divendres, 8 de febrer de 2013

LA MORT MOSSÀRAB

És aquest el títol amb què "Crònica negra" va guanyar el premi Enric Valor de Novel·la, que fa poc ha publicat Bromera.
Necessite explicar que el seu autor, Juli Alandes, va publicar una primera novel·la epistolar a Barcanova el 2004 ("Ultramar"), un magnífic llibre de contes sobre la nostra estimada Guerra Civil i les pre i post conseqüències a Proa el 2007 ("Àcrates!), i una ben interessant i prometedora novel·la negra ambientada a la costa valenciana el 2010 a La Magrana ("El crepuscle dels afortunats"). I em cal explicar-ho perquè no és aquest un país fàcil, literàriament. Si ha aconseguit de publicar tots aquests llibres és per mèrits literaris ben propis i merescuts. Indiscutibles.
I, pel que sembla, Juli Alandes s'ha trobat a gust en el gènere negre. Tant, que ha decidit continuar la saga del seu detectiu (un mosso d'esquadra catalanovalencià ben peculiar) però tot fent marxa enrere. Si a "El crepuscle dels afortunats" ens mostra un protagonista ja format, madur i desenganyat, en aquesta "Crònica negra" ens trobem un xic gairebé barbamec que acaba d'ingressar a la policia. Sí, a la policia i no als Mossos d'Esquadra, perquè a darreries dels anys 80, que és quan situa l'acció, els Mossos encara no s'havien esdevingut.
És aquesta la primera sorpresa: no recorde ara mateix cap novel·la que tracte els anys durs de l'anticatalanisme a València, quan l'Estat Espanyol va decidir que un Levante Unido era molt perillós per als interessos castellans i van invertir molts diners i joc brut per convéncer els valencians que los catalanes eren molt perillosos. Desconec si amb la burgesia que tenim calia tant d'esforç.
Encara que l'època no és exactament aquesta, sinó la de darreries de l'anticatalanisme terrorista, el moment aquell quan només aquells suficientment bojos com per creure que Déu els havia encomanat eliminar els catalans continuen amb una guerra que ja havien guanyat.
I aquest és l'entramat bàsic de la novel·la: un personatge que s'entreté a matar els professors universitaris que han explicat una cosa tan senzilla com que el valencià no té res a vore amb una hipotètica llengua mossàrab que existira -o no- alguna vegada a València.
Respecte del text, és de vegades bèstia, de vegades molt "valencià", una mica en la línia dels "Neons de Sodoma" de Xavier Aliaga. He de reconéixer que m'ha sorprés, perquè l'anterior, "El crepuscle dels afortunats" no ho feia preveure gens. Era una novel·la negra gairebé massa pulcra i tot.
Pegant-li voltes, he arribat a la conclusió que és en parlar del Cap i Casal valencià que les entranyes dels nostres autors es regiren i es mostren a la llum pública. Una mesura ben higènica, d'altra banda, i que, com a mínim en el meu cas, converteixen en molt divertida la lectura. Perquè és aquest, cal reconèixer-ho, un subgènere policíac que hauria de tenir una denominació d'origen protegida i que hauria de ser perfectament exportable, la nostra defensa contra els gurtels, els gurtelets, els gurtelots i els aspirants. L'antídot contra els camps de gúrtels: "Els neons de Sodoma", "Crònica negra", fins i tot aquell primer Ferran Torrent encara incivilitzat que començava magníficament les novel·les i després les acabava, valencianament, com podia.
Bé, torne: Ja era hora que els anys 80 deixaren de ser tabú en la narrativa valenciana. S'ha de ser valent per atrevir-se. Ara falta que la gent s'anime a seguir l'exemple. Aniria bé deixar constància com a les democràcies els importa una merda la veritat si va contra els propis interessos. I si ha de ser en clau d'humor i negra, doncs benvingut siga.
Per tant: jo confesse que m'hi he divertit, que me l'he llegida amb gana i se m'ha fet curta, encara que també he trobat a faltar que aprofundira en la societat d'aquella època (que és un marc tènue, gairebé invisible, a la novel·la) i que la trama es menja massa els personatges. O, dit d'una altra manera, que els personatges només hi són per necessitat de la trama. Que m'he quedat amb ganes de més.
Que paga la pena de llegir-la. Que és divertida i que espere que en seguisquen moltes més.
- Juli Alandes, "Crònica negra", ed. Bromera.