dijous, 14 de maig de 2015

Lucia Pietrelli i Miquel Bezares avui a València


Al campament em vaig demanar si aquell pecat també l’havia de confessar. Els nois es varen aixecar tots. Un per un. Pareixia la insurrecció d’una nova religió. Jo també em vaig alçar. Amb la trena que em dolia i el cap emboirat pel tabac. Amb l’estómac buit fumava dos cigarrets cada matí abans d’entrar a la capella i escoltar el sermó del dia. Vaig explicar els meus pecats aferrant-me a la creença que explicar no vol dir rentar. Després de cada pecat, en deia les raons, n’extreia les motivacions més ocultes. Al tercer pecat el capellà mexicà em va fer callar: «Estimada, t’estàs allargant. Volem saber els pecats, no totes les justificacions infantils que et ronden pel cap». Vaig pensar que s’estava equivocant, que la seva era una falta de respecte molt gran que envaïa l’espai i el temps que tenia a disposició per contar la complexitat de les meves experiències. Però tot aquest pensament se’m va amalgamar dins la panxa amb els fums volàtils dels cigarrets i, en mirar al meu voltant, vaig notar que cap noi no estava pensant el mateix que jo. Vaig seure i, cap endins, vaig bufar totes les blasfèmies que coneixia.

Lucia Pietrelli, Qui ens defensarà.

HI HA COTXES PLENS D’AMOR EN LA HUMITAT...


Hi ha cotxes plens d’amor en la humitat
la furtiva humitat dels soterranis i dels temples
i veig amb els ulls del desfici les resplendors
la pluja en la mirada el primer cop que la mort
amb la nuesa del grumer i l’alè de la teva veu
em penetrà quan amb paraules com mortalles
em digueres
encara ho record la memòria no em traeix potser
et deixaré
ho veig i em veig a mi clandestí i furtiu i desert
i em veig pecant en el nostre temple gris i brut
sobre quatre rodes i de la creu vèiem davallar-ne Jesús
mentre Maria li feia reverències i el meu mabre oh!
amb quina fruïció flagel·lava la teva capella!
i aleshores teníem les mans plenes de formigues
i podríem dormir plegats i aquí oblidar-los
els nostres noms i besar-nos a l’ascensor i a la boca
del metro i a la cabina telefònica i sota l’escala
i al bosc i als llavis i als pits de la duna tallada
i oh veig encara amb els ulls del desfici
mentre s’esventren en l’aire els ocells de la nit
i en els cotxes buits ja d’amor la pell cremada
un ritu antic i una olor d’aigua em recorden
que la portares tu la mort la temuda mort
la mort fidel la mort inesperada la mort fantasmal
al recer del meu cos tremolós d’home escàpol i ferit
i tu m’ensenyares a sentir-la i per tu la tem encara

Miquel BEZARES, Crònica del desfici, 1992.


Considere Miquel Bezares un dels autors més interessants de la poesia catalana. Amb voluntat de renovació i amb coses a dir. I Lucia Pietrelli l'autora amb un món interior més personal. Una parella a no perdre. Llàstima que un virus no em permet anar a la presentació. Enveja tinc d'aquells que puguen assistir.