dimarts, 29 de desembre de 2015

NARRATIVA I DONES

NARRATIVA I DONES

Als últims temps, de vegades he sentit, escoltat, comentaris sobre la manca de narradores, com a mínim per València. I potser és cert, si mirem només les estadístiques: nombres totals. Però no per qualitat, això queda fora de discussió. A més, estic segur que, amb el pas dels anys, al ritme que la societat aplegue a una igualtat real –no en puc dubtar, d’això, encara que tampoc no és fàcil que arribe- la producció, bona i dolenta, s’equipararà en nombre.
A més, se suposa que el món de la cultura ha d’anar per davant de la societat, hauria d’estirar d’aquesta. (Sí, ja sé que el món de la cultura ha tendit a deslligar-se de la societat, ja sé que el món de la cultura en català, com a mínim a València, no té cap altaveu per fer-se escoltar, sí, ja sé...) Bé, el cas és que la cultura hauria d’aspirar a estirar de la societat. És per això que em sorprenia l’evident desequilibri quantitatiu entre homes i dones narradors en la meua generació (nascuts entre el mil nou-cents seixanta-i-escaig i el setanta-i-escaig) que, se suposava, era la primera generació “normal” (que teníem accés “lliure” a la llengua i la literatura, que fins i tot vam veure com començava a introduir-se a l’ensenyament,...).
El cas és que érem la primera generació educada en el postfranquisme però la narrativa no era un camp que interessara a una quantitat excessiva de dones de la meua generació valenciana. O això pensava, perquè en els darrers anys han aparegut com a mínim tres grans narradores d’aquesta generació que, pel motiu que fóra, no havien publicat abans.
Per ordre alfabètic seria: Maria Folch (1966). Malgrat que la seua primera novel•la siga Després vénen els anys (2014), Antoni Albalat (magnífic poeta gràfic) em va comentar, metre parlàvem sobre la novel•la, que Maria Folch escrivia des de joveneta. Així, doncs, que no haja publicat abans és una qüestió d’autoexigència, atzars, el que siga. En resum, que ha tret una molt molt bona primera novel•la.
Com que en parle en altres llocs i per estalviar repeticions, he pensat copiar ací el que en diu Ricard Garcia (un delicat magnífic poeta) al seu web (http://www.ricardgarcia.cat/despres-venen-els-anys-de-maria-folch/):
Amb la Maria Folch ens vam conèixer a través dels respectius blogs i després vam prendre cos primer a Búger i més endavant a Roma, on vaig saber que s’estava gestant la novel•la que ara ha publicat. Doncs bé, fa uns dies vaig tenir ocasió de parlar-ne a l’Espai VilaWeb. Sé que vaig parlar molt i he mirat de reordenar el que vaig dir, però vaja, aquí ho teniu:
Narració trenada
A través de Llibres de la Drassana, la Maria Folch acaba de presentar la seva novel•la titulada Després vénen els anys. I tot i ser la primera que publica, no ho sembla perquè no només se’ns ofereix una prosa àgil que convida a la lectura sinó que l’autora també ha estat capaç de crear una estructura en forma de trena que a més d’equilibrar molt bé les diferents parts de la seva obra, fa que aquestes s’interrelacionin les unes amb les altres fins arribar a conformar una narració on tot encaixa perfectament.
D’una banda ens trobem amb una sèrie de retalls de premsa i apunts històrics que serveixen per reconstruir un temps ple de convulsions bèl•liques en què està ancorada una bona part de la novel•la. D’una altra, hi ha tota una colla d’e-mails que Blanca Lleó, la protagonista de la novel•la, escriu a Tàfol Pallarès que li fa de nexe amb els orígens. A banda, però, els correus electrònics situen entre el febrer i el juny de 2005 la història que se’ns narra. I en tercer lloc, l’autora ens presenta la relació entre Michele Fiorin, un vell combatent de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, i Blanca Lleó, una jove de Castelló que viu a Roma i és a punt d’encetar una recerca sobre els italians que van quedar aïllats a Ístria sense que Itàlia ni Iugoslàvia ni ningú altre no se’n volgués fer càrrec.
