dimarts, 12 de març de 2013

Ha mort Joan Baptista Campos

M'han informat que s'ha mort Joan Baptista Campos. Ja fa un temps que la cosa no anava bé. El primer record que m'ha vingut al cap han estat les converses amb ell, quan Manel Garcia Grau estava malament, que sempre el dibuixaven com un home entusiasta, fins i tot quan les coses es posaven ben greus.
Així el veig també a ell, jo. Amb un entusiasme pel món i per la literatura que li naixia de la mateixa constatació del dolor.
Perquè la segona cosa que m'ha vingut al cap és aquell magnífic primer llibre, "La sang" (ed. 3i4), amb què guanyà el Premi Senyoriu d'Ausiàs March, on lligava la seua feina com a metge del SAMU i la poesia. Recorde, així de memòria, un poema que mesclava un accident a l'autopista i les coves amb pintures rupestres que hi ha a prop que em posà els pèls de punta.
Però no vull recordar-lo avui així. Preferesc quedar-me amb els seus poemes de cant a la vida i amb una nit que vam compartir taula en un aniversari dels premis de Xàtiva. Una conversa llarga i agradable, els llibres, la poesia. I un poema del seu llibre que havia estat premi de Xàtiva:

He tornat pel vell camí de les murtes.
Les llambordes d'antics alès em transporten.
Em mou una brisa breu d'escumes i arrels, un suau llebeig.
Passege la rosa dels vents pels vells carrers d'ahir:
carrer de Montcada, carrer Blanc, de Sant Francesc,
l'Albereda, cúpula de la Seu.
Oig com un grinyolar de carros, un temps.
La tarda m'ho diu tot.
Sent als dits el suau vellut d'un pensament.
I els teus ulls de mel i donzell, els teus.

- Joan Baptista Campos, "Ciutat remor", ed. Bromera, 2003.

Acabe de tancar el llibre, després de copiar el poema. Els llibres de la col·lecció de poesia de Bromera tenen la tapa blanca amb l'autor i el títol a dalt i, a la part de baix, hi ha un dibuix i uns versos que tria el poeta. Els he llegit i se m'ha fet un nus a la gola. Ell ha mort, però les paraules són seues. I m'esperaven:

«No plores més. Res no és en va.
Encara et resten sobre les cendres del dia
els senyals de les petjades.
Et resta aquest gest de salnitre lluny de la mar,
i el dia jove, més jove encara rere els turons,
els ametllers florits,
una remor de ciutat.»