dilluns, 28 d’abril de 2014

Lliurament del XXXIVè Premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó

Dissabte pasat, Beniarjó va lliurar el seu premi de poesia. I, com a mantenidor de l'acte, Pau Sif ens va fer -buscava un verb com encisar o encantar però amb un punt més salvatge- un magnífic discurs que ha tingut el detall de penjar al seu blog. Per si de cas algú no l'ha llegit encara, us el copie tot seguit, amb la introducció que ha escrit per al blog inclosa:


Ahir va ser el lliurament del XXXIV premi Senyoriu d'Ausiàs March. En aquesta edició hi vaig fer un paper doble, primer com a jurat, i després com a mantenidor de l'acte de lliurament. El premi l'ha guanyat Pau Vadell amb el llibre Traït i l'acte ha servit per presentar també el llibre guanyador de l'edició anterior, "Estígia" de Toni Xumet, que ja es pot trobar a les llibreries editat per 3i4.
Aquest és el discurs que vaig fer com a mantenidor de l'acte en què vaig fer una ràpida repassada de la història i el valor del premi, amb alguna anècdota personal inclosa.




FA 555 ANYS QUE ET DUGUEREN AL CLOT

Bona vesprada. Veïns i veïnes, senyor alcalde i autoritats locals, membres del jurat. Abans de començar el meu discurs llegiré uns versos de Vicent Andrés Estellés que, en certa manera, inspiren el que després diré. És un poema que Estellés va escriure fa cinquanta-cinc anys, quan va fer cinc-cents de la mort del nostre poeta.
Fa cinc-cents anys et dugueren al clot,
pobre Ausiàs, qui ho havia de dir.
Ara evoquem el gran dol d’aquell jorn.



De cap a peus et vestiren de fusta,
trist Ausiàs, i et colgaren i en pau.
No som ningú. Quina gran veritat!
Evoque un fons de palau i domassos.
Sorgeixes lent, problemàtic i adust,
i pels racons veig xicones que fugen
(oh com els cou l’adorable entrecuix).

Enguany fa cinc-cents cinquanta-cinc anys de la mort d’Ausiàs, i com que és un número bonic, he volgut dedicar-li el meu discurs.