El protagonisme de la novel•la va passant de Blanca a Michele a mida que avança la narració de manera que podem veure com una dóna vida a l’altre. Però això no treu perquè Blanca també creixi a mesura que el vell Michele decideix convertir-la –i als lectors amb ella- en la dipositària dels seus records. Amb molta habilitat, l’autora fa que arribi un moment de la narració en el qual cap d’aquests dos personatges no es pot explicar sense l’altre. És, d’alguna manera, com si Michele i Blanca fossin dos temps d’una mateixa memòria, d’una mateixa història d’Europa. Potser Michele també n’és conscient d’aquesta línia temporal que els uneix i per això decideix explicar-li a ella tot allò que sempre havia callat.
Dels altres personatges no en parlo, ja els descobrireu, però sí que vull dir que actuen com una mena de xarxa de seguretat dels principals: Tàfol i Gianni per a Blanca i Pina i Giulio per a Michele. I hi ha encara un darrer personatge enigmàtic que si bé és anomenat no apareix com a tal en tota la novel•la: és la Maria Alicart que fa de clau de volta de tota la història.
Aquesta és, doncs, una novel•la de personatges que s’escriuen i parlen molt entre ells, és una història d’interrelacions en la qual cadascú es construeix a partir dels nexes que estableix amb els altres. Afortunadament, la Maria Folch no ens ha dit qui és i com cadascú, sinó que ha tingut la traça de fer que els propis personatges amb els seus fets i les seves paraules siguin els que se’ns presentin i en cada moment mostrin o amaguin allò que creguin convenient.
Novel•la de la memòria
S’ha dit força que aquesta és una novel•la que parla d’èxodes, però això la fa també una novel•la de la memòria d’Europa i alhora de la memòria personal: la importància de conservar-la travessa tota l’obra i té molt a veure amb el gir final.
En Michele Fiorin, que és en qui conflueixen tots els elements de la trama estructural (també la guerra d’Espanya, la Segona Guerra Mundial, els lluitadors de les Brigades Internacionals, els partisans, els abandonaments, els èxodes i els exilis…) decideix convertir a Blanca Lleó –per què ella i ningú altre?- en la notària tant de la seva història pública com de la memòria íntima. I aquest és, al meu entendre, un dels nervis importants de Després vénen els anys, el que fa que el que se’ns explica no sigui només una simple història i és converteixi en una novel•la. La manera com entre Blanca i Michele s’entrecreuen els diferents àmbits de la vida, els delicats matisos de la seva forma de relacionar-se fa que se’ns vagi descobrint allò que realment compta.
És ben cert que aquesta novel•la també és la història d’un món en guerra que parla del patiment d’aquells que han de deixar enrere fins i tot els seus morts, però també és la novel•la d’una troballa. Quan el vell Michele, amb fama d’esquerp, li pregunta en alguerès a Blanca: Què tu d’on ets, xiqueta?, es precipita realment la novel•la, es produeix un pseudoenamorament entre Blanca i Michele i et preguntes què hi veuen l’un en l’altre més enllà del personatge que s’havien construït.
El doble nervi que recorre l’obra de la Maria Folch, la història pública d’una banda i el món íntim de l’altre, és el que dóna valor a aquesta novel•la, el que permet llegir-la cercant a sota de les diferents capes que la conformen, i ens permet, també, preguntar-nos transcendint el que ells ens diuen, qui són, què senten i què il•lusiona a Blanca i a Michele?
Geografia
No només el temps és important a Després vénen els anys, també ho són els espais que adquireixen diferents simbologies i valors. Si bé l’Alguer se situa en el centre de tot i és on els personatges principals es troben, aquest lloc enmig d’una mar que tot ho lliga és també un territori mític entre dos mons reals: la Roma de Blanca amb les seves primaveres romanes i la Itàlia i l’Ístria de Michele amb les seves guerres, ambdues situades a l’est. A l’oest, en canvi, hi ha Castelló –el de la Blanca jove i el de la guerra d’Espanya d’en Michele- i també Benicàssim que és una mena d’illa dins la guerra. Benicàssim, com també passa amb la primavera de Roma i el parc dels Aqüeductes o, finalment, amb l’Alguer, són espais per a la supervivència, petits territoris on els personatges es poden permetre sentir la felicitat. L’autora no ha oblidat que la literatura ha de ser, com aquests espais que descriu, un territori mític per a la supervivència, i en aquesta novel•la ho té ben present.
