Dimecres, les sis de la vesprada un poc passades, jo esperava que la meua filla acabara una de les seues activitats extraescolars a prop de la casa de José Iniesta, un poeta que, tot i no haver-hi nascut, viu a Oliva.
Just quan eixia la meua filla, han passat pel carrer -estret, de voreres imaginàries- Francisco Brines, Antonio Cabrera i el mateix José Iniesta. A José el veig sovint: els seus fills i els meus van a la mateixa escola i, encara que les converses al mig de la cridòria no puguen ser gaire cosa, trobe que ens alegrem de trobar-nos-hi, de constatar que escriure poesia no ens allunya del món real, perquè el món real s'entesta justament en això: en ser real.
A Brines me'l trobe de tant en tant per Oliva. L'he vist bé. Millor del que comentava la gent. Hem parlat una miqueta perquè feia vent i fred i no convidava a allargar la conversa.
I a Antonio Cabrera el vaig conéixer per Castelló, ja fa anys, en un recital al poble on viu. D'ell, aleshores, encara no havia llegit res. I recorde encara les imatges d'aus que travessen marjals...
Vam parlar. No hi havia llengües ni fornteres. La literatura no entén de tot això. Hi ha persones que no ho entendran mai. Elles s'ho perden.
3 comentaris:
Malauradament, a eixes persones que nosaltres pensem que s'ho perden, els és ben igual que nosaltres ho pensem.
Com també hi ha persones que decideixen agafar una pistola i pegar-li un tir a una altra, malgrat el que pensem nosaltres. Els cabrons ja tenen aquesta virtut: els altres els importen una merda, només són importants ells mateixos i els que, pel que siga, els secunden.
ver és
Publica un comentari a l'entrada