dimecres, 1 de juny de 2016

Gemma Gorga, Robert Cortell, Alexandre Navarro

AL VENTRE DE LA BALENA
Hi ha un tipus de poesia que podríem anomenar com a discreta. Discreta no en la qualitat ni ambició, sinó discreta perquè no busca imatges enlluernadores, ni el crit, ni el lament. Busca explicar-se efectivament sense efectes innecessaris. No parlem de millor ni de pitjor, encara que és cert que de vegades pot passar més desapercebuda. Però mai no serà inferior a cap altre tipus de poesia.
Gemma Gorga és, sens dubte, una de les grans de la poesia i de la lírica senzilla. Així a Mur (ed. Meteora, 2015) ens presenta una reflexió densa alhora que delicada sobre el pas del temps i les conseqüències –majoritàriament negatives- que aquest provoca: La soledat, la decadència de les coses, l’enyorança, tot vist a partir de petits detalls: I potser un joiell, / una capseta, / un mirall a qui poder preguntar // tantes coses.
Perquè és a partir dels petits detalls com recupera la història de les coses, les persones. Així a POÈTICA DEL FRAGMENT tot el poema ens explica com prepara uns seitons –a la manera de l’àvia, en podríem dir- per a acabar: Segura que ningú no em veu, / m’oloro el dors de les mans / -sempre queda un vestigi / de mar al ventre dels peixos- / i sé que són les teves.
A més, hi ha tot un joc entre la memòria i l’art: amb l’escriptura, cert, però també en la disposició dels poemes com escenes d’un quadre o d’una fotografia: Veermer, per exemple. El seu gust pels detalls, en un cercle virtuós que posa aquests detalls al centre de l’objectiu.
Amb Hores ingrates (editorial Bromera, 2015) Robert Cortell, també serenament fa una reflexió sobre el pas del temps i el fet d’acarar-se a la fi. Tan serenament que prefereix no escriure les estridències: Com un final que no vull escriure ací. Ara bé, la reflexió en aquest poemari és de caràcter més abstracte, no tan detallista, on el més concret pot ser un viatge quotidià en tren –amb llurs albades– però tot això queda per sota de l’actitud vital del poeta, que prefereix l’ètica i l’estètica: així, l’ètica li demana una actitud vital no desaforada, fins i tot en l’amor: El meu amor no t’escomet amb fúria destructiva, / sols pretén arribar a l’hora justa, com un sentinella / que es desviu per vetllar, en silenci, el teu son.
Però l’arma que més utilitza per a enfrontar-se amb els problemes que comporta el desgast de la vida és l’estètica. Bàsicament pretén redimir-se en la paraula, apostar per la dignitat: Amb el pas del temps, sobretot es tracta / de preservar una certa estètica en la desfeta, / [...] perquè hem tocat fons, però tenim ungles / per rebaixar el sòl i inventar una altra fi.
I, malgrat que trobar una altra fi resulte gairebé impossible, serà delicat fins i tot en contar la desfeta: Aquesta casa no s’ha ensorrat tot d’una: / va haver-hi un primer moment / en què no calia arranjar / els esvorancs de la façana / perquè eren insignificants.
Per altra banda, Alexandre Navarro ha tret ara El tren i la torre (Onada edicions, Benicarló, 2015) després d’un parèntesi de deu anys que va trencar amb un irregular Encesa fotografia el 2013. Navarro, que ens tenia avesats al seu magistral domini del decasíl•lab i l’alexandrí en uns poemes narratius amb un lleuger alè estellesià, se separa decididament d’aquesta tipologia de poemes –excepcions són excepcions– per a mostrar-nos un viatge subtil per l’amor, però sense la pretensió d’aconseguir la perfecció, l’èxtasi, sinó que capta els petits sentiments, sensacions, que el voregen: No descobrir / el teu crepuscle / ni caminar / sobre les teues aigües. / El teu camí / o el mapa / encara per dibuixar.
És així, amb aquesta subtilesa que aconsegueix atansar-nos a les seues sensacions sense imposar-les al lector, de la mateixa manera que l’amor ens és presentat com una solució impossible de resoldre, mai no com un èxtasi final: Saber-te / és collir raïm / per a un vi / que beurem / en la imaginació.
El poemari té una segona part més dispersa que, tanmateix, manté el mateix to per a demostrar que als versos no els calen grans imatges per a brillar, sinó les adequades.
Josep Lluís Roig (Publicat a la revista Caràcters)