Identitats
Jo he perdut el meu país, no hi puc tornar perquè no existeix, li diu una dona a Blanca, i ho fa així perquè en aquesta novel•la es dóna veu als istrians que no eren d’enlloc i van acabar a l’Alguer o a Fertília, es dóna veu als orfes de país i de terra com els exiliats republicans espanyols, els jueus europeus o els emigrants… Fins i tot Blanca cerca la seva pròpia identitat quan s’esforça a no deslligar-se definitivament de Castelló. Però el més sorprenent és que allò que busca ho troba en Michele. De la mateixa manera que Michele ha trobat en Blanca fragments de vida que li eren molt llunyans, per això ara el podem trobar somrient a les fosques i rememorant aquella felicitat sense ombres que mai abans no havia explicat a ningú. I això fa pensar que la identitat no es deriva només de la història escrita amb majúscules, sinó que ens ve donada sobretot de les experiències viscudes, com per exemple les que va viure Michele a Castelló quan era jove.
La sal de la vida
Dins de la història hi ha vida, i això és el que dóna cos a aquesta novel•la, la sal de la vida que la Maria Folch expressa amb una prosa que no defuig els sentiments. Per exemple, en un paràgraf de la novel•la en el qual es descriu un bombardeig hi apareix una forma de descriure que va més enllà del purament narratiu i s’acosta a la poesia. Diu: Enmig del soroll i dels sotracs de les bombes, se sent el primer plor d’una xiqueta que es dirà Rosa, com la xiqueta que va veure el soldat ferit al carrer d’Enmig, mentre apareixen somriures en moltes cares de la gent amuntegada al refugi, algunes dones ploren baixet i, en un silenci estrany, se sent el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima a les parets del refugi.
Aquesta nena que neix sota les bombes, el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima ens diuen com hem de llegir aquesta novel•la: amb la remor de fons de les guerres dels seus personatges, però també amb la convicció que seguiran naixent criatures, que l’aigua com la vida seguirà el seu curs indeturable. Els personatges de Després vénen els anys en són ben conscients que tot segueix, per això tenen la necessitat de preservar la memòria i de transmetre-la; i perquè saben que quan un document es perd o un record s’esvaeix, morim una mica.
I per això és, també, important la voluntat de la Maria Folch d’escriure aquesta obra sobre les guerres i els èxodes del segle XX, d’escriure sobre allò que som. Perquè vivim i després vénen els anys i som, al cap i a la fi, l’empremta que deixem en aquells a qui estimem. L’autora, la Maria Folch, ens deixa també la seva empremta generosa en aquesta novel•la que ja té un lloc entre els meusefectes personals.

La segona autora és Anna Moner (1967), que a banda d’alguns pocs contes publicats des del 2006, va publicar Les mans de la deixebla (2011) i ara (2015) ha tret El retorn de l’hongarès. Malgrat que el seu estil retòric i el seu gust per la novel•la històrica allunyada del present la situen ben lluny dels meus gusts literaris, és de justícia reconéixer els seus mèrits: El retorn de l’hongarès és una novel•la quasi gòtica, d’ambient fascinant i molt redona.
De tota manera, per no ésser tendenciós, transcric la crítica d’Anna Maria Villalonga a “El núvol” (http://www.nuvol.com/critica/anna-moner-el-retorn-de-lhongares-2/):
El retorn de l’Hongarès, de l’escriptora valenciana Anna Moner, va guanyar l’any 2014 el Premi Alfons el Magnànim de narrativa. L’autora, nascuda a Vila-real, llicenciada en Història de l’Art, artista i col•laborada habitual en diferents mitjans, ens delecta amb una segona novel•la (després de Les mans de la deixebla, Premi Enric Valor 2010) que no pot deixar indiferent ningú.
L’acció d’El retorn de l’Hongarès es desenvolupa a París en dos moments temporals diferents: a finals del vuit-cents (concretament al mes de maig de 1897) i a l’època actual. La trama del passat (criminal i fosca) s’imbrica amb la del present per confegir una novel•la fascinant i extremadament suggeridora. Es tracta d’un text amb ressons diversos, amb un bagatge intertextual que posa en relleu l’extensa cultura de Moner.