Cinc-cents cinquanta-cinc anys fa Ausiàs,
que et dugueren al clot, i ací seguim
els teus hereus al senyoriu del vers,
fills de ventres esclaus de la teua ombra,
estesa com les ales del falcó
quan creua el cel amb ulls d’eternitat.
Hem vingut tots, com cada any al teu poble,
al senyoriu on escrivia l’home
que vares ser, uns versos que havien
de travessar la llarga nit dels segles
i fer-se carn entre les nostres veus.
Hem vingut tots: hi ha els teus veïns futurs,
que ja fa temps que t’estimen com cal,
també han vingut d’altres pobles propers,
i fins i tot de la noble ciutat
que fou del duc que fou el teu amic.
Hem vingut tots: les autoritats locals,
i els membres del jurat, i per allí
s’haurà assegut el poeta que rep
el premi d’aquest any, el trenta-quatre.
Falta només, el guanyador de l’any
passat, Toni Xumet, que no ha pogut
estar ací i s’excusa per l’absència,
però tenim, a falta de la carn,
els versos del seu llibre que du el nom
del llac Estígia on deixem els records
quan ens morim segons deien els grecs.
Ja fa també trenta-quatre anys que aquell
primer jurat del premi Senyoriu
d’Ausiàs March va decidir fallar
amb molt d’encert en favor d’un poeta
del lloc veí d’Oliva pel Mirall
de miratges que fou principi cert
d’un camí ric tant pel jove Enric Sòria
com pel concurs que acabava de nàixer.
Vingué després l’any de Pere Bessó,
amb el seu quart volum de poesia,
i el tercer any guanyà Pérez Saldanya,
qui va deixar eixa Ruta de l’heura
que es compta en vers, per la noble ciència
de la lingüística, i vingueren més:
Víctor Sunyol i Susanna Rafart,
Manel Marí i Elies Barberà,
i Jordi Valls i així fins trenta-cinc
premis en trenta-tres convocatòries.
La vida és breu i l’art es mostra llarga,
més val, per tant, que no fem tots els noms,
dels guanyadors. Deixa’m, però, que faça
esment d’algú que ens va deixar fa poc,
el castellonenc Joan Baptista Campos,
que va guanyar l’any dos-mil amb La Sang,
un contundent llibre que reflectia
el dur treball que fa un metge d’urgències.
Em sembla just que el recordem avui,
un any després, per dur-lo al teu costat,
al cel dels poetes, que és la memòria
dels seus lectors. Tornem però als presents,
i als noms d’alguns que s’han lligat després
com a jurats al nom del Senyoriu:
Josep Lluís Roig i Teresa Pascual,
i Ricard García i un servidor
que estrena vot enguany i fa el que pot
en aquest joc de daus que vaig guanyar
ben jovenet amb Tríptic d’un carrer,
el meu segon guardó de poesia.
El primer fou amb poc més de deu anys,
per dir un vers en uns grans magatzems.
Recorde bé, quan fa vuit anys pugí
a rebre el premi a l’altar de l’església
tot tremolós, sense acabar de creure-m’ho
i de tan nerviós, vaig començar,
sense saber què dir, a recordar
això del vers en uns grans magatzems
i que vaig guanyar una bicicleta.
I mentre ho deia mirava les cares
d’algunes dones del poble que feien
que sí amb el cap i amb la mirada amable
acompanyaven el meu innocent
discurs de poeta per estrenar.
Millor deixem de parlar ja de mi,
que no he perdut del tot la timidesa
i estic notant com se’m calfen les galtes,
i ressaltem el valor que han tingut
aquests guardons per mantenir ben viu
el teu llegat i el teu arrelament
a Beniarjó, el lloc on escrigueres
segurament, tantes cobles creuades
amb què cercaves respostes que un Déu
terriblement familiar negava
a aquest fill seu que eres tu quan dubtaves.
Si jo t’ho dic ara en versos estramps,
que el teu llegat és ric i profitós,
és perquè els temps han descuidat la rima
tot i que sempre hi ha excepcions,
i també són molts els poetes que
deixant a part l’estil dels mestres clàssics
han descartat el recompte de síl·labes,
o que en tot cas, el troben accessori,
però han trobat vies de gran riquesa
expressiva i moral amb què escandallen
els esperits i diuen el temps i el món
amb paraules que ens uneixen a tu,
perquè amb Déu o Amor o sense, els dubtes
vénen a ser dalt o baix els mateixos.
Alguns dels bons que practiquen l’ofici,
com ja t’he dit, han començat ací
a fer camins dubtosos per la mar,
que és la ruta que tu ens vares marcar
fa més de cinc-cents cinquanta cinc anys.
En els guardons que porten el teu nom
i el d’aquest poble del qual fores senyor
vius tu i viuen aquells que conegueres,
perquè han crescut a l’ombra dels teus versos
altres poetes, que cada any t’honoren
al teu poble, que està fet de paraules,
perquè no som en aquest país nostre
de conservar les pedres com caldria,
i queda poc d’aquell teu Senyoriu:
ni canyamel, ni el palau del casal,
ni tampoc hi ha, la casa on vares viure
al carrer dels Cabillers de València,
no queda res, o pràcticament res,
de tot allò que dóna testimoni
que ací visqué el senyor Ausiàs March,
perquè sabem que la pedra és perible,
que l’aigua, el vent i la burrera humana
la fan tombar, però el que no pot caure
el que no pot ser mai enderrocat
és el llegat del poeta Ausiàs,
els versos durs que volen tan lleugers
com els falcons i arriben sempre al port
on et llegim els teus contemporanis,
perquè és etern el senyor dels poetes.
Moltes gràcies per la vostra paciència.
Beniarjó, 26 d’abril de 2014. Pau Sif