebre als vidres

M'acabe de (re)llegir "Gebre als vidres" d'Antoni Vidal Ferrando. Un llibre magnífic.
En aquesta literatura sense crítica seriosa on vivim, Antoni Vidal era un dels autors que, evidentment, coneixia de nom, però no el tenia ben visitat. Aquest anònims tots de vegades provoca aquestes coses. Fa un parell d'anys em vaig llegir "El brell dels jorns", Premi Ausiàs March del 1985 (per a una antologia en commemoració dels 50 anys del premi). I aquella va ser una trobada on la qualitat em va sorprendre.
Poc temps després, per unes circumstàncies que no fan al cas, em vaig llegir aquest "Gebre als vidres" que em va semblar una obra magnífica. I ara, que tinc el llibre a la mà, ho puc confirmar. Mai és tard per a suplir les mancances, i no haver llegit Antoni Vidal Ferrando ho és.

CEMENTERI DE HIGHGATE

No li havíem comprat flors.
El vent duia l'eco gris del seu catecisme.
Quasi amb indiferència travessàrem el parc.
Un estanyol amb ànecs i els vidres trencadissos
de la utopia eren la nostra dialèctica.
A mitja hora de Londres, la ciutat
perdia arquitectura. Tenia el regust
teatral d'algun conte
que nosaltres llegíem amb ulls cecs.
A dins el cementeri va començar a nevar.
Ja no veien cap corb. Una àlgebra d'arrels
i d'heures irascibles devastava les tombes.
Caminàrem, dins una simfonia d'epitafis i arcàngels,
fins a la de Karl Marx.
Férem fotografies d'una tristesa blanca.

Antoni Vidal Ferrando, "Gebre als vidres", ed. Meteora, 2012.