Ja parlarem del paper de la música, però, pel que fa a la literatura, hi podem detectar des de pinzellades gòtiques a un acostament ˗tal volta amb una certa voluntat d’homenatge˗ als pioners dels relats policíacs de finals del xix. Per les pàgines del llibre s’hi passegen, de manera més o menys explícita, Edgar Allan Poe o l’admirat Oscar Wilde. De fet, les reminiscències de la seva única novel•la, El retrat de Dorian Grey, se’ns fan paleses sens cap mena de dubte. També hi podem reconèixer la influència de l’alemany Patrick Süskind i la seva aclamada obra El perfum, per no parlar de les nombroses referències a textos literaris, artístics o filosòfics que salpebren la novel•la amb una estratègia i una cadència absolutament pertinents.
Tanmateix, la veu d’Anna Moner és una de les més personals, independents i lliures que he tingut darrerament la fortuna de conèixer. Amb un embolcall de thriller d’època, l’autora teixeix una trama bellíssima, embriagadora, molt original. Una història extremadament intel•ligent que ens aboca a reflexions serioses i profundes. No em fa res dir-ho: a reflexions universals.
El retorn de l’Hongarès planteja el conegut debat entre l’àmbit científic (l’estudi de la naturalesa, del món animal, de la medicina, de la incipient ciència forense) i l’art de la paraula, les humanitats, la música, la literatura, el teatre. La suposada oposició entre art i ciència, entre dues maneres d’enfrontar-nos a la vida i als seus misteris que actualment semblen antitètiques però que, en un passat per desgràcia ja massa remot, formaven part conjuntament de la gran riquesa del “saber” humà. Aquesta idea, que sura al llarg del text a partir de les característiques d’alguns dels personatges (magníficament dibuixats i delimitats), ens permet enfrontar-nos a una altra rellevant qüestió, principal dins la novel•la: les consideracions al voltant del fet inevitable ˗el més natural de tots˗ que afecta als éssers vius, inclosos els humans. Em refereixo al misteri insondable dels cicles de la naturalesa, de l’esdevenir vital. Parlo de la vida i de la mort, que funcionen com les dues cares de la mateixa realitat, que no es poden separar, que no fan sentit l’una sense l’altra.
Es fa molt difícil ressenyar El retorn de l’Hongarès sense caure en la temptació d’explicar coses que el lector haurà de descobrir per si sol. Hi ha tant a dir! En canvi, sí que puc permetre’m parlar-vos de les sensacions que l’obra m’ha produït. El retorn de l’Hongarès és un festival sensorial, un enorme plaer per als sentits. No exagero si afirmo que tota la novel•la es pot considerar una gran sinestèsia: les propietats de cada sentit (vista, gust, olfacte, oïda, tacte) sobrepassen el seu àmbit natural i s’associen a les altres amb una bellesa i una naturalitat exquisida. Voluptuositat de colors, de llums, de plantes, flors, pedres precioses, menges, abillaments… Tot en la novel•la llueix amarat d’una sensualitat i una sexualitat pregones, atàviques, indefugibles.
I després hi ha dos aspectes que aconsegueixin eixir de les pàgines i acaronar-nos en la vida real: el perfum i la música. El perfum, mescla d’aromes de la natura, particular per a cada un de nosaltres, tant en la vida com en la mort. El perfum, que ens defineix, ens motiva, ens conserva la memòria, ens provoca, ens apassiona, ens fa remuntar l’oblit i el temps, que ens fa embogir. I el mateix passa amb la música: el lenitiu per excel•lència, l’art més sublim de tots, el més durador, el més universal. Confesso que, a mesura que la novel•la anava citant el seguit de peces musicals de què gaudien els personatges (de Chopin, Liszt, Beethoven, Txaikovski i molts d’altres) jo anava experimentant la necessitat d’escoltar-les. No m’hi vaig resistir. Així, l’acte de llegir El retorn de l’Hongarès es va convertir per a mi en una experiència diferent, dinàmica i completa, intensament plaent.
