dimecres, 12 de març de 2014

Maria Josep Escrivà


Fa poc, Maria Josep Escrivà recordava haver arribat a aquest món. Independentment de l'amistat que ens uneix de fa moooolts anys, per a mi forma part del nucli dur del meu món literari. És un plaer discutir amb ella de literatura i em meravella la paciència amb la qual crea el seu món literari. Més sensitiva que cerebral, ha bastit poemes magnífics.
Bé, el cas és que, amb això de l'aniversari, m'ha vingut al cap que el meu fill va recitar el poema que us pose tot seguit. El va recitar no bé, sinó magníficament. Si d'això es poguera viure materialment, ell s'hi podria dedicar. Així que, una vegada més,


El riu

Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.

Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.


Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.

Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:

Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
ni és ma casa.

Maria Josep Escrivà


I per a deixar constància de com passen els anys, va tot seguit una foto de la xarxa on estem al café Lisboa.
.
Passa el temps però queden les paraules.

4 comentaris:

Carles Mulet Grimalt ha dit...

Passa el temps i queden les paraules... I la il·lusió, si pot ser, fins i tot incrementada.

dospoals ha dit...

Jo diré que fa nou anys que vos vaig conéixer, a vosaltres...

Josep Lluís Roig ha dit...

Jo trobe que sí, que amb il·lusió incrementada. Que la incrementeu vosaltres, vosaltres dos i tants més que em consolen i demostren que no sóc jo contra el món. I que hi ha moltes maneres de dir-ho i de practicar aquesta il·lusió.
Gràcies, compnys i companyes de viatge!

Maria Josep Escrivà ha dit...

La marequevà, JL, això s'avisa! Havia vist la foto a la pàgina de La Forest d'Arana, però aquestes paraules, benvolgut poeta...! Els moooolts anys que fa que ens coneixem en poden ser vint-i-dos o vint-i-tres, la qual cosa t'he de dir que és una sort impagable. M'han dit coses boniques, fruit de l'estima, o de l'amistat, però l'honor aquest de formar part del nucli dur del teu món literari..., això només pot venir d'un poeta modern com tu! Moltes gràcies, company. Has fet que em senta molt afortunada, i ben orgullosa que "El riu" forme part del repertori recitador de Lluís. M'encantaria sentir-li'l dir alguna vegada. Coneixent-lo, estic segura que ho deu fer de cine. De moment, dóna-li un cabàs de gràcies, i una abraçada ben gran. Per a tu, doble, o triple, òbviament.
Ah, i tens raó, i compartisc la certesa que la il·lusió dels anys i les paraules que van passant, s'incrementa gràcies a la sort de la gent bonica que tenim a prop. Sense cap mena de dubte!