Sobre el fonoll del jardí, amb l'escut d'una lluna nova, vam fer l'amor, el sexe, la vida. En acabant, com per mostar les credencials, li vaig explicar que era escriptor. Ella respongué que analfabeta: a les muntanyes de Perú no arribaven les escoles.
Excitats, repetírem les preguntes.
(A darreries de l'any passat vaig llegir en algun blog un concurs de contes breus amb molts condicionants: menys de 50 paraules, amb una llista de mots que havien d'aparéixer-hi obligatòriament,... Com que m'agraden els reptes, el vaig escriure. No l'hi vaig enviar perquè ja ens veiem abocats a presentar-nos a massa premis com per a. Així que ara el penge ací, per a divertiment meu i de qui bonament vulga.
Ara que ho pense, crec que m'agrada escriure teatre justament per la multitud de problemes tècnics que has de superar. M'agrada. És com un repte, aconseguir bastir una història que funcione amb uns criteris tan estrictes.)
2 comentaris:
M'ha agradat molt. Podem llegir-lo més enllà de les pròpies paraules...
Hola i bon any!
Avui he passat a visitar-te per primera vegada des de l'any passat!
És bonic això de tancar el parèntesi i tornar a retobar/rellegir els amics!
Una abraçada ben forta
Publica un comentari a l'entrada