No m’estendré en els personatges, perquè us vull cedir la felicitat de descobrir-los, però tots, del primer a l’últim, resulten esplèndids, inusitadament únics. D’altra banda, la novel•la està molt ben documentada. Les descripcions són extremadament detallades, tant en el vessant científic com pel que fa als costums i usos de l’època. L’autora ens passeja calmosament pel París de 1897, per l’obscuritat dels baixos fons, per la lluminositat dels ambients refinats, pels cabarets, els prostíbuls i els teatres, per l’òpera, els espectacles de màgia, el dipòsit de cadàvers i els nous boulevards de la ciutat. Amb una prosa de tall clàssic, rica, treballada, curosa. Amb una depuració estilística delicadament preciosista, curulla de matisos, que fa excel•lir i brillar, com una perla, la nostra llengua i la nostra literatura.
Que ningú no cometi el pecat de perdre’s El retorn de l’Hongarès. Ras i curt, una brutal experiència estètica, una polida joia.

La tercera narradora és Raquel Ricart (1962), que l’any 1999 va publicar una primera novel•la de gènere negre que va passar molt desapercebuda (tampoc no és una cosa d’estranyar, en aquest país nostre sense veu alta). Després d’això va publicar, amb èxit, tres novel•les juvenils (m’agrada que la literatura juvenil no estiga només en mans dels “professionals” d’aquesta, sinó que hi participen autors que li donen un tractament nou, atrevit, diferent, com el cas de Xavier Aliaga o Cinta Arasa).
El cas és que l’any 2010 publica Les ratlles de la vida, amb èxit indiscutible de crítica i premis. Ara (2015) acaba de traure El temps de cada cosa, una narració complexa, amb diferents nivells i registres que, francament, m’ha agradat. Sense excuses.
Ho dic perquè, mentre el llegia, m’he vist a mi mateix que mirava amb mals ulls petits detalls com que un dels protagonistes és professor de català a la Universitat de València. I són coses que faig jo també. De vegades pense que és el més natural del món. Al cap i a la fi, al món on visc hi ha molts professors de valencià, de català o mallorquí, hi ha persones que viatgen a Barcelona per veure una obra de teatre, o per assistir a un recital de poesia. Encara que, evidentment, la majoria de la societat valenciana no viatja tant.
És per això que tinc dubtes sobre si, a les obres que escrivim, hem de reflectir el nostre món o provar d’allunyar-nos-en. No ho sé. Si els meus personatges anaren al teatre a València, els duria a veure “El sí de las niñas” o “El mètode Grönholm”?
A banda d’aquests autodubtes, El temps de cada cosa m’ha semblat una novel•la ambiciosa i, alhora, molt humana. Per a no perdre de vista el propòsit inicial, copie la ressenya de Jaume C. Pons Alorda (un altre magnífic i volcànic poeta) extreta de “Núvol” (http://www.nuvol.com/critica/raquel-ricart-tot-te-un-temps-i-tot-temps-es-el-temps-de-cada-cosa/) que duu per títol “Tot té un temps i tot temps és el temps de cada cosa”:
No és gens casual que en les últimes setmanes alguns dels premis més importants de la literatura catalana hagin caigut en mans d’autors que provenen del País Valencià, i és que aquest territori, com tots els que integren els Països Catalans, estan marcats per una forta vivacitat que a vegades costa de ser contemplada en el seu conjunt més ampli. Si Manuel Baixauli va aconseguir el Premi Joan Creixells amb La cinquena planta (Proa, 2014), Joan Benesiu es va emportar fa pocs dies el Premi Llibreter amb Gegants de gel (Periscopi, 2014) i Salvador Company va obtenir el Premi Pin i Soler de Novel•la amb una obra que Angle publicarà a la tardor: Sense fi. Tots tres autors han hagut de publicar a editorials del Principat de Catalunya per tal que s’hagin hagut de tenir en compte i també en consideració: ho han aconseguit. A base d’insistència ara sembla que estan vivint un celebratori moment dolç, indubtablement merescut.
