Dos primers poemes de "Peixos d'un mar sec"

Cada poema és com un fill. I te'ls estimes individualment. I els escrius individualment. Però, de vegades, tendeixen a formar grups o, si voleu, famílies. De vegades els lligams són evidents, de vegades no tant, de vegades són invisibles. En aquest nou llibre meu, contra tot el que havia escrit fins ara, els poemes estan escrits de dos en dos i, a més, formen un conjunt. Malgrat que són poemes individuals, que es poden llegir individualment. Com persones que formen part d'una família. En formen part i, alhora, tenen una vida independent. Fins i tot poden emancipar-se.
Bé, el cas és que aquests són els dos primers poemes de Peixos d'un mar sec, un llibre encara inèdit però ja amb la promesa de la publicació.

El concepte és secret, ocult.
La paraula, muda; i el signe,
gravat en roca arenosa brillant,
ha perdut el relleu.

Queda el crit i, darrere,
el dolor.



(1)









No cap enlloc, el dolor, que creix i creix
fins a vessar pels dits en gotes de tinta
que escric incessant sense que es buide el pou,
sense esgotar l’aqüífer de color negre
mentre s’omplin els pantans,
mentre s’inunden els rius, mentre el mar puja
precipitadament, en un tsunami de paraules.
Pense, llavors, en el dolor d’altres persones,
que el deixaren escrit en llengües ja oblidades,
en signes que palpem amb els dits a les pedres,
ja incomprensibles, però constants i tan exactes
com cridar a les fosques per a ningú.

Només espere que algun diluvi o el plor esborre aquestes lletres
fins fer-les il·legibles com aquells signes ja oblidats
que amaguen, secrets, aquesta força que ens arrenca la pell
fins que ja no queda carn per separar dels ossos vius.
(1)