dimecres, 12 de juny de 2013

V PREMI MANEL GARCIA GRAU

Ahir per la vesprada em van telefonar per comunicar-me que m'han donat el premi Manel Garcia Grau. La veritat és que, emocionalment, és un premi molt especial. A banda del tracte personal que vam tenir, també tenia un nexe d'unió amb ell que era Joan Baptista Campos.
Quan em vaig assabentar de la mort de Joan Baptista, vaig recordar moltes vegades una llarga conversa que vam tenir al jardí botànic, on vam comentar l'evolució de la malaltia de Manel, que després seria seua.
Jo, llavors, tenia pràcticament enllestit un llibre de poemes molt reivindicatiu (del qual n'estic molt orgullós, la veritat) i vaig pensar que el millor homenatge que podia fer a tots dos era presentar-m'hi. I que me'l donen ara és tot un honor.
En aquest llibre, bàsicament de crit i de protesta, hi ha un únic poema necessari sobre la mort:

Olor a desinfectant tebi, a son,
café gelat, a pena freda,
Olor tèbia a gola seca, a flors d’hivernacle,
els caramels de colorets que no ensucren el dolor,
Olor a tanatori, a la prioritat de la cendra
on encabir-te.
Però no pots haver mort perquè la mort,
aquesta mort,
no guarda Olor a tu.

- "Els dubtes i els glaçons", V Premi Manel Garcia Grau.

(Estic content i, tanmateix, en escriure aquestes ratlles em torna la pena inevitable.)

8 comentaris:

Sif ha dit...

Caram, no pares! Enhorabona! Ja tenim una altra excusa perquè vingues a visitar-nos a ciutat.

Josep Lluís Roig ha dit...

A vore si puc anar més per ciutat. Enguany ho he trobat a faltar.
M'hauré de dedicar a escriure assaig i així la poesia segur que fuig!
(La veritat és que quan es publique el llibre no em quedarà ni un vers inèdit... Ai!)

Maria Josep Escrivà ha dit...

Quèèè...? Maldito poeta! I el lamenta que no li quedarà ni un sol vers inèdit. Ja ens ho tornaràs a dir, quan arribe el moment de la publicació.
T'he de confessar que el dia que publicares l'entrada dedicada a Joan Baptista no tenia esma per a dir-te'n res. I ara que en tinc una miqueta més, d'esma, perquè ausades vida quin hivern més carregadet d'emocions fortes..., ara, després de rellegir aquella entrada, dic: uuuufff! I prou, de moment.
Gràcies, Josep Lluís, per recordar-los. Crec que Joan va donar un poquet de la seua vida per la de Manel. Ja saps..., una d'eixes coses que es pensen.

ES ha dit...

Enhorabona, Josep Lluís!

Carles Mulet Grimalt ha dit...

L'enhorabona! Et llegirem de gust, com sempre

Josep Lluís Roig ha dit...

Primer: moltíssimes gràcies.
I segon: no sé com dir-ho, però per a mi Manel no es va morir fins que Campos. Jo quan Manel també havia tingut una experiència familiar molt dura amb la malaltia i el tema de conversa va ser eixe durant molt de temps.
Però mentre en parles, és com si la vida continuara. La veritat és que em va afectar. També perquè Campos era d'aquelles persones amb les quals passa el temps i pots continuar en qualsevol moment la conversa iniciada fa uns mesos, uns dies, de vegades fins i tot anys. I ara la conversa ja no podrà continuar. Supose que hi ha l'intent de continuar la conversa, d'evitar el silenci.

robin ha dit...

No ens coneixem, però et dono la meva més sincera enhorabona. Vaig tenir la immensa fortuna de conèixer personalment tant en Manel com en Joan Baptista, i sé de l'immens valor que representa aquest premi -el primer guanyador del qual va ser, per cert, Joan Baptista Campos!- per a aquells qui el guanyen, i que ve de l'epreci que tothom qui el coneixia sentia per aquest poeta. Felicitats!

Joan Maria Camprodon i Calveras

Josep Lluís Roig ha dit...

Només puc dir que moltes gràcies. Que espere estar a l'alçada.