També és el cas de l’autora Raquel Ricart, que anys enrere va tenir un paper rellevant amb Les ratlles de la vida (Tres i quatre, 2010), i que es va emportar un altre guardó indiscutible: el Premi El Lector de l’Odissea amb aquest El temps de cada cosa, que ara mateix acaba de sortir. Totes aquestes obres demostren que estem vivint una autèntica bomba per tal de valorar diverses generacions unides i mesclades d’autors d’una gran sensibilitat però també amb noves mirades lúcides i úniques, que s’escapen d’allò més comercial per explicar els secrets i els entreforcs d’una terra que ha patit una profunda devastació moral. Panorama que les darreres eleccions varen canviar dràsticament. Significarà això que els llaços entre els diferents espais geogràfics catalans començaran a canviar? Esperem que sigui així, ja que la situació d’abans era d’un quasi abandonament total que no ha pogut impedir que els autors, ferrenys, hagin continuat creant amb el seu gest indòmit de valentia i fúria.
El Premi El Lector de l’Odissea és un premi únic a Catalunya però també en l’àmbit europeu, per això el converteix en un premi molt especial i absolutament diferenciat de la resta, i per això precisament ben cobejat, ja que es decideix a través de les decisions del Consell dels Cent Lectors, que reben els manuscrits i que els discuteixen entre ells a través de trobades en què la literatura i la vida a vegades són molt difícils de deslligar. Llavors un jurat format per dos representants del Consell dels Cent Lectors i quatre escriptors o traductors es reuneixen per tal de decidir qui s’emporta la glòria. En la darrera edició, Raquel Ricart es va erigir triomfadora, i ara El temps de cada cosa, l’obra mereixedora de la distinció, arriba per confirmar el seu talent però també el seu mereixement.
El temps de cada cosa és una ambiciosa obra coral, amb múltiples arcs temporals i escenaris i personatges, que s’entrellacen en un tornado sensorial, poderosíssim, de ressonàncies barroques a l’estil de José Lezama Lima, per tal de regalar un retrat ample d’una sèrie de vides tocades per la catàstrofe, però capaces de superar qualsevol obstacle amb un poder secret i sensual. Quan li demanem a Tina Vallès, escriptora i correctora i membre del jurat, què en destacaria de la novel•la, ella s’explica amb tota la passió que la caracteritza i que l’obliga a defensar la novel•la amb determinació: “La veu. Les veus. La veu de l’autora i les veus dels personatges. Que és una novel•la escrita en veu alta. La comences a llegir i és com seure en un sofà tou en un racó fresc, amb els peus enlaire i cap rellotge a prop: la veu i les veus creen un ambient que t’acull i et fa llegir a poc a poquet, perquè no hi sobra res i hi ha de tot.”
Si alguna cosa varen destacar els Lectors de l’Odissea, i també els membres del jurat, és aquesta capacitat que té l’autora per atrapar tot aquell que llegeix cada línia com si la lectura esdevingués un procés hipnòtic, indeturable. Un cop comences ja és difícil abandonar les seves pàgines, i el regust que et deixa és com el d’haver viscut una experiència inoblidable, catàrtica, guaridora. La seva essència perviu durant molt de temps, ja que els seus ecos segueixen reverberant dins de la màquina neguitosa de l’esperit. Sílvia Romero, escriptora i guanyadora del premi en la convocatòria de l’any anterior amb El plagi (Proa, 2014), també té paraules elogioses dedicades a l’obra de Raquel Ricart: “Sobretot la capacitat de convertir allò concret en col•lectiu, perquè l’autora ens presenta uns escenaris i uns personatges que ens són propers, però els assumptes o matèries que ens mostra fan referència a temes universals. El que em va cridar l’atenció i em va captivar va ser, precisament, l’emotivitat de la història i la precisió amb què l’autora subministra la informació perquè tot plegat esdevingui realment interessant. Però sobretot valoro molt positivament la tria del punt de vista narratiu i l’hàbil utilització de diferents registres o recursos literaris.”
