dimecres, 26 de novembre de 2014

Fjällbacka


El Ceic Alfons el Vell ha editat un llibret que duu per títol "Una de lladres i serenos", on trobem diferents tipus de contes relacionats amb la narrativa negra. És molt interessant perquè n'hi ha de molts tipus i alguns m'han interessat força. Sempre he trobat que la novel·la negra és el gènere ideal per als temps de crisi. Temps de crisi moral on ja estàvem enfangats fa uns anys ja i temps de crisi econòmica on vivim ara. Així, jo, des de fa uns anys he començat a llegir-ne, de novel·la negra i fins i tot puc confesssar que m'atrau l'escriptura d'aquesta. Tot tenint en compte que sóc completament incapaç de seguir un model al peu de la lletra.
Bé, en tot cas us deixe amb el conte que vaig escriure per col·laborar en aquest volum i aprofite per a recomanar-vos dues novel·les negres d'autor valencià que han aparegut darrerament: "La mirada del cocodril" i "Dos metres quadrats de sang jove" de la col·lecció de novel·la negra Crims.cat.


Fjällbacka
Dissabte ha dut la seua filla al tennis a les onze d’un darrer dissabte de juny calorós. Té curset. Una hora. S’hi ha endut Crim en directe de Camilla no-sé-què. Una novel·la d’aquelles nòrdiques a les quals la seua germana és tan aficionada. Se la va comprar el dia abans en un supermercat de La Marina, un Eroski. Al costat de Vargas Llosa, dels iogurts, la llet, la cervesa, el fuet i d’altres coses populars.
S’ha assegut a la cafeteria del club de tenis, de cara a les pistes per poder seguir les evolucions de la seua xiqueta. Tan bon punt s’ha assegut, ha passat vora d’ell una xica de vint-i-escaig anys que s’ha adreçat directament als habitants de la taula del costat, d’una franja d’edat similar, per exclamar-se amb aquell accent tan valencià que té la gent d’Oliva quan parla en castellà: He tenido que cancelar la comida con mi madre para poder ir esta tarde a Gandia para comprarme unos zapatos con un buen taconaso para la cena de esta noche. La conversa ha continuat per la mateixa línia, fins el punt que han aconseguit avorrir-lo prou com per redirigir-lo al llibre eroskià.
És definitiu. Camilla Läckberg no li fa el pes. Potser perquè mai no acaba per reflectir un món. Li agrada més l’Asa Larsson, però a la seua germana sembla que tant li és. Ha estat capaç d’anar-se’n de viatge cap al nord només per veure de primera mà els paisatges i llocs de la Camilla.
Pensa, mentre llig mentre pega mirades al tennis incipient i bru de la seua filla. Quan arriba a la pàgina 59, no pot evitar riure. Tota la culpa és dels seus alumnes. Amb tretze anys i totes les hormones per endavant, les classes es tornen, de vegades, peculiars. El cas és que, aquell mateix curs, en una lectura van ensopegar amb la paraula atapeïda. Una paraula bonica, densa, moderadament angoixosa.
Per demostrar que ho havia entés perfectament, Alexandre, llest i viu com una rabosa, va exclamar que les mamelles d’Agnés, la xica més desenvolupada d’aquell grup d’alumnes que oscil·laven entre els dotze i els tretze anys, estaven molt atapeïdes. Es va riure a gust perquè atapeït no és un adjectiu que ell mai haguera referenciat naturalment a mamelles. Però a la pàgina 59 s’ha trobat una frase tan preciosa com seia a la caixa de darrere de la Jonna, amb els pits de silicona ben atapeïts sota el davantal vermell.
S’ha rist. A gust i sol. Ha tancat el llibre, ha vist córrer la filla cap a ell, suada i roja. Després han tornat cap a casa, ha posat i la rentadora, comprat una mica al supermercat, dinat, dormit una estoneta, sopat en una cafeteria vora la platja.
Se n’ha anat a dormir prompte. Però, potser per l’hàbit, s’ha despertat d’hora. Així que, ja despert i desficiós, ha encés l’ordinador. Per mirar el correu, buscar informació sobre on viatjaran a l’estiu, totes aquestes coses. Però no. Perquè en obrir el correu, s’ha trobat una qüestió ben personal:
de:
Marta Pellicer
per a:

data:
30 juny de 2015 0:31
assumpte:
Re: Auxili
Ja saps com és la teua germana. L’altre dia va telefonar-me per anunciar-me que marxava a veure l’Aurora Boreal tot aprofitant per passar per Fjällbacka amb un viatge d’aquells d’avió amb cotxe de lloguer i bungalous que havia trobat a un preu irresistible. Tant, que també me n’havia comprat un, de bitllet. Ja la coneixes, a ella.
De manera que fa vuit dies ens vam enlairar des de Barcelona, primer cap a l’aurora boreal directament per, una vegada aconseguit el fet, dirigir-nos cap a Fjällbacka. Carretera, paisatge, estiu i fred.
Però acabàvem de travessar el cartell de Fjällbacka 2 Km quan el cotxe va impactar contra un sac que hi havia al mig de la carretera. Vam parar per esbrinar si hi havia cap desperfecte quan, en atansar-me a l’obstacle, em va semblar veure una mà humana. Una mà. Una mà amb tot el cos, vestit amb el que pareixia una gavardina fosca. Un abric d’estiu, crec que ho anomenen ells.
Era tard. El sol s'estirava de puntetes per la vesprada gairebé eterna mentre al cotxe ella i jo esperàvem un miracle impossible. Que no va ocórrer. El cos seguia allí. De manera que, finalment, va engegar per conduir fins la comissaria del poblet, preciós, això sí. Allí, la teua germana va parlar en un cert anglés que jo no acabava d’interpretar. A ella la van deixar tancada en una cel·la, es van quedar el cotxe i a mi em van acompanyar al càmping, al bungalou on havíem de passar dues nits i que ara no sé quantes en seran. No tinc res. Tot està al cotxe i no m’han deixat tocar res. Ni mòbil, ni roba, ni res. Per sort, hi ha un ordinador de cortesia des d’on t’escric, perquè sé que estàs de vacances i no recorde el teu mòbil.
Per favor, per favor, posa’t en contacte urgentment amb el consolat o amb qui siga i mira de quina manera em pots enviar diners a nom meu al càmping, que té el detall d’anomenar-se com el poble. L’adreça exacta és: Fjällbacka Camping, Sälvik, 457 40 Fjällbacka, Tfn: 0525-314 90.
No em telefones al mòbil, que no el tinc. En tot cas, pots trucar-me al càmping o escriure’m al correu electrònic. Ràpid, per favor. No sé què fer.
Marta.
I punt final. De manera que, l’endemà, es va trobar a dalt d’un avió camí de Suècia, després d’avisar el consolat, en direcció al càmping de Fjällbacka, on no va trobar ningú, com tampoc a la cel·la on tècnicament havia estat detinguda la seua germana.
Així que, enmig del desconcert, només tenia una certesa: a primeries de juliol, feia un fred que pelava, en aquell poble de postal congelada.

Josep Lluís Roig