I és que Raquel Ricart, tot i que és molt àvida en el seu voler de connectar amb els seus llegidors, sempre intenta trobar tota una sèrie de mecanismes narratològics que no siguin els més habituals. La seva narrativa està dotada d’un punt experimentador que la fa inusual, però també l’allunya de tot allò més vist o prototípic. Precisament per això El temps de cada cosa va destacar per damunt d’altres volums al llarg de les diferents fases eliminatòries: perquè sorprèn, perquè atrapa, i perquè es nota que ve d’una ploma que sap fer servir amb energia les seves cartes. Des de l’organització del Premi El Lector de l’Odissea sempre s’ha volgut apostar per autors importants però que potser han tingut dificultats per tal d’arribar al gran públic. O sigui: autors cabdals però secrets. Així fou com Jordi Cussà va guanyar amb el seu frapant El noi de Sarajevo, o Neus Canyelles amb l’intimista L’alè del búfal a l’hivern, o Esperança Camps amb el suggerent El cos deshabitat, o Jordi Tomàs amb l’aventurer La mar dels traïdors. Totes elles són obres que configuren un ventall ampli en una Biblioteca de Babel marcada pel gust més enllà dels gèneres o de les classificacions: una llarga corrua de premiats que encara ara es poden llegir com una cadena coherent en què el que predomina és el gaudi per la narració entesa des de totes les seves possibilitats. El temps de cada cosa de Raquel Ricart viu, a partir d’aquest moment, al costat d’aquests autors com una integrant més en el llarg camí llarg de la literatura entesa com una forma de vida.
Tot i que a vegades l’obra pot arribar a ser molt tremendista, els resultats emocionen de forma inevitable, i creen un sentiment vibrant en el seu clímax. Tina Vallès ho té clar: “Quan un llibre em commou no me’n perdo ni una línia, i això és el que em va passar amb la novel•la de Raquel Ricart, tot i la pressa habitual de la lectura quan fas de jurat. És especial per les veus que deia abans però també per tots els elements que combina, de València als Estats Units, de les taronges als indis americans, d’Ausiàs March a Phileas Fogg. A més, els personatges de Ricart són de carn i vísceres, són reals, tenen llum i fosca i desperten un munt d’emocions, sovint contradictòries, al lector.”
L’editor, Jordi Rourera, també té paraules elogioses per a l’obra de Ricart: “És un llibre que deixa pòsit. Que et torna quan l’has acabat, no pots deixar de pensar-hi. I et sotragueja per dins. L’experiència humana que s’hi expressa és rica i complexa. La narració, construïda per a captar l’atenció des del primer moment. La veu, càlida, propera, que et situa en un món de gent senzilla i humil. L’estructura de trencaclosques o de fuga musical, que et porta de València als Estats Units, dels anys 50 al segle XXI, i a poc a poc crea un món on tot encaixa. Hi ha pocs llibres que tractin els temes del perdó i la redempció, lligats a l’abandó dels fills o el fet de renunciar-hi. Són temes delicats, que només poden defugir el melodrama a través de l’estructura i l’estil. I Raquel Ricart aconsegueix una novel•la que emociona per com et va dosificant la informació, com construeix una història amb moltes ramificacions que es van entrecreuant. Com gasta una llengua saborosa, personal. Com es pot entretenir en un capítol on sembla que no passi res per aconseguir el grau més alt d’emoció per al lector.”
[Sílvia Romero (1962), que també és anomenada a la ressenya, seria un altre cas de dona que comença a publicar novel•la tard i també novel•la negra (el 2003) i que també ha guanyat el premi El Lector de l’Odissea amb “El plagi”, una altra novel•la de lectura necessària]
[No ho puc deixar passar: m’ha encantat el concepte de Jaume C. Pons Alorda: autors cabdals però secrets. És aquest un concepte central en la literatura catalana: sense les eines d’un estat per a promocionar els seus autors, moltes vegades queden més escriptors interessants a fora que a dintre el cànon. I si, a més, influeix l’índex de vendes, ja ens en podem oblidar completament. Per a cagar-se i no torcar-se, que diria algú que jo conec]
Deixem els claudàtors per a anar cap a la conclusió: des de la meua perspectiva, resulta evident que amb el pas del temps s’ha equilibrat el nombre pel que respecta al sexe i, el que és més important, amb una qualitat indiscutible. No m’atreviria a afirmar que potser les dones tenen més trellat a l’hora de publicar i s’ho pensen dues vegades o més. Qualsevol banalitat d’aquestes és replicable. Però resulta evident que el sexe no és significatiu, pel que respecta a la qualitat, als temes,...
De manera que, si el problema pel qual el nombre de dones i homes és desigual és una qüestió social, la pregunta és: quantes autores ens hem perdut pel camí? I, el que és pitjor, quantes més encara ens haurem de perdre?